VIATGES I CAMINADES: VANDELLÒS - SANTA MARINA

Això de les noves tecnologies es una mica pesat. Les darreres caminades les he posat directament al FB amb quatre paraules oblidant-me d'aquest blog de manera que ara veig fa dos mesos no hi posava re sense que això vulgui dir que he estat aturat.

Un cop amarat dels camins de la meva Baronia d'Escornalbou estic ampliant els meus coneixements per altres indrets com son les muntanyes de Tivissa-Vandellòs, aprofitant el magnífic treball, entre ells, de la meva amiga Txell Omella i que queda reflectit en el llibre del mateix nom de l'editorial Piolet ISBN B-34292-2011.

Ja n'he fet un parell de caminades per la zona i avui he anat per la tercera.

Sortida de Vandellòs resseguint el Llastres per anar a trobar el GR192-1. Poc a poc ens anem enlairant a la recerca del coll de la Murta i del de santa Marina. El paisatge es bastant feréstec per absència de conreus si bé ple de marges de pedra que evidencien el seu antic conreu, també el camí, ens alguns trams devia ser ral ja que circula ben definit entre marges.

Tot i ser un dia calorós hi ha molta humitat que difumina els paisatges a una certa distància i fa suar de valent.

Primer s'arriba al coll de la Murta i desprès al de santa Marina des del que canviem de vessant de muntanya i ens permet albirar la serra de la Miranda, Mont-redó, el Cabrafiga, dic albirar perquè la boira no permet veure'ls. A la nostra esquena queden els Dedalts.

Siguin quines siguin les muntanyes que trepitjo, que camino, em fan sentir tranquil i feliç. M'agrada veure el mar, allà baix, lluny, com un gran llençol blau que envolta la terra, però on jo em sento bé es aquí dalt on els meus ulls poden anar saltant de turó en turó, de cim en cim, de roca en roca i de distància en distància.

Bé, baixo a santa Marina, amb la mena d'ermita que hi ha ara, la font, el berenador. I altre cop a pujar. M'aturo a la font de la Duera, a la que hi han posat no sé quina mena d'estri que li trenca tota mena d'estètica. Poc més amunt el coll de la presó que ja ens permet veure, altre cop, la vall del Llastres amb Masboquera en primer terme.

A les portes de la vila girarem a la dreta tot seguint entre la carretera i el marge dret del riu Llastres.

Aquest riu, tot i que hom el consideri sec, jo l'he vist ple fins a gairebé cobrir el pont que el salva a l'entrada de l'Hospitalet de l'Infant, durant un aiguat entre els anys 1985-88.

Un cop arribar a Vandellòs dona per acabada la caminada d'avui, curteta 9kms, però suficient per estirar una mica les cames.