viatgesicaminades.blogspot.com

dilluns, 17 de juliol del 2017

UN COP MÉS, AL MONTSANT

Aquesta és una caminada que ja he fet altres cops, però m’agrada practicar les benaurances, sobretot aquella que diu: ensenyar a qui no sap. I com que el meu company, Jordi Pérez Vilella, no ha pujat mai al cim del Montsant decideixo dur-lo pujar a la Corbatera (1163 msnm), el punt més alt d’aquesta serralada tan bonica i emblemàtica de la nostra comarca.
Fem el cafè amb les primeres llums i marxem a Albarca (815 msnm) on arribem prop de les vuit del matí. Fa un ventet fresc amb el que dóna gust iniciar la caminada. Pujarem pel grau Gran, pel tradicional; als aprenents cals ensenyar-los, primer, els llocs bàsics.
La pujada ens permet veure Siurana, Gallicant, part de la serra de Prades, Cornudella. El vent manté net l’entorn i amb aquesta llum del dia naixent la vista es preciosa.
Cornudella i el pantà de Siurana

Poc més d’una hora i som a la Corbatera on hi trobem un radioafeccionat disposat a instal·lar la seva antena per comunicar-se amb ves a saber qui i cobrir un altre punt geodèsic des del que establir contacte. Tots tenim una malaltia o altre i aquest ajunta la de la muntanya amb la de radioafeccionat.
Corbatera, cim del Montsant 1163 mts

ermita vista des de la Corbatera

A la Corbatera fot un vent fresquet i insistent de manera que baixem ja en direcció al pas del Gat. Allí és on m’adono de que m’he d’aprimar. Per poc no em quedo travat entre les pedres, ostres com n’estic de gras, ja no passo per aquí!!! Però es que el suc de la civada i la culana del Pepito estan bones de nassos!!!
Pas del gat

Passem per la font del Manyano i continuem avall fins trobar la pista del barranc dels Pèlegs o de la mare de Déu
font del Maynano

Ens desviem a l’esquerra pel grau del Peret per anar a trobar el corriol provinent del Pi de la Carbasseta que seguim per la dreta. Més endavant deixem el grau d’en Belart i passem per una antiga balma murallada.
Ulldemolins

A l’ermita fem les fotografies de rigor i emprenem la baixada pel grau de la mare de Déu que ens du a la pista que, provinent de les ermites d’Ulldemolins, ens dura de retorn a Albarca.
ermita de la mare de Déu del Montsant

Interior de l'ermita

Total uns 11,4 quilòmetres i unes 3 hores totals. Son poc menys de les 11 del matí. Ara que ja comença a escalfar el sol és una bona hora per tornar a casa, dutxar-se i fer un vermutet.
Aprimar-me?
Ja veurem.

Em sento la mar de bé.   

divendres, 14 de juliol del 2017

CANAL DEL BONDIA. MOLA DE COLLDEJOU

Fora mandra. Fora por a la calor. De bon matí encara fresqueja i cal aprofitar-ho.
Dilluns em va quedar per veure on conduïen unes marques que vaig trobar pujant pel camí del Portell del Llamp i també volia veure d’arribar, des d’aquest cantó, a les Miloques;  de manera que, motxilla a l’esquena i amunt.
Son 2/4 de 8 quan engego, 630 metres snm. La fresca es deix notar i el sol encara no ha superat el cim de la Mola. Trobo la desviació que mena al Portell del Mòra i, en un punt de la ruta observo unes marques que el dilluns no vaig veure. Intueixo son precisament les del camí que volia investigar i les segueixo. Efectivament, porten al corriol que va al Portell del Llamp de manera més curta i directe.
Arribo al punt en que el camí es dirigeix a la paret de la muntanya per passar pel Portell. Si vull anar a les Miloques hauré de continuar recte. Observo si hi ha algun camí però l’únic que veig son passos de cabres o de senglars. Si ells passen, jo també. Vorejo una primera tartera menuda i continuo fins que apareix el perfil de les roques que cerco. Davant meu encara tinc una gran tartera, potser la major de tota la Mola. La traspasso i arribo a la carena de la Miloca superior.
tartera de la canal del Bondia

Miloques superiors

Miloca inferior


Colldejou

Des d’aquest punt puc veure on cau la canal del Bondia i em sembla veure alguna fita. Toca pujar per la vora de la tartera i amb fort pendent. Finalment em planto al peu de la canal. Avui vaig sol i no és qüestió de prendre riscs innecessaris, primer veuré si puc fer-me enrere, en cas contrari, no pujaré.
A aquesta canal també s’hi pot accedir des del forn de calç de l’Escoda, encara no ho he fet, però aviat caurà.
El pas és ben estret, dret i dificultós. Diria que amb la Fosca o del Corb son els dos accessos més difícils a la Mola de Colldejou, i aquest potser el que més. Però arribo al cim.

Al peu de la canal podem veure alguna fita




mirant avall per la canal

mirant amunt

mirant avall des de més amunt

Passo per la torre enrunada i pel camí de les Processons emprenc la baixada. No m’aturo massa perquè el vent bufa i és fred, força fred.  Quan trobo la fita – que ara més aviat sembla un xorten tibetà, degut a l’acumulació de pedres que hi han posat – em desvio pel camí de la canal dels Clavellers. A poc d’agafar-lo també vaig veure un corriolet que baixava i el vull seguir.
cim de la canal del Bondia


Aquí també per passos de senglar vaig baixant fins arribar a la zona cremada al segle XIX. Allí trobo les fites del camí de l’Ull del Bou i molt aviat soc de retorn al coll del Guix. Aquí baix ja es nota l’escalfor del sol.
Xorten a la desviació per anar a la canal dels Clavellers

Una caminada ràpida – 2 hores i un quart – tot i que amb moltes aturades per anar trobant lloc de pas.

I ara a caseta, a resguard de la xafogor.

dimecres, 5 de juliol del 2017

ESCAPADA A ANDORRA

Sembla que enguany no podré fer cap dels meus viatges de manera que vaig decidir fer una curta escapada a Andorra per veure el Cirque du Soleil i el seu espectacle SCALADE.
Dilluns carretera i amunt. El darrer cop que vaig estar a Andorra va ser el cap d’any de 2015. Dies feliços. Després d’instal·lar-me volto pel centre comercial i em compro un polar de rebaixes a molt bon preu.
Per dimarts ja m’havia fet una ruta per veure alguns dels monuments romànics del principat. No soc gens religiós, però aquestes esglésies antigues m’encanten, més quan porten adossat un petit cementiri, cosa que a Andorra no sempre tenen. Les pedres granítiques, renegrides pel temps i la humitat, els teulats de pissarra, les bigues de fusta, la penombra que les omple, el lloc on estan construïdes, la seva arquitectura simple, fàcil, sòlida les seves arcades. Tot m’agrada i em dóna bones vibracions.
sant Miquel d'Engolasters




Començo per sant Miquel d’Engolasters, una preciosa església amb un campanar desmesuradament alt en relació a la mida de l’ermita. A l’absis hi ha la reproducció d’un fresc preciós. L’original, al MNAC de Barcelona. Un xicot s’ofereix a fer-me una visita guiada però prefereixo tenir-hi una xerrada. És llicenciat en economia i sociologia, però a l’estiu ha de fer aquesta feina de guia. M’explica quatre detalls del lloc i parlem una mica d’altres coses. Comenta que el campanar es tant alt per poder veure el campanar més proper.
la vall del Valira amb Escaldes i Andorra

Des d’aquesta alçada es pot veure Escaldes i Andorra al fons de la vall. Seguint per la carretera s’arriba al llac d’Engolasters. Dins la boira de la memòria em sembla recordar haver-hi anat, potser amb els pares, potser amb una excursió de fi d’algun curs de batxillerat. Fa un dia esplèndid, la temperatura no és molt alta i dono la volta al llac per un camí ombrejat, fins i tot m’aturo en un banc situat estratègicament per gaudir de l’espai i del moment.
llac d'Engolasters

llegenda del llac

Retorno a la carretera general i direcció Canillo m’aturo a Meritxell. Just al costat de l’antiga ermita han construït un gran temple que no em fa el pes. L’església antiga queda com empetitida i desmillorada al costat d’aquest monstre. No entro a cap de les dues i me’n vaig a veure els oratoris i les creus que hi ha més amunt.
ermita de Meritxell

El camí em du fins a la l’església de sant Miquel de Prats a la que no s’hi pot entrar i que té un petit cementiri adossat amb una tomba molt cuidada i neta.
A Canillo visito l’església de sant Joan de Caselles. Una altra meravella. Una noia amb orígens gallecs m’explica una mica el conjunt. El frontispici és original i es va recuperar fa anys excepte una petita peça. A la paret hi ha un Crist autèntic romànic dels que sols n’hi ha dos o tres al món. Els bancs, de fusta massissa, son del segle XVIII. Aquí el campanar no es tan alt com el d’Engolasters.
sant Joan de Caselles




Els dos guies m’han explicat que aquestes esglésies es construïen amb l’absis de cara a l’Est i amb una petita finestra de manera que l’altar quedava il·luminat mentre la resta era a les fosques. L’altar es situava un pam més alt que la zona dels feligresos, de manera que tot tenia una simbologia. A la part de Déu, tot era llum i enaltit i el poble, amb els seus pecats, era a les fosques i a sota. Caram com se les empescaven els clergues!!!
Marxo de Canillo per la carretera de muntanya que, passant pel coll d’Ordino, em dura a aquesta ciutat. A la part alta hi ha unes esplèndides vistes sobre la vall i les muntanyes que l’envolten. En un dia clar i no massa calorós, com avui és un plaer fer aquesta ruta.
la vall des del coll d'Ordino


Tenia la intenció d’aturar-me a Anyós però no he encertat la carretera per trobar la desviació i he fet cap a la capital altre cop ja a primera hora de la tarda.
A la nit vaig a veure l’espectacle del Cirque du Soleil. Suposo que la majoria ja l’heu vist algun cop, de manera que m’estalviaré descriure les actuacions, algunes d’elles, espectaculars i que et fan estar amb un ai al cor. L’envelat, ple de gom a gom, amb públic assegut i a peu dret (aquests no paguen). Una organització acurada amb molts nois actuant de guies. Molt ben muntat.
I avui dimecres, avall altre cop. M’han aturat a la duana i han regirat el cotxe cercant diners, ha,ha,ha,ha !!!! naturalment m’he fet un fart de riure mentre els obria totes les portes i maleta.

Us deixo algunes fotografies. 

diumenge, 2 de juliol del 2017

CANA DELS CLAVELLERS, SALT DEL LLOP I CANAL DEL BONDIA

Feia molt de temps que no pujava a la Mola de Colldejou i ja en tenia ganes. He aprofitat avui perquè amb el vent que fa sembla no es senti tan la calor, la pressió del Sol.
A les 08:00 ja era al coll del Guix des d’on he seguit el camí del Portell de les Processons. A poc de sortir deixo a l’esquerra el camí de l’Ull del Bou i comença el pendent; em cal anar tranquil per escalfar la musculatura. Tot aquest tram és en ombra i l’ambient es fred, potser és un dels inicis de juliol més freds que recordo.
Arribo al punt on em cal desviar a l’esquerra, si no recordo malament hi ha una gran fita feta per acumulació de pedres, després se’n veuen algunes de més petites. Cal caminar per un corriol poc fressat, una mica perdedor, has d’anar allargant la mirada i detectant les fites que, en algun punt, desapareixen i és quan t’has d’inventar el camí. Però la muntanya ja et diu on has d’anar. La paret de pedra de la Mola t’ensenya que té un plec del que en cau una tartera i et diu que és allí on has d’anar per trobar el pas que et pujarà al cim.
Efectivament. Arribes a la tartera i l’enfiles amunt perquè veus el pas clar i net. Pots fer-ho per dos costats, el de l’esquerra té més pendent i el de la dreta sembla més suau. Avui he escollit el de l’esquerra.
Quan arribes dalt no hi ha cap mena d’indicació, o si més no, jo no l’he vist. Et cal anar a la dreta de manera decidida per tornar a trobar el camí del Portell de les Processons. No és el que jo he fet avui, però similar.
Al cim de l Mola fotia bastant de vent i fred, encara que el Sol lluïa sobre un cúpula blava i neta i un cosa compensava l’altra.
Després he baixat pels alt del Llop i el portell del Móra i he tornat a pujar pel portell del Llamp i la canal del Bondia. La baixada  l’he repetit pel salt del Llop i el portell del Móra.
Em queden alguns detalls en aquesta zona per acabar conèixer totes les pujades a la Mola però ja arribarà i us ho faré saber.

A wikiloc podreu trobar tracks de la canal del clavellers. És fàcil, sols cal estar amatents i actuar amb sentit comú de muntanyenc.

tinc el cotxe allà baix

la piloteta, l'anomenen a Colldejou

la Mola

canal dreta dels Clavellers

canal esquerra del Clavellers


he arribat a dalt

sota el Sol 




baixant pel salt del Llop

Hi ha pas?

canal del Bondia

final de la canal del Bondia