Cau suau la tarda en un embolcall
de colors tardorencs i tot, poc a poc, es va amansint, acostant-se a la pau, a la
serenor del final de dia.
La brisa bufa portant-me olors i
els colors del capvespre entren als meus ulls; entre tots dos, revifen imatges i situacions viscudes fa molt
temps, fa poc temps: una sortida de Sol al Taj Mahal, la posta de Sol en algun temple de Mandalay, uns nens jugant
a la plaça intentant atraure la atenció del turista blanquet que beu una
cervesa, el llarg perfil de les muntanyes de casa meva, la baixada del riu
Mekong, la Lluna reflectida al pantà de Riudecanyes, els inacabables cims de
l’Himàlaia, la solitud del desert i les seves nits al ras, la serra de Pradell
i l’Argentera, la grandesa del Machu Pichu, les platges de Ko Muk i Ko Ngai, la
selva de Taman Negara, el bosc encantat, els cims nevats del Pirineu, les valls
seques del Iemen, l’antiguitat egípcia, la història romana, el Baix Camp des de
la meva terrassa ...
Fa molts anys que viatjo i encara
no n’he perdut les ganes. Dono gràcies per haver tingut el defecte de la
curiositat i la virtut de deixar-m’hi endur, el defecte de voler marxar sempre
i la virtut de saber observar, el defecte de perdre’m pel món i la virtut de
voler-m’hi integrar.
Els colors del dia s’acabaran en
un negre puntejat de llumetes; potser la brisa es calmarà i amb ella, jo.
Tancaré els ulls per continuar recordant tot el que he vist i pensant que he
estat un home afortunat, molt afortunat de poder-ho viure i molt satisfet de la
vida que he dut perquè també dels meus errors, que n’he tingut i molts, n’he
après i m’han fet més gran.
I sobretot agraït de la bona
fortuna que he tingut a la vida. No em cansaré de repetir que soc un home amb
una existència molt afortunada.
La vida em posarà al meu lloc
definitiu, no pretenc pas sigui significat, ni important, ni recordat, ni
memorable. Pretenc sols haver viscut cada moment que m’ha estat regalat, haver
fet una cosa bona al dia i haver-ne après una altre. Sé que no ho hauré sempre
aconseguit, vençut sovint per foteses sense importància, per defectes
evitables, per egoismes injustos. Però em sé reconèixer en ells, i sé que
m’acompanyen a l‘aguait de qualsevol moment de feblesa que tingui.
El viatge m’ha ensenyat que no soc
res dins la immensitat del món, que no soc més que qualsevol altre dels milers
de milions d’humans de la Terra, que no moure’s de casa, pensar que el poble,
la regió, el país és el centre del món, de l’univers es una bajanada pròpia
d’aquells incapaços de mirar més enllà del seu nas.
Visc en un poble de molt poc més
de mil habitants i us sorprendríeu de la quantitat de persones, fins i tot
joves, que mai l’han deixat i pensen que son el melic del món. D’altres sí han
sortit una mica però segueixen pensant que el seu poble és el millor de món
mundial. No els entenc. No son dels meus.
El viatge, penso, és la pròpia
essència de l’home, nascut nòmada, caminador, viatger, descobridor d’espais,
d’horitzons. Admeto que, avui dia, un viatger compulsiu pot ser una mena de
tipus inadaptat, sempre a la recerca d’alguna cosa diferent que doni llum a la
seva vida.
I m’agrada dir que el viatge no ha
de tenir com a destí una localitat llunyana i amagada de tot i de tots. El
viatge comença en un mateix, en un mirar introspectiu de la pròpia realitat; és
a partir d’aquí que es pot obrir la mirada a l’exterior i veure tot allò
diferent copsant tot el seu mestratge, el seu missatge, tot allò que ens fa veure que som com un gra de sorra de
platja i que tenim infinitat de coses a aprendre.
Finalment, hauré viscut els meus
somnis i no una vida de somnis.
I un cop hagi passat per aquesta
vida el meu destí serà l’oblit, com ha de ser. El meu lloc.
