Aquests dies en que algú s’ha
entestat a dir en que fem el canvi d’any en contra del que diuen els solsticis
i equinoccis vaig decidir passar-los fora del poble, em convenia una mica de
canvi d’aires i estar fora de casa. Al final va coincidir que a la meva cosina
Imma, amb qui tinc una molt bona i forta relació, també li convenia evadir-se
una mica de la seva dura i crua realitat i vam decidir passar uns dies plegats
fent el que ens agrada: caminar i descobrir llocs nous.
El 31 me’n vaig a Taradell per passar
el cap d’any amb uns amics de l’Imma. En un xalet de El Muntanyà ens reunim
unes 14 persones al voltant d’una taula en la que cadascú ho posa algun
element. De casa meva arriben les arbequines artesanes fetes als meus olivers i
adobades per mi mateix, taronges, mandarines, un apit i un parell d’ampolles de
garnatxa negre de la Terra Alta que rebrà el reconeixement del propietari de la
casa i dels altres companys.
Desprès de les campanades ens
dediquem a cantar cançons de quan érem més joves que ara; algunes lletres les
sabem i d’altres no tant. Es un exercici nostàlgic per fer veure que el temps
no passa .....
Dia primer de gener de l’any dit
de 2015, calendari gregorià adaptat a les conveniències religioses catòliques.
A Etiòpia, a Xina, als països àrabs aquesta data no representa re. En fi, la
qüestió està en que ens llevem en un dia ple de Sol, sense ni un núvol i amb
una temperatura propera als zero graus. Desprès de les feines de neteja
personal, esmorzar i empaquetar les coses agafem el vehicle i ..... a Coll de
Nargó.
(un detall quan aquí som l'1.01.2015 a Etiòpia és 23 de Tahsas de 2007 i no fan cap festa)
Suavitat i tranquil·litat per la
carretera fins que arribem a la que baixa d’Andorra, allí el moviment amunt i
avall és més intens; els esquiadors, suposo, es fan notar.
A l’hotel encara tenen la ressaca
de la revetlla. Ens instal·lem i anem a donar una volteta fent temps per dinar.
Per la tarda ens arribem a Coll Piquer i caminem per les pistes boscanes
observant la lenta caiguda del Sol i el canvi de llums i colors que això
implica sobre les muntanyes i els arbres. Tornem a l’hotel ja fosc i fem temps
fins l’hora de sopar.
Segon dia de gener de l’any dit
del 2015. Ens llevem aviat, esmorzar, entrepans per carregar i a fora. Volem
anar al Cap de Boumort. El gel s’ha agafat al parabrisa del cotxe i cal esperar
una mica per tenir bona visibilitat. Comprem una mica de coca amb sucre que
desprès ens anirà de conya per refer-nos de l’esforç.
De moment agafem la carretera que
va a Isona i abans de Bóixols pista
amunt fins la collada de Llívia on deixem el vehicle. Portem un llibre de rutes
i uns mapes però d’entrada ja marrem perquè anem seguint la pista que mena al
refugi de Boumort. Per un error de no mirar bé el mapa seguim la pista i amb
això fem una hora més de camí inútil fins que una llumeta s’encén al meu
caparronet i em permet recuperar el camí que, finalment, ens durà al cim del
Cap de Boumort de 2077 metres i que no representa cap dificultat muntanyenca de
cap ordre; és el que se’n dia una muntanya de vaques, és més, fins i tot s’hi
podria pujar amb cotxe.
Però hem fet cim i qualsevol cim
et dona una satisfacció especial, el fet d’haver-te esforçat, d’haver suat per
arribar-hi ja te’n dona i, desprès, el fet que pots mirar al llarg de 360 graus
i veure espai, llum i perfils de muntanyes i més muntanyes. A mi és que
m’agraden les muntanyes i m’agrada veure’m al cap de munt d’elles, asseurem a
la darrera pedra i estar-m’hi una estona sense fer re, sols mirant; sobretot
quan hi soc sol o en companyia d’alguna persona amb qui hi tinc algun vincle
especial.
Alguns cops, quan encara tenia més
forces que ara i era més agosarat havia anat a fer alguna hivernal al Pirineu;
la satisfacció de trepitjar la neu verge, no veure cap més empremta en ella que
la meva em donava una sensació de ser, momentàniament, el propietari de la
muntanya, de la natura. Era un goig indescriptible.
Avui també ho ha estat, tot i
haver fet marrada hem assolit el cim, hem gaudit d’estar-hi sols, hem gaudit de
l’ampli espai que ens ha ofert sobre la serra de Boumort i, més enllà, els cims
nevats del Pirineu i hem gaudit del Sol.
Ara toca baixar. Retornem al
refugi i ens mengem l’entrepà de fuet que ens han donat a l’hotel, ben bó, ben
sucadet amb tomàquet. I pista avall que es fa tard i el Sol vol tancar la
diada.
Anirem a sopar a Organyà, sopa i
carn a la brasa molt ben feta. I a dormir.
Tercer dia de gener del l’any dit
del 2015. Anem amb una mapes de Piolet i en la caràtula d’un d’ells hi ha la
fotografia del Salt de Sallent. Ahir m’hi vaig esmerçar una mica i el vaig
veure pintat al mapa i avui hi anirem.
En principi volíem deixar el cotxe
a Sallent i continuar a peu, però no tenim cap referència i aparquem pista a
unt. Aturem un vehicle de baixa i la dona ens diu que som a tocar del salt però
que podem anar aquí i allà, muntanya amunt i avall, se la coneix a fons.
D’entrada anem a veure el salt des
de la seva part baixa. És com molts, sols que aquest sembla caure des del forat
d’una roca. Fem fotografies i desprès ens enfilem camp a través per arribar al
punt de caiguda de l’aigua: molt bonic, el rierol baixa engorjat i, al cingle,
l’aigua cau llepant la roca fins baix a l’estany on hem estat fa uns minuts.
Retornem al cotxe per una pista
tot voltant la casa de la Pera. Abans de tornar a agafar el cotxe visitem
l’ermita de sant Maximí, una esglésieta romànica del 1036 amb un cementiri dels
que m’agraden, tots enterrats a terra, el darrer del 1975, gent que potser han
mort fora i han volgut romandre per sempre al seu lloc d’orígen. M’encanten
aquests cementiris que visito i observo amb respecte.
Anem a Valldarques. En aquests
moments és un lloc necessari per la meva cosina per raons que no explicaré
aquí. Llogarret menut i afonat en la gorja del riu del mateix nom. Veig molt
difícil sobreviure aquí i per això els originaris en van marxar a la recerca de
millor fortuna. Visitem sant Romà de Valldarques, també amb una esglèsieta llombarda
dels segle XII i un coquetó cementiri on gairebé molts dels finats tenen el
mateix cognom.
I posem fi a la nostra estada a la
serra de Boumort a la que hi penso tornar. Però he de dir que MOLT MALAMENT. No
hi ha cap pal indicador, cap marca,cap senyal d’on pots anar o d’on vens o del
coll on ets o del nom de la masia o el salt d’aigua o de ... de re, de re, de re i així és molt difícil
per a un foraster orientar-se i caminar amb una certa seguretat per tota la
serra. També cal dir que l’hotel on hem estat, el BETRIU, poc ens han pogut dir
d’on i com anar, sols coses molt generals; així no fan país ni promouen que
d’altres caminants s’hi hostatgin. Cal, però, respectar la seva opció.
I amb el retorn a casa s’acaba
aquest viatge per a fer caminades i amb el que inicio el dit any de 2015 en el
que espero poder-hi afegir ple de pàgines si me’n surto amb els meus projectes.
enllaç pel SALT DE SALLENT
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=8570534
enllaç pel Cap de Boumort
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=8570495
 |
| vista del pantà de sant Antoni i Talarn |
 |
| cim del cap de boumort 2077 metres |
 |
| vista del Pirineu dels del cap de Boumort |
 |
| vista parcial de la serra de Carreu |
 |
| salt de Sallent |
 |
| salt de Sallent |
 |
| sortida del salt de Sallent |
 |
| casa de a Pera |
 |
| salt de Sallent |
 |
| sant Maximí |
 |
| sant Romà de Valldarques |
