Soc a dues hores d’iniciar, millor
dit continuar, el meu projecte de caminar fins a .... potser Roma? o tant se
val, més enllà, més enllà, sempre una mica més, i encara tinc nervis. Per què
soc així? Si soc jo mateix qui decideix fer o no fer alguna cosa, ho hauria de
tenir més assumit, més interioritzat? o no?.
Sempre que inicio alguna activitat
llarga, com un viatge, aquesta ruta o similar, m’ataca aquest desassossec que
em fa estar ballant per casa sense cap finalitat o be mal dormir tot esperant
el moment de l’inici verdader, el moment en que tot es posa en marxa. I jo
voldria estar més tranquil, més relaxat, més satisfet pensant en la felicitat
que m’espera quan estigui fent el que vull fer, el que he decidit fer, el que m’agrada
fer.
Però m’adono que tot i l’experiència
que tinc en aquesta situació sempre es reprodueix, sempre és igual, no tinc
manera d’evitar-ho. Avui, ara s’hi afegeix el saber que la lesió de l’engonal
ha revifat, la noto, sé que és aquí disposada a aparèixer plenament en qualsevol
moment de la caminada. Però no vull renunciar d’antuvi sols perquè la sento, em
vull forçar, vull fer el camí i mirar de resistir a la lesió.
Caminar es del poc que em queda
perquè no sempre podré marxar de viatge. Viatjar val diners i tampoc en tinc
tants i menys ara que he decidit que no vull recórrer als llocs més econòmics
i, conseqüentment amb escasses comoditats. A més, es que m’encanta caminar, m’encanta
resseguir camins, m’encanta aquest esforç, aquest repte diari contra mi mateix,
contra les ganes de seguir dormint o estirat a la gandula amb una cervesa a una
ma i alguna cosa per picar a l’altra. Es la part de rebel·lia contra mi mateix,
contra l’establert, contra la rutina, la comoditat, l’abandonament d’un mateix,
la lluita contra el temps, contra el ja soc gran. I no em vull limitar a tornar
a caminar els camins e vora casa que ja he caminat cents de vegades; hi
arribaré, però no pas ara, no pas sense lluitar, no pas sense esforçar-m’hi una
mica.
Per això camino, per això em fixo
aquests reptes perquè sé que m’estic fent gran (ho accepto) però vull alentir l’arribada
de la vellesa tant com pugui. Tampoc vull fer el mateix que als 20 ó 40 ó 50
anys, em conformo en fer el que em toca, però fer-ho i, si cal, amb esforç, amb
sacrifici. Com deia aquell grafiti: “el dolor es inevitable, el patiment es
opcional” Sé que alguna cosa em farà mal, algun cruiximent de genolls, d’esquena,
de peus, de tot plegat la qüestió està en fer una ganyota o un somriure.
Jo vull somriure. Fins al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada