FEIA FRED I HI HAVIA LA CASTANYERA ALLERA
Tot i que m’agrada jugar al carrer, cada dia fa més fred i la mare em fa entrar a casa així que el Sol comença a caure. Ja gairebé no recordo quan va acabar l’estiu perquè fa setmanes que, de tant en tant, plou i fa vent. Vull anar, encara, a veure el nostre gos, en Leo, passar-li les mans per sobre i deixar-me llepar i empènyer pel seu caparrot gros i fort.
Poc a poc tot es va enfosquint i les ratxes de vent van movent les fulles mortes de les plantes arraconant-les; ja no queden flors i els parterres llueixen sense colors, secs i erms, vençuts pel fred que s’ha anat senyorejant de tot. El nas i les orelles em queden fredes i, volent o no, en fan entrar a casa on la calor de l‘estufa de remolta dóna caliu.
Avui ens cal portar bé no sigui que demà ens quedem sense panellets.
El dia de Tots Sants es desperta clar, amb pocs núvols, però els vidres entelats diuen que al carrer hi fa fred. La mare ens rentarà, vestirà i pentinarà i ens anirà advertint de no embrutar-nos mentre arregla el següent i, en acabar, ella mateixa.
Per Tots Sants estrenem els abrics d’hivern, de llana gruixuda i pesenta, també algun jersei que ens dóna picor al coll, però ens cal anar ben abrigats per protegir-nos de les fredes ratxes de vent, tot i que les cames ens queden ben desprotegides perquè anem amb pantalons curts.
Anirem a ciutat, el pare, la mare i els tres germans que ara som. Les famílies han sortit totes als carrers per celebrar la diada, les pastisseries plenes despatxant panellets de pinyons i sense pinyons, sols dues modalitats; peres, préssecs, cireres i síndria confitades; cadascú amb una safata a la mida de les seves possibilitats. Els senyors amb vestit, camisa i corbata i alguns amb capell; les senyores amb vestit jaqueta, faldilla per sota els genolls, mitges fosques i sabates de taló, alguna joia penjada de la solapa de l’abric i les mans cobertes amb guants. Es festa i els bons costums diuen cal anar ben arreglat i cal ensenyar l’aixovar d’hivern. Les famílies es saluden educadament, de vegades creuen alguns comentaris sobre si nevarà aviat o no o del temps que feia no es veien. Pels ravals i carrers corre un aire fred i fa de mal estar quiet.
Anirem a l’Orfeó, a la rifa de la confitura. D’altres famílies van al Reus o al Ploms, tot depèn de la tendència de cadascú. I per acabar passarem per la plaça de Catalunya a comprar unes quantes castanyes cuites a la castanyera Allera.
Aquesta castanyera, tota una tradició a ciutat, sempre es posava a la corba que forma el raval de santa Anna amb el carrer de Vallroquetes. Sempre la recordaré allí, amb el bidó i la llenya de cremar a la banda de Vallroquetes i la taula més cap el raval. Sempre embolicada de jerseis i faldilles llargues i mantes per guarir-se del fred i del vent, les mans negres i un mocador al cap.
L’Allera va ser miliciana anarquista a la guerra civil i va ser la que va impedir enderrocar l’estàtua d’en Prim, sols li van traure l’espasa i així, en quedar amb el puny enlaire, el van fer passar com dels seus. L’Allera tenia molta història a les seves esquenes, una història senzilla, d’una persona normal immersa en fets anormals. Al final, va acabar de castanyera, sempre a la mateixa cantonada tapada i protegida del fred de Tots Sants. Fins que va desaparèixer.
D’aquest record en deu fer uns 55 anys, aleshores, feia fred. Ara ja sols em queda el record, perquè el fred, com l’Allera, ja no hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada