viatgesicaminades.blogspot.com

divendres, 16 de gener del 2015

CASTELLDEFELS - NINES

No sabria dir quantes vegades en ma vida he passat per aquesta població, això sí, sempre hi he passat, mai m’hi havia aturat ni endinsat en cap dels seus carrers, senzillament era un nom més en la ruta vers o des de Barcelona quan decidia viatjar pel que, els provincians, en dèiem “les costes” .
Bé sabia que a un costat hi havia el mar, però no podria pas jurar que també pensés que hi havia platja, i a l’altra un seguit de restaurants i xalets i cases d’estiueig però mai vaig entendre o copsar CASTELLDEFELS com una ciutat.
Una mostra més de que no cal anar gaire lluny per viatjar a llocs desconeguts i que, potser, alguna cosa tenen per fer-te créixer. Mai he negat que tot i haver recorregut països estranys em queden molts racons de Catalunya per veure, sols veure, no dic ja conèixer. I avui n’he vist un, CASTELLDEFELS.
El primer que copses es que és una ciutat partida, l’autopista, l’autovia i la via del tren formen barreres molt dures i impossible de traure, de manera que a un costat tens la platja i a l’altra la ciutat; aquesta es com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya que han sofert una gran expansió a partir dels anys 70, alguna gran avinguda, carrers , torts, places, cruïlles i semàfors i, per acabar molts passos zebra que dificulten el trànsit rodat sense que els vianants s’adonin de que, entre tots, fan les ciutats inhabitables. Jo, és que soc molt de poble, sabeu?
De tota manera CASTELLDEFELS te alguna part amable i arbrada amb un Castell que la domina des d’un turonet. No en puc dir més perquè, avui, no l’he caminat, que és la manera de conèixer una població i la seva gent, però m’ha donat la impressió de que, en general, no hi ha un caliu de la gent del lloc, vull dir que la majoria son forans i per això els importa poc el que fan i deixen de fer, no es coneixen i actuen més lliurement que en localitats amb arrels pròpies.
Del centre he anat a la platja. Una gran avinguda o suma d’avingudes, afegides, amb una gran platja arenosa a un costat i, altre, cop, apartaments, bars i restaurants a l’altra costat.
He provat de caminar una estona però avui en Mauri, en Molina i els seus companys l’han encertat: plou. Tampoc massa, però plou. Tens la oportunitat de caminar per voreres cimentades o anar a la vora del mar i fer quilòmetres i quilòmetres. Aquí les “costes” dites del Garraf ja s’han acabat i ara som gairebé a la plana que produeix el Llobregat i el que queda del seu delta.
Com deia, plou i, com no pot ser d’altra manera, entro en un bar a fer un cafè i fer-la petar amb l’acompanyant. La conversa es fàcil, clara i directa. Apassionant m’atreveixo a dir.
He après molt avui. D’entrada saber d’una població que desconeixia i per acabar veure que a la vida sempre li pots presentar una cara optimista i riallera, sols depèn de tu. I per continuar que per importants que siguin els teus problemes, potser n’hi ha de més importants.
Cert, els que et preocupen son els teus, no pas els d’altri. Però per ser sincers i justs, cal saber apreciar la sort que tens. I jo, ho he dit més d’un cop, soc un home de sort. I la meva sort m’ha dut a conèixer una nova ciutat de Catalunya i una nova persona a qui,  des d’ara, sempre respectaré i apreciaré.

Per tu Nines.

1 comentari: