No sabria dir quantes vegades en
ma vida he passat per aquesta població, això sí, sempre hi he passat, mai m’hi
havia aturat ni endinsat en cap dels seus carrers, senzillament era un nom més
en la ruta vers o des de Barcelona quan decidia viatjar pel que, els
provincians, en dèiem “les costes” .
Bé sabia que a un costat hi havia
el mar, però no podria pas jurar que també pensés que hi havia platja, i a l’altra
un seguit de restaurants i xalets i cases d’estiueig però mai vaig entendre o
copsar CASTELLDEFELS com una ciutat.
Una mostra més de que no cal anar
gaire lluny per viatjar a llocs desconeguts i que, potser, alguna cosa tenen
per fer-te créixer. Mai he negat que tot i haver recorregut països estranys em
queden molts racons de Catalunya per veure, sols veure, no dic ja conèixer. I
avui n’he vist un, CASTELLDEFELS.
El primer que copses es que és una
ciutat partida, l’autopista, l’autovia i la via del tren formen barreres molt
dures i impossible de traure, de manera que a un costat tens la platja i a l’altra
la ciutat; aquesta es com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya que han
sofert una gran expansió a partir dels anys 70, alguna gran avinguda, carrers ,
torts, places, cruïlles i semàfors i, per acabar molts passos zebra que
dificulten el trànsit rodat sense que els vianants s’adonin de que, entre tots,
fan les ciutats inhabitables. Jo, és que soc molt de poble, sabeu?
De tota manera CASTELLDEFELS te
alguna part amable i arbrada amb un Castell que la domina des d’un turonet. No
en puc dir més perquè, avui, no l’he caminat, que és la manera de conèixer una
població i la seva gent, però m’ha donat la impressió de que, en general, no hi
ha un caliu de la gent del lloc, vull dir que la majoria son forans i per això
els importa poc el que fan i deixen de fer, no es coneixen i actuen més
lliurement que en localitats amb arrels pròpies.
Del centre he anat a la platja.
Una gran avinguda o suma d’avingudes, afegides, amb una gran platja arenosa a
un costat i, altre, cop, apartaments, bars i restaurants a l’altra costat.
He provat de caminar una estona
però avui en Mauri, en Molina i els seus companys l’han encertat: plou. Tampoc
massa, però plou. Tens la oportunitat de caminar per voreres cimentades o anar
a la vora del mar i fer quilòmetres i quilòmetres. Aquí les “costes” dites del
Garraf ja s’han acabat i ara som gairebé a la plana que produeix el Llobregat i
el que queda del seu delta.
Com deia, plou i, com no pot ser d’altra
manera, entro en un bar a fer un cafè i fer-la petar amb l’acompanyant. La
conversa es fàcil, clara i directa. Apassionant m’atreveixo a dir.
He après molt avui. D’entrada
saber d’una població que desconeixia i per acabar veure que a la vida sempre li
pots presentar una cara optimista i riallera, sols depèn de tu. I per continuar
que per importants que siguin els teus problemes, potser n’hi ha de més
importants.
Cert, els que et preocupen son els
teus, no pas els d’altri. Però per ser sincers i justs, cal saber apreciar la
sort que tens. I jo, ho he dit més d’un cop, soc un home de sort. I la meva
sort m’ha dut a conèixer una nova ciutat de Catalunya i una nova persona a
qui, des d’ara, sempre respectaré i apreciaré.
Per tu Nines.
Quin regal més bonic! Estic gratament sorpresa! Mil gràcies!!!
ResponElimina