PROJECTE DE VIATGE 2018

Tinc un gran viatge al pensament. Potser un dels darrers grans viatges que podré fer. O no. Ves a saber.

Ja fa dies que hi patullo, que cerco i recerco a internet, llocs, coses a veure, a fer, vols, hotels, albergs, maneres de bellugar, trens, busos, experiències d’altres viatgers ....

Abans, tot em calia fer-ho amb la Lonely Planet, o anant a Altaïr per trobar algun llibre. Ara amb internet, fins i tot hi ha massa informació i gran part d’ella, és sols palla i mullada.

No us penseu pas que ho planifico tot fins la darrera particularitat. No pas, jo soc més de recorregut que no de detall. Tinc un amic que es passa tres mesos planificant el viatge fins al darrer punt i després tres mesos més muntant els vídeos i les notes de viatge. En tinc d’altres als qui no caldria tenir hotel, ja que es passen el dia voltant des d’abans de la sortida del sol fins a altes hores de la nit.

Jo, com deia, soc més de recorregut, de fer rutes i veure el que em sembla més important o que em crida més l’atenció de cada lloc. M’agrada desplaçar-me, bellugar. De fet, quan vaig a caminar faig el mateix, hi ha qui s’atura a totes les flors, pedres estranyes, arbres, racons. Jo ho miro, ho veig, faig la fotografia, ho situo en el mapa i continuo caminant. Ells contemplen, jo miro. Als viatges faig el mateix.

Una confessió - hi haurà qui em titllarà d’alguna cosa, però me’n fot, he de seguir el meu sistema. Després d’haver voltat els 5 continents trobo que moltes coses, tot i ser diferents, son força semblants.

Naturalment que davant certs monuments un queda impressionat, però comparativament és força similar el Taj Mahal a Gizeh o a santa Sofia o a la Sagrada Família. En quant a ciutats o les seves restes, el centre de Bogotà, o el de Lima o el de Brugges, o Barcelona, tots en el seu estil.

No vull dir pas que ja res mereixi ser vist, al contrari, el que em fot es que no em donarà temps a visitar tots els països del món. En fi, deixem-ho aquí. Tot és opinable i cadascú fa el que millor li sembla.

La idea inicial era anar a Nova Zelanda a veure al meu fill el proper 2018. El darrer cop, 2009, van ser 48 hores des que vaig sortir de casa meva fins arribar a la seva. Tren, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport .. Too much for my body, que diuen el britànics.

Ara volia fer-ho en etapes, pausadament. Enmig de la planificació se’m va ocórrer que ja començo a tenir una edat i no sé quan em durarà aquest jovenívol estat físic que em permet viatjar sense massa restriccions. De manera que calia aprofitar-ho.

Al final tot s’ha complicat. Però he bastit un bon projecte.

De moment no l’explicaré. No m’agrada avançar esdeveniments perquè  ningú sap que passarà demà, per tan ... millor mantenir una reserva. I diuen que res es secret si ja ho saben dos. O sigui que ... tot per a mi.

En aquest moment, a més, estic estudiant el nivell C2 (antic D) de català i no acabo fins abril/18. O sigui, que fins aleshores ni puc ni vull marxar. Per a mi és molt important, no pas assolir el títol de C2 si no adquirir els coneixements que s’obtenen fent aquest curs. Al cap i a la fi, tenir un títol no et fa més hàbil o llest, els coneixements sí.

I mentre no arriba aquell dia continuaré treballant en el projecte de viatge – o viatges – perquè, potser, encara podré trobar millors alternatives.

I de pas, vaig fent temps per poder viatjar amb un passaport català, que ja toca.