Em cal anar tancant projectes, o
bé no en podré obrir d’altres. Perquè no vull quedar-me aturat i he d’anar-me
adaptant dia a dia; ara he de començar a pensar en que els projectes poden ser
a mitjà termini, no pas a llarg.
Es dóna la coincidència de que la
meva cosina em necessita i decidim anar a pujar el Puigmal. Ja ho hem provat
altres dos cops, els primer la boira ens ho va impedir, la segona el fer tard
al cremallera (1).
Aquest cop ho fem diferent, anem a
dormir a l’hotel de Núria de manera que l’endemà podem sortir aviadet i fer
via, no sigui que a migdia arribin els núvols i ens amarguin la caminada.
Pugem a Núria amb el cremallera i
ens hostatgem a l’hotel aprofitant per parlar de tot una mica què ens convé
força a ambdós. La nostra relació sempre ha estat forta i sabem ens tenim l’un
a l’altre per moments complicats. Ara és un moment en que potser el tenim
complicat.
Gaudim de l’espai de Núria i de la
seva fresca contraposada a l’escalfor de les terres baixes mentre investiguem
el punt de sortida. Sopem i a dormir ... o no... Realment passo mala nit, no
m’acostumo al coixí massa baix.
El 31 de juliol naix brillant,
fresc, lluminós i net de núvols. Ens vestim per la caminada i empaquetem les
coses per deixar-les a consigna. Som els primers d’esmorzar i prendre un cafè
de manera que les 07:45 podem iniciar la pujada al Puigmal.
No hi ha ni un núvol i tampoc fa
massa fred, sols una mica de brisa que et fa adonar que ets a muntanya. Des de
la mateixa sortida hi ha pendent amunt, primer suau, per anar escalfant, i desprès ja s’engresca. Trobem les
omnipresents vaques i algun vedell que m’imagino a la brasa, poc cuitet, amb pa
torrat i un bon oli de la Baronia d’Escornalbou ...
 |
| LA MEVA OMBRA A L'ALTRA COSTAT DEL RIEROL |
La veritat es que esbufego o
panteixo, com vulgueu. Estic a la vora dels 90 quilos i amb la motxilla els
depasso amb escreix; fa temps que no faig muntanya i el Pirineu no és el mateix
que les meves muntanyes de la Baronia. Però amunt ni que sigui poc a poc, pas a
pas. Coincidim amb un francesos que amb prou feines ens saluden ...(???). Parem
a menjar una mica i beure aigua i amunt. No veiem el Puigmal perquè al Pirineu,
qualsevol cim sempre és allà darrera, sempre una mica més amunt... Però pugem.
Em fan mal les juntures i em vaig aturant repetidament, però sempre amunt, uns
metres més.
Tot esforça sempre té el seu premi
i el meu es haver arribat al cim del Puigmal, en un dia assolellat, radiant,
net de núvols, amb bona companyia. Però per la vall del Ter comencen a pujar
boires que anuncien que el Pirineu a les 3 tanca.....
Realment fer cim i mirar .... no te preu. La panoràmica des del Puigmal, com des de molts altres cims, és impagable.
Mengem, fem fotografies i tornem
avall. Si ho penses bé, això de pujar muntanyes és una estupidesa ben gran: sues
i pateixes per pujar i, quan ets dalt, has de tornar a baixar ...
Quan arribem baix ens banyem al
riu, amb l’aigua freda, ben freda, es dels plaers que mes agraïm de la
muntanya, remullar-nos en les seves aigües per fredes que siguin. Recollim les
motxilles, cremallera avall i cap a casa. Per part meva un altre cim comarcal
assolit. Ja sols me’n queden 3.
NOTA 1- Ho vam aprofitar per anar
a fer la volta per Coma de Vaca i tornar a Núria. Una caminada molt i molt maca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada