Tornat del viatge toca reprendre
la tasca de caminar. Per si de cas he escollit una ruta fàcil i a la vora de
casa. Fa temps que no exercito les cames i potser notaré la manca d’hàbit
d’anar posant un peu desprès de l’altre quan hi ha pendents. I he oblidat els
bastons, tant necessaris que se m’han fet aquest darrer temps.
Surto de Riudecanyes per anar a
trobar el pantà i recórrer la presa per accedir al camí del mas de la Badora o
de l’antiga pedrera del mateix nom, continuar vers Montclar i pel camí de
Riudecols arribar al collet d’en Cases, des d’on es pot veure l’antic mas d’en
Cases, avui tot refet i que gaudeix d’un espectacle visual incomparable.
Decideixo pujar al Bres, des del
seu cim, un punt geodèsic, tinc la oportunitat de calmar la set i la gana del
meu paisatge, de la meva terra, del meu espai, del lloc d’on em sento. 360º
d’espectacle. L`Argentera, allí dalt, Duesaigües queda amagada i enclotada tot
i que puc veure un trosset d’un dels seus ponts, a dalt tota la serra de
l’Argentera i Pradell, el coll de la Teixeta, el collet dels Feixos,
Puigcerver, Les Irles, Riudecols, les Borges del Camp, Maspujols, Reus,
Tarragona, Altafulla, cap Salou, el mar, Salou, Cambrils, Riudoms, Montbrió,
Botarell, Mont-roig, l’Arbocet, Vilanova, Montclar, Riudecanyes, l`Hospitalet,
l’Ametlla, el delta, els Dedalts de Vandellòs, la muntanya blanca, la serra de la Miranda, la Mola de Colldejou, les Pedrisses ..... m’ho sé tot de memòria i he
recorregut molts dels camins que ho travessen. Em sento bé, a casa, on vull
estar, per més que vulguin no me’n podran fer sentir foraster; no em pertany,
soc jo qui pertanyo a aquest territori en el que vull reposar per sempre. Com
reposo ara, assegut al cim de el Bres, deixant anar la meva mirada, deixant
anar el meu esperit, arrelant-me a la terra.
Vaig baixant de retorn, mas del
Rat, l’estació i un darrer tram per carretera perquè no hi ha voluntat de
trobar passos per camins. Els darrers metres per l’antic camí a l’estació fan
pena, plens d’herba. Tant costa dedicar dues hores a tallar l’herba amb una
desbrossadora? No pot fer-se’n càrrec la brigada municipal de fer-ho? És una
veritable llàstima la poca sensibilitat dels ajuntaments envers els seus camins
tradicionals. Ara dominen els ral·lis de cotxes i les rutes de bicicleta, el
senderisme, els camins dels nostres avantpassats, els camins d’una Catalunya
mil·lenària son el passat, història antiga a oblidar. Quina llàstima! I tant
que s’omplen la boca en com promocionar el territori i el turisme!
 |
| antic camí de Riudecanyes a l'Estació |
 |
| antic camí de Riudecanyes a l'Estació |
 |
| antic camí de Riudecanyes a l'estació |
Em pregunto sempre si el poble i
els polítics vivim en el mateix món.
Sempre em responc que no; el món
del poble és molt dur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada