LA FONT DEL PIQUÉ

Si més no, tinc el consol de no ser l’únic malalt de la muntanya, dels seus llocs i racons amagats en l’oblit.

Vull iniciar aquest escrit amb el meu agraïment i reconeixement a la Noèlia Tarragó Regodesebes, alies Noèlia Mesquer qui, amb l’ajut del seu padrí (o avi, com vulgueu dir-li) Josep Tarragó i Griño està intentant recuperar part de la història rural del seu estimat municipi, Duesaigües.

la culpable

La Noèlia munta una caminada popular cada any els dies abans de la festa major del poble. Recordo que el primer any vam pujar a Escornalbou per camins diferents, un altre vam anar a la roca Cavallera, el 2015 va tenir la bona pensada de recuperar la ruta a la font de l’Heura amb l’ajut, com he dit, del seu padrí, l’aví Mesquer i aquest any 2016 ha recuperat la font del Piqué - renom de la casa dels LLaberia - també amb l’ajut del seu padrí i de l’Elogi Nolla i Abelló.

La font es troba just a la partió de les finques dels Piqué i de l’Elogi. No és ben bé un font en el sentit estricte si no un brollador; intento explicar-me, les muntanyes tenen pendents descendents, a superfície i al subsòl, i per elles també baixa l’aigua, que es van concentrant a les barrancades. Antigament era força habitual que quasi cada barrancada tingués el seu doll d’aigua, en alguns cassos era més abundosa i constant tot brollant d’algun forat o sobre roca i en d’altres casos es devia acumular al subsòl i es formava un brollador, que s’asobreixia per sobre la superfície. Aquest és el cas de la font del Piqué.

l'aigua surt del terra

Aquestes dues finques ho eren d’avellaners i van ser de les darreres en ser conreades i mantingudes. Ara son bosc. L’Elogi deia, en anar cercant la font, que feia 22 anys que no pujava per aquells indrets. Explica la Noèlia que els dos avis es sentien rejovenits, amb força, joiosos de poder trepitjar, un cop més, els entorns on havien d’anar a l’avellana, pujar la mula, agafar aigua i totes les vivències dels seus anys d’infantesa i jovenesa. Anys que ara queden colgats enmig del bosc, sota les bardisses i els canyars, agombolats en la facilitat de l’oblit i la comoditat. Potser sí que ha de ser així, però no deixa de ser trist. Em sembla a mi.

la colleta. Enguany he trobat a faltar gent

Com deia – o volia dir – sortim de Duesaigües una colleta de ben avinguts i pel camí dels masos anem pujant vers les finques del Pique i de l’Elogi. La brigada municipal ha fet un esforç i han netejat l’accés. Val a dir que no és l’original (1), però la qüestió és arribar-hi. I sí, fem cap al que deia a l’inici, les aigües de la muntanya baixen i s’apleguen en un punt formant un brollador que, en aquest cas, rebia el nom de la font del Piqué, més que res perquè era dins la seva propietat.

Desprès esmorzem una mica i tornem enrere per anar a trobar el camí que ens puja a la Fou - a les rodalies del puig Marí o del que en queda - i retornar al poble. En conjunt unes poques hores de caminar pels llocs dels nostres vells, amb bona companyia que acaba amb un vermutet on la conversa es destapa i les anècdotes es fan públiques. Un matí esplèndid.

Gràcies a la Noèlia per la seva perseverança i estimació a la natura i fer-nos-en partíceps.

Afegeixo que seria bo que els ajuntaments de la zona aprenguessin una mica i ajudessin una mica més. Un cop més, sembla que els vilatans anem per un camí i els ajuntaments – suposadament els nostres representants – per un altra. Agrair a l’ajuntament de Duesaigües per l’ajut que ha donat aquest any i demanar-li que, a partir d’ara, s’impliqui en el manteniment del que ha fet.

(1)         A la TEVA propietat, que ja no pots conrear per manca de rendibilitat, hi van creixent arbres i canyes que tapen l’antic camí d’accés. Doncs no els pots tallar perquè està prohibit. Tens la finca plena de pins, alzines, arboç, bruc i altres vegetals i no en pots tallar quatre que t’impedeixen recuperar l’antic accés. Per a això no necessitem legisladors.