VIATGE A COLÒMBIA, EQUADOR, BOLIVIA I XILE (1)

CAPITOL PRIMER - COLÒMBIA

20 d’agost de 2016 – dissabte

Avui serà un dia dur. Com sempre que he d’afrontar canvis com aquest no dormo bé,  des de les 3 de la matinada que no dormo seguit. A les 7 ja no puc més i em llevo, començo a arreglar les coses, m’imposo calma, lentitud, tranquil·litat. Poc desprès de les 08:00 i mentre m’afaito, sona el telèfon:

-      Jordi, soc en Roman, el taxista. M’acaba de sortir un viatge a Barcelona. El vols aprofitar?.

No ho dubto. Si. Però tinc poc més d’una hora. A córrer.

El taxi em deix a la T1, tot còmodament, no he d’esperar trens i fer transbords, més car però més còmode. El problema es que em cal fer una llarga estada a l’aeroport, avui bastant ple i amb l’aire condicionat justet.

Per mi l’aeroport és un espectacle, tot el món mundial aplegat en una instal·lació. Tots els colors, totes la nacionalitats, tota mena de vestits i equipaments, maletes diverses, bosses, motxilles, gent amb poc equipatge, gent amb 6 grans maletes.

A estones em pugen els nervis, l’ansietat, la por al desconegut, a l’esforç a fer cada dia per anar cobrint les etapes del viatge. En algun moment penso en tornar a casa. El temps, sense aturador, va passant. M’adormo, començo a sentir el cansament de la vetlla i les llargues hores d’espera. Ja no tinc esma ni de tenir nervis.

Facturo, menjo una mica i escric aquestes notes. Em comença a fer mal la lumbàlgia.

L’avió surt amb retard. Em toca un xicot jove de company. Fem les presentacions i ell es col·loca els cascs i jo em dedico al llibre. L’esquena em molesta, penso que es farà pesat estar 10/11 hores aquí i es quan em plantejo si em val la pena això de viatjar, haver de patir aquestes incomoditats. Em faig gran, abans ho superava tot i ara ...

Tenim un vol molt còmode i les atencions de la companyia son correctes. A les 21:30 hora local (encara som a 20 d’agost) aterrem a Bogotà. Control de passaport, control de duana, recollida de maleta, canvi de moneda, control d’equipatges i al carrer. Agafo un taxi, estic prou cansat i es prou tard, per a mi, per no complicar-me la vida. Hotel, bé, però no dormo, encara tinc l’horari girat, somnis, girs, calor, fred. L’hotel és en una gran avinguda, força transitada i sorollosa fins i tot a la nit. 

21 d’agost de 2016 – diumenge

A les 6 ja no puc més i em llevo, faig quatre moviments gimnàstics i a esmorzar.

Tot i no haver dormit, el viatge, els somnis i menjar a deshores em trobo prou bé. Avui he d’anar a Cartagena de Indias, ara em toquen més hores d’esperar però tot s’anirà normalitzant. L’angoixa, de moment, absent i els nervis també. El problema es no haver dormit bé i no estar, encara, dins el circuït, diguem tot entra en la normalitat de sempre quan inicies un viatge que comporta canvis de fusos horaris.

He anat a localitzar una parada de bus per anar a l’aeroport. No tinc ganes de tornar a pagar les ganes, com ahir.

Sols arribant a l’aeroport t’adones de que estàs al Carib o  proper per la vegetació de la pròpia instal·lació. La ciutat és caòtica, potser perquè és diumenge i la gent surt al carrer. Els fossars llindants amb la muralla son plens a vessar de gent i d’estels.

Cartagena de Indias, una de les poques de Colòmbia que tindrà la oportunitat de veure’m. Calor i xafogor. Es molt bonic veure la ciutat des de l’aire  quan arribes, es troba en un tram de costa amb illes i badies i entrades i sortides.

L’hotel, més pretenciós que altra cosa, però estic al 9è pis i tinc una panoràmica preciosa. Just arribar vaig anar a caminar una mica, cap al port per estirar les cames, fer gana i veure de cansar-me per dormir. Els carrers son plens de persones i de música, els vallenatos, cumbias i altres ho omplen tot i a tot volum, em vaig asseure per fer una cervesa notant que les cames seguien el ritme.

Per cert, les colombianes son grosses, amb un bon cul la majoria, sols les jovenetes i no totes es fan mirar.

CARTAGENERA AMB EL VESTIT TÍPIC

Vaig provar de sopar al carrer i no em va convèncer massa. La son tornava a atacar i vaig anar a dormir aviat amb el mateix èxit. Hauré de canviar de sistema.

22 d’agost – dilluns.

Ahir i per primer cop en tots els meus viatges l’avió el pilotava una dona. En aterrar em vaig fer unes fotografies amb ella, va ser molt amable en deixar-se-les fer.

AMB LA PILOT DEL VOL BOGOTÀ CARTAGENA

He decidit llevar-me a les 6. La vista des de la finestra de l’habitació la trobo molt maca. Avui em tocarà suar de valent. Aniré a fer les visites que cal fer. I dels nervis i angoixa i tot això res de res. Potser sí que me’n sortiré de fer un bon viatge.

Desprès d’esmorzar he volgut anar a canviar uns euros. Els banc no canvien, Western Union a preu més baix que el dollar i els canvistes que m’indicaven tancats. Al final n’he trobat un al barri de Getsemani. Per això recomano a tot aquell qui vagi a sud Amèrica que prengui dollars i de denominacions petites, màxim de 50, els de 100 no els agraden gaire.

D’allí al castell de san Felipe de Barajas, l’antiga fortalesa que protegia la ciutat, es una fortalesa més, en un lloc estratègic que ofereix bones vistes. He hagut de retornar a l’hotel. Per a  mi la calor i la humitat son insuportables. He estat una estona refent-me i a migdia, tot i l’hora, he tornat a sortir, no em puc passar les hores a l’habitació de l’hotel a l’empara de l’aire condicionat. He fet un recorregut pel casc antic. Molt bonic, amb cases amb balconades de fusta plenes de flors i plantes i els carrers plens de botigues i de venedors de carrer.

LA TORRE DEL RELLOTGE - CARTAGENA DE INDIAS

DETALL D'UN CARRER DEL CASC ANTIC

He tornat a l’hotel desfet, moll totalment de la suada. Ara m’adono de la bona decisió que vaig prendre en decidir no anar a Barranquilla i santa Marta on volia anar-hi en bus. Hagués estat el meu final.

Ara si faig una bona migdiada que potser ajudarà a regular una mica el dormir.

La pagaré cara aquesta migdiada, amb l’aire condicionat m’he refredat. Sols em faltava això. I de dormir, continuo malament, el meu rellotge biològic no s’adapta.

23 d’agost dimarts

Avui torno a Bogotà i experimentaré el que és un AIRBNB. També em tocarà pencar per anar a trobar els busos a Villa de Leyva i bellugar-me per la capital, el primer és saber com puc anar amb els seus busos.

Em toca prendrem pastilles pel refredat, la suada i l’aire condicionat d’ahir m’han passat factura, estic espès i cansat.

Amb LANTAN s’hi vola bé, van a l’hora i son amables. Arribo a l’aeroport i miro de trobar com anar amb bus urbà, me’n surto a mitges perquè cal comprar una tarja, però aquesta també té trampa, ja que pagues la tarja sense cap viatge. Val més agafar els col·lectius però has d’anar canviant. La qüestió és que amb un bus arribo al Museu Nacional i allí un taxi, total 10 mil pesos contra els 30 mil que m’hauria costat el taxi des de l’aeroport.

Arribo a la casa de la Claudia la meva hostessa. L’habitació és com si fos la de casa meva, la resta tot és comunitari, el seu lavabo, la seva cuina, el seu salo menjador, és com el couchsurfing però pagant. Ella es veu molt amable i sembla que ha viatjat, potser més que jo. Em dóna quatre indicacions, m’arreglo i surto.

Menjo una mica i se’m trava a la boca de l’estómac. Decideixo anar caminant fins al Museu Nacional. Quan arribo allí comencen a caure gotes i entro, el preu de l’entrada es la voluntat. No es que m’agradi visitar museus però avui ja no podré anar al centre i ara plovisqueja.

Sortint del museu m’allargo encara més dins la capital i arribo a un super, compro tomàquets, plàtans, aigua i unes galetes. Avui no vull anar a sopar fora, noto que menjo massa i tot son carns i fregits. D’una banda ja em va bé per la qüestió de les evacuacions, però potser la digestió no pensa igual.

Retorno caminant i abans d’arribar m’aturo a fer una cervesa. Cagada, em costs 18 mil pesos que son uns 5,5 euros. Resulta que m’he aturat en un lloc “chic”. El que he estalviat el mati amb el taxi ho he gastat ara amb la cervesa. Una cosa va per l’altra.

UN DELS MOLTS PATIS INTERIORS DEL CASC ANTIC DE BOGOTÀ

Avui és el quart dia de viatge i començo a reflexionar. Porto una pila d’hores perdudes en aeroports i trasllats, a part de les hores amagat de la calor i intentant trobar la dormida llarga. Vaig d’un lloc a l’altra preocupant-me sols pel pas més immediat i no tinc cap ombra de neguit de pressa, de voler avançar més ràpidament, no m’angoixa el pensar que no soc a casa, que no em puc beure les cerveses que vull quan vull i a la temperatura que vull, que hauré d’espavilar-me en trobar un bus, una adreça. M’estic prenent el viatge tal i com és, tal i com ve, acceptant en cada moment el que arriba.

Recordava que em volia tancar una setmana al monestir de Poblet per veure de calmar-me; no fa falta, això és similar a aquest tancament; estic tot el dia sol i vaig fent, els pensaments que em venen, a voltes son negatius però no em superen, no m’atabalen, els aparto amb facilitat i, en conjunt, no em dominen. Començo a pensar que hi ha possibilitats d’allargar el viatge fins a .... Això no ho diré, encara crec una mica amb la mala sort i fixar avui la destinació final pot produir efectes contraris, de manera que em conformo en veurem positiu avui i que aquest positivisme potser em portarà lluny i, si no m’hi porta, també hauré guanyat la batalla. Es a dir, sols en puc sortir guanyador.

24 d’agost – dimecres

Ahir la Claudia em va fer una infusió de gingebre: miraculosa. He d’anotar la recepta.

Pel matí visita de la ciutat vella, barri de la Candelaria, es força bonica però com totes. Bastant plena de gent però no massa turistes, algun motxiller. Policia arreu. Han reconvertit cases senyorials i convents en edificis per museus i seus d’organismes. La catedral no val gaire cosa, és mes bonica l’església de sant Agustí davant el palau presidencial. Tots els carrers amb les cases típiques amb balconades, de fusta i patis, molts patis amb fonts i plantes, voltats de balconades enfustades. M’encanten i he entrat a tots els que m’han deixat.

"PLAZA DE ARMAS" DE BOGOTÀ - MONUMENT A BOLÍVAR 

He passat unes 5 hores fins que he tornat a casa.

A la tarda he volgut anar al Parc Botànic, m’he fotut un fart de caminar però no hi he pogut entrar, se m’ha fet tard i no he acabat de trobar l’entrada.

La capital m’atabala amb el seu trànsit, soroll i fums, la Claudia em diu em quedi un dia més però no vull, no se que hi fotria aquí, prefereixo anar a la muntanya, encara que sigui a no fer-hi res, o que em plogui.

Bogotà sempre està mig cobert de núvols. Pel matí feia fred, a migdia escalfava una mica més i ara al vespre torna a fer fred. Mentre descansava ha plogut una mica i sempre fa la impressió de que en qualsevol moment pot caure un ruixat.

Tenen una manera especial de nomenar els carrers. Els que uneixen l’orient i l’occident (des de la muntanya Montserrate i Guadalupe avall) reben el nom de CALLE. Els que uneixen el nord i el sud reben el nom de CARRERA. Poc carrers o avingudes tenen nom de persones.

Algunes paraules específiques de Colòmbia i que desprès, algunes, trobaré a Equador i Perú

REGALAR – dona’m

TINTO – cafè llarg

INGRESAR – Entrar a

A LA ORDEN – Quan vas a comprar el dependent ho diu posant-se a la teva disposició.

COBIJA - manta

Estic més que sorprès de com és la gent, amistosa, amable, educada, disposats a ajudar i a indicar-te on has d’anar.

Un detall, he pujat a un bus i no tenia prou saldo a la targeta per pagar, estava disposat a baixar a la següent aturada. Sense obrir boca un home ha vingut i ha pagat pel meu compte i no em demanava res. Naturalment li he donat els 1700 pesos colombians que val el bitllet. És una mostra de com funcionen.

Per això a qui em digui que és perillós viatjar o que determinats països no son segurs, jo els puc respondre que MAI m’ha passat res i que he trobat persones molt bones que sempre m’han ajudat a sortir-me’n.

Precisament si puc viatjar com ho faig, usar els mitjans habituals del propi país, anar a llocs concrets i, amb això, abaratir una mica els costos del viatge és, precisament perquè els llocs on he anat i les persones son bones i a mi no em costa relacionar-me amb ells.

La meva primera experiència a AIRBNB ha estat molt positiva. La Claudia és llicenciada en psicologia i actua de coach free lance. Va viure durant un any a Europa per motius d’estudis i molta part del temps a Barcelona. L’avantatge de compartir espais privats és el poder parlar, el poder canviar impressions amb les persones que t’acullen. Ells t’expliquen com viuen, el perquè dels seus costums i la forma de ser del seu país. Jo per la meva banda, sempre explico què és Catalunya i què som els catalans, perquè ens volem independitzar. És una manera d’aprendre i d’ensenyar. 

25 d’agost – dijous

Taxi a l’estació de busos. Em fa adonar del gran que es Bogotà, ha donat tombs i tombs fins arribar. Sort, un bus surt en 15 minuts. Això de sort és un dir perquè desprès ha estat una hora fent temps per recollir algun passatger mes. Arribo a Tunja on de canviar a un bus més petit que surt en pocs minuts mig buit però desprès s’acaba omplint.

Intento arribar a l’hotel caminant perquè sé és molt a prop de l’estació de busos i em trobo que la gent amb prou feines sap en quin carrer o carrera som. Quan finalment el trobo em cau l’ànima als peus. Una casa familiar cutre, cutre, cutre. Demano d’anar a una altra i aconsegueixo una habitació amb bany, però no m’agrada el lloc, es retornar a l’època de motxiller en un lloc també cutre i no en tinc ganes. A més al vespre s’espatlla la conducció de l’aigua, no en tinc a l’habitació.

26 d’agost – divendres

Finalment van arreglar el problema de l’aigua i no s’hi està malament aquí. Hi ha un grupet de quatre argentins, tres nois i una noia i ahir al vespre vam fer petar la xerrada sobre política, lògicament. Ells no aprecien ni als Kirchner ni a Macri, son joves. Parlem també d’España i Catalunya i dels refugiats i dels girs lèxics del llenguatge de com han canviat de manera diferent a cada país.

Sobre mitjanit em vaig adormir, hi havia calma, cosa una mica rara en llocs de motxillers. Avui he pogut dormir amb menys interrupcions però de matinada ja no hi ha hagut manera i a les 07:00 m’he llevat; una mica d’estiraments, arreglar la roba i sortir a esmorzar una miqueta.

Es nota la diferència ètnica del lloc, si més no, jo els veig lleugerament diferents i encara, pel carrer, he vist tipus ennegrits del sol, amb el barret vaquer, fibrats i amb alguna eina de camp.

Sortint de Bogotà ja vam trobar un paisatge verd sense arbres però tot conreat i dividit en parcel·les, lloms suavitzats de muntanyes es van anar succeint fins a TUNJA i desprès fins a VILLA DE LEYVA. Som a muntanya, una muntanya suau i agradable.

A Leyva hi fa menys fred del que em pensava. Em diuen que normalment no n’hi fa massa i que tampoc hi plou sovint, el sol, a migdia escalfa fort i al vespre refresca de manera agradable.

Em trobo que no estic fent res de manera contínua com quan soc a casa, però no m’incomoda,  no em posa nerviós estar esperant que passin les hores. Cert que o bé escric o bé llegeixo o bé reviso alguna dada anterior, m’he portat fitxers i l’ordinador però, repeteixo, no m’obsessiono, penso que tot passarà, tot arribarà.

Fins i tot em sembla que recupero una mica el meu antic esperit viatger, sols que, ara, amb la calma que dona l’edat.

He anat caminant als POZOS AZULES. És un espai de muntanya amb un bosc de coníferes net i cuidat, de terra tipus argilós en el que s’hi ha fet uns llacs de manera artificial. En mig de tot uns quants cavalls solts. He tornat desfet. Ha reaparegut el refredat agafat a Cartagena, febrós, mocs i tos seca. Estic fotut, a la tarda sols he sortit per anar a la bugaderia i a sopar, tot el temps a l’habitació i demà faré igual. Avui, entre que ha ploviscat, fet vent, núvols i sol, estava bé per caminar però la mica de suor et quedava enganxada. He estat de mala sort d’agafar aquest refredat. 

UN DELS "POZOS AZULES" 

27 d’agost – dissabte

Ahir vaig passar la tarda a l’habitació, sols vaig sortir per anar a buscar un medicament i per sopar. Em va anar bé. A la nit també he dormit llarg i bé. A la matinada ha plogut.  He anat  esmorzar i no m’he sentit massa fi de manera que m’he quedat més estona a l’habitació, però a migdia he volgut sortir. A casa fora més còmode estar-s’hi tancat però aquí ...

VILLA DE LEYVA val el viatge per ella sola, passejar pels seus carrers empedrats de l’època colonial, veure les portalades i els balcons és un goig. 

LA PLAÇA DE VILLA DE LEYVA

UN CARRER DE VILLA DE LEYVA

Avui hi ha molt moviment, es dia de mercat. He aprofitat la passejada per arribar-m’hi, als mercats populars es on acostumes a trobar les millors imatges. Com la majoria de mercats és ple de colors i olors i de tipus característics. El mal es que jo avui no estic massa per voltar.

He anat a fer una cervesa i li he preguntat a la dona que en pensa de l’acord entre el govern i les FARC i com els afectava als de Leyva la guerra. En aquesta zona mai van tenir problemes de guerra ni de guerrilles, més aviat és una zona on van rebre molts desplaçats de la zona de guerra que venien a la recerca de treball i el van trobar. En quan a l’acord li sembla bé com també li sembla bé que durant un temps s’ajudi als guerrillers a formar-se per reintegrar-se a la societat.

Però diu una cosa molt important: el govern no ha d’oblidar els acords signats. Perquè Colòmbia és un país on es signen molts acords que es deixen de complir abans d’un mes. I afegeix, des de 1948 que tenen guerra, grups diferents que han anat substituint els anteriors (ELN, EPL, M19, ADO, MIR, PRT, etc.) Els acords eliminen un 80/90% del grup però el 10/20% que queda torna a agafar embranzida i altra volta a començar. Parla també dels narcos com Pablo Escobar i la guerrilla, dient eren el mateix i que entre ells s’ajudaven, els diners de la droga ho finançaven tot i la violència sol era pels diners.

Faig aquest comentari perquè aquests dies es signa a La Habana l’acord entre el govern i les FARC i la TV en va plena d’anuncis. I reflexiono, si un govern i uns guerrillers com les FARC han pogut dialogar i trobar un punt d’acord, per què amb el PP i el PSOE no hi ha manera d’asseure’ls en una taula amb ETA i en una altra taula amb Catalunya?

Aquest detall juntament amb les accions de la jutgessa argentina que persegueix als assassins de Garcia Lorca i d’altres em deixa ben clar la mediocritat dels polítics espanyols comparada amb la realitat d’alguns politics sud americans, més tenint en compte que, sovint, a sud Amèrica se la mira amb certa condescendència.

I ja sé que per molt que parlem ni Marianico el plasma ni Pedrito playboy baixaran del ruc. Sols ens quedarà la via sudamericana: la de Bolívar, Sucre i d’altres, vull dir.

Tornem al viatge, a la tarda el temps empitjora i em quedaré tancadet. S’acaba la ració de píndoles que em va donar el farmacèutic i encara no em sento millor, sort que ni vaig comprar el doble. Perquè aquí, a la farmàcia, el farmacèutic et dóna un medicament però no la capça sencera si no les píndoles que ell creu necessàries. És una manera de no tenir estocs inútils de química a casa.

28 d’agost – diumenge

Em llevo molt millor tot i que no deixo de prendre’m la pastilleta i mastegar Gingebre. Avui he d’anar a les cascades de la PERIKERA, si o si. Estic tip de quedar-me a l’habitació i donar una volteta al migdia i una altra al vespre.

UNA DE LES CASCADES DE LA PERIKERA

A la Perikera s’hi va amb un bus que et deix a 300 metres. És una finca privada en la que, aprofitant la crida dels salts d’aigua, hi han instal·lat puenting, canopy, rappel i rappel d’aigua. La veritat és que tot plegat no és gran cosa. Les cascades son petites i el riu no porta massa aigua, però calia veure-ho i, personalment, em calia aquesta caminada.

De tornada enxampo el mateix bus de pujada i puc recuperar la gorra que m’hi havia deixat. Sort. Veig que en aquest viatge m’han passat coses afortunades. I alguna altra de no tant.

Dutxa, fer una mica de temps i aniré a dinar.

A la ruta fins la Perikera el bus contínuament recull persones amb els seus sacs o paquets, sobretot quan torna. Observant la zona és plena de masies, algunes de construcció semblant a la nostra, teulada de teula àrab a dues aigües. Aquesta gent viu en aquestes masies a mitja muntanya, conreant cereals, moresc, fruites, trumfes i altres verdures. Els veus a tots morenos del sol, amb les mans calloses, fortes, aspres. I amb el seu barret. Elles igual, però sense barret. El seu parlar encara és més tancat que el de ciutat.

UNA IMATGE HABITUAL A VILLA DE LEYVA

  

29 d’agost – dilluns

Ahir se’m va desequilibrar una mica l’estómac, ja s’estava portant massa bé. Sembla que amb dues píndoles ho he arreglat.

Aquest matí es tractava d’anar fent temps per marxar una mica tard. Sembla que quan vols fer les coses lentament  tot va a l’hora.

Arribo a l’estació de busos de Leyva i en 5 minuts ha sortit el bus. Arribo a Tunja i en 15 minuts ha sortit el següent bus. Arribem a Bogotà i m’adono de que passarem per davant de l’hotel al que vull anar. El faig aturar i baixo. Tot ha anat rodat i m’he estalviat un taxi.

Desprès vaig a dinar una pizza colombiana i ja detecto que els preus son més cars. En fi, de moment encara me’n queden.

Aquest matí m’he acomiadat de l’Iván i la Hebelene uns amics argentins que recorren sud Amèrica en auto estop, treballant aquí i allà. Ell ja porta dos anys viatjant i ella no tant, es va ajuntar amb ell – sols d’amics i per viatjar – quan l’anterior company/a la va deixar. En veure coses així em meravello, primer per la capacitat que tenen de fer-ho, per aquest estil de vida despreocupat i sense pressa i, també, perquè fer això a sud Amèrica sembla més complicat i perillós, als ulls d’un europeu. La conclusió, però, es que es pot viatjar per tots aquests països sense por. En tot cas el problema pot venir per les distàncies, per la dificultat que representa moure’s d’un lloc a l’altra. Ja fa dies que rumio coses i aquest parell incrementen el meu rumiar.

En fer la maleta tocava deixar roba. Tot i que la vaig omplir de peces expressament per anar deixant cada cop que he de fer-ho el meu esperit conservador força per imposar-se. Sobretot si son llibres. Vaig anar al mercat de segona ma a comprar-ne uns quants i ara sento que els he de deixar en un bon lloc, que no els puc abandonar en qualsevol racó. Al final imposo la raó i la pràctica i deixo el que toca deixar. Ho he dit a l’Ivàn i l’Hebelen per si volen aprofitar alguna cosa.

A la tarda toca deixar passar el temps a Bogotà tancadet a l’hotel. És un hotel molt boniquet i net, a pocs minuts de l’aeroport però està situat al peu de l’avinguda Boyacà, una arteria important de la capital, sempre plena de trànsit de camions i busos i que genera soroll i contaminació. Sortir de l’hotel per caminar significa posar-se en carrers secundaris, que ho faré, però aprofito per preparar el canvi de país.

ANUNCIS DE DEFUNCIONS

La primera i darrera nit a Colòmbia les hauré passat al mateix hotel, habitacions 203 i 207 respectivament.

En quant a mi segueixo perfecte. Fa dos dies que la meva ment vol marxar endavant preveient el que passarà a Quito, a Guayaquil a .... Sé aturar-la, sé no deixar-me endur per aquesta ànsia de córrer i córrer endavant. No vull avançar res, vull viure el moment que toca, encara que el que toqui sigui estar-se a l’hotel escrivint o dormint.

Un viatge per propi compte també és això, hores passades esperant un bus, un avió, una connexió, un temps sense res a visitar, sense res concret a fer. Potser més encara en el meu cas que acostumo anar a coses concretes i directes.

Ostres, m’he equivocat amb la pizza colombiana i he agafat mal d’estómac, no paro d’anar al WC.

Més informació de Colòmbia. EDUCACIÓ: gratuïta la primària i el batxillerat que dura 11 anys. A partir dels 7 anys han d’anar obligatòriament a escola. Molts prefereixen escoles privades i a partir de 4 anys. També tenen la formació professional com alternativa al batxillerat. El xofer del bus de Leyva a Tunja em diu que ell paga 130.000 pesos mensuals pel seu fill de 5 anys (entre 35 i 40 euros) a banda tot el material, uniformes i activitats extra. SANITAT: tots els qui treballen estan obligats a cotitzar a la seguretat social. El cotitzant pot incloure tota la seva família directa, fins i tot els avis si viuen amb ell o depenen d’ell. A la jubilació, 60 per les dones i 62 pels homes, cobren una pensió però segueixen cotitzant per la salut (?). Diuen, el xofer i una amiga que seu al costat, que la sanitat és molt deficient i que tothom es paga una assegurança mèdica. UNIVERSITAT: hi ha la pública amb poques places i que exigeix qualificacions molt altes, conclusió, cal anar a la privada.

I és cert a Bogotà n’he vist varies d’universitats privades així com de col·legis, força d’ells catòlics. Aquí la religió catòlica domina.