VIETNAM

dones segant l'arròs. Vietnam 1995

Acabo de penjar una d'aquestes fotografies com a capcelera del Facebook. Pertany a una sèrie que m'encanta i que vaig continuar a Myanmar, Etiòpia, Iemen

dones o bestiar. Iemen. 2006

Dones.Iemen. 2006

 i altres llocs, la de les dones que treballen com esclaves, com a serventes dels homes, com  a èssers d'inferior categoria destinades a la reproducció de mascles i al seu manteniment feliç durant tota la seva vida, obligades a deixar-se penetrar per iaios, malalts, dements i, a sobre, a veure's mutilades, no sigui cas que gaudeixin massa de l'acte.

treball de dones a Etiòpia 

treball de dones a Etiòpia

Estimo i respecto aquestes dones de mans tallades, brutes, d'ungles esmoçades, de peus bruns de fang, de terra, plens de callositats i que encara tenen una tímida rialla per al blanquet que les fotografia.
Gràcies a totes elles. 
Vietnam va ser el meu primer gran viatge l'any ... ja ni ho recordo. La TV deia que a Saigón hi havia inundacions i que milers de persones havien mort. La meva família va intentar disuadir-me d'anar-hi. Sortosament no els vaig fer cas.
Quan vaig arribar a Ho-chi-min tot funcionava amb normalitat, el Sol lluia potent i la humitat et queia a sobre des del "sunrise" fins al "sunset". La capital bullia de motorinos, cotxes, busos, persones, negocis, ganes de guanyar diners i oblidar als fills de puta americans que els havien putejat durant anys per, finalment, haver de marxar amb la cua entre les cames sense poder imposar l'imperi que, ara, aquest beneït de'n Trump vol fer resorgir. La gent sols volia treballar i guanyar diners, com arreu del món, donar estabilitat a la família, educació als fills, sanitat als majors. 
Vaig tenir la oportunitat de recórrer Vietnam de sud a nord. Vaig intentar endisar-me al seu interior on encara hi circulàven busos Renault de la primera guerra mondial. Realment un espectacle "espatarrant" - que diria el meu amic Gerard - Ho vaig passar malament, devia tenir poc més de 40 anys i el fet de llevar-me suat, passar el dia suat i dormir suat, era molt per a mi. Imaginava als soldats americans vestits amb els seus uniformes i carregats amb l'armament més modern del món intentant lluitar amb homenets menuts, amb un fusell i quatre parracs en mig d'una selva i uns paratges abrusats pels sol i cuits per la humitat. No podien guanyar, senzillament no podien.
De totes les ciutats i pobles en els que em vaig aturar senyalaré HUE, una meravella, Halong amb la seva badia i Sa Pa, a la muntanya fronterera amb Laos (que vaig visitar anys desprès).
Aquest meu primer viatge llarg, 30 dies, a un país força diferent carregat amb la meva motxilla i dormint als busos o als albergs rodejat de 20 joves de diferents nacionalitats va ser determinant per a mi alimentant la llavor de continuar en el camí, com així ha estat al llarg de més de 20 anys.
Ara potser no faria el mateix - per exemple la esquena no m'ho permet - però no deixo de tenir el cuquet dins meu.
I potser d'aquí a uns dies, alguna cosa faré.

Viatjar és aprendre, és veure que no ets el melic del món, és veure la teva humilitat reflectida a la cara dels altres, és ... és imprescindible viatjar, amb motxilla, pagat de la pròpia butxaca.

O no deixes de ser un puto turista més instal·lat en el seu puto melic.