LA SORT DEL JUBILAT

Dues setmanes de música i caminades, potser les dues passions més grans que tinc (a part d’alguna d’altra no declarable aquí).

Si bé a Reus funciona una Associació de Concerts amb una tasca prou lloable, si vols veure primeres  figures has d’anar a Barcelona, no hi ha més nassos. De manera que he intentat ajuntar les dues passions i aprofitar les sortides a Can Fanga per veure algun músic tot aprofitant per  fer algunes de les rutes circulars del nostre país que em permeten veure llocs de Catalunya que d’altra manera, mai visito. I aclareixo, no visito els pobles si no es que tenen  alguna particularitat molt especial.

La setmana passada, el 20 i 21 vaig anar a veure la Yuja Wang una pianista molt bona però que basa part del seu èxit en la seva pròpia espectacularitat. Ella ja ho diu;: “soc capaç de transformar qualsevol musica en sexy”. Naturalment, si surts a fer un concert amb un mini vestit vermell, o un de llarg però amb un tall de faldilla fins a la natja... Però m’agrada, crec que els vestits son una mena de pantalla. Yuja no és espectacular davant el piano, vull dir que gesticula poc, no és com Lang Lang, un super histrionic, ni tan seca com Rubinstein, La seva postura física és segons el canons i va fent sonar les notes de memòria, sense partitura. Magnífica.

No puc posar fotografies perquè està prohibit fer-ne.

L’endemà vaig a Vallirana a caminar. He pensat que podia combinar dues de les rutes que l’ajuntament té penjades a la seva web. Resultat: errada. D’entrada he de reconèixer que també en tinc una part de culpa, però els fullets de l’ajuntament s’expliquen com un llibre sense fulls, no hi ha marques, ni senyals, res. Sigui com sigui he fet una bona ruta que m’ha permès conèixer una mica de territori. He vist una pedrera molt més gran de les que tenim als termes de la Baronia. Us en poso fotografies per fer-vos reflexionar: és això el que volem per a aquest territori. I dic, al municipi veí, BEGUES, n’hi ha una altra de, com a mínim, les mateixes mides.

Caram!! Aquí sí que tenen espai per abocar els residus de tot Catalunya i no cal toquin els nassos als poblets de províncies, collons! Que semblem ciutadans de quarta ..!!

També trobo una cabana pedra seca.

Desprès de tot retorn a casa a passar la setmana tot esperant la propera sortida.

Dimarts 28 de març. Aparec a BEGUES i vaig a intentar fer el PR C-160. Aquest cop em baso amb el track que porto gravat i gràcies a ell trobo la sortida, desprès ja vaig veient pintades molt recents i pals indicadors en les principals cruïlles. 

can Sadurní a l'inici del camí

un pou de calç o de gel, al costat de can Sadurní

Deu haver-hi restes antigues, era clos amb un filat

La primera part es cimentada i asfaltada, dalt de tot de la muntanya hi ha una mena de centra elèctrica a la que hi van a parar o surten diverses línies amb grans torres. Un bonic paisatge tacat per aquesta necessitat del progrés. Cal alimentar la gran urb.

Montserrat en primer terme i el Pirineu nevat al fons

Arribo a un punt que ja vaig caminar la setmana passada i amb el que coincideixo durant un quilòmetre. Desprès ens separem. Passo pel mas de les Fonts i vaig voltant muntanya fins que torno a BEGUES.

Mas de les Fonts

una de les fonts

l'altra font

Hi ha diverses masies, gairebé totes amb rellotge

El PR C-160 no és massa espectacular però es pot fer.

Vaig a l’hotel. Aquesta nit torno a tenir música. Javier Perianes, un altra pianista. Aquest no és com els altres. Em fa l’efecte que no es massa alt, moviments nerviosos en entrar i sortir de de l’escenari. No esta per brocs, surt, saluda i comença a tocar. No necessita concentrar-se, directament a les notes. M’agrada, en sap un ou. També es bastant seriós en la seva actuació, vesteix tot de negre i gesticula en moments molt puntuals. De fet, penso que si t’integres en una música, no pots impedir deixar-te endur pel sentiment que aquesta comporta. Fer-ho, seria un fet molt fred, com dir: aquí teniu les notes, mengeu-vos-les com pugueu.

L’endemà, 29 de març torno a Vallirana per intentar fer el PR C-163. Val a dir que aquest és un poble complicat per al foraster (per a mi el doble). Finalment faig cap a un punt de sortida correcte. Trobo un pal i un parell de marques i això és tot, no en trobaré cap més. Durant una estona camino pel lloc pon es suposa passa el PR fins que arriba un punt en que tot es perd i he de retornar.

Caram, ajuntament de Vallirana, queda molt bé que pengeu a la vostè web les possibles rutes i que, fins i tot, hi afegiu una breu descripció, però potser us caldria preocupar-vos de posar indicacions a la ruta i que aquesta no s’hagi perdut en mig de pluges i bardisses.

Una mostra més de que, en temes de camins, o com dic jo plans urbanístics rurals, no tan sols és un ajuntament qui no dóna la talla.

I aquí acabo un parell de setmanes de música i caminades tot coneixent més el meu país.

Properament més.

Fins aviat.