 |
| el tradicional camí de Duesaigues a les irles, tallat. Amb el dret de la prepotència. |
Ahir, desprès d’un mes dedicat a
recuperar 7 olivers antics d’una parada plena de brossa, vaig reprendre la
tasca d’actualitzar el mapa de camins de la BARONIA D’ESCORNALBOU. Ja sabeu,
una de les meves dèries.
En aquest post no parlaré dels
camins, pistes, corriols i masets enrunats que vaig trobar. Vull deixar en imatges els possibles efectes
de qualsevol pedrera moderna.
Cert que la nostra terra té una
riquesa en forma de granit en el seu subsòl que motiva l’afany de guanyar
diners com sigui a costa del territori. Sols cal veure el que en queda del
Puigmarí, sols cal anar al municipi de Vilanova d’Escornalbou per veure com han
quedat les pedreres abandonades. UNA PUTA MERDA. Així de clar.
Els termes de Riudecanyes,
Vilanova, l’Argentera, Duesaigües, Riudecols, les Irles, les Borges del Camp i
d’altres estan ferits per centenars de forats on, els nostres padrins, extreien
pedra per exportar. Cert. Amb elles es van adoquinar els carrers de Reus,
Tarragona i Barcelona fins a finals dels anys cinquanta de l’anterior segle i
aquesta feina donava vida a milers de famílies i no causava tanta destrucció al
territori.
Avui en dia una pedrera afavoreix
un empresari (vegis La Ponderosa) i dona feina a poca gent, usant maquinària
pesant que ajuda a contaminar l’ambient i la sobre explotació fa variar el
contorn del territori. Cap de les pedreres antigues va rebaixar una muntanya ni
va fer un profund clot, ni deixar ferides visibles com la pedrera del Còbic de
Castellvell.
És això el que volem? Volem una
nova pedrera a tocar del Castell d’Escornalbou? Vegeu les imatges. És això el
que volem a la BARONIA D’ESCORNALBOU?
Jo dic que no, no i no.
Què tenim a la BARONIA per
incloure’ns al segle XXI? Territori, natura, tranquil·litat, espais verds,
camins, muntanyes, entorn, història, gent, tradicions. I també, comunicacions,
wi-fi, connectivitat, distàncies escasses, internet, allotjaments de qualitat,
restauració moderna i clàssica.
Cal rebutjar tot això per una
pedrera més, per un clot més, per més contaminació i destrucció, per poder
exportar a països estrangers els nostre subsòl?
Jo dic que no, no i no.
M’estimo molt aquest territori en
el que no he nascut però que he fet meu fins al punt que vull hi reposin les
meves cendres. I maldaré contra tot aquell que pretengui destruir-lo,
malmetre’l, canviar-lo per afanys purament i exclusiva econòmics o d’història
familiar.
El territori no es toca si no és
per millorar-lo, per fer-lo més atractiu, més net, més sostenible. El territori
és un patrimoni a llegar als nostres futurs de la manera coms ens ha estat
donat pels avantpassats.
Qui pretengui destruir-lo no podrà
tenir descans ni en aquesta vida ni en cap altra.
 |
| la caseta de la Barrumba a punt de desaparèixer |
 |
| el que queda de l'alterós Puigmarí |
 |
| pols i contaminació dels camions |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada