PUJADA AL BRES I BAIXADA PER ON PUGUIS

Avui la temperatura convidava a sortir. Dit i fet, pujaré al Bres i miraré de trobar el camí de baixada direcció Riudecols.

Sortir de casa i anar pujant pels carrers de Montclar com a escalfament. Ja fa uns dies vaig veure que algú ha deixat una llauna plena d’oli mecànic a la vora del carrer i una mica més amunt hi ha senyals evidents de que n’hi ha abocat més. No tinc paraules.

oli industrial abandonat a la vora del carrer

Casa meva està a 267 metres d’altura, el top de Montclar a 368. Continuo ascendint pel camí del collet d’en Cases que te la particularitat de tenir trams plans que et permeten portar un bon ritme.

Collet d’en Cases, 451 metres, 40 minuts. Aquí agafo un sender que van obrir fa pocs anys i que ja he caminat altres cops. Inicialment l’ascens es fortet i desprès ja és a base de tobogans, ara pujo ara baixo.

El Bres, 525 metres. Avui poca suor i el vent, ben fort, poc convida a estar massa estona al cim. Aquí hi ha tot el muntatge de punt geodèsic que s’havia aprofitat per instal·lar un pal, ben collat, en el que sempre hi havia alguna bandera catalana. Ara fa uns mesos, ja vaig dir-ho, alguns brètols ho han desmuntat tot. Tinc, i demano tinguem tots, un “pietós” record per ells i les seves famílies.

Inicio la baixada direcció vessant de Riudecols per un corriolet poc transitat. Arriba a una tartera que també és fàcil de seguir. Desprès d’ella la cosa ja està més complicada, cal fer atenció tot seguint la traça. Arribes a una segona tartera en la que dues fites de pedra et dient no vas errat però cal seguir amatent la petja. Soc a la vora d’una barrancada i si em distrec em puc trobar embolicat d’arítjols i bardisses, de fet ja vaig sanguejant d’un parell d’enganxades.

No sabria dir en quin punt la plataforma del camí es fa clara i evident, sols cal seguir-la, hi ha un parell de moments dubtosos però amb l’ajut del navegador i el sentit de l’orientació l’encerto. M’ho demostra el fet d’arribar a un punt en que un vell Citroen ja, difunt. Si va arribar aquí, hi havia d’haver una pista, per tan, n’he de trobar el rastre.

un pobre Citroen difunt

Efectivament, el trobo. A pocs metres una pila de restes humanes que sols fan que embrutar l’entorn, per molt privat que sigui; avui dia, tot abandonat, podrà ser privat, però també és natura comunitària. Poc més enllà un segon vehicle, un Renault, abandonat. Segueixo la pista ara ben clara i acceptablement neta. Un tercer vehicle, aquest sense signes d’abandonament, força rastres de vida i de gossos.

restes humanes

Continuant per aquesta pista arribo a la que baixa del collet d’en Cases. Ara em puc ben situar. Per tornar a casa sols em queda pujar al collet i baixar, més o menys una horeta més.

Soc ben conscient de que fent coses d’aquestes, llençar-me muntanya avall per camins poc clars, qualsevol dia em pot donar un disgust, de fet acostumo a anar ben senyalat per les punxes i espines que les plantes que em trobo pel camí. Però ... és tan satisfactori trobar un pas nou! Llocs on no acostuma a haver-hi ningú, on fa anys cap peu hi ha passat, on l’ombra el bruc, de l’arboç et protegeixen, on els pins i les alzines tornen a senyorejar, on la pinassa .... on el sol amb prou feines hi entra. Tinc tanta satisfacció de poder fer el que faig ..! que me’n fot si m’arrisco o si els arítjols s’aferren al meu cos i l’esgarrapen, aquestes petites ferides també formen part de la meva satisfacció.

Un dia més de la meva satisfactòria vida.