Fa uns dies que la bàscula fuig
quan em veu arribar, els mateixos que em fa mal tot quan veig el que marca. No
pot ser. M’agrada menjar i sempre tinc gana, o la sensació de tenir-ne.
En aquesta època de calor, com ho
fem per anar a caminar unes quantes hores? Marxo, ja veuré què passa i com
torno, però no em puc quedar assegut i menjant. Vaig a caminar.
Fa unes setmanes investigant al
voltant de la font de l’Heura i la pedrera del Puigmarí em va semblar veure un
corriol que baixava i tenia pinta d’anar a Les Irles. Ja he dit més d’un cop
que si sé que hi ha un camí que no he caminat, se’m queda clavat fins que hi
vaig i el treballo a fons.
Surto de casa a les 07:10 del
matí, tot Montclar amunt, collet d’en Cases i el Puigvoltor on arribo a les
08:21. Fa un dia força clar si bé a la distància ja es comença a percebre la
típica calitja de l’estiu. Des d’aquest cim tinc totes les vessants dominades,
la costa, la muntanya blanca, la Mola, Escornalbou, la serra de l’Argentera, la
Teixeta, Puigcerver, serra del Regalat, serra dels Agres i darrera de tot, el
Montsant.
I les clotades, Botarell,
Riudecanyes, Montbrió, Mont-roig, Vilanova, Duesaigües, l’Argentera, les Irles,
Riudecols i tots els altres pobles que sé son darrera les muntanyes.
El Sol comença a voler clavar-me a terra.
Quina meravella de paisatge i
quina meravella poder-ho fer i veure quan jo vull, quina meravella ser lliure
de participar del paisatge quan em ve de gust.
El bosc fa olor de calor, molts
plantes ja deixen anar les seves fulles, la majoria de flors han caigut i han
aparegut els fruits, queda encara alguna olor, les xixarres canten, els
llagosts salten, la farigola amb les flors seques, alguna sargantana que corre,
papallones; ja comença a fer calor i els animals s’amaguen en les ombres
fresques i les plantes esperen l’arribada de la nit per respirar profundament,
altre cop.
El camí, que ja he caminat més de
quatre cops i que transcorre per la cresta del Coix, és clar i evident fins
arribar a la cruïlla del que baixa a la pedrera del Balandrer, a la dreta o a
les Galaupes més lluny de Duesaigües a l’esquerra. A partir d’aquí i com a
conseqüència de ser menys transitat, ja cal fer més atenció, si bé és fàcil de
seguir. Arribo a la propietat de la pedrera. A més del desmunt ho marca un pal
de ferro.
Trobo el lloc on vaig veure aquell
corriol i em deixo anar pendent avall. No hi ha cap senyal de pas de ningú, ni
tan sols d’animals. Poc abans d’arribar a una tartera veig una pintada en una
pedra que em fa pensar no vaig malament. Decideixo anar al peu de la tartera
per si trobo forat per passar.
No hi ha pas, avui no toca
sortir-me’n. Potser si m’anés despenjant ... però l’aspecte de la vegetació diu
que em puc trobar voltat d’aritjols, esparregueres, garric, bardisses i algunes
altres plantes. Vaig amb calça curta, màniga curta i no porto cap tisora, el
poc coneixement que em queda recomana tornar. Quan arribi a casa m’adonaré de
que he pres la decisió correcta.
I retorno pel mateix lloc de
vinguda.
Arribo a les 11:25 a casa, una
bona dutxa d’aigua freda i a posar les coses per escrit. He perdut 1,5 quilos i
com continuo tenint gana igual els recupero aviat.
Demà em caldrà tornar a sortir.
Que trist és tenir gana..!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada