EL CHALTEN, EL CERRO TORRE I ALTRES

14 de novembre, dilluns

De bon matí un bus direcció El Chalten. Sols pujar un noi ha vist la meva bandereta i em saluda en català, un monitor de kaiac de Sort que fa la temporada aquí. En la següent aturada un altre noi que viatja sol. I m’ha semblat sentir unes dones parlant català. Tot el bus és ple de persones a les que es nota els agrada la muntanya, diem que pocs “giris”.

El Chalten és una població nascuda sobre el 1985 com a conseqüència d’un enfrontament militar entre Xile i Argentina. Tot l’espai pertany al P.N. Los Glaciares. Quan arribes et fan baixar del bus, entrar en una àrea de recepció on un “guardafaunas” explica el que és el parc, el que hi pots fer i el que no has de fer, amb especial èmfasi en el que no has de fer, estan obsessionats en que no es noti el pas de les persones per l’espai natural. Potser ara encara ho podran aconseguir, però a poc que creixi ... els serà molt difícil dominar tota la mena de bestiar de dues potes que passarà per aquí. Ja sabem per l’home/dona és el pitjor depredador existent en qualsevol sentit.

El Chlaten es troba sota el Cerro Torre i els Chalten o Fitz Roy, dues muntanyes espectaculars que avui els núvols no ens deixen veure.

Deixo els paquets a l’hotel i vaig a fer la primera caminada a “el chorrillo del salto” una cascada d’uns 15/20 metres força bonica sense ser espectacular. Desprès dinar i a la tarda preparar la de demà.   

EL CHORRILLO DEL SALTO

        

El de l’hotel em diu que hi ha un restaurant que es diu LA SENYERA propietat d’un català. Hi vaig, qui l’explota comercialment no és ell si bé en conserva el nom i un ninot de mida humana assegut en una taula amb llbre de visita i una senyera estesa damunt un banc. El local sí és propietat del català.
El trobo al super del costat i “flipo”, en una finestra hi ha una estelada!!! Dins també veig la bandera de Barcelona. Saludo al català, però no em permet massa conversa, el veig com a retret o desconfiat, el seu parlar ja reflexa la quantitat d’anys que porta fora de Catalunya. El deixo en els seus quefers.

UNA ESTELADA A EL CHALTEN. UN CATALÀ DE BARCELONA

15 de novembre, dimarts

 El fullet que ens van donar diu que d’anada la caminada té 9 quilòmetres i un desnivell de 250 metres. La realitat és que en té més i que l’ascens acumulat és força superior als 250 metres. Més tenint en compte que cal anar i tornar.

El camí és preciós, com gairebé tots els camins de muntanya. Primer hi ha una zona d’ascens per desprès continuar en zona plana i altre cop ascens i descens i més pla.

La vegetació és abundant, d’arbres grans i herba per sota. Molts arbres han caigut, sencers o a branques, igual que n’hi ha molts de drets també n’hi ha molts de caiguts.

El camí l’han arreglat i el cuiden, tenen desviadors d’aigua, trams amb escales naturals, algun pont per salvar un gual i arreu intenten vorejar-lo per forçar al caminant a fer una única ruta respectant la resta de la natura.

CAMÍ AL LAGO TORRE

He trobat molt enginyós el sistema que usen quan volen bloquejar un senderó o una zona en la que pretenen recuperar la vegetació. En el segon cas aprofiten tots els troncs caiguts i els escampen per la zona a protegir de manera que els humans difícilment hi podem penetrar. Pel que fa als senderons no es limiten a posar dos troncs al seu inici si no que en posen uns quants d’allargats per sobre la petjada de manera que la fan impracticable i una mica invisible. M’ha semblat una bona idea ja que s’aprofita el material que la pròpia natura ofereix.

Avui he fet la ruta del Lago Torre i el mirador Maestri que donen de cara al Cerro Solo de poc més de 2.000 metres. Aquest cim és una piràmide de roca espectacular tota coberta de neu i, per moments, de núvols. Cal dir que tot i estar en primavera el temps és fred, ahir tarda va nevar, fins i tot van arribar alguns flocs a El Chalten, tot caminant trobo restes de neu glaçada sobre les fulles dels arbres.

CERRO SOLO

He tingut una sort immensa en poder captar imatges d’un ocell negre amb el cap vermell que ha vingut a menjar insectes, suposo, a un tronc que tenia al davant. Desprès sabré que és un ocell fustaire gegant.

La Laguna o Llac Torre s’alimenta del Glaciar Grande que es veu millor des del mirador Maestri. Tota la ruta transcorre al costat del riu Fitz Roy, al començament el deixarem molt per sota nostre però desprès el tindrem a tocar i a nivell. Sempre tenim al davant el Cerro Solo i a un costat les crestes d’altres muntanyes. És realment molt bonic. M’enamora aquest parc.

La llacuna té el típic color lletós i apagat que li donen els sediments de la gelera i en una de les seves vores s’hi acumulen trossos de gel.

Em sorprèn la quantitat d’holandesos que hi ha, a part dels de parla anglesa. Quan arribo encara no ha fet cap la munió de caminants que avui han tingut la mateixa idea. Vaig direcció al mirador i quan torno la vora del llac ja es plena de caminants.

Retorno. Demà procuraré arribar al peu de El Chalten o Fitz Roy.   

16 de novembre, dimecres

Em llevo de bon matí, calculo que avui hauré de caminar més o més lent que ahir. Com deien les previsions del temps el dia s’ha llevat ras i net, assolellat i amb poc vent, cal aprofitar-lo.

El sender s’inicia amb una forta pujada, pràcticament els 350 metres de desnivell anunciat son d’una tacada però bellissims i a cada raconada et proporcionen unes panoràmiques espectaculars.

De sobte, en un revolt, apareix el Chalten, imperial contra la cúpula blava de l’espai, escortat pel Poincenot i altre puntes que s’enlairen desafiants contra el cel. Totes aquestes puntes enlairades em semblen un crit de la natura, un bram contra el seu maltractament.

EL CHALTEN O FITZ ROY

Desprès de diverses terrasses des de les que contemplar espais espectaculars arribo a al llac CAPRI. Una autèntica bellesa, quedo corprès de la seva magnificència just al peu del Chalten, aigües clares, blaves i verdes, netes, brillants a la llum del sol, petites platges, tot plegat voltat de vegetació. Una meravella.

LLAC CAPRI AMB EL CHALTEN I EL CERRO TORRE AL FONS

Continuo camí, un camí sempre verd, humit, ombrós d’arbres grans,planer, fàcil de caminar, relaxat en pau, podent pensar en el moment que estic vivint, en el plaer que representa poder estar en aquestes muntanyes, en aquests espais.

Més endavant s’arriba a una zona més d’aiguabarreig de diferents avingudes d’aigua quan plou, més pedregosa i d’herbei. Tinc la oportunitat de fotografiar un ànec o de la família.

UNA MENA D'ÀNEC

Arribo al campament Poincenot on em cal decidir si pujo al llac DE LOS TRES o faig alguna alternativa. Dissortadament encara no m’he recuperat al 100% de la caminada d’ahir i vull veure més coses així que ho deixo.

Aquí estic ben bé al peu de el CHALTEN i la seva serralada, tmabé ouc veure, des d’una altra perspectiva el CERRO TORRE que veia ahir. No em canso de mirar i prendre fotografies. Reculo per anar a veure la gelera de las PIEDRAS BLANCAS que també ofereix imatges bellíssimes de la serralada. Aquí la gelera cau precipitant-se sobre un penyasegat.

GELERA PIEDRAS BLANCAS

Torno a recular per agafar el sender dels llacs MADRE e HIJA, no sé quina exigència em demanarà i per això he renunciat al llac DE LOS TRES. Inicialment puja i vaig fent. Els llacs son dos, un de gran i un de no tan gran, també fermosos, amb aigües blaves i verdes i reflectint les properes muntanyes, l’entorn vegetal d’arbres baixos. Quan abandones el voral dels llacs entres al bosc, igual que l’anterior, frescal, ombrívol, reposat.

EL CHALTEN I EL CERRO TORRE

De sobte el repic contra una fusta em fa adonar que puc estar a la vora d’un ocell fustaire. M’aturo intentant endevinar d’on prové el só. Efectivament damunt un arbre i en mig del bosc un ocellot negre amb el cap vermell està fent un niu. M’apropo silenciosament i puc fotografiar-lo a pler. Instants com aquest i els que ja duc a sobre son els que et diuen: avui ha estat un dia de la meva vida meravellós, excepcional.

LAGUNA HIJA

El sender Madre Hija, que així s’anomena, és fa llarg i al final té una baixada que castiga els femorals. Quan arribo al camí de retorn m’adono que em queda més tram del que em pensava, les cames em pesen però ... no hi ha més remei.

Veig que tot i l’hora, gairebé les 3 de la tarda encara hi ha gent que puja al llac TORRE i alguns amb escàs equip; no m’estranya pugui haver-hi accidents perquè alguna d’aquestes persones no té massa pinta de muntanyenc. Ja s’ho faran.

Finalment arribo al poble. Ara els núvols ja cobreixen la cúpula, el vent ha pujat una mica de to i és nota la fresca. Magnífica excursió finalitzada amb èxit.

Un meravellós dia en la meva vida.    

   

17 de novembre, dijous

Avui toca reposar una mica, de manera que vaig a fer la ruta dels miradors, el dels Còndors i el de les Àligues.

D’entrada hi ha una bona pujada però no massa llarga. Arribo al mirador de les Àligues, el més llunyà que ofereix una esplèndida vista sobre la vall que condueix a El Calafate, a l’esquena tinc el Chalten i el cerro Torre i tota la seva companyia, al davant una plana immensa que s’adreça cap el llac Viedma que veig a la meva dreta.

LA PLANA DIRECCIÓ A EL CALAFATE AMB EL LLAC VIEDMA A LA DRETA

Fa un fort vent que m’ajuda a sentir-me, gairebé com a casa. I em giro i regiro i no em canso de veure i fotografiar aquestes muntanyes, roques punxegudes clamant contra el cel, crit de la terra ferida. Ho trobo espectacular. Ja m’agrada i recordo el Pirineu del meu país, però aquestes son diferents, o jo els hi veig.

Dono una volta per camins alternatius i vaig al mirador de los Condores, que he deixat més avall. Aquest no és tan espectacular. No cal dir que ni rastre d’àligues ni de còndors.

AQUÍ ÉS PRIMAVERA I LES PLANTES FLOREIXEN

A migdia torno a l’hotel, noto que les cames encara no s’han recuperat dels esforços dels tres dies anteriors, desprès de 17 dies de viatge sense fer res més que passejar, anar en bus i menjar se’n ressenten, però prou que he fet.

A la tarda passejo per veure què puc comprar; faig cap a la botiga del català, avui està més xerraire, potser perquè veu que li compraré alguna cosa. El seu nom és IVO, diu que a la catedral de Barcelona hi ha una porta que dóna a una plaça dedicada a aquest sant. Porta gairebé tota la vida a Argentina i està preocupat pel devenir turístic de El Chalten.

Comenta que Ushuaia era un poble de 5 mil habitants amb el seu port, un lloc encantador. Que Bariloche també era un lloc encantador i ara son ciutats molt grans envaïdes pel turisme. Certament fent les caminades típiques del lloc he trobat força gent i em diu que això no és res, que a gener cal anar als llocs en caravana, que tot està a petar. Entenc, doncs, que he encertat de venir en aquesta època. Em fa saber que he de tornar per fer la patagonia xilena per terra, un lloc espectacular, sense turisme.

El dimarts em comentava un noi de l’hotel que l’hivern aquí és molt dur, molt fred però que també és bellíssim, encara hi puc trobar un parell d’hotels oberts i una mica de serveis. No crec hi vingui, però no em desagrada la idea.

18 de novembre, divendres

Això s’acaba. Pel matí fer temps fins no arriba l’hora del bus de retorn a El Calafate. Un cop allí aniré a comprar una samarreta a sopar i a dormir.

Demà Xile.