URUGUAI

SEGON VIATGE A SUD AMÈRICA. 

31 d’octubre, dilluns. Riudecanyes.

De vegades em sembla que el meu cervell no funciona prou bé. Sé positivament que dalt un barco em marejo si la mar comença a bellugar. Tot i això vaig i compro un passatge per un creuer a la Patagonia xilena. Em feia tanta il·lusió!!

Ara, tot revisant el conjunt del viatge, es quan començo a pensar: “ostres, i si el segon dia ja em marejo d’allò més, què faré?

Ja ho tinc gairebé tot muntat, busos, hotels, avions, sols em queden uns dies que he d’acabar de perfilar. Analitzo si desdonar el bitllet del creuer i canviar les rutes, Calafate, Chalten, Ushuaia, Punta Arenas, Puerto Natales, Puerto Montt .... Em faig un embolic i no sé per on decantar-me.

He telefonat a Benet preguntant per alguna píndola contra el mareig; la famosa Biodramina. M’entren dubtes de si farà prou efecte. Estic desorientat, no sé què decidir. Tanco la pàgina del programa de viatge i escric una mica, de vegades va bé això d’expressar les coses.

De moment aniré a acabar la maleta, a dinar i fer la migdiada. A la tarda ja decidiré desprès de baixar a veure al Benet i parlar més abastament de la Biodramina. El cert és que em fot molt canviar el programa que ja tinc fet a hores de marxar i també em continua fent il·lusió aquest creuer pels fiords patagonics xilens. De manera que ... endevino la decisió final.

2 de novembre, dimecres.

Bus Plana des de Tarragona per anar a la T1, va 10 minuts tard i carregar equipatge es fa de manera salvatge, si vols en podries robar, cada passatger carrega el seu i puja al bus, no hi ha vigilància, com tampoc n’hi quan el retires. Però sí és còmode que et deixin a la porta de la T1.

Per qüestió de preu volo amb American Airlines, no m’agrada però l’economia mana. De moment ja surt una hora tard. L’avió és dels antics, els armaris per posar les maletes no encabeixen la majoria de les permeses de pujar a cabina. Les hostesses passen d’ajudar a col·locar-lo de manera que els desconsiderats de sempre entorpeixen l’entrada dels altres viatgers. El seient és poc còmode, no tinc TV, ni manera d’encendre el llum per poder llegir. La primera pel·lícula que posen a les pantalles generals es de dibuixos d’animals.

Primer ens ofereixen una beguda però sense res de menjar. El dinar com arreu però amb el pa fred, bastant fred. Més tard donen un gelat i més beguda per desprès dur-nos una capça amb una pasteta dolça petita i una mena d’entrepà tipus bikini que bé podria de plàstic.

Arribem a l’aeroport de Miami. De moment un tren automàtic per anar al control de passaports. Una sala grandiosa plena de màquines automàtiques; al final he de passar pel tràmit manual. A partir d’aquí em cal trobar com i on agafar el proper vol. Et fan sortir perquè arribes a la zona de check-inn normal, i en el meu cas he d’anar al final de l’aeroport i quan dic al final, vull dir que potser hi ha set o vuit-cents metres de distància.

Finalment hi arribo i, lògicament, cal tornar a passar el control de l’equipatge de ma i el detector de metalls. Brutal. Primer que aquests americans son molt lents, algun d’ells fins i tot amb certa mala llet. Aquí no hi ha excepcions: sabates fora, butxaques buides fins i tot de  mocadors i a la majoria ens fan passar per una màquina especial, ja no es fien ni dels seus raigs X. Evidentment en tractar-se d’un aeroport transitat hi ha molta gent.

Ja sabia que no havia de passar per aquest país, no es tracta sols de tenir-lo a la llista negra dels viatges, també he de fer-ho pels trajectes partits. Mai més posaré el peus en aquest país, estan bojos, neuròtics i son prepotents.

El vol a Buenos Aires surt una hora tard per “una inspecció tècnica de darrera hora”. Caram, com a mínim han inventat una nova excusa. Per passar l’estona dels enllaços he adoptat la tècnica de trobar un raconet i ajaurem al terra, aquesta posició posa l’esquena recte i arrenglera els malucs compensant la posició del seient de l’avió llargues hores mantinguda.

L’avió de Latam és força millor que el dels americans i va ple. Aconsegueixo dormir unes hores que em va molt bé per poder aguantar la resta del trajecte.

3 de novembre, dijous.

Arribem a Buenos Aires sense massa retard. Tràmits per canviar moneda, lentíssims. Agafo el bus ARBUS per anar al centre i connectar amb el ferry, és l’opció més barata 180 pesos, uns 10 euros; però la puntualitat tampoc els distingeix. La terminal del ferry és força gran, neta i ben organitzada. Em dóna temps de fer un cafè amb un crusant i escriure aquestes ratlles.

Em queda poc per acabar el que anomeno el trasllat per començar el viatge. D’alguna manera ja l’he començat perquè he travessat part de la capital argentina, però no hi he parat gaire compte, sols he vist grans avingudes la majoria plenes de cotxes i edificis alts, molts edificis i força alts. Verdaderament, el viatge començarà quan posi els peus en terra uruguaina.

una avinguda bonaerense

3 de novembre, dijous

El ferry surt a l’hora i es disposa a travessar el RIO DE LA PLATA. Per a mi, acostumat al Francolí i l’Ebre això és un mar, que també ho és, però és un riu que es tarda una hora en anar d’una riba a l’altra.

boca de sortida de Puerto Madero, Buenos Aires

Colonia del Sacramento, no tinc temps de veure-la, surto de la terminal del ferry i vaig a la dels busos per arribar, finalment, a la destinació, Montevideo.

Un bus força modern i gran que fa aturades arreu traslladant persones d’un punt a l’altra. Punts desconeguts per a mi, alguns enmig de la plana i d’altres en una mena de ciutats.

La carretera és gairebé recta i en bon estat, a la dreta, tot i que lluny tinc el Rio de la Plata. El paisatge és pla completament, salpebrat de petits espais amb turons que no s’aixequen més de 10 metres, tot verd, ja sigui de conreus o d’arbres, eucaliptus i pins. Tanques metàl·liques arreu guarden propietats, algunes cases enmig del camps i en algunes propietats, vaques i cavalls. Suposo que és el paisatge que s’espera d’Uruguai, grans propietats dedicades a l’agricultura i la ramaderia.

De pobles pocs i com a escampats, amb cases baixes, unifamiliars aïllades. Finalment la capital. T’adones de que hi arribes pels barris externs a cases evidentment pobres, brutes i amuntegades. Poc a poc trobes altra mena d’edificacions fins que entres dins el cor de la ciutat  amb les seves avingudes, semàfors, edificis alts i trànsit, molt trànsit.

Amb un taxi a l’hotel. Una dutxa, canvi de roba i a sopar. Per avui ja n’hi ha prou. Mal comptat han estat 40 hores des que vaig sortir de casa.

4 de novembre, divendres

Esmorzar i al carrer, cal patejar-se la ciutat vella, que tampoc en té tant però així li diuen.

Primer la plaça de la independència amb una estàtua de José Gervàsio Artigas, un altre militar destacat de la història d’alliberament sud americà. Monuments en té molt pocs Montevideo, la ciutat vella es quadriculada i és com una punta que s’interna al mar, o al riu, no ho tinc clar. El que si té son molts teatres, molts dels monuments que es citen al mapa turístic son teatres, la gran majoria sense cap interès arquitectònic.

plaça de la Independència, part. Montevideo

Places n’hi ha algunes, ben verdes, amb grans arbres i aprofitades per les persones, be als bancs, a les terrasses dels bars, per mercadets. En ser primavera hi ha vida al carrer.

Dono la volta, caminant, a la punta de la ciutat, una part d’ella tancada al mar pel port i les seves instal·lacions i l’altra amb un bon passeig apte per caminar, córrer, passejar, pescar i altres usos. De coses antigues, cap.

passeig marítim

Torno al centre i ensopego amb un taller d’artesania amb peces ben boniques, a la tarda en compraré alguna. i aprofitaré per anar a veure la  font dels candaus i l'estàtua de Carlos Gardel.

I força gent va amb el seu mate, també elles. Porten la cassoleta plena d'herba i el termo amb l'aigua sota el braç, hi tenen traça, ja gairebé forma part d'ells mateixos.

i el mate que no manqui

Carlos Gardel

I aquí s’acaba Montevideo.