L'ORIGEN DELS MEUS VIATGES

El pare havia de viatjar sovint lluny de casa. De vegades sol. De vegades amb un íntim amic, en Lluís Martí. Els primers cops ho feren amb un 4/4 de 3 velocitats per anar a veure la núvia d’en Lluís a Pamplona, la Juani. Una dona molt maca, que encara ho és ara.

No sé si d’això em ve la llavor del viatge. Sí que puc dir que un dels més forts i recurrents records d’infància que tinc és el de contemplar el pas dels trens i dels camions. Dels primers sempre en comptava els vagons, sobretot dels de mercaderies. Dels segons n’identificava les matrícules per saber-ne el possible origen o destinació – en aquells anys les matrícules dels vehicles indicaven la província.

La meva pregunta, que sempre quedava sense resposta, era per saber on anaven i d’on venien aquells trens i camions, què havien vist i què veurien, quins paisatges, persones, ciutats.

CARRILET DE REUS A SALOU AL RAVAL DE ROBUSTER

Anys més tard van començar a arribar turismes amb matrícules diferents. Ràpidament vaig aprendre a identificar les inicials que indicaven el país de procedència mentre em feia la mateixa pregunta, sols que ara amb més insistència ja que, suposadament, venien o anaven a llocs molt més distants i, possiblement, diferents.

Un estiu, no tenia encara els 18 anys, els pares ens van permetre, a mi i a la meva germana Maria de la Serra anar a Paris tots dos sols. Va ser una insistència meva a la que s’hi va afegir la Serra. Incomprensiblement van cedir i, un matí, vam agafar el tren fins a Barcelona, d’allí a Port Bou i d’allí a Paris. No em feu dir les hores que hi vam passar en aquells trens, devien ser unes 24.

Pel matí següent érem a Paris. Per poder dormir a l’alberg de Marie d’Ivry vam haver de fer-nos fotografies i obtenir el carnet juvenil. Ens em vam sortir de tot. De conèixer París, d’anar en metro, de conèixer joves de tot el món, de parlar i entendre el francès, de respirar uns aires diferents, de sentir-nos lliures, de trobar policies amables, de ... era tan diferent l’estranger sobre els anys 65.

També recordo molt vivament que podíem negar ser españols tot dient érem catalans i els altres ens entenien i encoratjaven sense que ningú ens esbronques per dir-ho.

Va ser la nostra primera experiència a l’estranger. Van passar molts anys abans no pogués tornar a visitar el món. Altres circumstàncies i vivències, de les que no em penedeixo pas, ho impediren. 

Però a partir del 1993 vaig poder reprendre l’hàbit de viatjar i des d’aleshores no he parat. He pogut anar als cinc continents – tret d’Austràlia, Nova Zelanda, sí – trepitjant més de 65 països. He viatjat en tota mena de transports i he vist tota mena de persones. He dormit en els llocs més inversemblants i menjat coses estranyes.

FERRY A MYANMAR

Mai he tingut greus problemes amb les persones tot i haver estat en països dits com a conflictius com son el Iemen, Iran, Myanmar, Algèria. Aquest detall em permet afirmar que els dolents de debò no son els pobles sinó els seus governants.

Podria dir molt més però ara no és el cas. Em continua corsecant el cuc del viatge i per això ara estic treballant en un projecte per al 2018 que, com tots els projectes, pot ser es faci realitat tot sencer, en part o gens ni mica. Tant se val, mentre el somio i planifico ja viatjo amb el pensament i l’estudi.

Com dic sempre, soc un home de sort i dono gràcies a la vida que he tingut.