VALL DE CARDÓS

Quan fa massa temps que no surto de casa o del poble m’agafa la “neurosi” i he de marxar, on sigui i com sigui. Sovint amb dos o tres dies en tinc suficient i la meva destinació és algun lloc de Catalunya en el que encara no hi hagi posat mai els peus.

Aquest cop ha sigut la Vall de Cardós, a Esterri de Cardós, i citaré l’allotjament perquè hi estat estupendament bé: www.casaborrut.com En Josep, La Teresa, la Júlia i el seu germà son molt atents, simpàtics i coneixen el seu entorn. I la cuina, molt bona.

A part del desig de marxar també volia deixar enrere la calor i la xafegor que tenim a la costa. Com més gran em faig més irresistible la trobo. Però al Pirineu també en fa de calor durant el dia, sort que a la nit fresqueja. 

El primer matí vaig anar a fer la volta recomanada per la Júlia. Sortint d’Esterri, pel davant de l’església, em dirigí al mirador del Cap de la Roca. Situat sobre un roquiser tenia una magnífica vista sobre Arrós de Cardós i tota la part sud de la vall. Fins aquí és una curta i fàcil caminada. Vaig baixar per un corriol clar i definit que m’acostà a Lladrós. Abans d’arribar-hi s’hi troba la indicació per tornar a Arrós de Cardós (1).

Va tocar tornar a pujar tot el que havia davallat. El corriol  circula per entre bedolls, xops i pins que el fan ombrívol i frescal. S’arriba a un segon mirador situat sobre una petita gorja que forma el riu Noguera de Cardós i que permet veure Lladrós, Lleret, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós, és a dir, tota la vall de nord a sud.

En un matí de sol però sense una calor excessiva i, molt important, sense xafegor, la vista i la caminada eren de 10.

Continuant la ruta s’arriba a Arrós de Cardós (1). Com el seu veí Esterri de Cardós son llogarrets de muntanya, tranquils, en els que durant el dia, és difícil trobar-hi algú perquè tots son feinejant al camp o a la ciutat més propera. Però la seva arquitectura, les cases de pedra, les bordes, tot .. es que m’enamora. Si fos mes jove hi aniria a viure sense dubtar.

Seguint les indicacions vaig trobar el corriol per retornar a Esterri. Altre cop pujada, però molt agradable de fer, pomeres, pereres, mores, xops, alzines, pins i, finalment, s’arriba al lloc de sortida.

Dinar al restaurant Florido de Ribera de Cardós. Volia menjar caragols a la llauna. No hi aneu pas. Mal servei i mal menjar.

A la tarda visita a Benante, amb una esglesieta romànica preciosa.  Podeu dir que soc un pèl macabre, però el més candorós d’aquestes esglésies romàniques pirinenques son els seus cementiris enganxats. Jo vull em cremin, però no em faria res reposar per sempre, i en terra, en algun d’aquests ossaris.

Lladorre on veig hi ha una ruta de ponts romànics. Tavascan i el seu pont romànic preciós. Aineto. Tots aquests poblets son una meravella. Les seves pedres de pissarra ennegrida pel temps, les xemeneies, les esglésies. Potser soc una mica antic o antiquat,  però aquí em sento i soc feliç. M’encanta aquest espai, aquest terreny.

Al vespre el cel es cobreix de  núvols foscos. Temps de muntanya. En Josep diu no plourà massa, que a ells, l’aigua, els arriba sempre del Nord i ara bufa del Sud.

Sopo. Bona cuina, casolana però amb detalls. Molt bona. La Teresa és una dona molt activa, bona emprenedora, bona cuinera, bona hostalera.

Dimecres matí no fa bona pinta. A la nit ha plogut intermitentment i ara mateix els núvols no garanteixen un matí per caminar. Baixant per la carretera trobo els voltors d’ahir, a 100 metres, descansant sobre les pedres, esperant marxem els “guiris” que els hem destorbat l’esmorzar, les restes d’un senglar que hi ha al voral de la carretera.

Lladorre, volia fer la ruta dels ponts romànics. Primer es passa pel molí del mateix nom. Un edifici restaurat de la part de dalt. Al soterrani, on hi arribava l’aigua, encara hi ha l’enginy mecànic que movia les pedres pel moldre el blat i el sègol. Una preciositat. Continuant la ruta s’arriba al pont de Borito, senzillament espectacular, una passada. De fet, dels ponts romànic que promocionen, aquest és l’únic autèntic, els altres estan refets i han perdut la seva gràcia, el seu encant. El de Borito, és una autèntica meravella, per ell mateix i per l’entorn.

He dit l’anterior perquè vaig caminant fins al pont de Santa Maria del Pont. Refet, no val res. I més tard trobaré el de Cassibrós, que també està refet amb molt poca gràcia, sols conserva autèntic les pedres de l’arc.

A la tarda vaig visitar al Monestir de sant Pere del Burgal, a Escaló. Una meravella. Cal anar-hi caminant durant uns 20 minuts. Fàcil. La construcció, refeta, és una impressionant. Al seu interior encara hi ha un petit fresc encantador. Des d’Escaló hi ha visites programades i guiades.

Des del mateix poble d’Escaló, vaig seguir la carretera d’Escart. Em cridà l’atenció l’existència de l’ermita de la mare de Déu de la Roca, com la de Mont-roig del Camp. La carretera, molt estreta, amb espai sols per a un cotxe. Abans d’arribar al poble es troba l’indicador i un espai per deixar el vehicle. Un corriol penjat, aeri, s’enfila decidit pel pendent de la muntanya en direcció a una ermita que es veu a la llunyania, encabida en la roca.

Havia d’anar-hi, no me la podia perdre. Avís important, el camí no es apte per a criatures ni per a persones amb vertigen. Té molts trams que els han hagut de refer construint marges de pedra. Veus com la carretera et va quedant sota, a uns 100 metres, o més,  de distància. Si et trobes algú de cara, haureu d’aturar-vos i cedir pas amb compte. Avui estic sol. Realment aquest corriol no te gaires petjades, vol dir que es poc transitat.

L’ermita està totalment integrada en la roca, d’aquí el seu nom. M’encanta, el lloc, la vista, el camí, el fet d’haver pujat, de vèncer la mandra. Ostres que bé que estic!!!

Em va caldre baixar aviat. Els núvols amenaçaven pluja i algunes gotes van aterrar a la meva closca descoberta. En cas de tempesta, per aquest corriol, les pots passar magres. Avall. Encara vaig poder recollir algunes branques de farigola florida.

De retorn a l’hotelet en Josep em diu: A Escart no s’hi arriba ni per terra, ni per mar ni per aire. S’hi arriba per la roca. I és així. Escart és un llogarret enmig de les muntanyes de roca, tancat en una petita vall. Una passada.

Sopar i dormir. M’encanta el Pirineu. De fet m’encanta la muntanya, perquè les meves muntanyes de la Baronia d’Escornalbou, més menudes, menys tancades, amb pobles més accessibles i una arquitectura diferent, també m’agraden i molt.

Un parell de dies feliços per a un home que diu haver estat sempre de sort.

NOTA 1 – En alguns llocs trobo l’accent obert i en d’altres el tancat. Sobretot en el poble d’Arrós de Cardós.