ARBRES MONUMENTALS AL MAS DEL PATRÓ

Fa força temps em van dir que al barranc del Masos, a tocar del mas del Patró hi havia un pi 

monumental. El primer dia que vaig anar-hi em va semblar inaccessible i em convenia ajuda per arribar-hi. Ara que he engrescat a l’expert en arbres a fer un seguiment dels exemplars espectaculars que hi ha pels termes és més fàcil i plaent fer-ho. 

El dia que tenim assignat és el dia de les minyones. Els dijous era el dia en que antigament les cases benestants que tenien una noia al seu complet i ple servei la deixaven sortir a la tarda, per anar a passejar o al cine amb el seu nuvi. Si això ho llegeix algun menor de 50 anys pensarà que estic beneit però era així i ho puc dir perquè ho he viscut.

Explicada l’anècdota sobrera diré que amb en Miquel Marc hem anat al municipi de Duesaigües, hem recorregut el camí dels Masos on ell recorda haver anat a plegar avellanes amb la mare i tietes a un lloc sota la propietat d’en Sedó. No cal dir que actualment està tot perdut i embrossat. El progres és això.

Deixem el cotxe a la vora del mas del Patró i anem cercant traça de senglar per arribar al citat pi. La nostra sorpresa es majúscula perquè mirant d’arribar-hi topem amb una alzina surera de colossals dimensions, sola, única, 

a peu de barranc, voltada de brossa de bosc i de finca abandonada. L’espai és reduït i per això les fotografies no li fan honor. El seu perímetre és de 2,75 metres, espectacular, fantàstica. Hauria de ser un exemplar protegit, catalogat però ... ja ho sabem, la vida natural no té cap valor i els ajuntaments cap interès.

Un cop fetes les fotografies trobem el pas al pi, objecte inicial de la nostra recerca. Efectivament és un arbre espectacular de 2,95 metres de circumferència, recte i dret cercant la llum. Al seu peu hi ha un petit clot en el que s’hi embassa l’aigua que l’alimenta. Entre el barranc i el canal de Siurana a Riudecanyes, que avui baixa alegrement, aquests arbres tenen aliment assegurat.

Retornem per una mena de corriol del que n’hem de traure algunes bardisses però és força més fàcil que el fet de baixada – coses d’en Miquel, jo ja li deia, però no m’ha fet cas – en fi,  que retornem a la pista i per ella al cotxe i cap a casa.

Dijous que ve, més