DEL MAS DE LA COIXA A RIUDECOLS (o no)

Ja ho sé que em repeteixo fins l’avorriment, però quan tinc un camí desconegut he d’anar-lo  a caminar, per poca importància que pugui tenir.

Fa unes setmanes vaig escriure del camí de les Irles a Puigcerver en el qual havia trobat una indicació per baixar a Riudecols. Realment baixar fins al poble no m’interessava massa però sí el poder retornar a les Irles o al punt d’origen. 

Després del divendres enclaustrat i el dissabte de festival, sí o sí em calia estirar les cames ni que fos per poc temps, de manera que, a les 09:00 deixo el cotxe davant el mas de la Coixa on un brètol, per dir-hi suau, hi ha descarregat el sofà i les butaques; sols queda que hi dugui la TV i l’ampolla de wisky, al mol fill de la .... i podrem fer el fi de festa després de caminar.

L’inici, els primers 40 minuts, son de pujada continuada,  trams suaus, trams durs. Vaig fent al meu ritme vigilant les marques de bicicleta i desitjant no en vingui cap de cara llençada a tot el que dona el pendent.

Arribo al punt en que hi ha plantat el pal indicador. A Puigcerver 2 kms a Riudecols 3,6. La primera opció ja la vaig seguir i avui toca la segona. Passa majoritàriament per un bosc de bruc i alzina que protegeix del sol i ofereix uns bells racons. És la part obaga del turó i el fred del dia es deix sentir, agreujat pel vent. La setmana que avui venç hem tingut una mica de tot, aigua, boira, calor i s’acaba amb fred. Som un país ric, fins i tot climatològicament.

Postal de les Irles

En un dels trams més costeruts i de sol amb pedres em foto una bona caiguda, per sort sense més conseqüències. És, com de vegades penso, el perill d’anar sol i sense dir on. De la mateixa manera que no m’he fet res, podria haver-me donat un cop en alguna pedra i quedar-me de qualsevol manera. Tardarien dies en notar la meva absència i molts més en trobar-me ja que puc anar a qualsevol dels quatre punts cardinals sols perquè aquell dia m’he llevat de bona/mala manera.

Aquest és un tam agraït, no on he caigut

Confesso que no em fa por ni em preocupa. Si us he de ser sincer, no em faria res acabar la meva existència esvaint-me en la natura, alimentant, pardals, mamífers, insectes i, finalment, qualsevol mena de vegetació. De fet, això de cremar-me no em fa gaire gràcia per la calor que es deu patir. Jo preferiria ser dipositat enmig del bosc i que em deixessin podrir allí. Sembla que aquesta possibilitat no està permesa. Haurem de crear una ONG que ho reivindiqui, retornar a la natura enriquint-la amb les nostres restes.

Acabo. Arribo a la pista prevista i la segueixo per retornar al vehicle. Faig cap a la carretera N-420 i per ella, la nova i la vella, al cotxe. Matí preciós, A casa, dutxa, cervesa i dinar.

Dimarts hi tornaré però al terme d’Alforja.

Per cert, ja sabeu que en aquest terme hi ha, com a mínim tes masos que duen el topònim de “botó”