LA CRESTA DE L'ARENY

No tinc remei, ho confesso, soc un malalt dels camins, dels llocs del meu territori que encara no conec. I com que no soc l’únic que els estima i valora sempre hi ha qui obre o es preocupa de que s’obrin vells camins amagats per les bardisses. Ja deveu saber que diumenge vaig anar a caminar per l’Areny i els companys del C.E. L’Areny em digueren havien obert una ruta per la cresta de la muntanya del seu nom. De manera que avui he volgut incorporar aquesta ruta a la meva col·lecció de camins transitats.

La Mola de Colldejou i la serra de la Miranda

La Muntanya Blanca

Surto de Vilanova d’Escornalbou pel camí dels Cairals per seguir pel camí de Mont-roig i l’inici del camí dels Carlins. Passat el mas de Madró inicio l’ascensió vers el coll Roig de l’Areny per un viarany força malmès pel trànsit de motos. Ja ho saben que ho tenen prohibit, però com que no hi ha suficients cossos policials per impedir-ho, fan el que els surt dels K ... fins i tot posen pedres que els permeten salvar obstacles amb facilitat... Son uns putos salvatges.

Al coll Roig em desvio a l’esquerra per accedir a la part baixa de la carena de l’Areny. Hi ha una fitavi el camí a seguir és força clar. Recordo que el vaig caminar fa anys però es perdia enmig del garric i altres matolls.

Podeu veure l'arc natural al mig de la fotografia

El recorregut és de sense paraules i més avui, un dia net, ras, amb sol i fresqueta. L’areny m’ofereix una visió espectacular a 360º. La ruta, segons quan encinglerada, per la vista que dona, pels espectaculars penyassegats de l’Areny, poc imaginats, per ... no ho sé, potser es que avui estic mes sensible de l’habitual però em fa l’efecte d’estar en un lloc privilegiat. I és així. Tenim unes muntanyes fàcilment accessibles, amb unes vistes fora mida, amb el mar a tocar, amb unes joies arquitectòniques naturals que tenen en pocs llocs i ... què fem amb aquest patrimoni gratuït? Res de res. Els ajuntaments estan preocupats amb d’altres qüestions força més importants i elevades: fotografies, diaris i vots. La resta, coses d’il·luminats de la natura i l‘entorn. En fi, deixem-ho, discutir amb imbècils sols et fa imbècil a tu. I jo tinc un altre nivell i principis, no pas els seus. 

Escornalbou al fons

als clots de pedra s'hi formen basses per alimentar la fauna

Tota la ruta està neta i fàcil de seguir sense marques ni senyals, sols al final, en arribar la roquissar situat sobre la roca del Migdia es generen petits dubtes, hi ha fites però en calen més. Crec. Un cop has superat aquest racó el camí de baixada és fàcil, evident i transcorre per sobre de les balmes de llevant d’on extreien la sorra silícia.

Baixo fins el punt mes fondo i decideixo anar a la roca del Migdia però per la vora de les balmes. Allí puc descobrir un altre arc, meravella de la natura. No el sé descriure, és una petita llenca de muntanya que ha quedat mentre el seu interior ha estat menjat per l’erosió. Com que la fotografia no li fa justícia millor aneu a veure’l I COMPTE A TOCAR-LO, ja caurà per si sol quan sigui, no cal destruir-lo voluntàriament.

una espectacular obra natural

l'aigua regalima per la pedra

Vaig pujant per aquesta vora i veig aquesta balma que ningú pot explicar com pot suportar el pes de tota la muntanya sobre seu sense caure. A la roca del Migdia veig el forat per on alguns trauen el cap espantant els companys. No cal dir que també des d’aquí hi ha una visió espectacular de Vilanova i de tot el camp que l’envolta i més enllà.

una balma estreta i fonda però la muntanya no cau

Baixo per les escaletes del Diable (o dels miners) i torno al punt d’origen. Quan arribo al camí dels Carlins veig el pal indicador amb una de les banderoles mig arrencada. No sé quin plaer hi poden trobar fent aquestes salvatjades. 

salvatges

Una caminada espectacular, fantàstica en un dia assolellat, clar, ras, fresquet. Un dia que val la pena viure’l i gaudir-ne.