Surto
de Corfú amb un ferry de estandars europeus que amb 45 minuts escassos i sobre
una mar plàcida em deix al port de Sarande (Albània). Em sembla que soc l’únic
turista, la resta els endevino albanesos, sobretot dues dones grans vestides de
negre i amb mocador al cap.
De
moment, Sarande, aparenta una ciutat força semblant a d’altres d’arreu del món; res permet pensar que fins fa no tant
Albània era una de les dictadures comunistes més tancades.
El pas
per la duana és més aviat lent i, finalment, aconsegueixo tenir el segell del
país estampat al meu passaport; feia una pila d’anys que somiava tenir-lo.
Fora
m’espera el taxista més espavilat de tots. Cert que hi ha busos que em poden
dur a Ksamil, on vull fer nit, però pel que em demana no em compensa fer
l’esforç. Li dic que vull canviar Euros a Leks i em porta a un amic seu, al
carrer, com s’ha fet i encara es fa a molts llocs i totes les guies et diuen no
has d’anar perquè et foten. El canvista em dóna
primer ell els Leks que jo reviso i compto i desprès li allargo els meus
Euros, penso que no m’ha estafat.
Un bona
carretera condueix a Ksamil, el taxista, en Lelaj, diu que també és mecànic,
casat, pare de dos nois de 26 i 24 anys, amb estudis d’economia i lleis; parla
un anglès força bo que ha anat aprenent sobre la marxa. Un home sobrevivent de
la dictadura i que ha prosperat amb enginy i treball.
Ksamil
no té res d’especial excepte la costa. Ksamil és la carretera que va fins a
Butrint de la que en surten carrers a dreta i esquerra, la majoria de terra i
pedra. Moltes de les cases son de tipus unifamiliar i conserven un hortet de
terra vermella en els que hi reconec les cebes, tomàquets, bajoques, patates i
alguna altra cosa. Hi ha cases en construcció que pertanyen als emigrats que
pensen tornar algun dia i inverteixen els seus estalvis en una llar.
La
costa és com la de Corfú, torturada, o sigui, amb plecs i replecs, caletes i
més caletes la majoria amb sorra, gruixuda, però sorra. Des del balcó de
l’hotel tinc a la vista cinc illetes, la vora del mar recorreguda per un mena
de passeig marítim ple de bars i restaurants que estan en plena preparació de
la temporada.
A
l’hora de dinar just estic sota un restaurant i veig com un bussejador li ven
uns pops recents trets del mar, encara ben vius. No em resisteixo i li demano
al de l’establiment que me’n cuini un. D’entrada una amanida de tomàquet,
cogombre i olives i desprès el pop perfectament fet. Deliciós. Moments com
aquest, assegut en una bona terrassa, a la vora del mar, Sol, bona temperatura
i un espai preciós que no et canses de mirar, son els que em diuen la fortuna
que tinc. La part dolenta es que em falta l’Isabel.
Al
final de la tarda arriba una negra nuvolada i descarrega la pluja, amb llamps i
trons.
He
localitzat els busos que em duran demà a Butrint per visitar el Parfc Nacional.
Ah! A
Grècia viuen una hora per sobre de la catalana però Albània té la mateixa hora
que a Catalunya.
Fins demà
Fins demà
 |
| Un edifici pendent d'acabar on un emprenedor ha instal·lat un rentador de cotxes. Potser és el negoci que més abunda a Albània. |
 |
| Port de SARANDE (Albània) |
 |
| Conreant l'hortet, tomàquets, cebes, bajoques, patates.... |
 |
| Zona de platja de Ksamil |
 |
| Zona dita de les 3 illes, Ksamil. |
 |
| "Passeig marítim" de Ksamil |
 |
| Esperant el dinar |
 |
| Primer una amanida. Sempre amb molt de tomàquet |
 |
| Aquest pop no feia ni 30 minuts encara era al mar. |
 |
| Manera d'encomanar la nova construcció als bons esperits. |
 |
| Qui ha dit que parlem "polàc" també parlem "albanés" |
 |
| Capvespre des de la balconada de l'hotel. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada