Avui tinc un sopar amb amics. Mai
millor dit.
A l’octubre farà 7 anys que vam
anar a Algèria per travessar el desert des de Djanet fins Tamannraset, sense
cap mena de dubte un dels millors, si no el millor, viatge que mai hagi fet.
Pel lloc i per la companyia
Marta, Carles, Gerard, Pau, Trini,
Ariadna i jo ens vam posar en mans d’en Lamine, la seva família i els seus
amics i, desprès de fer escala a la capital, vam volar fins Djanet.
La primera nit va ser una mica
distreta amb les hores de viatge, arribar a mitja nit, pujar al vehicle i
posar-nos a dormir al ras sense saber on. L’espectacle va arribar el sortir el
Sol. Va ser aleshores quan ens vam adonar d’on érem, o millor dit, sols sabíem
el que els nostres ulls eren capaços de copsar, ja que, saber saber, no teníem
ni idea d’on érem.
A partir d’aquest moment comença
el nostre trajecte per indrets dominats pel Sol, secs, pedregosos, arenosos,
amb escassa vegetació i rastres, sols rastres, de múltiples vides que lluiten,
dia a dia, per una cara supervivència en la que, si tu vius, moro jo.
Els primers dies vam caminar per
un desert de muntanyes i pedres resseguint la ruta de les pintures rupestres en
molt greu risc de desaparició guiats per un nadiu que se les coneixia totes. A
les nits, hotel mil estels a la vora d’un foc.
La segona etapa va ser de desert
arenós muntats en vehicles 4x4 conduits per experts xofers. Espai i més espai.
Buit i més buit. El desert és terrible per la seva crueltat alhora que terriblement
bell i colpidor. Les dunes, les roques, els colors, la verdor desprès d’una
breu pluja i, en algun lloc impensable, algunes jaimas donen cobert a algunes
famílies que segueixen la ruta de l’aigua. Pobresa i hospitalitat; misèria
sense futur. Nens que ràpidament es faran homes que hauran apamat aquest desert
en el que, desconeixent-lo, es impossible sobreviure.
Per acabar anem a una zona
muntanyosa on trobem un seguidor de l’ordre de Focault i que es originari de
Vic. Ens sorprèn trobar un català vivint com un ermità en aquesta zona.
Aquesta visita al desert em va
causar un fort impacte, la bellesa, l’immensitat, els colors, les llums del
matí o del capvespre i d’altres detalls
van penetrar fondament en mi i em van captivar per sempre. La llàstima
es que ara ja no s’hi pot tornar.
Avui, tornaré a compartir temps amb les persones que van fer que aquest fos un dels meus millors viatges.
Poso sols alguna fotografia de les moltes que vam fer, no sé si son les més boniques perquè m'agraden moltes més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada