CAPITOL IV - FINAL ECUADOR I PERÚ

10 de setembre- dissabte

Santa Ana de los Cuatro Rios de Cuenca, més coneguda com Cuenca, a l’Azuay, Equador. Zona habitada des del 8060 ac.

És una ciutat que tothom diu és bonica i interessant. Jo no li trobo tan. Certament és una ciutat fàcil perquè els seus carrers centrals i turístics son quadrícules, tots tenen el nom posat en cada cantonada i tots son d’una sola direcció.

casa recuperada com a hotel

M’he allotjat a l’hotelet LA VIEJA MANSION que, com deia ahir, és una vella casa senyorial reformada. Avui que l’he vist a la llum del sol encara m’ha semblat més bonica. Al matí he anat a la terminal terrestre - estació de busos – per saber com anar a Perú. Desprès he recorregut les quadrícules de la ciutat sense rumb fix però he vist tot el que hi ha per veure. La plaça major, o de les catedrals, fa una olor de gessamí (o galàn de nit) molt forta, em recorda el que tinc a casa.

plaça d'Armes de Cuenca

Desprès de dinar he estat estudiant quin ha de ser el proper pas i he decidit allargar un dia més la meva estada aquí de manera que demà matí podré anar al Parc Nacional del Cajas a veure alguna de les més de 200 llacunes que hi ha. I ja veurem si encara em quedaré un dia més per anar a veure els indígenes andins. Desprès marxaré i encara faré una altra aturada a LOJA.

He trobat també dues llibreries de vell que m’han permès canviar un dels llibres que ja he llegit. N’he agafat un de Pirandello: el difunto Matias Pascal. L’he triat perquè la Maria Aurèlia Campmany l’anomena al llibre de memòries que justament  he acabat.

De cert no puc parlar de les persones de Cuenca perquè he parlat poc amb elles, donat que amb tanta quadrícula m’oriento ben fàcilment i no necessito massa indicacions. Sí veig que és una ciutat totalment comercial, tot son botigues de qualsevol cosa. He voltat pel mercat del 29 de octubre i era ple a vessar de roba, jerseis, bruses, jaquetes, gorres, ponxos, xals ... de tot i en quantitat. Es veuen força persones, homes i dones, vestides a la manera equatoriana, amb barret. Hi ha força botigues de barrets tipus Panamà. I poc turisme.

Vull agrair al metge de Puerto Ayora que m’ha curat la tos, ja pràcticament no en tinc. Sort perquè ho vaig passar malament.

dinant en un restaurant local

Per cert, en aquesta ciutat, al bo del migdia, si fa sol, fot calor, però quan l’astre deix d’escalfar, fa fred. Estem a 2550 metres d’altura, i es nota.

11 de setembre – diumenge

Avui és el dia nacional del meu país, CATALUNYA, i jo aquí a Cuenca, de la província d’Azuay de l’Equador. Miro per internet com ha anat tot i m’alegra i m’apesara la mobilització ciutadana. M’alegra pel que significa de resistència i persistència en la idea i m’apesara perquè fins ara no hem tingut cap líder que ens hagi dut a la idependència. 

llacuna La Toreadora, al P.N. del Cajas

Vaig decidir quedar-me un dia més per anar al Parc Nacional del CAJAS, una reserva natural que tenen a uns 30 quilòmetres de Cuenca. És una reserva de poc més de 28 mil quilòmetres quadrats amb muntanyes de fins a 4445 metres. L’entrada al parc ja es troba a 3850 metres i es sobre la llacuna dita La Toreadora, una de les més grans. De fet en aquest espai el que hi ha son centenars de llacunes i zones humides. També hi trobem un arbre endèmic  conegut com QUINUA que creix mil·límetres cada any.

arbre Quinua, al P.N. del Cajas

He fet una passejada perquè en aquesta alçada es nota la manca d’oxigen. A la zona hi havia força famílies locals i he pogut comptar 5 parelles estrangeres que també han anat a visitar-lo. Llàstima que el temps no ha acompanyat, molt fred i humitat, fins i tot pluja.

Al vespre he anat a la plaça. La banda de la policia municipal, unes 20 persones, tocaven música. Un grup d’amics disfressats han sortit a ballar i muntar el seu numeret. Molt emotiu i bonic.

festa a la plaça

Al tornar he sabut que el propietari de l’hotel es de Veneçuela i va emigrar fa uns anys i no te cap intenció de tornar. M’ha confirmat que Maduro era xofer d’un autobús municipal. Imaginat, un xofer de bus de president del govern.

Afegeix la llegenda

12 de setembre – dilluns

Sense necessitat d’apressar-me he arribat a temps per agafar el bus a Loja de les 09:00 del matí. El problema ha estat que no ha sortit i hem hagut d’esperar al de les 10:00. Equador !!

El viatge es força bonic perquè transcorre entre muntanyes, verdes i avui fa un dia clar que permet veure el paisatge. Al meu costat un home que ha dormit tot el viatge menys la darrera hora, un fervent catòlic creient que volia donar-me la llauna amb el nou catolicisme i una mica d’història Inca de la que ell es considera hereu, no pas hispànic.

Loja, no té gran cosa, en un parell d’hores a la tarda l’he fet tota i el poc que té no es massa interessant. La part positiva de la zona son les muntanyes a les que aniré demà.

13 de setembre – dimarts

Un bus a VILCABAMBA, un poblet que m’han recomanat per anar a fer caminades. El nom li prové de l’arbre WILCO que ha estat usat ja des de les èpoques incaiques.  

Vilcabamba és un lloc molt tranquil que l’han pres com a residència molts estrangers d’arreu del món. Efectivament, arribes i en copses la quietud mentre arreu observes persones d’origen occidental. Avui vaig decidit a caminar unes bones hores, no tinc res a fer fins les 24:00 en que, suposo, sortirà el meu bus.

Segueixo una pista per anar a veure els ESTORAQUES de Yamburara Alto i el parc nacional de Podocarpus. Els Estoraques son com a pilons de terra o arbres fossilitzats, no ho se realment i per internar-me al Parc havia de caminar massa hores. M’he distret veient el riu Yamburara. Al llarg de la pista hi ha un seguit de cases que es lloguen o venen o habitades. Fins i tot n’he trobat uns occidentals enfilats dalt de camins als que  realment és difícil arribar-hi. Hi ha gent que com més lluny de la civilització viuen, millor es senten.

riu Yambabura, a Vilcabamba

Tornat al poble he fet una cervesa i en una altra taula hi havia el grupet d’angloparlants que demostra que, el que diuen, es cert; a part n’he vist força més tombant pel poble.

Retorn a Loja i a esperar. Tinc bitllet per un bus nocturn a Piura (Perú). Vaig comprar aquest pensant duria seients còmodes per dormir i em sembla que m’he equivocat. Demà ho sabré.

14 de setembre – dimecres

Efectivament m’he equivocat i no sols en un cosa.

Avui a les 00:00 he agafat un bus que en unes 7 hores havia de dur-me de LOJA (Equador) a PIURA (Perú). Realment han complert l’horari, però el bus no reunia cap comoditat per dormir, tot i que força gent ho feia amb roncs i tot. Jo no.

Fins la frontera vam anar tres persones i els dos xofers. La frontera entre els dos països és un riu. En una banda et fan les formalitats de sortida de Equador en uns barracons lletjos. A la banda de Perú els barracons potser son encara més lletjos. No entenc la mania que tenen en aquests països de fer-te omplir manualment formularis amb tot de detalls i desprès fan els tràmits per ordinador, deu ser que els agrada reunir papers i posar segells i signatures.

Quan ja hem fet els tràmits per entrar a Perú decideixo canviar de seient per poder-me estirar i mirar de dormir una mica. Que va. A la frontera peruana hi havia un bus aturat ple de gent que han passat al nostre i gairebé l’han omplert. M’he quedat sense poder estirar-me i tractar de dormir.

Piura. Ciutat gran, plena de sorolls, fum, pols i gent que amb prou feines respecta les senyals de trànsit i el pas per les voreres. Perú ja fa evident el canvi. Els bus em deix no sé on, aquí no hi ha terminal central de busos i cada companyia té un solar on estaciona els autocars i deix el personal.

M’he fet dur a la terminal de Transportes Chiclayo per agafar el bitllet per demà i m’he assabentat de que el viatge sols dura 3 hores. No vaig encertar a mirar la durada del trajecte ja que em podia estalviar aquesta aturada i guanyar un dia. Em vaig despistar mirant diverses alternatives i aquesta se’m va passar. Bé, no hi ha remei.

Piura com a ciutat no té res i el centre el veus en trenta minuts. Té més coses a l’exterior però totes allunyades, no dóna temps a fer-les. Espero que l’aturada de demà pel Sr. de Sipàn sigui més profitosa.

Aquí  Perú veig un canvi. D’entrada el carrer és ple de captaires de tota mena, mutilats, discapacitats, vells, fa pena. Desprès el trànsit, tots el vehicles fan sonar el clàxon que  genera un simfonia constant. Policia, n’hi ha una pila, molts.

Un detall que també vaig constatar a Colòmbia i Equador i que no he comentat: farmàcies a tocar i moltes son franquícies nacionals i s’atreveixen a fer publicitat de preus baixos i oferir sortejos i altres coses per compres mínimes.

15 de setembre – dijous

El viatge des de PIURA és espectacular: tot és un desert aparentment de sorra, però es que és un pur desert, pla com la ma i sense res a veure ni a dreta ni esquerra en molts centenars de metres en la distància. En canvi Lambayeque  o els afores de Chiclayo és ple d’industries molineres, hi ha una zona industrial en que son a tocar.

CHICLAYO ja és diferent de PIURA, la veig millor sense tenir res arquitectònicament destacable, però la veig millor. M’allotjo a través d’AIRBNB en un apartament molt agradable en una zona molt residencial i tranquil·la, l’única pega és que el carrer no el coneix molta part dels taxistes, el darrer ha estat voltant un quart d’hora i preguntant a tots abans de trobar-lo.

interior del museu del Sr. de Sipan

El motiu d’aturar-me en aquesta ciutat ha estat el poder veure el museu dedicat al Sr. de SIPAN, realment magnífic, espectacular pel que s’hi mostra i pel muntatge. El museu es troba a la ciutat de Lambayeque a la que hi vaig amb taxi però torno amb un col·lectiu, que és com m’agrada a mi.

viatjant en un "colectivo"

Passejo per la ciutat veient la plaça d’Armes, el mercat model, la basílica de sant Antoni i l’ajuntament, tot molt bàsic i senzill.

A Chiclayo no he vist tanta misèria com a Piura, hi ha algú que pidola però no la quantitat de l’altra ciutat i tampoc hi ha tants “artistes” de carrer fent-se la vida. Vas més tranquil.

L’apartament és d’una família, marit i muller i, avui accidentalment, una filla que ha ocupat l’habitació que em tenien destinada. Tampoc està malament la que tinc, però preferia l’altra.

16 de setembre – divendres

He dormit bé. Al matí ja hi havia l’home de la casa al domicili, sembla que ahir va haver d’anar fora de viatge.

He decidit anar al BOSQUE DEL PÓMAC i ha estat interessant per la flora que hi ha i els ocells encara que aquests no es deixen veure. M’ha permès fer una caminada d’unes 4 hores sota un bon sol, de manera que he suat força i m’he cansat les cames en preparació dels dos dies d’autobús (25 hores en total) que m’esperen.

una varietat de garrofer d'uns 500 anys

La part negativa ha estat que el conductors de vehicles de l’interior del bosc no respecten ni els senyals ni els caminants i m’han omplert de pols. 

Aquest matí he telefonat a la mare, la pobre dona es pensava que havia tornat. Diu que m’enyora i que cada dia mira on soc en el calendari que li vaig deixar. Ara deu anar una mica descol·locada perquè no estic seguint exactament el programa inicial, però tan se’n dona, tampoc té idea clara d’on cauen els llocs on vaig.

El paisatge de la zona es sorprenent. Deia que venint de Piura a Chiclayo tot era un pur desert. Bé, de Chiclayo a Lambayeque i avui a Ferreñaque, tot son conreus, molt de canya de sucre, d’altres no ho sé, però sí es veu una gran extensió de zona totalment plana i conreada. Ara m’explico la quantitat de molins que vaig veure ahir.

Chiclayo tot i que el seu centre sembla millor que el de Piura, té uns ravals externs molt merdosos. Les bosses de brossa i deixalles s’acumulen pels carrers, canals i cantonades servint d’aliment a gossos i corbs. Realment n’hi ha molta de merda. Per respecte als passatgers indígenes del col·lectiu en el que anava no he fet cap fotografia.

Reflexiono ara, que ja vaig pensar-hi ahir visitant el museu del Sr. de Sipàn, en el que som desprès de morts. Aquell home, ple d’honors i riqueses al que van enterrar de forma cerimonial i rica, al final ha esdevingut un munt d’ossos mig desfets exposats a la vista del públic, o si més no, la seva reproducció, a ell, al cap i a la fi, també el van remoure els arqueòlegs de la seva ubicació original amb el pretext d’estudiar la cultura Mochica antiga.

Per això em causa neguit deixar coses íntimes meves quan em mori. Ja ho sé que ni soc famós ni ric i he decidit em cremin, però el fet que els sobrevivents puguin remenar en les meves coses quan em mori, no m’acaba de fer el pes. Potser hauré d’ordenar cremar-ho tot amb mi en una bona pira funerària. Això si, que els presents tinguin bones ampolles de cava a les mans i agafin una bona borratxera celebrant el meu darrer viatge.

Bé, avui a sopar, dormir i dema 13 hores de bus fins a Lima, no sé si em donarà temps a escriure.

17 de setembre – dissabte

Efectivament m’he passat el dia al bus (13 hores), dormint, mirant pelis i observant el paisatge, a trams desèrtic a trams conreat.

En arribar, hotel, una mica de sopar i a dormir.

paissatge desèrtic per Perú

18 de setembre – diumenge

Em desperto aviat com sempre i esmorzo. Aniré a caminar una estona abans de tornar a agafar el bus. Avui son entre 17 i 18 hores. M’hi passaré la nit. Sort que son còmodes amb amples butaques que s’ajauen molt.

19 de setembre – dilluns

Arequipa, la ciutat natal de Mario Vargas Llosa, un gran escriptor, no sé si igual persona.

Arribem a les 10:00, es a dir 18:30 hores dalt d’un bus; per molt còmode que sigui arribes baldat. L’hotelet d’avui tampoc és una meravella, potser dels pitjors en que hauré estat fins ara. Mala sort.

muntanyes nevades ala vora d'Arequipa

Surto a voltar per la ciutat, necessito caminar. Fa calor, en lloc de l’inici de la primavera sembla l’entrada de l’estiu. Arequipa es plena, a part de la seva pròpia gent hi ha una pila de turistes i molts motxil·lers. La ciutat és la capital de la regió del mateix nom i des d’aquí es poden fer sortides a diversos llocs de muntanya. De fet, he pogut captar alguna fotografia en que es veuen un parell de cims nevats al darrera d’una església.

catedral d'Arequipa

El seu centre es una preciositat, la plaça d’armes tota porxada, les esglésies i els edificis dels carrers centrals. Ja vaig ser-hi el 2011 però no em fa res tornar a passejar-la. La llàstima és el trànsit rodat, abundós i sorollós.

Finalment avui he pogut menjar Cuy o conillet d’indies. És com el conill, més petit i potser més dolç.

20 de setembre – dimarts

Em passo part del matí passejant per la ciutat tot fent temps per agafar el bus direcció PUNO a les 14:30.

sortida de funció religiosa

Arribem a destinació a les 21:00, estic cansat de tants dies i tantes hores de bus. A Puno hi fa fred. La terminal de busos és una mica caòtica, localitzo la companyia que demà pretenc em porti a Copacabana i compro el bitllet. Tinc una enganxada amb un taxista que ens volia enganyar  a uns altres turistes i a mi. Bé, forma part de la quota,trobes moltes persones, la majoria amables i que t’ajuden o t’estafen poc, però l’estadística diu que sempre has de trobar al dolent en algun moment.

L’hotelet esta bé, sols el llit. Quatre mantes, sí quatre, que pesen molt i van justetes a la mida del matalàs, tinc feina fins que no ho ajusto tot i puc anar dormint a ratets. Fot molt fred i no hi ha cap aparell per escalfar l’habitació.

M’agafa mala castanya, he de superar-la, aquestes coses formen part del viatge, ja ho he repetit més d’un cop, però quan no estàs massa a gust o cansat et ve el pensament de posar fi al viatge.

Quan al 2011 vaig estar al Perú, arribant a Cuzco em va agafar el soroche o mal d’altura o de muntanya. Recordo que vaig passar una nit terrible amb mal de cap, set, vòmits, mal de panxa. Aquest cop m’he pres unes píndoles preventives abans d’arribar i tot ha anat de primera, sí noto una mica l’altura però no em perjudica i demà ja ni ho notaré. Potser a La Paz que encara està a més altura. Ja veurem.

21 de setembre – dimecres

Amb la conya de les mantes, els llençols curts i la mica de soroche no he dormit massa bé i les 06:00 ja em llevo. Faig una sessió de gimnàstica completa, sobretot de cames, per activar-les.