VIATGE A COLÒMBIA, EQUADOR, BOLÍVIA I XILE (2)

CAPITOL II - EQUADOR -1 ª PART 

30 d’agost – dimarts

M’he llevat a les 04:45 de la matinada. Taxi i a l’aeroport. Ahir no vaig sopar per precaució. A l’aeroport em prenc un cafè. Com sempre que em toca llevar-me a deshores he dormit malament i la tos seca que no em deix.

El check inn ha estat ràpid com també el pas duaner i d’equipatges. Canvio els pesos per dollars i aviat adéu Colòmbia. Tot i ser de bon matí, gairebé totes les senyoretes que atenen tenen un ample i agradable somriure que, acompanyat del seu parlar musical, fa qualsevol tracte molt agradable.

Ara esperar que tot vagi a l’hora i que sàpiga arribar al lloc de residència.  

Perfecte. L’avió arriba a l’hora. L’aeroport és petitet i de seguida trobo el bus verd recomanat. 2 us$ i fins a l’estació final. De l’aeroport surten diversos mitjans per anar a ciutat. El meu em porta fins a la terminal de Rio Coca, n’hi ha un altre que porta fins a la terminal de l’altra cantó de la ciutat. El trajecte dura uns 90/100 minuts però en taxi duraria gairebé una hora i costaria entre 20 i 25 dollars. Recordem que Equador funciona amb dollars americans, les monedes de cèntims o centaus les imprimeix el propi govern equatorià.

Des de la terminal un taxi i trobo la casa. De moment una dona, Consuelo, i la seva filla Evelyn. L’habitació es gran, amb balconet. Consuelo s’ofereix a rentar-me roba, dur-me de tour, fer dinar i sopar, cobrant, es clar, però els preus son correctes i em facilita molt la logística.

L’edifici està situat en alt i al saló hi ha una gran vidriera que permet veure gairebé la meitat de la capital i en front, el Pichincha, el volcà apagat (?). És una panoràmica excepcional.

De moment descanso del viatge mentre la dona fa el dinar. A la tarda i mentre espero el tour de nit que em farà connecto FB i els e-mail. Ahir vaig enviar noticies a casa, no fos cas que la mare es preocupi més del compte.

Conversant abans amb el taxista i ara amb la mestressa em diuen que aquí les coses estan difícils perquè la inversió estrangera no arriba degut a la inseguretat política i financera del país. Sorpresa. Sembla que cada quinze dies canvien algun article de la constitució!!! Igual, igual que l’española. Potser els uns per massa i els altres per massa poc.

Aquí el president és Rafael Correa, del grupet de Chávez/Maduro i Morales, esquerrans populistes. Veneçuela ja veiem com va, aquí es queixen i Bolívia m’han dit que tampoc va bé. Tots tres tenen petroli, gas i altres recursos naturals rics. Que coi tenen aquesta gent que no saben fer-ho funcionar?

Consuelo em porta a fer el tour de El Panecillo. Des del nord que viu ella fins al centre. Des d’aquest turó es veu l’immensa extensió de Quito, i es que és molt i molt extens i encara hi ha una part que no es veu perquè queda darrera turons.

QUITO ÉS UNA CAPITAL SUPER EXTENSA

Al cim de El Panecillo hi ha la imatge d’una verge construïda fa uns 40 anys. Es la verge del mateix nom o de Quito. Gairebé al cim hi ha una construcció de totxo que anomenen LA OLLA que és la resta més antiga dels INCAS i on es diu ATAHUALPA va amagar l’or, però realment no s’hi han trobat rastres.

Desprès em baixa per passar pel centre on em senyala la Basílica de la ciutat que diu encara està inacabada i en construcció perquè quan s’acabi, s’acabarà el món. També passem per l’església de sant Francesc. La llegenda diu que la va construir l’indígena CANTUNYA que en veure no la podia acabar en el termini previst va oferir la seva ànima al diable a canvi de que l’acabés en una nit, fet el pacte CANTUNYA va amagar una pedra i va esperar a la matinada. Aleshores el diable havia acabat l’església i va reclamar l’ànima però aquest li va dir que faltava una pedra i per tant, l’obra no era acabada. D’aquesta manera es va aprofitar del diable i el va enganyar. I realment a l’església hi manca una pedra.

VISTA AÈRIA DES D'UNA DE LES TORRES DE LA CATEDRAL

Diuen que ara que construeixen el meto subterrani per la vora d’aquesta església, ara sí estan trobant restes antigues anteriors als espanyols.

A Quito hi ha la zona de GUAPULO a la que no s’hi pot accedir perquè es patrimoni nacional. Tot i això en Felipe de Borbón y Grecia hi te una finqueta privada. Ole tu!   

31 d’agost – dimecres

Un dia complert. Consuelo em porta a la MEITAT DEL MON, al lloc per on passa el paral·lel “0”, on es divideix el món en hemisferi nord i sud, on algunes coses canvien de sentit, on la distància entre el centre de la terra i el punt més alt és la més llarga, més que el cim de l’Everest.

Primer em porta al museu inca de INTI ÑAN on sembla que hi passa aquesta línia imaginària i queda envoltat i bastit per reproduccions de cabanes, objectes i altres coses dels indígenes. Una guia molt expressiva i amable ens ha fet la ruta que he trobat força interessant.

MEITAT DEL MÓN SEGONS ELS INCAS

Desprès m’ha deixat a la porta del gran “tinglado” que han muntat per als turistes on també hi ha dibuixada la línia imaginària. Aquí sols he fet un parell de fotografies i he marxat. Com dic és un muntatge turístic a l’engrós.

MEITAT DEL MÓN SEGONS ELS DINERS

Hem tornat a ciutat i m’ha deixat a la Basílica a la que he pujat a una torre, havent baixat he fet cap a l’oficina d’informació i turisme per saber què hauré de fer els propers dies i posteriorment m’he dedicat a recórrer un centre antic sense cap detall especial, ple de convents i esglésies tot esperant les 16:45 per poder entrar al palau presidencial.

Contràriament al que passa a la resta del món que els mandataris s’amaguen als palaus, en Rafael Correa ha volgut obrir el seu al poble. El felicito per la iniciativa. Però. Veient tot el que hi ha dins continuo tenint oposició al poder. Fustes, vidres, vaixelles, coberteries, obres d’art, catifes, entapissats, espais grandiosos .... tot al servei del poder.

SOLDADETS DE "PLOM"

“No se sienten en las butacas porquè son patrimonio nacional” – ens diu la guia. Bé, però quan venen d’altres polítics on seuen? Què té el seu cul que no tingui el meu? Per què hi ha pobres a la plaça i vaixelles amb fils d’or per a 300 persones emmagatzemades i sense utilitzar? Per què hi ha pobres a la plaça i aquí hi ha làmpades de vidres caríssims?

Ho sento, tot això em rebenta i em posa de mala castanya. Naturalment que el poder, el president en aquest cas, ha de tenir unes condicions de treball òptimes, però fins aquí, igual que les de qualsevol empresari o potser menys, fins i tot, al cap i a la fi, l’empresari gasta els seus diners, el poder gasta els diners del poble, és un servidor públic i el seu públic, majoritàriament, és pobre.

Deixem-ho. Sé que és una guerra perduda i si algun d’aquests poderosos em llegeix, encara es fotrà de mi.

DUES DONES EQUATORIANES

He tornat a l’apartament. He conegut les tres filles de la Consuelo. Aquesta dona està de sort.

Una d’elles m’ha fer saber que fora de l’aeroport de Guayaquil hi ha uns  mini busos que en tres hores et porten a Cuenca. De manera que quan torni de Galàpagos puc anar directament a Cuenca. Perfecte, em va de conya. L’únic es que això escurça el viatge, no l’allarga com pretenia per poder arribar al 4 de novembre a Puerto Montt. Però tampoc tenia massa clar si duraria tant temps fora. En fi, avui toca anotar aquesta informació. Desprès ja veurem si escurço o allargo el viatge.

1 de setembre – dijous

Dia de núvols baixos, no es veu el Pichincha però jo vaig al Cotopaxi, que tampoc veuré pels mateixos núvols que, a més, deixen caure aigua. Però he viscut l’experiència de travessar tot Quito en bus. Terrible. Tot i tenir el seu propi carrer tarda una hora i mitja en fer el recorregut, i ple, de manera que si demà vull anar a la terminal en bus i la maleta ho tinc clar. Taxi i que costi el que vulgui, no em puc permetre començar el dia així amb la repercussió que te en les meves lumbars.

No explico l’intent de visita al Cotopaxi per la manca d’èxit que ha tingut. Explico però que els ciutadans de Quito saben molt bé on son, en mig d’una zona volcànica activa i sobre una placa tectònica que sovint els dona ensurts. M’explica Consuelo que tots ells tenen sempre preparat el kit de supervivència amb les coses mínimes que poden necessitar en cas d’emergència, també tenen fixats uns punts de reunió per barris i un manual d’instruccions. I la gent viu, el que hagi de ser serà.

Quito és una ciutat impossible; pels 2,3 milions d’habitants que té és super extensa. Va per la vall de nord a sud i enfilant-se pels turons del voltant, amples avingudes i carrers la recorren longitudinalment i perpendicularment. Tot son pujades i baixades, perquè la vall no és pas plana.

La ciutat antiga no val la pena, a més es transitada per vehicles que l’omplen de soroll i de fums i si a pesar de tot la vols passejar, tornem-hi, pujar i baixar. A més Quito és ple a vessar de venedors ambulants de tota mena de coses, no et pressionen, però hi son. I no tan sols Quito, avui en el bus anant al Cotopaxi, contínuament han pujat venedors de coses i també una nena fent veure que cantava i un ex drogadicte demanant ajut.

"PLAZA DE ARMAS" DE QUITO

També trobem moltes dones vestides tradicionalment, amb els seus colors, bruses i barrets, la majoria son venedores ambulants. El conjunt de la població es mestissa, amb fort color de pell, el nas corbat, el cabell molt negre. En veus molt pocs amb la pell blanca. Però les dones no son culones com les colombianes.

Per cert, aquí els colombians tenen molt mala premsa, els identifiquen amb delinqüents, estafadors, lladres.

Bé, demà bus a Guayaquil a veure la costa equatoriana.    

2 de setembre – divendres

No valia la pena llevar-me tan aviat. El trajecte de ca la Consuelo a la terminal de Quitumbe ha durat 1 hora justeta, el seu amic ha conduit per no sé on però hem arribat força  bé, eren les 9 i tenia una hora per davant. La llàstima ha estat que el bus ha sortit una hora tard i no li funcionava l’aire condicionat, o sigui que al pis de dalt hem estat suant gairebé tot el viatge. Per tan, no viatjar amb TRANSPORTES ECUADOR.

A les 19:00 he arribat a Guayaquil, plena de trànsit rodat. Mitja hora més per arribar a l’hotel. Una casa sense cap indicació del que és, amb olor a agre i unes prestacions bastant baixes. De fet per 15$ tampoc puc demanar gaire més.

3 de setembre – dissabte

Avui plovisca, sembla que porti el mal temps enganxat a mi.

Em diuen que els únics llocs a visitar son el Malecon i la catedral. Com sempre en aquests països d’arrel castellana no hi pot faltar la religió.

El Malecón és un llarg passeig que han fet al costat del riu Guayas i que et porta fins a la muntanya de santa Anna, lloc inicial de la definitiva Guayaquil. Tota aquesta avinguda està molt ben feta i pensada amb diferents espais, protegida del carrer, amb urinaris públics cada poc i amb seguretat privada.

Al final desemboca al peu de la citada muntanya de santa Anna. Sembla que Guayaquil va ser fundada diferents cops i en diferents espais fins que, en aquest, va ser el definitiu. Al cim del turó hi ha un far i per accedir-hi has de pujar 444 escales tot travessant el bonic, típic i històric barri de Las Peñas. Des de dalt es pot contemplar tot Guayaquil i fins i tot veure com s’enlairen els avions ja que l’aeroport està dins la ciutat mateix.

BARRI DE "LAS PEÑAS" A GUAYAQUIL

Quan baixo entro a un espai d’artesana i unes estudiants em fan una entrevista com a treball de curs. Diu la penjaran al youtube, però no els pregunto l’adreça.

Es migdia, ha deixat de fer fresca i es nota la calor del sol. M’endinso a la ciutat per veure les recomanades esglésies de sant Francisco i la catedral, em costa trobar-les. La primera no val gaire, la segona tampoc, en tot d’aquesta el més interessant és la plaça que te al davant plena de gent.

Vull anar a la oficina d’informació però avui dissabte no obre. Admirable. Vaig de retorn a l’hotel, porto 4 hores voltant i la calor ja m’afecta, tampoc hi ha res més a veure en aquesta ciutat.

Guayaquil la vaig escollir perquè el vol de Quito a Galàpagos hi feia una escala llarga durant la nit. El meu error va ser pensar que podria visitar alguna cosa interessant i per això m’hi he quedat dues nits. Perfectament podia haver marxat aquest mateix matí sense fer la visita, no m’hagués perdut res.

Aquí, si més no en el barri on soc, no pas gaire allunyat del centre, hi ha molta merda, els carrers son tacats de les restes de brossa, pixats i ves a saber què més. Hi ha pobres arreu, gent dormint al carrer. No hi ha restaurants a la vora, sols els seus menjadors i cap d’ells te cervesa; si en vols l’has de comprar en alguna botigueta concreta perquè moltes tampoc en tenen. Mala elecció haver vingut. Espero que demà a les Galàpagos canviï tot una mica.

I tampoc em queixo. Quan es viatja així, com jo, a l’aventura poden passar coses d’aquestes, com també tens les incomoditats d’un viatge en bus i una pila d’hores passades en terrasses o a l’hotel, llegint. Jo, això, ho porto bé. Tampoc m’agrada sortir de nit i anar als clubs, no ho faig a casa, tampoc ho faré aquí, oi?

VISTA PARCIAL DE GUAYAQUIL DES DEL "BARRI DE LAS PEÑAS"

Al vespre torno al MALECON, bull de vida i de persones. Famílies senceres passejant els nens i els avis, parelles trobant llocs on contactar tot el seu cos i transmetent-se emocions a través dels llavis i les mans, nens que corren esvalotats escapolint-se del control dels pares, nenes ornades amb joguets de llumetes de colors imaginant ser fades, alguns/es gays dissimulant entre la gentada, nenes en les que despunta una dona lluint els seus encants pícarament, nens encara innocents badant bava per aquestes nenes, cossos joves dins peces de roba que els escauen, cossos majors dins malles i samarretes que evidencien el pas del temps i l’acumulació de greix, homes panxuts, dones culones, persones fosques, no tan fosques, més clares i alguna de blanca, barrejats, no hi ha racisme en el color, és una societat mixta, barrejada, mesclada. Ja ho va ser amb l’arribada dels espanyols que van deixar milers de fills sense pare reconegut. Venedors de poma caramelitzada, d’aigua freda, de xuxes, de snacks, de joguets per als nens i no tan nens, mares venent xiclets i arrossegant o carregant una criatura de molt pocs anys, entrenant-la pel futur, un futur esclau d’haver de trobar, cada dia, un dolar per sobreviure. L’ample MALECON s’ha fet petit per la gentada que hi ha vingut, es dissabte vespre cal sortir, mirar d’oblidar una setmana de feina sense pensar en la que vindrà. Ara és ara.

I jo enmig de tots i en dos mons. Ara em sento aquí mentre recordo el món que he deixat enrere i al que, possiblement, tornaré. Estic bé.

 

4 de setembre – diumenge

Toca llevar-se de bon matí. El vol surt a les 08:10. Com sempre dormo malament i amb tos, aquesta tos i aquesta mica de mocs que ja fa massa que duren i que hauré de tractar més seriosament.

Aquest cop el taxi no ha tardat més de 5 minuts en dur-me a l’aeroport, és diumenge, son 2/4 de 6 del matí i no hi ha trànsit. La zona de sortides s’omple de gent, no és que sigui petita, és que hi ha molta gent amb intenció de volar i d’altres que acompanyen.

Primer cal fer cua per pagar els 20$ de taxa de sortida del continent vers les illes; em donen un formulari que no s’adapta a la impressora, em revisen l’equipatge i li posen una etiqueta especial. Som un grupet d’estrangers fent el mateix tràmit, alguns motxillers i un alemany que ja ni recorda les vegades que ha estat a Galàpagos però no parla bé el castellà i amb prou feines l’anglès, aquesta mena d’individus tan tancats no els entenc.  Faig el check inn. 

Tinc com a fred i m’abrigo mentre faig el cafè. Passar el control duaner és molt fàcil. M’assec davant dels finestral que em permet veure l’aeroport i el contorn de la ciutat amb els cotxes que s’hi comencen a bellugar i penso: que bé!! Soc aquí gaudint d’experiències noves, descobrint nous mons, noves persones, noves formes de vida. Soc un home afortunat, quina sort que tinc de poder gaudir d’aquesta vida; cert que m’ho he guanyat jo, treballant durant 40 anys però això no vol dir que no sigui un home afortunat. A Catalunya i al món hi ha moltes persones que han treballat més dur i més temps que jo i encara romanen en la misèria més miseriosa. A part, el fer el que faig des del 1993, viatjar, m’ha donat una visió del món, de les coses i de les persones més amplia, mes tolerant i m’ajuda a valorar la meva realitat.

O sigui, no facis cas de les negativitats que et volen atacar. Viu la vida amb un somriure permanent i, si en algun moment, has de plorar, fes-ho lliurement i sense reserves, al cap i a la fi, plorar és una manera diferent de somriure, allibera tensions i fa fluir a l’exterior la teva capacitat de sentir, de percebre l’altre, d’estimar.

Avui serà un gran dia, vingui com vingui i passi el que passi.