Al
barrancó de les Forgues, terme de Riudecols, molt a la vora de l’antic mas d’en
Cabrer, actualment nomenat mas de l’Avellana, hi ha dos xops o pollancres o
aubes blanques (populus pyramidalis o populus alba) d’unes mides considerables.
M’agrada
sortir amb en Miquel Oliva, en Miquel de cal Marc. Potser perquè tots dos estem
una mica “pirats”. Ell pels arbres monumentals i moltes altres coses i jo pels
camins i per mantenir el saber popular antic.
El
passat 12 de gener el vaig dur a veure el pi de la Vivina i un conegut seu li digué
hi havia aquests dos pollancres, de manera que va quedar pendent la visita, la
qual hem fet avui.
Anar
amb en Miquel és com tenir una ràdio a la vora l’orella, però sense anuncis ni
música. No calla i parla de tot. Ha estat un home que s’ha mogut molt arreplegant
informació d’arreu i la recorda quasi tota. De vegades cansa perquè també es posa
en tot: no corris, no giris, compte! Però no deixaré d’anar amb ell quan pugui.
M’ho passo bé.
Des
de Riudecols pugem pel camí de Puigcerver per desviar-nos per una pista boscana
a la dreta a la zona de les Endevinalles. A distància hem vist les copes nues
dels arbres i tractàvem d’apropar-nos-hi el màxim possible. Jo, aquest tram, ja
l’havia fet a peu i més o menys sabia on havia d’anar.
Deixem
“la burra” - com anomeno al meu pobre
Nissan 4x4 però que em permet arribar a
molts llocs – i ens disposem a baixar al barranc. Aquest cop no prenem cap
previsió i ens enganxem amb els arítjols i altres bardisses. El pendent es fort
però aconseguim arribar al peu de la primera auba blanca que, realment és molt
maca. Fa 2,67 metres de perímetre i en deu tenir no menys de 25 metres d’altura.
La pobre està carregada de grans enfiladisses que acabaran menjant-se-la. L’entorn
es brut i no permet veure’n l’espectacularitat.
Pugem
altre cop la vessant del barranc a quatre grapes i ens mirem la segona auba
sense acabar-nos de decidir de baixar-hi o no. Dubtem, però jo sé que en Miquel
no deixarà de provar-ho, la temtació és massa gran. Vaig al cotxe a carregar
amb el xerrac, les tisores de podar i uns guants. Quan torno, ell ja ha iniciat
el descens. Ho sabia.
Quan
em veu arribar amb les armes de camp en posa content. De fet, poder tallar
totes les trampes que el bosc ens posa facilita la feina. Aquest segon xop és
un xic més gran que l’anterior, fa 2,87 metres i deu tenir una alçada similar.
Fa de més mal veure perquè esta una mica més tapat que l’anterior.
Tornem
a pujar amb esforç ja que el pendent és pronunciat. Sobretot en Miquel, una
mica més gran que jo, però el seu orgull l’impedeix deixar-se ajudar. Bé, Miquel,
no sigui cas que escampi pel poble que he hagut de tibar de tu. Però t’he gravat
en vídeo i el publicaré.
Tornem
al poble, suats però satisfets, mentre anem parlant de camins i de llocs i d’altres
arbres escampats pel territori. De vegades discutim, ell fa temps que no passa per
un lloc i jo fa poc l’he caminat. Tot plegat forma part de la distracció del
matí. Discutim però ens apreciem molt. Ell té un boig que l’acompanya i jo tinc
i malalt que m’ensenya.
Gràcies
Miquel
Una mica d’informació
sobre les AUBES BLANQUES. Val a dir que és el nom que ha citat en Miquel, tot i
que aquests arbres son més coneguts com a pollancres o xops.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada