ALZINA I POU DE GEL DEL PAÍ - ALFORJA

Dilluns vaig acabar cansadet i amb una mica de refredat de nas després d’haver-me exposat també al vent fred de diumenge passejant pel port de Cambrils. Ahir vaig quedar-me més per casa protegit de la meteo i preparant detalls del meu proper viatge. Al final del dia em vaig sentir prou valent com per fer una altra caminada avui dimecres.

En principi havia d’anar a fer el camí de la cova de la Torniola i de l’ull del Bou amb un grupet però em van dir que no, no sé si pel fred o per altres raons que no m’interessen. Quan vulguin, ja m‘ho diran.

Prest a partir em truca un bon company i amic dient-me que vindrà vagi on vagi i penso és l’acompanyant ideal per fer algunes troballes que, al final, no seran les que pensava serien. I és que la muntanya, la natura ens pot sorprendre en qualsevol moment i de manera continua si la volem viure, palpar, mirar, sobretot mirar, contemplar, embadalir-nos amb ella. Avui ha estat un d’aquests dies.

La vida d’una persona madura té molts al·licients, té molts motius per ser viscuda amb alegria, interès, il·lusió, ganes, aprenent, descobrint. I jo en tinc i encara me’n sobren. Avui n’ha estat una mostra.

En principi pensava fer la caminada tot sol i hagués anat a intentar pujar el puig de les Eres, al terme municipal d’Alforja. En tenir companyia he pensat que podria anar a resseguir un corriol que, des del coll del Mort, suposo deu anar a trobar la pista que passant pel mas de la Girada arriba a Alforja des de Riudecols.

castanyer al cap de munt del barranc de l'Àvila

Amb el company, en Jordi Matas Oliva, un malalt de la terra, de la natura en el seu estat més primigeni, hem anat a Alforja i caminant hem arribat vora l’ermita de sant Antoni. Com que el conec força bé li he dit que passaríem a veure l’alzina i el pou de gel del Paí. Ah, renoi! Quina cara ha fet el xicot!. Hem començat a pujar una pista, no transitada per mi, cercant el pou i l’alzina sense veure’ls. Tot plegat ens ha dut al cul de sac, una petita masia, encara cuidada, en la que hi hem trobat un castanyer EXCEPCIONAL.

Algun malparit va voler cremar-lo foten-li foc al seu de dins però no ha pogut amb ell. L’arbre segueix viu i ben viu tot i que li caldria algun retoc. És realment espectacular, preciós, emocionant poder trobar un exemplar com aquest a les nostres contrades el qual caldria fos declarat espècie protegida.

La pujada fins a aquest lloc l’hem fet vorejant el barranc de l’Àvila en el que s’hi poden veure pins, alzines, roures, aubes i altres espècies de molt bona mida. Quan retornem decidim continuar una pisteta per la qual pensem poder entrar al mas del PAÍ i veure la tant nomenada alzina i el pou de gel.

alzina del Paí

En aquest tram els roures, les alzines i algun pi conformen un bosc maquíssim, espectacular, del que no saps apartar la mirada perquè cada arbre és un bon exemplar. Ens trobem un altre caminant que ens informa una mica de tot el contorn (gràcies company desconegut). És en aquesta zona on hi l’alzina del Paí, maca i alta però no pas excepcional, n’he vist de millors. Continuem aquesta mena de corriol  inexistent fins trobar el camí d’Alforja a Puigcerver pel qual iniciem el retorn.

bosc mediterrani d'alzina i roure

Seguin les indicacions del caminant desconegut mirem de trobat el pou de gel de la Ginoteta sense èxit. Sembla que, malauradament, és mig perdut. Anem voltant i mirant sense sort. Recollim el vehicle i amb ell pugem al mas del Paí on hi trobem el masover, l’Andreu, qui amb paciència, ganes i gust, ens explica on és l’alzina, la qual ja hem vist sense saber era ella i ara ens mostra el pou de gel.

cúpula del pou de gel del Paó

El pou de gel del Paí devia tenir més de 6 metres d’alt i era recobert d’una cúpula de volta catalana. Antigament hi van fer dos pisos, el superior per viure-hi i ‘inferior per corral o garatge. Precisament per aquest motiu és intacte tot i no tenir res a veure amb un pou de gel típic. Al 1905 van construir una masia enganxada al pou. Actualment la finca pertany a persones de Barcelona i l’Andreu n’és el masover. A part del pou i l’alzina, el lloc conté dolls d’aigua que alimenten un parell de basals naturals força grans.

pou de gel del Metge, molt a prop de l'ermita de sant Antoni

Tan el caminat desconegut com l’Andreu ens han parlat del pou de gel de la Ginoteta, sembla que més gran que el del Paí i el qual no hem sabut trobar. També comenten el pou de gel del Metge, amagat per la brossa i la runa, que sí trobem i és també espectacular.

en aquests troncs el pica-soques hi fa els seus nius

Resultat de la matinal: indescriptible. Precisament he fet una de les coses que m’omplen de felicitat, que em fan sentir viu, útil, que em generen il·lusions, satisfacció, joia ... descobrir la natura i l‘entorn que tinc a prop meu, aquelles coses antigues, espais mai vistos (per mi). I tot amb bona companyia, amb algú que sap entendre aquesta mena de bogeria. I jo la seva.

Així sí val la pena viure. Soc feliç.