COVA DE LES GRALLES

Ahir a la tarda revisant arxius guardats a l’ordinador, al qual també de tant en tant cal sotmetre a revisió i enviar a la paperera moltes coses que en el seu moment et van semblat interesants i ara t’adones que ni les has usat ni les usaràs. Així alliberes memòria virtual per guardar noves coses que creus et serviran fins que un altre dia tornis a adonar-te e que tampoc les has usat i les tornis a enviar a la paperera.

Com deia, remenant vaig trobar una referència a la cova de les Gralles que justament explicava és en època de pluges quan és millor visitar-la degut a les caigudes d’aigua que s’hi veuen. De manera que vaig anar a dormir amb la decisió presa. I continuant amb la neteja em vaig oblidar de convocar a un amic amb qui fa temps no caminem plegats i de qui el dilluns és el seu dia lliure. Ho sento, Jordi.

Quan he enfocat la muntanya i he vist les “peludes” ben fortes i enganxades als lloms de la serra d’Alforja i les altres he estat a punt de canviar la destinació, per sort he perseverat en anar a Capafonts. A Cornudella núvols. A Prades fred i molta boira. A Capafonts no hi ha boira i el sol es baralla amb els núvols. Fa fresca i em tapo, no sigui em retorni el refredat.

Deixo el cotxe en un espai adient i començo la caminada. Pista i suau pujada. Els masos i petits conreus van quedant enrere donant pas al bosc mediterrani de boix, bruc, alzines, roures, pins i moltes altres espècies que no sé identificar. Aquesta caminada és en zona obaga i es nota en la humitat, en la frescor. Si miro amunt veig el contorn rocallós dels Motllats.

Vaig guiat per un curt text i pel track que em vaig baixar d’internet, però hi ha coses que s’endevinen, sobretot quan sents remor de l’aigua. Em desvio per un corriolet que em porta a peu del riu de l’Horta. L’aigua salta, canta, s’embassa i corre. Preciós. Continuo pel caminet i en un clar em trobo una colla de joves excursionistes que han decidit aturar-se i esmorzar. Fantàstic el fet que hi hagi joventut capaç de carregar una pesada motxilla i anar a passar uns dies a la muntanya.

Arribo just al punt on hi ha el forat de la font de la Llúdriga del qual en brolla un molt bon doll d’aigua. Espectacular. A la vora hi ha una alzina de quatre branques ben maca. Gaudeixo una estona de l’entorn i reprenc la ruta.

Ara toca enfilar-se per un viarany dreturer i, carai noi, es noten els anys i els quilos. Però tot s’acaba si vas posant un peu després de l’altre, res és etern i, finalment, arribo al pla. Sincerament no tinc paraules.  Camino a mitja alçada, a sota tinc el riu abans citat, el bosc, la remor d’aigua; sobre meu les roques dels Motllats, la cúpula blava esquitxada d’algun núvol, el bufar suau del vent.

Paso per la font de l’Espluga Negra. És bastant artificial car arriba conduïda per un tub de goma però segur té la seva raó i història. Segueixo el camí marcat fins que em toca endinsar-me en el bosc guiat per marques vermelles pintades en els arbres que m’aboquen a un barranc. El segueixo amunt i ... collons! Tinc sobre meu l’arcada de la cova de les Gralles amb tot d’aigua arreu. Al seu peu s’han format uns tolls d’aigua clara. Del sostre cau aigua en forma de dutxa, del contorn exterior, dels forats interiors. Ho trobo bellíssim.

Em quedo una estona gaudint de la meravella. Fa dos dies vaig dir que volia emigrar per lliurar-me del maleit estat español tot i doler-me separar-me del meu país. Ara mateix en torno a dubtar de voler emigrar. Segur que al lloc on aniria hi ha moltes coses fantàstiques però ... no seran les del MEU país, no seran les catalanes. A l’edat que tinc, puc adoptar com a meu un altre indret diferent?

Deixem-ho aquí que m’escalfo i diré el que no toca. DDBE.

Pe retornar escullo una altra ruta, sols per la satisfacció d’allargar-ho una mica, per conèixer més espai i pel sentit d’aventura que mai m’abandona i algun dia em portarà algun disgust. Bona decisió, també és un camí molt atractiu, fàcil de fer.

No em canso de dir-ho, el fet de poder fer coses com la d’avui m’omple de felicitat i em fa sentir una de les persones més afortunades d’aquest món.

Ha estat un matí esplèndid  i em sento molt feliç, que és el que compta.

I als DDBE que els donin pel D amb una CE i vella.