Ucraïna no serà un dels meus destins predilectes per diverses raons. Pel que he vist hi ha poca cosa especial, fins i tot la ciutat de Lviv, on ara em trobo, que té el seu centre declarat patrimoni mundial per la Unesco, jo la veig grisa, potser perque mentre hi soc plou continuament però es que no veig res d'especial en els seus monuments, això sì, n'hi ha bastants, a més és una ciutat caòtica, de carrers en corba i la majoria amb llambordes, cosa que provoca encara més soroll. I el tan famós centre és ple de terrasses.
Kiev tampoc la vaig recórrer massa. És una ciutat molt gran amb amples avingudes farcides de trànsit i de persones.
Odessa té una altra mida i llocs en els quals respirar, com són els parcs i la vora del mar, allí sí que alguns dels seus monuments em va semblar més luxós, més bonic. Tot i l'ensurt del robatori m'hi vaig sentir a gust.
D'Odessa a Kiev hi ha busos i un parell de trens. Un poca solta em digué que a les onze del matí sortia un mini bus que costava el mateix i tardava dues hores menys. Me'l vaig creure. A l'hora indicada jo sí que era al lloc, però el minibus no, no hi seria pel que vaig preguntar.
Vaig haver de comprar un bitllet d'un bus normal que sortia a dos quarts de cinc de la tarda, o sigui que em va tocar esperar sis hores, caminant amb la maleta, assegut en alguna terrassa, tornant a caminar.
Poc abans de tres quarts de cinc el bus comença la ruta, cinc cents quilòmetres. La part bona va ser que anava mig buit i em vaig poder estirar una mica i que vaig poder contemplar el paisatge ucranià, extensíssimes planes dedicades al conreu de cereals i moresc, extensions planes immenses, d'aquelles que sols havia vist a l'Argentina. I tot verd, excepte els camps amb el blat madur. Certament impressionant i bonic.
La sorpresa va ser en arribar a Kiev, vull sortir de l'estació i no trobo com. Se m'acosta un noi ucranià i em pregunta si cerco taxi. Dic que si i em respon que no n'hi ha, que cal demanar-lo per teléfon. En demana un per mi i m'explica que ha d'anar a l'aeroport i no té prou diners per pagar el seu taxi. No li veig cara de pidolaire. Abans de marxar li allargo un bitllet per ajudar-lo. Fins ara m'han ajudat a mi, és el meu torn.
Arribo a l'apartament i encara tinc temps d'anar a sopar, on també una boja intenta fer o dir-me no sé què. Caram! Tot se m'enganxa.
L'endemà em dedico abans de res, a comprar el bitllet de tren. Arribo a l'estació caminant tres quarts d'hora, que ja em convé. Tinc la sort d'encertar la guixeta adequada i que la noia parli una mica d'anglés. Bitllet de primera per un tren directe que surt a les sis del matí. Ara el problema será trobar un taxi en aquella hora. Ho he volgut provar per anar a fer una visita i és impossible agafar un taxi al carrer, a Kiev això no funciona, o per telèfon o res.
A l'edifici de l'apartament hi ha conserge tota la nit de manera que el desperto, li faig demanar-me un taxi i arribo amb temps a l'estació. Es tracta d'un edifici descomunal, tipus soviétic, grans arcades, grans portes, marbre, grans sales.
El tren és modern i arriba a agafar els 150 kms/h, surt a l'hora i arriba a l'hora. No m'ho puc creure.
Arribo a Lviv i cometo una altra rucada impròpia d'algú que ha viatjat com jo: no fixo preu amb el taxista i em fot. Tampoc massa perque al canvi són dos euros justets, però és el fet i la meva badoqueria.
I ja no parlo de l'apartament que m'ha tocat avui.
Bé, al final, tot són experiéncies que demostren que mai en saps prou i que, viatjar, és precisament això. Si no vols problemes, fes de turista i gastat la pasta.
Ara toca Líban. Fins aleshores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada