VIURE EL SOMNI

Avui he entrat a Transnitria, un país que és sense ser; oficialment és Moldàvia però ells no es reconeixen com a tals i s'han declarat independents. De moment sols tenen el reconeixement de Russia i es que aquí tot és rus, la gent parla rus, la moneda es diu "ruble" i l'alfabet, lògicament, és tipus ciril-lic.
El paisatge no canvia gaire, la ciutat sí. Pel que he vist fins ara és més pobre, més buida, menys busos i troles, escassos taxis. I la gent amb aspecte més miserable.
Malgrat tot l'hotel està força bé, un local de menjar i beure óptim i la majoria de coses funcionen telemàticament, com el bitllet de tren que acabo de comprar per marxar d'aquí vers Odessa el proper dissabte.
I les dones no son pas tan maques com les de Chisinau i van força menys arreglades.
De tota manera la reflexió que em faig avui és la de l'agradable sensació que tinc de fa un parell de dies, els que fa que viatjo amb transport local, amb gent del país, amb temps per mirar i admirar paisatges, llums i colors. Estic viantjant, no fent el turista, vaig al meu ritme i no m'importa passar hores en una terrassa mirant o llegint, el temps no compta. A més, saber que estàs fent coses diferents a tothom, coses que probablement ni fan ni faran moltes persones no ja sols del meu entorn sinó moltes més, també em satisfa en la mesura que jo soc capaç de fer-les, d'afrontar la comoditat, la mandra, la recança, en definitiva de superar-me a mi mateix. Camino pels carrers i em sento únic dins el munt de persones autòctones que m'envolten. I per acabar, la sort qur tinc de poder-ho fer, de tenir la salut, la capacitat, el temps i, perqué o dir-ho, els diners per fer realitat els mejs somnis.
Perque de fa un parell de dies que visc el meu somni de viatjar de manera més plena.