PILOTANT UNA AVIONETA PIPER

just aquesta

Un somni més complert, aquest gràcies a la generositat de la meva companya, la Isabel, que pel meu 64é natalici m’ha regalat una hora de vol en avioneta amb la possibilitat de dur-ne el comandament durant una estona.

Real Aero Club de Reus (em sobra el “real”), dos quarts de sis de la tarda, fot una calor que aplatana, estacionem el cotxe davant les oficines. Dins tenen una mica de fresca, ens reben la Sandrine i un noi que desprès sabrem es diu Carles, de 23 anys i es pilot instructor, ell serà qui pilotarà l’avioneta.

En Carles, Joaquim, Isabel i jo ens dirigim a la “plataforma” (argot que usen a l’aeroport) per anar a trobar una avioneta Piper, de 180CV, i 4 cilindres de l’any 1979. El pilot fa totes les feines prèvies a qualsevol enlairament i ens alliçona de com entrar i sortir de l’avió, fins i tot en cas d’emergència – confiem en que no calgui. Dins la carlinga hi fot una calor terrible. En Carles fa tots els tràmits obligatoris amb la torre de control i en pocs minuts comencem a rodar per la llarga pista – 3,5 quilòmetres – de rodar per situar-nos en el punt de sortida.

La Isabel i en Joaquim

els controls

sortim

Tots duem els cascs que ens permeten escoltar i parlar entre nosaltres. Escolto com la controladora li dona l’OK d’enlairament i l’avioneta comença a córrer per la pista DOS CINC (25). No ens adonem però hem deixat el terra i comencem a surar en l’aire. Reus comença a aparèixer sota nostre i el nostre cervell treballa per adaptar-se a una nova perspectiva; cal reubicar les coordenades, les referències i tornar a identificar els espais sobradament coneguts però des d’un punt de vista diferent, més elevat.

El pilot ens informa de que volarem a uns 1000 metres per sobre el nivell del mar i a una velocitat d’uns 180 quilòmetres hora. De fet les seves mesures son en anglès, l’idioma de l’aviació – es a dir, uns 3250 peus d’alçada, velocitat d’unes 110 milles hora i farem 67,2 milles que equival a uns 110 quilòmetres.

D’entrada enfilem direcció coll de la Teixeta per veure els molins d’en Joaquim. Els ponts de Duesaigües, els molins, Riudecols apareixen sota nostre en un paisatge que en Joaquim i jo coneixem prou bé. Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella i, com no, la Mola de Colldejou, Falset, Marçà, el pantà de Guiamets. Personalment m’encanta observar des d’aquest punt els indrets que tants cops he caminat. Per exemple aquest matí era pujant a la Mola de Colldejou per un indret que ara intueixo.

Cal dir que l’avió es petit i anem una mica, com ho diria, “ajustats” dins la cabina; vull dir que no hi ha excessiu espai i no sempre pots mirar en la direcció que vols. I que voleu que us digui, de tant en tant els cops de vent fan bellugar l’aparell i sents que el cul s’estreny, aleshores t’oblides de mirar i penses: “ostia, quiet petit!”.

Passem Falset, Gratallops, les Vilelles, Torroja i enfoquem el Montsant.... magnífic... Poboleda, la Morera, les parets que contenen l’Escletxa, Barrots, l’Agnet i que tants cops he pujat i baixat. Voregem el Montsant i passem per sobre d’Albarca, el lloc d’origen de la Isabel. Quin espectacle.... Desprès Siurana, continuem riu amunt, la Febró, els Motllats, Capafonts, Prades a l’esquerra, saltem la carena i apareix Poblet, l’Espluga, Vimbodí, Montblanc i entre tots els pobles, l’espai arrugat i boscós de les muntanyes, la Trinitat, sant Josep, Milmanda.

vista aèria d'Albarca

El pilot, en Carles, em traspassa els comandaments de l’avió i em diu enfili el campanar de Valls, el més alt o dels més alts de Catalunya. Noto que les meves mans agafem la direcció de l’avio i s’hi queden garratibades, no tinc encara el toc per saber si giro massa o massa poc, si m’enlairo massa o baixo massa poc. Miro i miro intentant fer dues coses a l’hora – prou difícil per a un home – governar l’aparell  i admirar el paisatge. Poc a poc, però sense deixar d’agafar amb fermesa els comandaments m’atreveixo a girar, pujar, baixar. En Joaquim m’adverteix de qualsevol intent de bogeria dient que em fotrà una calbotada de nassos si m’atreveixo i, coneixent-lo, sé que ho farà.

Primer dirigeixo la Piper vers Valls i desprès la desvio per passar per sobre la Selva del Camp, on un estimat Andreu ens farà una fotografia. Pilotar, ni que sigui sotmès a l’estreta vigilància del pilot instructor, és un plaer, és magnífic i em quedaré amb les ganes d’experimentar més, de saber controlar millor el temps i la situació, de saber col·locar millor l’avioneta de manera de gaudir de més vista.

Parlem amb en Carles de la possibilitat d’obtenir el títol de pilot d’avioneta. Teoria, pràctica i uns set mil euros. Es per pensar-ho. Ser soci de l’aero club tampoc és car, ens ho dirà desprès el seu president, i tenen avionetes de lloguer a 100 euros hora. Caldrà reflexionar-hi, em diu Isabel, tot animant-me a obtenir el títol. Es veu que a ella li ha agradat això d’anar de passatgera. La Isabel, la meva Isabel, es una meravella, quina magnífica dona és.

Bé, el cas es que ja som a la plana i cal enfocar la pista DOS CINC per aterrar i donar per conclosa aquesta experiència de la que sols en puc dir una cosa: ESPATERRANT, m’ha encantat i em quedo amb les ganes de repetir.

Mira que m’agrada caminar, fer i refer els camins de la meva terra, però es que volar per sobre de tot el que has caminat també té un encant indescriptible.
Tinc un nou cuc dins meu. Perill.