VIATGE DELS 63 ALS 64

Darreres hores de l’any 63. Eren poc més de les 6 de la tarda. Desprès de 18 esgotadores hores de lluita i ajudat per uns fòrceps dels que he tingut marca fins ben entrada la maduresa, vaig traure el cap i tot seguit la resta. La meva mare no es va voler rendir i jo tampoc. Ella se’n va sortir i jo també malgrat el malparit del metge.

Hom diu que degut a aquesta lluita inicial per la vida sempre he tingut aquest caràcter ferreny i lluitador, de mirar per on me’n puc sortir de les meves dèries i també, cal dir-ho, aquesta mena d’agressivitat que sovint em porta problemes de relació amb els altres. Potser sí, no penso pas negar-ho. En tot cas, suposo que cadascú deu portar la seva càrrega inicial i això no el fa ni millor ni pitjor. Diferent.

No em cansaré de repetir que he tingut sort en la meva vida, de la mateixa manera que continuaré afirmant que la meva sort ha estat buscada, treballada; cada dia i he dedicat moltes hores i he posat els cinc sentits en prosperar, avançar, superar-me, actituds que sempre et porten a tenir un cert èxit o a poder dir, com és el meu cas, que he tingut una bona vida. Ningú m’ha regalat res, cert que he tingut més oportunitats que d’altres però igualment he treballat i molt.

I en la vida personal he tingut molts recorreguts. Fa poc encara em deien  de la meva “mala” fama, compte amb en Jordi, que és un “bala”, diu segons qui. Tampoc crec haver de demanar disculpes per res; qualsevol cosa que hagi fet - i puc afirmar que n’he fet bastants i de sonades - ha estat consentida, amb persones adultes i mai he violat ni forçat ningú a fer res que no volgués.

He pogut veure món què és una de les activitats que més t’obren els ulls de la ment. Em recordo de petit mirant els camions i els trens preguntant-me d’on venien i on anaven, què haurien vist, que veurien. A partir del 93 vaig iniciar una cursa de destinacions que m’han permès visitar, fins ara, 46 països de diferent manera, alguns per sobre i d’altres més profundament. Sempre passejant les quatre barres i fent pedagogia del meu país.

Finalment, els darrers anys he pogut demostrar que somio en colors, no com la majoria, i creient i lluitant pels meus somnis fer-los realitat. Com deia algun savi: vull viure els meus somnis, no pas tenir una vida de somnis.

Arribat a aquest punt de la meva vida estic força satisfet del que he fet i bastant insatisfet pel que he deixat de fer.

I ara enfoco el seixantacuatré any. Segueixo tenint afany d’aprendre, de fer coses noves, de descobrir, de veure què hi ha més enllà, de no donar-me per vençut a la primera dificultat. Continuo tenint somnis en colors i per algun d’ells encara hi lluitaré i d’altres els regalaré a qui els mereixi i sàpiga fer-los realitat, ja sigui com jo els he pensat o adaptats o millorats, soc ben conscient que no soc posseïdor de la veritat absoluta ni les meves “parides” son perfectes, necessito de persones que aportin el seu punt de vista ja que així també aprenc jo.

No sé si personalment milloraré gaire, però ho intento cada dia, no pas sempre amb èxit però ho intento. Tinc clar que no agrado a tothom, es una fita impossible d’assolir. Afirmo que les paraules “normal” o “és com és” les he desterrat del meu vocabulari perquè, qui té dret a sentenciar el que és “normal” o no? Qui pot dir despreciativament d’un altre “és com és” sense pensar que ell mateix no és pas el fidel de la balança”. La vida m’ha fet veure que la “veritat” absoluta no existeix, que els localismes son molt ignorants i perillosos, que els qui acostumen a sentenciar son els més insegurs de tots, que qui més parla és qui menys sap. Per aquests motius i d’altres m’agrada posar sempre per davant la paraula “potser” i dubtar de tot, fins i tot de les meves pròpies afirmacions, que no tenen per què ser encertades.

No pretenc filosofar ni ensenyar res a ningú; puc ser un exemple a analitzar, a seguir o defugir, dependrà de cadascú. El que acabo d’escriure és una reflexió que m’ha vingut al cap avui que passo de l’any 63 al 64.