VANUATU 2

Un cop he explicat les meves aventures amb Air Vanuatu toca comentar el país.
Vanuatu és un conjunt d'illes d'origen volcànic com la majoria de les de la Melanesia, la Micronesia i la Polinesia. Sovint es produeixen erupcions de més o menys intensitat ja que alguns volcans són actius, com el de l'illa de Tanna.
Vaig arribar de nit, gairebé de matinada a Port Vila, capital del país i centre d'operacions de la companyia aéria. L'endemà, obligat a quedar-m'hi unes hores més vaig poder caminar pel seu passeig marítim que voreja tota la badia que s'interna en l'illa i que s'aprofita com a port. Al seu fons hi ha els iots de diferents mides i que duen les banderes de moltes nacions, tan de les properes com Austràlia i Nova Zelanda, com d'europeus com Alemanya, França, Holanda i d'altres. Persones que viuen al vaixell i tomben pel món navegant. Jo diria que la millor manera de veure qualsevol de les illes del Pacífic és navegant de l'una a l'altre. Per internet es poden trobar diversos iots d'aquestos que a canvi de la companyia i el treball com a mariner, et duen i t'alimenten. La llàstima es que em marejo i que el mar em fa por.
Com deia, Port Vila és una ciutat petita i allargada i el seu tret més important és el citat passeig en el que pots trobar-hi bars i botigues a part dels bancs, oficines i empreses de diferents activitats marítimes. Alguns dels naturals et miren i saluden.
L'illa de Tanna és espectacular, natura al complet, arreu hi ha arbres, herbes, arbustos i flors. Es fa difícil conrear la terra perque la natura, a la que pot, ho envaeix altre cop. A Tanna no hi ha cap lloc que se'n pugui dir ciutat, tot són conjunts de cases o cabanes en les que s'agrupen unes quantes famílies. Si són vora la costa poden tenir serveis com aigua, clavegueres i llum, si són a la muntanya igual no tenen res de tot això.
La costa és rocallosa, pràcticament no hi ha platges com nosaltres les entenem. Malgrat tot, entr les roques s'hi formen algunes grans basses en les que t'hi pots banyar i veure corall i peixos de color. La sorra, normalment és gruixuda.
Vaig visitar un poblat a la muntanya. Els homes vesteixen sols un estri de pall que els tapa la tita i les dones una faldilla també de palla fins sota els genolls. Els pits a l'aire tot i que algunes ja se'ls cobreixen amb fulles de palma o be amb les mans, de manera pudorosa. Durant la visita em van fer disparar amb arc i llançar una llança, estris amb els que cacen porcs salvatges. Em van ensenyar com cuinen, una mena de "papillote" feta de plàtan fet pasta, herbes i pastanaga, tot embolicat amb fulles e palma i posat a l'escalfor del foc. Queda com una mena de "quiche lorrain". A la noia que anava amb mi li van pintar la cara. Els homes no es pinten. A les dones quan els arriba la primera regla els fan escarificacions a l'esquena. Als homes quan s'exciten per primer cop, els aplaudeixen.
Finalment em van dur a la plaça mig coberta per un gran "baiano" on vagaregen els homes. Primer les salutacions i presentacions, després mirar les seves artesanies, poc interessants per cert, finalment van ballar i cantar. Porten el ritme picant fort de peus en terra. Potser per això tots els indígenes tenen els peus molt grans, amples. Durant el ball els homes fan com un cercle que de vegades gira i les dones es posen al voltant també cantant i saltant.
Un cop acabat el ball ens vam posar com si fossim el cap de dol i tota la tribu va passar a saludar-nos. Vam pagar la quota corresponent i visita acabada.
Per arribar al poblat vam haver de fer mitja hora llarga de camí ascendent, amb 4x4, fins dalt la muntanya. El poble era un conjunt de cabanes fetes de fusta i fulles de palma, sense electricitat, ni aigua corrent ni clavegueres, tot dins la selva. Naturalment, els animals domèstics van lliures per on volen. Els nens no van a l'escola, no saben llegir ni escriure i al metge sols hi van quan el bruixot no els pot curar. Parlen diferent dels de la costa tot i que s'entenen. Si han de baixar hi, es vesteixen i caminen.
Als nostres ulls, molt fort, gairebé increïble.
Em van dir que hi havia una missió catòlica amb un frare español i hi vaig anar. Antonio Garcia Lopez. Quan el vaig trobar,  xancles, pantalons llargs, camisa de flors i dues creus que l'identificaven. La famíla del pare d'origen cordobés i la de mare de l'Empordà, nascut a Barcelona entén perfectament el català i encara el parla una mica. Sols torna esporàdicament per veure la seva mare i diu que el seu lloc és allí, que no en pensa marxar.
La missió regenta un col-legi mixt d'uns 200 nens de diferents edats dels quals 150 són interns. La majoria paga una quota i els que no poden tenen una beca de la congregació. Tot el col-legi es veu net i en condicions, aules amb pupitres i instruments d'ensenyament, llibres, llibretes, etc.