L'arribada a l'aeroport internacional de Lilongwe ja comença a anticipar el que trobaré i és aquest país. Per entrar-hi has d'omplir un extens formulari però resulta que els funcionaris encarregats de tramitar-ho no són al seu lloc, estant xerrant o parlant pel mòbil en algún lloc de l'aeroport i un altre funcionari ens diu que esperem ...
Uns deu minuts després arriba un individuu amb una cartera plena de papers, rebuts, segells i altres. Una americana i jo, els dos únics blanquets que hem arribat aquí, omplim el paper i suportem els tràmits de tres funcionaris, paguem 75 dolars ameircans - setanta cinc !!! - i ens enganxen la visa al passaport. Ara passem per la funcionaria encarregada de revisar que tot estigui bé i ja podem entrar al país.
Naturalment he suportar el robatori del taxista, 35 dolars per dur-me a la capital. Són una mafia i no hi ha possibilitat de negociar.
Arribo a "l' hotel" si es que se'n pot dir així. Resultarà una presó.
Lilongwe és la capital del país i té uns set cents mil habitants. Està dividida en el que ells diuen 43 àrees les quals són extenses i en les que als seus carrers sols hi ha propietats tancades amb murs. No són carrers com nosaltres els entenem, amb cases a tocar i negocis, no són carrers sense res. Si surts de l'hotel pots caminar sense saber on vas ni qué trobaràs ni a quina distància, tampoc pots estar segur de que trobaràs el que necessites. Si et vols bellugar, taxi per anar i per tornar.
L'hotel té poques condicions, el que publiquen a booking.com és mentida. No tenen wi fi, tv, restaurant d'un sol plat, se'ls acaba l'aigua embotellada ... en fi ... Àfrica al seu nivell més baix.
L'endemà em recull Noleen, la propietaria del lodge de Cap Maclear. És una sudafricana blanca que va decidir deixar una feina estressant al seu país, va comprar el lodge i ara s'hi dedica. Hi arribem. Com que viatjo de pobre em toca una habitació a la part posterior, sense vista al llac. Finestres sense vidres, lavabo justet, talls de llum i per suposat wi fi tampoc. Encara rai que el lloc és força bonic, just a la vora del llac Malawi i fa més aviat calor. Tenen cervesa freda i bon menjar al restaurant.
Ajudant a la Noleen hi ha la Martina, una noia maquíssima, holandesa, que va pel món amb workaway.com, sort d'elles dues perque la resta de l'staff són locals amb poc nivell i menys esma.
El primer dia volto per la riba del llac i pel "carrer" principal i a la tarda em deixo enredar per anara a veure la posta del sol des del mig del llac, com si des de la riba no es veiès prou bé. Jo també, de vegades, aturo el meu cervell. Malgrat tot, la posta de sol és bellíssima i no em penedeixo.
El segon dia vaig a caminar pel parc nacional. Hi ha un camí a fer que el volta per un costat. Necessito fer una caminada després del temps que porto assegut en tot tipus de transport.
A l'entrada del parc em volen convèncer de llogar un guia cosa que refuso. Em fa l'efecte que a un experimentat muntanyer com jo no li fa falta.
Inicio la pujada i noto la manca d'exercici però vaig fent. De sobte una serp d'uns dos metres salta i s'amaga, no m'ha donat temps ni a espantar-me. Penso si serà bona idea això d'anar sense guia. Més endavant m'atrapa una parella que resideix al mateix lodge. Bona senyal, vol dir que vaig bé. Arribo dalt de tot i tinc una vista excel-lent, valia la pena pujar.
Quan començo a baixar, no sé com, perdo els senyals que hi havia i em trobo baixant pel dret. Ja no soc a temps a recular i continuo baixant. Per sort l'orientació és fàcil i sempre tinc un rastre a seguir. Finalment arribo al lloc de sortida sa i estalvi.
Quan arribo a l'hotel no hi ha aigua a la dutxa!!! Àfrica!!! Em banyo al llac, cosa que no volia fer perplr de la Bilharzia, però vaig brut de nassos. La baixada era polsosa i m'ha exigit esforç en hores de calor.
A la tarda descanso i m'arriben les agulletes produïdes pel sobre esforç de la baixada, agulletes com mai havia tingut.
Vaig a dormir aviat, demà també he de llevar-me aviat per agafar el bus vers Lilongwe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada