La zona de Cape Maclear és ventosa, té un hivern suau però ventós i a l'estiu diu arriben als quaranta graus per aquest motiu a les habitacions, com a mínim les de la zona on soc, a les finestres no ha vidres de manera que quan bufa el vent el brogit és fort i s'hi afegeix que hi ha molts arbres grans amb molt de brancatge.
El taxi és a punt a l'hora prevista i em porta al lloc on agafar el bus. De camí veig una pila de dones caminant per la carretera, són les cinc i mitja de la matinada i encara tot és fosc. Van a treballar, elles. També trobem alguns "ells", pocs. Àfrica si no fos per les dones seria un continent totalment aturat; aquí sols treballen elles, tampoc és que siguin més intel-ligents que ells, però treballen sense parar mentre ells paren continuament, millor dit, de vegades ni engeguen, son dropos de collons.
El bus arriba a l'hora prevista i s'està trenta minuts aturat entre es va omplint. Els busos funcionen segons li rota al xofer, ell és qui decideix si arrenca o no, com i quan, és el puto amo. Ja ho sé i m'ho prenc amb calma. Durant el viatge puc contemplar tot el que el país ofereix i que és molt. Em sap greu no poder aturar-me i fer fotografiesde pobles, de persones, de situacions. Per exemple una cua de dones a la font pública per recollir aigua. No cal dir que la font funciona amb una bomba manual. Dones amb els nens a l'esquena i traginant el pes d'alguna cosa ja sigui d'ús doméstic o per anar a vendre, nens vestits amb parracs i descalços, gent gran doblegada, ulls apagats, cares que expresen fracàs, desesperança, desil-lusió, gana, misèria, conformisme davant l'inevitable, pobles de fang i canyes, poc més que un típic poblat masai.
Finalment el bus arriba vora la capital i allí s'accidenta. No tinc cap ganes de quedar-me esperant hores a que l'arreglin, agafo la maleta i m'espavilo seguint les indicacions d'un local.
Hotel, aparentment millor que l'anterior, com a mínim l'habitació és millor, però topare amb la inutilitat dels treballadors i de les instal-lacions. Tv i wifi no funcionen, estic apartat de tot, presoner a l'hotel. Sort que ja marxo del país, ja no estic per aguantar estupidesses i a més pagar un bon preu.
L'endemà taxi, aeroport, altre cop amb els funcionaris fent la seva abandonant el seu lloc i marxo. Tinc una ruta llarga i pesada amb destinació Vancouver, unes 36 hores de viatge anant tot bé.
Malawi. Malgrat el que he dit val la pena anar-hi però no com ho he fet jo. Primer cal saber a què estàs disposada, si vols anar de pobre trobaràs allotjaments bàsicso molt bàsics o encara més bàsics i transports d'aquells que mai saps quan surten ni quan arriben; així viuràs com ells.
L'altra possibilitat és que tinguis dinerets i puguis anar a hotels amb jnes condicions i llogar un vehicle amb conductor, aleshores t'aturaras on vulguis i veuras moltes coses, això sí, pagant. Val la pena? Sí, sense cap mena de dubte, Malawi s'ho mereix, paisatges meravellosos, experiéncies úniques, autenticitat. M'atreveixo a dir que és més autèntic el Malawi rural que les tribus massai que et porten a visitar durant el safari de Tanzània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada