viatgesicaminades.blogspot.com

dissabte, 18 de gener de 2020

PART DE CENTRE AMÈRICA


Hi ha països que tenen mala fama i als que difícilment el crèduls, els turistes, aniran a visitar. Jo sempre he sigut dels que m’agrada provar les coses a desgrat del que pugin dir els altres i també m’he considerat un viatger i no pas un turista.
actuació musical de Guatemala capital

Guatemala, El Salvador, Nicaragua i Hondures eren la meva destinació aquest cop. Va haver-hi qui em va titllar d’agosarat, per no dir-me irresponsable, per anar-hi; fins i tot quan algú d’aquí va saber era a Nicaragua no va dubtar en pregar-me en sortís cuita corrents. Naturalment no els vaig fer cas i me’n vaig acomiadar amb una rialla foteta.
esquirol al voltant de la piràmide de Tazumal

Vaig aterrar a l’aeroport de La Aurora, de Guatemala capital i l’endemà vaig caminar pels seus carrers intentant trobar quelcom interessant sense èxit. El dia següent un autobús em dugué a Santa Ana, ja a El Salvador. El pas de duana va ser una mica caòtic. No sé que passa a les fronteres terrestres que presenten mil inconvenients i són plenes de funcionaris apàtics i antipàtics.
Santa Ana és una ciutat gran amb un centre colonial menut però boniquet, de carrers estrets on el transit de vehicles és constant i desordenat, sorollós i contaminant. Als defores té centres comercials grandiosos i ben fornits on els indígenes hi van a comprar i a menjar.
defores de santa Ana, El Salvador

Celebraré el canvi d’any dos cops, el primer a les cinc de la tarda hora local i mitjanit a Riudecanyes. El segon a les 12 de la nit.
piràmide de Tazumal, Chalchuapa, El Salvador

esglèsia de santa Ana, El Salvador

A la rodalia de Santa Ana hi ha la piràmide de Tazumal, amb poc interès arquitectònic; la Joya de Ceren i el centre arqueològic de san Andrés, dos llocs que no vaig poder visitar perquè eren tancats (31.12.2019). Allí promocionen “la ruta de las flores”, un recorregut per cinc pobles petits amb els que volen mostrar la vida local. El cert és que de tots ells, el més bonic és Yuajúa 
un carrer de Yuajúa

un pessebre típic del país

un carrer de Yuajúa

façana a Yuajúa

on vaig coincidir amb festa i paradetes d’artesania i menjar. I és que aquí i a Nicaragua es menja sempre i en tot lloc. Vaig a visitar un lloc anomenat “los Chorros de la Calera” que em costà una suada i quedar ple de pols per arribar a un punt d’aigua, gens espectacular, on els locals en massa, s’hi van a banyar i passar el dia.
cràter del volca de santa Ana


La sortida més interesant era la de pujar al volcà de santa Ana, localment conegut com ILAMATEPEC. La caminada surt dels aproximadament 1800 metres i puges fins els 2381 on hi ha el cràter. Gran part de la pujada és per zona boscana plena de plantes i arbres que ombregen el camí. A la part superior desapareix la vegetació i tot es pedra i pols. Al cim hi trobes un home venent gelats (!!!). El cràter deu tenir uns 100 metres de fons i conté un llac d’aigua maragda i en un racó surten fumeres de vapor amb olor de sofre. Desprès d’uns dies d’inactivitat dalt d’avions i autobusos el cos es ressent però he pujat bé.
A El Salvador hi ha poques coses a veure i la següent és SUCHITOTO, un poblet famós pels seus tallers de tintat de roba en color blau o indi o anyil. 
parroquia de Suchitoto, El Salvador

restes d'avioneta a l'illa de l'ermità, llac Suchitlan, Suchitoto, El Salvador

colibri a Santa Ana, El Salvador

Els seus carrers encara són de pedra arrodonida que es clava a la sola de la sabata. Les voreres, desiguals i amb escales. Les portes de les cases, metàl·liques, obren en fora. Les cases solen tenir un pati. Fa calor i en passar pels carrers pots veure persones assegudes en balancins o butaques amb totes les portes i finestres obertes per deixar passar una mica l’aire i refrescar-se.
Suchitlan és el nom del llac artificial a molt poca distancia de Suchitoto. Es tracta d’un llac format per la construcció d’una presa la qual proporciona energia elèctrica a tot el país. Dins ell han quedat algunes illes, antics turons, que ara els espavilats barquers promocionen per visitar i guanyar-se uns dòlars. Vaig a l’illa de l’ermità.
Aquí hi va viure un home durant 25 anys, en una coveta, pescava i venia el peix al poble. Ara hi ha una família que ven artesania sense cap interès. També hi pots trobar les restes d’una avioneta que va caure al llac causant tres morts i un ferit i que en rescatar-la la van dipositar aqui com a reclam turístic. La visita al llac pot tenir interès en l’època d’estada d’aus migratòries, no pas ara.
Acabada la visita al poble retorno a San Salvador ja que he d’agafar un vol que em porti a MANAGUA. San Salvador no té res a veure i més val que no us hi atureu mai. És una opinió coincident amb d’altres viatgers que he anat trobant pel camí. He tractat d’anar al volcà del mateix nom, al Parc Nacional de El Boqueron hi ha sigut una experiència desastrosa de la que he desistit en veure com es comporta la gent; empentes i pressions per agafar l’autobús, com animals. M’he apartat i he retornat a l’hotel.
Per cert, a El Salvador ja no tenen moneda pròpia i usen el dolar USA i en quant a la seguretat és bona durant el dia, en caure la fosca ells mateixos ja et diuen que millor et moguis en taxis oficials.
L‘aeroport de San Salvador és petit però net i endreçat. Els controls abans de pujar a l’avió suaus, poc eficients, poc detallistes. El vol d’una hora, plàcid. Els tràmits d’entrada a Nicaragua relativament fàcils si no fos perquè la noia que m’ha tocat no sabia on és la població on vaig, Moyogalpa. Tots aquests països són del tipus que et fan omplir un formulari en paper on has d’escriure nom, passaport, on vas, quants diners portes, hotel on t’allotjaràs. Em pregunto, qui coi es llegeix tots aquests documents? Que carai en fan de tan paper? I encara aquí sols és un document i un pas de control, que quan vaig anar als Emirats àrabs i Omàn la cosa ja era delirant amb paperets trets de la calculadora i un gargot guixat.
En fi, anar pel món et fa veure l’estupidesa dels governants, d’aquells qui tenen un petit poder et poden fer fer el ball de l’ou sols perquè duen un uniforme amb uns galons dibuixats. Pobrets!
Ja soc a Nicaragua. Com sempre em toca barallar-me amb els taxistes d’aeroport, lladres legals, en tot el món, sense distincions, fins i tot els d’aquí. Sort que abans m’he aconsellat perquè em demanaven el doble del preu habitual. Si ells tenen morro, jo més, me’ls planto al davant i els ho dic a la cara: em voleu robar o què? I els ho dic en veu alta per si em sent algun policia dels que acostumen a voltar pels aeroports. Ja porto massa anys viatjant.
Me’n vaig a l’estació d’autobusos i agafo el que va a Rivas. Ostres tu, ple a vessar i encara s’anirà omplint més. A Rivas un taxi, altre cop a negociar dur, fins san Jorge i el ferri. Pujo dalt una barqueta i quan salpa les onades del llac la fan ballar una cúmbia. El llac de Cocibolca té una superfície de 8,2kms2 i al seu interior i té algunes illes, la més poblada i important Ometepe on hi ha la ciutat de Moyogalpa, que és el meu destí. El trajecte dura una hora i la barqueta te escasses mesures de seguretat, els que viatgem asseguts anem estrets. També hi ha molta gent dreta, sobretot turistes americans i europeus carregats de grans motxilles. Ometepe és un destí turístic per a motxilers.
Bar d'unes quebequeses a Moyogalpa, illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

Illa d'Ometepe

Pels dos dies següents llogo una moto per voltar l’illa i veure els seus paisatges i paratges. Misèria, realment molta misèria. Plantacions pobres de bananes i panís i prou. Molta gent a cavall i amb carro. Fora de Moyogalpa les ciutats són petites i pobres. A la carretera trobes algun punt turístic amb instal·lacions bàsiques.
Tinc un accident. Han lligat la corda d’un cavall a un costat de la carretera i l’animal ha anat a l’altra banda. Quan m’adono que hi ha una corda al mig de la pista ja és massa tarda. Caic a terra. Ràpidament venen els pagesos a retirar la corda i l’animal però no es penedeixen de res, fins i tot riuen. Estic en un racó de l’illa a certa distància de tot. Els pagesos llueixen llargs matxets que usen per treballar. No sé si es massa segur enfrontar-s’hi però els recrimino el que han fet i que riguin. Callen. Potser és que els blanquets encara tenim una certa superioritat en el seu subconscient. Mala cosa. Marxo i m’aturo a fer una cervesa i dinar en un punt de la carretera on la riba del llac és blava i tranquil·la, ornada d’arbres. Una imatge de postal.
El dia de marxar tinc previst agafar el ferri de les 9. Ha! Ha! Ha! Fa vent, el llac està mogut i els ferris no salpen, arriben però no tornen a sortir. Ningú informa de res i tot és de boca a boca dels passatgers. Ningú protesta. Els locals ja hi son avesats: gener és mes ventós a la zona i acostuma a passar. Esperen. Esperem. Ja sortirem.
A les 11 moguda general, un ferri mes gran s’atreveix a sortir i tots hi volem pujar. Caos. Desordre. Empentes. Aquest cop aguanto i pujo. Home, tampoc n’hi havia per tant, vaig patir més a la vinguda, ara no belluga pas tant la barca.
A la riba continental altre cop discutir amb els taxistes. Per anar a playa Gigante no tinc més remei que anar-hi amb ells en aquesta hora, no hi ha bus. Pago els 500 córdobas que són uns 13,3€ i em porta a l’allotjament triat, Amarillo Surf Camp. Un solar amb 5 habitacions, “cuina” i la casa del propietari, un gallec. Bé, s’hi està bé.
Volia anar a una platja del pacífic però no a un centre turístic com san Juan del Sur. Gigante és un lloc apartat, molt bàsic, gairebé pobre però meravellós. Té tres platges, Gigante, Amarillo i Colorado, les dues darreres en marea baixa les pots caminar seguides, sorra fina, un pèl fosca, riba plana, de bon caminar, l’aigua riberenca bruta de sorra però poc més endins és clara i pots veure peixos, fins i tot una petita manta. De bon matí el sol escalfa però no crema. A la platja de Colorado hi ha una urbanització de milionaris americans.
posta de sol a playa gigante

vida rural a Gigante

playa Colorado

playa Gigante

posta de sol a playa Gigante

Dino llagosta, petita però consistent i saborosa, un plaer. El local, com tots, molt bàsic, però això és el país i jo soc viatger, no em fa res ni enyoro els mantells ni els tovallons de roba. Parlo amb els propietaris, ara és mala època, és el mes del vent. Els surfistes arribaran a finals d’abril i la temporada durarà fins l’octubre. Ara es tracta de resistir. A la platja les barques arriben amb peix que ràpidament passen a algun restaurant o “comedor” o bé a altres ciutats. Aquí la vida consta d’arròs i peix. Això si, ja voldríem a casa menjar peix fresc i bo com el d’ells.
A les 7 i mitja del matí passa l’autobús que em retorna a Rivas on faig quasi dues hores d’espera abans no surti el que em du a Granada. Com sempre ple a vessar i amb gent dreta al passadís. Arribo a la ciutat cansat i suat, gairebé ofegat per la calor i la humitat. Granada també és a la riba del llac de Cocibolca.
Vaig a l’hostal La Fuente que he reservat per Airbnb. El propietari, Iván, em diu que res de res, que airbnb són uns informals que no li paguen (?) i que no treballa amb ells. Quedo bocabadat. Entro a Booking i veig té habitacions lliures i li faig veure. Em diu que no, que està ple. Mi encaro i li dic que com és possible, que potser no sap gestionar les plataformes, que esta enganyant a la gent, que no es un bon professional. Es limita a encongir-se d’espatlles i dir-me que no em pot allotjar. Us podeu imaginar el que penso d’ell en aquells moments.



Ciutat de Granada, Nicaragua

Trobo, sortosament, un allotjament proper i me’n hi vaig. Potser he fet sort, aquí tots son amables i servicials. Més tard fotré a l’Ivan dels nassos i al seu hostal a parir a tots els llocs possibles, fins i tot a turisme de Nicaragua.
A la tarda volta per la població, encantadora, bonica malgrat sorollosa. A la nit a la plaça hi ha combats de boxa en un ring i un festival d’actuacions de carrer. El carrer de La Calzada és un seguit de bars i locals i taules al carrer amb música de rumba i cumbia, llumetes, artesania, venedors ambulants, vida, vida, molta vida de festa i gresca.
L’endemà vaig al volcà Mombacho. És un volca voltat sempre de boira i humitat amb un bosc dit de neblisilva. Pots fer-hi tres caminades a quina més llarga i difícil. Faig la fàcil perquè amb boira tampoc veuré res.


Camins del volcà Mombacho

Al vespre vaig al volcà Masaya, on diuen pots veure lava viva, en moviment. Mentida. És una manera més de traure’t diners. Cert és que arribes a un cràter al fons del qual hi ha una cosa vermella que llueix i que és la lava però es veu molt poc i has de barallar-te amb mil visitants més que des de dos únics punts volen veure i fotografiar el mateix. Coll ...! Jo no soc d’aquests; em considero enganyat i quan em pregunten que m’ha semblat els ho dic clarament: m’heu fotut, això és una enganyifa.
Lava al fons del cràter del volcà Masaya

lava al fons del cràter del volcà Masaya

L’endemà rebo una mala notícia que em farà retornar a casa precipitadament i s’acabarà aquest viatge ara que venia la part bona. Bé, la vida és així, cada dia pots tenir una sorpresa que et farà canviar els teus plans. M’ha quedat Hondures i Guatemala per veure. Probablement ho intentaré un altre dia perquè els països no marxen d’on són i jo continuo tenint somnis i desitjos i ganes. Soc un viatger tot i que em faig gran i alguns cops em costa. I en aquest viatge la calor m’ha cansat força.
Torno a casa i m’assabento del que ha passat i del que passa en política. Vergonya, quina vergonya em fa haver de dur aquest maleit passaport ejpañol.
Tornaré a marxar, tant bon punt pugui.

dissabte, 23 de novembre de 2019

CAMÍ RAL DE VIC A OLOT

No sé ni on ni com ni perquè vaig descobrir quelcom relacionat amb el camí tradicional de Vic a Olot, amb unes fotografies encisadores que me van decidir a documentar-me mínimament i intentar fer-lo. Bé ara resumiré el que ha estat el meu trajecte per aquest indret.
D’entrada vull dir que l’he fet amb companyia d’una persona excepcional a qui agraeixo vulgui compartir el seu temps amb mi.
Arribem a Vic i ens instal·lem a l’alberg. Malauradament no estem acostumats a anar a aquest tipus d’allotjament i hem de llogar tovalloles i demanar sabó. En aquest alberg hi ha habitacions dobles amb bany privat però els “detalls” no hi són. Us poden donar sopar sempre i quan ho reserveu abans. Pel matí us donaran un esmorzar bo i complert.
Em sorprèn que la recepcionista ens pregunta si estem fent el camí de sant Jaume. Desprès descobriré que surt de la frontera de la Jonquera i que va fins la frontera amb l’Aragó, passant justament per Olot i Vic. (M’hauré de documentar i fer-lo)
Sortim a passejar per Vic, una ciutat bonica en la que es nota la presencia del diner. Ravals amb edificis nous, avingudes i el centre històric seriós. Com no pot ser d’altra manera comprem embotit.
Fa fred i humitat. Desprès de sopar a dormir.
Quan ens llevem no hi ha boira però s’intueix el fred. Esmorzem i sortim al carrer. Els vidres del cotxe estan glaçats. A un quart de deu ens posem a caminar coberts de quatre o cinc capes de roba, guants, gorra, buff. 
D’entrada els  carrers de la ciutat, avinguda Camprodon, avda san Bernat Calbó, carrer de la mare de Déu dels Munts i carretera o avinguda del Bruguer. A partir d’aquí el meu GPS em comença a dictar la ruta. Hores d’ara, sobre les deu del matí, la boira es nota una mica més. Al nostre voltant, camps de sembrat, de panís, granges i granges de bestiar i el seu olor característic que a mi em tornen a l’infantesa.

Al pont del Bruguer, preciós
, espectacular, 



trobem un vigatà que ens orienta i acompanya una estona – o l’acompanyem. Ens deix sota l’ermita de sant Jordi de Puigsesolles i a partir d’ara no coincidirem amb ningú més durant tota la caminada.
De moment la ruta transcorre per camins i pistes agradables, bastant ben senyalitzades com a camí de sant Jaume i/o com a camí ral de Vic a Olot. Aquest primer dia hem de fer uns 22 quilòmetres que anem fent gairebé sempre sense dubtes i amb una senyalització de vegades abundosa i precisa i d’altres deficient, cosa que fa precís dur un GPS amb la ruta a seguir.
Entrant al terme de l’Esquirol trobem una nova urbanització a can Patel, un grandiós escorxador que ens cal voltar perquè ha alterat el curs tradicional del camí. A l’entrada la senyalització és deficient, com també ho és el fet d’haver de passar pel mig de les seves instal·lacions, desagradables i “perfumades”. Segurament caldrà preguntar als de recepció de materials situats a l’entrada de les instal·lacions.
A la sortida del poble de l’Esquirol també es presenten dubtes que superem amb la intuïció que proporciona l’experiència i la fe cega en la ruta que ens marca el GPS, altrament, diferents senyals que anem trobant ens podrien dur per rutes diferents, ves a saber si més fàcils o no, en qualsevol cas, desconeixedors com som del territori, no ens la podem jugar caminat per llocs inconeguts, menys quan l’esforç es comença a notar. I es que ja portem estona i quilòmetres pujant. Precisament vam escollir fer Vic-Olot perquè deien era més fàcil que a l’inrevés, però es que ja portem temps caminat en sentit ascendent, sempre ascendent, més o menys suau, però pujant de manera constant durant 8 quilòmetres.


Desprès de l’Esquirol o de santa Maria del Corcó, com millor ho vulgueu anomenar, el camí és dubtós i amb escasses indicacions, molt escasses. Al final seguim per una ruta marcada com a BTT que ens entra a Cantonigros, on pensem passar la nit.
Són quasi les quatre de la tarda quan arribem a la porta de l’hotel. Unes 6 hores i mitja per fer uns 22 quilòmetres, es a dir, 3,4 kms/hora. Per part nostra increïble. Cal reconèixer que ens hem aturat a fer fotografies, un cafè a Vic i a l’Esquirol a fer-ne un altre. També en hem hagut d’aturar-nos i retrocedir unes tres vegades en adonar-nos de que no seguíem la ruta correcta.
Cantonigros. Un petit poble a 910 metres d’alçada,  a la serra de Collsacabra, solitari, gairebé desert, amb un únic bar/restaurant obert i amb l’únic allotjament disponible al mig de la ruta. Res a fer més que contemplar l’espai, les muntanyes, el Pirineu recentment nevat. Preciós.
L’hotel està ben condicionat (però un pel caret)  i mengem força bé al bar El Roc. Aquesta primera etapa passa per algunes localitats en la que es pot fer un cafè i menjar alguna cosa. No serà així en la segona en la que des de Cantonigros fins els Hotalets d’en Bas, uns 12 kms, no hi ha res de res. Bé, potser a l’estiu hi ha alguna casa rural oberta, no pas ara.

Dia següent. De Cantoni – com diuen els locals – es surt per la carretera C-153 que va a Vic i Olot i que es deix per enfilar coll Sacabra.
Desprès de la Rotllada cal fer atenció i desviar-se a la dreta. Comença la pujada a Coll Sacabra. Aquí deu haver-hi hagut una variació de camí i ara, en arribar a la pista asfaltada del mas de la Serra cal seguir-la per l’esquerra per retrobar la pista que encara pujarà més.
Haurem de passar pel mig d’una finca amb bens en la que el camí és ben indefinit. Ajudeu-vos del GPS. Cal dir que en aquesta segona etapa haurem d’obrir i TANCAR moltes portelles de finques privades. Sobretot, si les obriu, TANQUEU-LES BÉ.
A l’Hostal d’en Grau, també ha fet variar el recorregut i ara cal contornejar-lo.  A partir d’aquí comença el descens per un magnífic i esplèndid bosc amb diverses espècies que en aquest temps de finals de tardor presenta colors sense fi. 









Som al grau d’Olot, una obra civil del segle XVIII, un camí ral autèntic, ben conservat. Són poc més de tres quilòmetres de ziga zagues empedrades que colpegen des de la planta del peu fins les cervicals, agreujat perquè el llit de fulles caigudes amaga els desnivells i dificulta la caminada. Diuen que aquesta ruta és millor fer-la en el sentit que la fem i no a l’inrevés, i és per aquesta pujada, però jo no ho tinc tan clar. Les meves lumbars i els genolls pateixen i preferiria pujar-la tot i reconèixer que és forteta.
A l’entrada d’Hostalets d’en Bas hi ha un pal indicador que senyala dues rutes diferents com a camí de sant Jaume (?). Nosaltres volíem fer el camí tradicional o camí ral i és el que hem fet.
A la sortida de la població cal desviar-se a la dreta. Hi ha un pal amb l’anagrama de la petxina que ho indica, res més i poc visible. Voregem unes finques i arribem a sant Esteve d’en Bas on no hi ha cap indicació.
En aquesta població es comença a caminar per la Via Verda que arriba a sant Feliu de Guíxols que sols ha estat alterada pel pas d’alguna carretera. S’hi camina força bé. El tram final, el darrer quilòmetre que entra a Olot, és molt bonic ja que passa mig enfonsat, ple de vegetació i molts ponts superiors de pas d’aigua o de camins. Finalment veiem l’antic edifici de l’estació d’Olot i entrem a la ciutat. Encara ens queda 1,7 quilòmetres per arribar a l’estació d’autobusos i poder retornar a Vic on vam deixar el cotxe.

Hem fet uns 44 quilòmetres en els que l’única dificultat remarcable és el descens del grau d’Olot i l’absència general d’indicacions clares i definides, sobretot quan cal passar per finques privades i quan el camí no és massa evident per manca d’ús. En aquests moments és de tot punt necessari dur un GPS o similar i seguir la ruta indicada sense fer invents o interpretacions.
Si bé es van trobant pals indicadors que diuen: “camí ral Vic-Olot” no hi són sempre, com tampoc els pals amb la petxina del camí de sant Jaume, com tampoc els que diuen: “camí ral”. Per tan, insisteixo i repeteixo, cal dur un GPS i seguir al peu de la lletra les seves indicacions excepte en un parell de punts com són la volta l’Hostal d’en Grau i el coll Sacabra i sortida de l’Esquirol.
Dit tot això, és una ruta que val la pena fer i ara que la coneixem, de ben segur que mirarem de fer-la des de la Jonquera fins la frontera amb Aragó, seguint aquest camí de sant Jaume que passa per Girona, Olot, Vic, Montserrat, Igualada, Tàrrega i Lleida.


Track fet amb el mòbil: primera part: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vic-2-43717676

Track fet amb el mòbil: segona part: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/olot-1-43739477 

divendres, 26 d’abril de 2019

LES REFERÈNCIES ALS "MOROS"


És innegable que els àrabs van tombar per les nostres contrades i, consegüentment, van deixar-hi alguna petja que s’ha traduït en afegir el nom de “moro” a alguns indrets o construccions.

A la zona en que em bellugo més freqüentment trobo, per exemple, el camí dels moros que surt de Riudecanyes direcció Botarell on el coneixen com a camí de les Guixeres. Per cert, un camí que ningú es preocupa de mantenir net i en bon estat, com molts d’altres dit sigui de pas.

Al camí de Botarell a Riudecols també hi trobem la torre dels Moros de la que sols en queden algunes pedres i mitges parets. Es troba en mig d’una propietat privada i voltada d’un bosquet brut.
Fa pocs dies vaig descobrir al mapa que vora del mas del Llibreter de Riudoms també hi havia una altra torre dels Moros. Diuen que la curiositat va matar el gat i algun dia potser em passarà a mi.
Si afegim que això de pujar i baixar muntanyes cada dia ho trobo més cansat i perjudicial per la meva salut, sobretot les baixades – els genolls i la columna ja no suporten algunes batzegades – el que faig és anar a seguir tots els camins plans que trobo al voltant dels pobles de la comarca.
He sortir de Riudoms pel camí del coll del Boc fins arribar a la carretera TV3101. Tot passant ja he vist les restes de la torre que he decidit anar a veure de retorn.
He trobat el camí que voreja una finca i que m’ha dut a la riera d’Alforja que he resseguit amunt pel seu marge esquerre fins trobar un pujador mig esborrat poc abans del mas del Llibreter. Per allí i creuant un camp abandonat s’arriba a la torre del Moro, un lloc enrunat i brut, mancat de conservació com és habitual amb les restes rurals de poc valor. Crec és terme de Riudoms.
Desprès he retornat pel camí dels Matxos. En un moment en que m’ha aturat per qüestions físiques naturals he vist la Mola de Colldejou ben emmarcada entre dues fileres d’olivers. Una imatge suggeridora i bella.

Dues horetes d’exercici de cames. Perfecte.