dilluns, 15 de gener de 2018

TERRES DE PRATDIP

Una esplèndida caminada.
pujant des del coll del Marqués
Cap Salou al fons
Afegeix la llegenda


Feia temps que la Txell i jo ens teníem ganes de passar unes hores plegats recorrent camins i fent-la petar. Amb la Meritxell m’hi uneix l’estimació a la muntanya i als camins. Amdós som part dels malalts de camins que de vegades anomeno.
pujant el pas de la Rabosa


Ens acompanya en David, un  amic comú que, per sort, ens ha pogut acompanyar fent encara més agradable la caminada.

pujant el pas del Caçador


Sortim de l’Hospitalet de l’Infant fent els primers quilòmetres amb el cotxe per estalviar-nos la lletgíssima (per als caminants) sortida del poble. Al cap de munt de tot el polígon industrial comencem a caminar per pistes cimentades o asfaltades i així serà fins arribar a Masriudoms.
gairebé a la carena de la serra de la Güena, una espectacular panoràmica que arriba al mar

Ara continuem pel PR C-90 fins al mas de l’Abellar on esmorzem. Aquí ens cal prendre una decisió i la Txell, cap de la sortida, decideix pujar per la sèquia del Marian. Gairebé no es pot entendre com algú va ser capaç de fer aquesta obra per conduir aigua fins a algun hort o finca. Abans no hi havia formigoneres ni pitufes, tot era a pic i pala i amb el ruquet. Treballar així era una heroïcitat, vist com ho veiem avui en dia.

La sèquia s’acaba a la font de l’Anxera, avui perduda i seca. Continuem per arribar al coll del Marques. Fins a aquest punt ja ho havia fet fa temps i m’ha agradat repetir-ho, aquest cop de pujada.

Al coll del Marquès ens desviem a l’esquerra per pujar a la serra de Güena. Ens cal passar pel pas de la Rabosa i més endavant pel pas del Caçador. És un tram de ruta preciós que ofereix bones vistes als 360 graus fins arribar a la carena de la serra. Aquí pots escollir entre pujar al cim de Güena, baixar a santa Marina o directament a Pratdip.
Pratdip al fons

Escollim la darrera opció per qüestió de temps i en 41 minuts som al vehicle que hi havíem deixat. Des del coll del Marques no havia fet mai aquesta ruta de manera que m’ha agradat força caminar-la.
Dins de tot el dia ha estat benvolent amb nosaltres. No pas tan fred com semblava de bon matí, un cel ras i net, un bon sol i molt de vent. I molt bona companyia.

Una ruta més al sarró.

divendres, 5 de gener de 2018

SERRA DE MIRAMAR. ALFORJA



Avui descoberta. Bé, no exactament perquè el camí ja existeix i sols he hagut de seguir-lo.
Comencem pel començament. Alforja. Deixo el cotxe a la vora del camp de futbol i començo a caminar per pista cimentada direcció a l’ermita de sant Antoni pel que, de moment, és el PR C-88 passant per la Capelleta i la creu de Formatge.
Sota l’ermita passo la riera i continuo per la pista que puja per la part posterior de l’ermita. A partir d’aquest moment tot és pujada fins arribar al coll del Mort.






COLL DEL MORT

No és el camí que volia agafar però ja em serveix. La pista arriba al barranc de l’Àvila i gira fort a la dreta per anar al mas del Paí, al qual ja aniré un altra dia. Segueixo un corriol arenós, malmès per l’aigua i que continua pujant decidit.
Sembla que no hi passa ningú perquè al final hi ha acumulació de fulles. Arribo a la pista que sí volia seguir que continua ascendint fins que arribo al coll del Mort (605).
De bon matí no bufava gens el vent però ara es fa notar. La meva intenció era la de continuar fins al puig de n’Eres però no trobo la manera d’anar-hi. Veient clar un corriol que mena a la serra de Miramar decideixo veure on porta.

Alforja des de la serra de Miramar

El viarany es clar, no té pèrdua i va passant per tres turons. A l’últim d’ells hi trobo una desviació, fitada, que podria anar a la serra dels Agres. Com que no ho tinc clar i no tinc ganes de complicar-me, avui, decideixo baixar pel que em sembla ha de dur-me de retorn a Alforja d’una manera més directe.
Faig cap a una pista que segueixo per l’esquerra perquè sé que és en aquest costat on hi ha el poble. En uns metres veig una mena de drecera i m’hi poso. Encert. Faig cap a la riera d’Alforja.
Pujo per arribar a la vila per on hi ha la bassa del Molí i a través de diversos carrers faig cap on m’espera el vehicle.
No ha estat una caminada massa exigent ni llarga, però ja en tinc prou.
5,9 quilòmetres. 326 metres acumulats en pujada. 2h 5 minuts de caminar real.



Aclarir que el tram que va des del coll del Mort fins trobar la pista, ja gairebé baix al poble no figura als mapes de que disposo, si bé és un camí transitat en el qual s’hi ha fet tasques de neteja, possiblement per part de caçadors, del quals n’hi ha algun petit rastre llevat d’un punt en que algun porc mal nascut ha deixat pel terra un centenar o més de fundes de cartutx. 

Després dirà que s’estima el seu terme i serà dels que s’enfaden quan els caminants anem pel terme. Siguis qui siguis: ets un poca vergonya, un marrà, te’ls hauries de fotre tots per l’ull del darrere.

Apa, ja m’he quedat descansat.  

dimarts, 2 de gener de 2018

CAP D'ANY 2018 A LUXEMBOURG

Destinació: Luxembourg. Motiu: passar-hi el cap d’any.
L’any passat vaig anar a Amsterdam i enguany he decidit venir a aquest petit país, seu de grans companyies gràcies a les argúcies fiscals fetes d’una manera pseudo legal pel seu ex primer ministre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, personatge tenebrós del que es diu que sols va seré quan dorm.
Luxembourg també és una monarquia hereditària, es a dir, d’inútils amb un títol. Té una superfície de 2586 kms2 i una població de 582.972 habitants. El 2016 tenia una renda per càpita de 62.871 euros anuals 5.239 euros mensuals per persona.  El 20% dels ingressos estatals provenen de les activitats financeres d’empreses que, en la seva gran majoria, son estrangeres.
És un dels països més antics d’Europa, potser pel seu tamany, ja que prové del 963 i ha tingut diverses alternatives durant la seva història. Actualment s’ha consolidat com a un centre d’activitats financeres alternatives a Londres afavorit pels baixos impostos a qualsevol empresa originaria d’on sigui. Es a dir, un paradís fiscal legal.
Ole els teus collons Juncker!!!
I ara anem pel viatge.
Des de febrer que no ho feia i em calia sortir a ventilar-me, a veure món. Gràcies a una oferta he pogut passar aquests dies a Luxembourg de manera relativament econòmica.
Deixo el cotxe a l’aparcament de la T2, ple fins dalt. Faig els tràmits habituals de tots els vols i a esperar que vagi a l’hora.
L’avió es un Dehavilland DHC-8 d’hèlix, bimotor. M’agrada volar en avions d’hèlix, dona un cert toc romàntic al viatge i, segons diuen, son més segurs que els de reacció.
El temps és molt bo, fins i tot fa calor. La llàstima és que a Luxembourg hi ha previsió de pluges. Molt serà que no pugui sortir de l’hotel.
El vol ha estat agradable, llàstima de l’aterratge, el pilot ha calculat malament i ha fotut una trompada a la pista fent rebotar l’avió. Feia molts anys que no ho veia això.
Agafo el bus 16 i pago els 2€ del bitllet a la màquina, després sabré que els cap de setmana és gratuït. Comença a ploure. La parada del bus es davant mateix de la porta de l’hotel, millor no podia anar. Aquest és sencillet, però pels preus que hi ha en aquesta capital cara, no es pot demanar més.
Tot i la pluja surto una estona per situar-me i veure on podré anar a sopar. Tinc diverses opcions a la vora. No em puc estar gaire estona voltant, plou bastant, pluja fina, però mulla.


Diumenge 31.
Sorpresa, no plou. Un bon esmorzar i a tombar.
Luxembourg no es cap gran capital com ho pot ser Viena o Budapest o Paris. És més aviat menuda, d’unes distàncies que pots recórrer fàcilment. Guiat pel mapa he vist la majoria de les seves principals atraccions: el palau Ducal, la catedral, la plaça de Guillem II, la plaça d’Armes i d’altres.
palau ducal. dins la garita hi ha una soldat amb aire molt marcial.

Per continuar el passeig he baixat a la zona del riu Alzette, on hi ha les casotes de Bock. Aquí i a la Vallée de la Petrusse han fet uns espais magnífics per caminar entre verdor, arbres i la remor d’aigua del riu ja citat i del seu afluent el Petrusse.
En tot el passeig dels rius hi ha uns arbres magnífics que fan molt agradable la caminada de punta a punta. Sobretot deu ser magnífica a la primavera i a l’estiu. Això si, cal pujar i baixar el desnivell que hi ha des de la llera dels rius fins als carrers de la ciutat alta. Aclareixo que la ciutat baixa és formada pels edificis situats al llargs dels seus rius.
una manera molt lògica de recollir la brossa

Avui diumenge, Luxembourg, és una ciutat molt tranquil·la, massa i tot, jo diria que es una ciutat avorrida, en la que hi ha molt poca activitat fora dels turistes que passegem pel centre històric. Tampoc no he vist cap botiga on poder comprar alguna de les rucades que comprem quan anem fora.
A la tarda he tornat a sortir veient que ni plou ni en té ganes. He fet una ruta diferent, aprofitant un tram de la vall de la Petrusse que no he fet pel matí. Jo diria que en un sol dia es pot veure tota la ciutat còmodament i sense pressa.
Ara, un bon sopar i a mitjanit a la plaça d’en Guillem II on fan el tradicional passi d’un any a l’altre. Res a veure amb la d’Amsterdam. Aquí hi ha menys gent, però tenen un Dj. Les campanades son en un rellotge digital. Tota la joventut va amb ampolles i gots a les mans, i ja n’hi força pel terra. M’havien dit que hi hauria focs d’artifici, però els que hi ha son populars, de persones privades, vull dir. Però sí que n’hi ha per tota la ciutat.
petards la nit del 31

plaça de Guillem II la nit del 31
vista del castell la nit del 31

Dilluns 1 de gener de 2018
A l’hora d’esmorzar un detall entendridor. Baixa un home i veig que deix una bossa sota l’arbre de nadal. Més tard arriben dues nenes que van directament a veure l’arbre i esclaten en una gran rialla de felicitat. Amb elles arriba la mare que somriu amb el pare. Imagino son de viatge i deuen haver dit a les nenes que, qui sigui, ho sabria i els duria els regals on fossin. Ha estat molt bonic.
A la nit ha plogut però pel matí sembla que vulgui sortir el sol. Vaig a caminar altre cop pels llocs que ja vaig fer ahir. Intento variar una mica sense aconseguir-ho del tot. Luxembourg és petit. Pels carrers hi ha molt poca gent, fins i tot pocs turistes.
A primera hora de la tarda torna a ploure i ja no aturarà fins la matinada.
Als hotels i restaurants hi treballa gent d’arreu del món i alguns locals. Luxembourg té el seu propi idioma el qual és una barreja d’alemany, neerlandès i detalls propis. Tot hom el parla, com també el francès, l’anglès i l’alemany. Els nouvinguts, a més parlen la seva pròpia llengua. Son poliglotes totals i poden canviar d’un idioma a l’altre amb gran facilitat. 
arbre decorat

Dimarts, 2 de gener de 2018
Sembla que vol sortir el sol però poc a poc s’anirà tapant. Quan pujo al bus comencen a caure fines gotes d’aigua.
original llum davant el palau ducal

L’aeroport es petit i coquetó. A la revisió d’equipatges em retiren l’sprai de desodorant que vaig dur de Barcelona. Protesto. Ells no van fer bé la seva feina, em responen i passen de mi. Amb la llei estricta tenen raó, però hauria de ser igual arreu.
Torno a casa a reprendre la rutina, acabar el curs de català i afinar al màxim el projecte per 2018.
Ha estat un bon viatge i ja tinc un país més a la motxilla.
 
estatua de Guillem II







branques d'arbres a la vall del riu Alzette



















conjunt escultòric a la plaça del teatre





Informació turística per si decidiu venir.
Tot i la fama de cara, no ho és necessàriament tant. Hi ha coses inevitables, com el vol i l’hotel. Però en ser una ciutat que es pot veure en un dia podria ser una bona idea aprofitar l’estada a Brussel·les o Frankfurt per agafar un tren i arribar-s’hi i tornar el mateix dia o bé passar-hi una sola nit.




un caminant com jo troba aquest senyal
 al centre de Luxembourg




Amb tren arribareu a la Gare Central, al rovell de l’ou. A la sortida hi ha taxis i molts busos interurbans. Aquests costen 2€ per un sol trajecte en qualsevol bus durant 2 hores. Caps de setmana gratuït. A la part davantera de molts  busos una pantalla va dient a quina parada està o quant falta per les tres properes, de manera que és molt fàcil desplaçar-se amb aquest mitjà.


el famós sostre de l'estacio central de trens de Luxembourg












un bus urbà hibrid carregant energia elèctrica
davant l'estació central.






En quant al recorregut turístic ja he dit que es pot fer a peu i amb calma durant una dia. Altra cosa serà si voleu entrar arreu, fet que també encarirà la visita. Podeu comprar una targeta abonament per fer totes les visites que vulgueu.

Pel que fa a menjar hi ha de tot i a preus raonables, fins i tot llocs d’indis que fan una mena de pizza força bona per 4 euros. Si després del bon esmorzar d’hotel tens gana, per 10€ pots dinar i sopar d’aquesta manera senzilla O bé en alguna de les cadenes internacionals. Si vols un restaurant arregladet has de comptar sobre els 30/40 euros mínim o reduir beguda i postres.
preciosos vitralls a la catedral



dimecres, 20 de desembre de 2017

DES DEL MAS DE LA COIXA A PUIGCERVER

Ahir es va calmar el vent i aquest matí encara era quiet. Feia fred, però sense el vent es notava menys. He tingut la temptació d’anar a l’hort a cremar fulles però no, he anat a caminar, no em puc endropir amb excuses banals.
Vaig veure al mapa que hi figurava el camí de les Irles a Puigcerver i aquest ha estat el meu destí d’avui.

Davant mateix de l’entrada per carretera de les Irles hi ha les restes de l‘antiga N-420 que menen al mas de la Coixa on un pal indicador marca  clarament el camí a seguir. Cosa estranya està força net. Com també amb evidents rastres de motos. Caram, noi! Tot i estar prohibit mira que n’hi passen de motos per tots els camins, corriols i senderons!
Més val ho deixi.
El primer quilòmetre és d’ascensió continuada. Es passa per una antiga pedrera, avui molt dissimulada i  consumida per la vegetació. Hi ha trams molt directes, massa diria jo. Em fa l’efecte que no és el camí antic sinó una adaptació. Però ja va bé. Abans de la pedrera hi ha una magnífica alzina.


Al quilòmetre, un pal indicador diu que podem continuar pujant a Puigcerver o bé baixar a Riudecols. Naturalment, avui toca pujar.
A partir d’aquí el camí es complica. És una zona de tobogans, concretament quatre. L’orografia no permet anar cinglejant o ascendint suaument resseguint els vessants, de manera que cal ascendir un turó, per després descendir-lo i pujar al següent, fins a quatre cops i a quin més dur que l’anterior. Ho trobo un  exercici fantàstic. Sols son dos quilòmetres, però exigents, molt bons per les cames i per la respiració.
LES IRLES
Des del pal citat, tot el recorregut passa per boscos de bruc i alzines amb algun pi despistat en punts molt concrets. És preciós, magnífic, una ruta que cal fer i gaudir i que ofereix vistes esplèndides, llevat del que queda del Puigmarí.
Els darrers 500 metres son de pista fins al peu de l’ermita de Puigcerver. Els núvols prims han tapat el fluís sol hivernal i el vent del nord comença a bufar. Toca baixar.
ESCORNALBOU I SERRA DE L'ARGENTERA
Com deia, el vent del nord cerca desequilibrar-me a la carena pedregosa. Pel seu efecte els ulls em ploren i  no veig bé on poso els peus en el pedregar del camí. Cada cop bufa amb més força i la sensació de fred augmenta.
Supero tres tobogans i dins el quart ja percebo que l’orografia em protegeix del vent desfermat que bufa a les altures.
Al mas de la Coixa ja no és tant fort. Tres horetes de caminada exigent que m’han satisfet.
Vèncer la mandra sempre té premi.
PUIGCERVER
LES IRLES, antigament era població autòctona, ara és una pedania de Riudecols. Com a molts llocs de la zona, vivia de les pedreres de granit. Es diu que hi van arribar a viure 300 persones que treballaven a les pedreres. Moltes d’elles forasteres, vivint en hostals i pensions. Actualment no en queda cap de pedrera, les antigues llambordes dels nostres tradicionals carrers han estat substituïdes per l’asfalt. De les Irles n’hi ha constància al 1243 quan formava part de les terres senyorials dels Arcs. Va passar al domini de la baronia arquebisbal d’Alforja en el dit any de 1243.  
TRAM DE CAMÍ

PUIGCERVER


Afegeix la llegenda



Afegeix la llegenda

dijous, 30 de novembre de 2017

PROJECTE GAIREBÉ POLIT

No m’agrada massa anticipar coses. El futur és únicament una previsió incerta ja que no sabem si arribarà, o bé si quan arriba, és donaran les circumstàncies que hem previst.
Com diu una persona del poble, la vida es divideix en tres parts, la primera de 0 a 30 anys, la segona de 30 a 60 anys i la tercera de 60 a ... i jo ja estic en aquesta tercera situació amb els meus 66 anys.

No tinc por; bé, tampoc és que m’agradi massa el que em va arribant, però en no tenir remei ... ho vaig acceptant, cada dia de millor manera. I m’agradaria que fos caminant per la muntanya, que el meu cos quedés a benefici de la natura, de les formigues, les abelles, les mosques, dels senglars, de les genetes, dels ocells.

Bé, deixem a banda la filosofia barata i centrem-nos en la realitat.
Enguany no he viatjat massa. Ho trobo a faltar. Però he omplert els dies amb d’altres objectius que m’han enriquit. I mentre els gaudia he anat planificant el 2018. Sembla absurd ho faci, oi? No. No és així. Tinc ganes de viure i de fer coses, moltes. Al mateix temps tinc la consciencia de que no sé si arribaré a fer-les. I me’n fot, perquè mentre planifico el que m’agrada ho passo bé.

De manera que tinc tot el 2018 planificat. I la faré grossa. Això espero. I si no faig exactament el que he planificat però s’hi assembla, també estarà bé. Voldrà dir que estic vivint la meva vida, els meus desitjos, els meus afanys. I ara, ja, és l’únic que compta. No sé si viure 66 anys 11 mesos i 30 dies o bé 95 anys rodons. Res de tot això està a la meva mà, excepte que opti per ...i de moment no en tinc ganes (ni valor).
Crec que encara puc fer moltes coses, moltes i que me les he guanyat. I que fent-les puc aprendre moltes més coses. Ostres!, què feliç soc quan aprenc coses, quan m’enriqueixo amb nous coneixements. De manera que, de moment, no penso renunciar a aprendre a descobrir a investigar.
Com deia, noi diré pas ara el que tinc previst pel 2018, però als meus fidels seguidors us prometo que ho anireu sabent. Sempre i quant continueu seguint-me, es clar.

Us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de llegir el que escric.

dimarts, 28 de novembre de 2017

TRAM DEL PR C-53

El fred hivernal comença a aparèixer i fa de bon caminar, sobretot, si no fa vent. He quedat amb en Wili per recórrer algun dels camins que encara em queden per fer a les rodalies del territori de la Baronia d’Escornalbou.
sempre he pensat que és bo tornar a la natura el que ella ens dona

Deixem el cotxe al coll del Guix. Realment hi fa fred. Comencem la caminada baixant direcció la font de Massanes,la qual deixem a la nostra esquerra, com també el que queda de l’alzina de l’Escoda que ja he comentat no fa massa dies.



Quan arribem als Estrets, girem 180 graus, però pel PR C-53. Aquesta ruta s’inicia a Falset i hauria de dur a la Mola de Colldejou. L’havia vist diverses vegades sense que mai m’hagués decidit a caminar-lo. Avui ha arribat el dia.


És un camí preciós ara a la tardor. Obac, cobert de bosc i, en aquesta època, amb tot de fulles de diversos tons sobre el terra o a punt de caure. Continua fent fred, però amb la pujada el cos s’escalfa més i cal traure’s algun dels folres que duem.


En un petit replà trobem una alzina de 4 branques preciosa.



Sorprenentment el camí es fa curt i de fàcil caminar. Arribem al GR-7, al camí dels Revolts, que ve de Llaberia per anar a Colldejou, o a l’inrevés, com més us agradi.



Continuem pujant. M’agradaria trobar un camí de pastor que, recinglejant la serra, duia del camí dels Revolts a sota el radar meteorològic. Ho intentem dos cops sense èxit i renunciem. De ben segur que hi és, però avui no toca. En la recerca trobem restes d'una carbonera, treball dels nostres padrins.




Una mica d’esmorzar i continuem fins al portell dels Revolts. Fotografia i retornem.
al portell dels Revolts


Una caminada més que plaent, no massa exigent, potser haguéssim pogut fer una mica més, però tampoc cal. Les muntanyes sempre son allí i demà serà un altre dia.