viatgesicaminades.blogspot.com

dijous, 19 de juliol de 2018

CANADÀ 2

A Jasper hi ha moltes rutes a fer caminant o en bicicleta, totes marcades, indicades, la majoria planes. També hi ha coses més distants per anar-hi en cotxe, com ara llacs desl que n'hi ha molts, molts.
De Jasper vaig a Saskatchewan, uns 150 quilòmetres plens de llocs per aturar-se, passejar, fotografiar, mirar, realment tot és un espectacle increïble al que hi pots possar tants adjectius com vulguis.
Llacs, rius, muntanyes, geleres, salts d'aigua, bosc, caminets, un lloc que cap muntanyenc es pot perdre. No cito tots els llocs perque ara no els recordo i no els tinc a ma.
A Saskatchewan m'espera un típic alberg de muntanya, habitació compartida de sis persones, WC a l'exterior. I no hi ha aigua corrent. Coincideixo amb una famíla francesa, matrimoni i tres fills. La Brigitte, una logopeda de Quebec i en Marco, un brasiler que va de Jasper a Vancouver amb una bicicleta de ciutat, de les de rodes petites. La resta de gent semble  del país.
He d'anar a uns dotze quilòmetres de distància per dinar i sopar, també hi ha un hotel dolars canadencs l'habitació.
El dia següent baixo a Field, un poblet que es va construïr per donar suport al tren. Avui dia és una col-lecció de "guest house" i un bon restaurant en el que dino. Avui el trajecte també ha estat ple de llocs per aturar-me i gaudir-ne i es que les Rocalloses són molt extenses i tenen milers de racons, tots ells meravellosos.
Fa calor i em sento cansat de manera que passo la tarda llegint.
El dimecres de bon matí vaig a seguir un camí que puja a un llac. El noi de recepció m'ha deixat un esprai anti ossos. Aquí n'hi ha bastants, com també llops i gats salvatges. Recomanen no anar sol i fer soroll, de manera que jo vaig cantant i picant de mans. De fet demostro no tenir gaire coneixement, no us sembla apreciats lectors? Però tot surt bé, camino un parell d'hores llargues i he vist el llac. D'ossos, ni un.
Després de fer el "check out" vaig a veure els túnnels en espiral. Vejam, entre Field i Lake Louis hi ha un fort desnivell i els va interessar fer-hi passar la línia fèrria. Com s'ho van fer, doncs com els camins de muntanya, fent llaçades, moltes d'aquestes per túnnels. Ara s'ha convertit en una atracció turística. De fet és una obra d'enginyeria col-lossal. Trobareu més informació a internet.
Arribo a Lake Louis que no passa de ser un lloc per emmagatzemar turistes i n'hi ha milers. Avui també dormiré en un refugi, però aquest té tota mena de condicions higiéniques i de comoditat.
Demà més.

dimecres, 18 de juliol de 2018

CANADÀ 1

Després de l'experiéncia africana paso a un continent més semblant als meus costums. No explico el desplaçament des de Malawi fins Vancouver però us podeu imaginar que no va ser ni descansat ni fàcil malgrat no va haver-hi retards importants i no em van perdre la maleta.
A Vancouver m'espera la Mimi, la dona que lloga habitacions a través d'airbnb, un luxe.
L'endemà recullo el cotxe de lloguer; per sort m'han apujat de categoria i em donen un Jeep Cheroke automàtic i amb navegador, i aquí rau la meva sort, gràcies a aquest aparell no tinc problemes per sortir de la ciutat direcció les muntanyes Rocalloses o Rocky Mountains.
Des de Vancouver fins Chilliwack és una autopista de doble carrer per banda amb trànsit dens, poso el pilot automàtic a la velocitat permesa en cada moment. Aviat m'adono que gairebé ningú respecta els límits de velocitat i, discretament i sense passar-me, m'hi apunto.
Després de Chilliwack els dos carrers es redueixen a un, el trànsit baixa considerablement i m'apunto a la técnica d'incrementar la velocitat a discreció.
A 25 kms de Merrit, lloc de destí, una cua llarguíssima i tots aturats, l'efecte tafaner per un accident. Gràcies al navegador trobo l'hotel facilment. És un establiment dels que surten a les pel-lícules americanes, un gran pati amb habitacions a tot el voltant i lloc per deixar el cotxe just a la porta. Un recepcionista rar que cobra, et dona la clau i adeu.
Menjar ho faig també en un establiment típic, amb cambreres que no paren de correr atenent la clientela que arriba, menja i marxa i al seu lloc un altre.
La següent etapa és Valemount, també un lloc típic però ja de muntanya, de neu, de fred. Aquí començo a intuir les Rocky, a la vora puc veure cims amb neu. Mig recuperat del jet lag em llevo molt aviat i esmorzo en una pastisseria d'un suïs alemany. Collons, més que un esmorzar ha estat un esmorzar i un dinar tot junt. Intento anar a caminar per algun lloc i no el trobo. El que si apareix davant del cotxe és un os al qual tinc temps de fer un parell de fotografies.
Marxo a Jasper capital del parc nacional del mateix nom. Per entrar has de pagar, en el meu cas una persona i un dia 9,80 dolars canadà, uns 6,5 euros. La ciutat és turística total i tots els locals estan destinats al turisme. La part positva es que caminant tens una pila de recorreguts per fer, o bé amb bicicleta o també pots deixar el cotxe en algun punt i amplies el ventall de rutes.
Abans de Jasper passes als peus del Robson. Espectacular. Una piràmide de pedra mig coberta de neu que et planta cara. Si no erro és el punt més alt de les Rocky amb quasi quatre mil metres.
No ho explicaré tot perqué no és el lloc i no acabaria. Sí comento que vaig voler anar a Maligne Canyon pensant seria una carretera estreta i revirada. Res de res. Efectivament és una gorja, amb una carretera a un costat i un riu ferèstec a l'altra però en absolut és estret i angoixant. I ara sí que m'he d'explicar.
Els catalans tenim un país petit en el que tot ho medim en metres. Canadà és un país grandiós en el que tot es medeix en quilòmetres. Aquí tot va a l'engrós. Les carreteres són més amples, les corbes més obertes, les rectes infinites. Els camions trailer afegeixen un remolc, les caravanes són especials i monstruoses, la majoria de cotxes són 4x4 però dels grans. Tot, absolutament tot, és fora mida, una mica incomprensible per la meva ment catalana acostumada al meu país.

dissabte, 14 de juliol de 2018

MALAWI 2

Torno a dormir malament a causa d'haver-me de llevar d'hora i del vent.
La zona de Cape Maclear és ventosa, té un hivern suau però ventós i a l'estiu diu arriben als quaranta graus per aquest motiu a les habitacions, com a mínim les de la zona on soc, a les finestres no ha vidres de manera que quan bufa el vent el brogit és fort i s'hi afegeix que hi ha molts arbres grans amb molt de brancatge.
El taxi és a punt a l'hora prevista i em porta al lloc on agafar el bus. De camí veig una pila de dones caminant per la carretera, són les cinc i mitja de la matinada i encara tot és fosc. Van a treballar, elles. També trobem alguns "ells", pocs. Àfrica si no fos per les dones seria un continent totalment aturat; aquí sols treballen elles, tampoc és que siguin més intel-ligents que ells, però treballen sense parar mentre ells paren continuament, millor dit, de vegades ni engeguen, son dropos de collons.
El bus arriba a l'hora prevista i s'està trenta minuts aturat entre es va omplint. Els busos funcionen segons li rota al xofer, ell és qui decideix si arrenca o no, com i quan, és el puto amo. Ja ho sé i m'ho prenc amb calma. Durant el viatge puc contemplar tot el que el país ofereix i que és molt. Em sap greu no poder aturar-me i fer fotografiesde pobles, de persones, de situacions. Per exemple una cua de dones a la font pública per recollir aigua. No cal dir que la font funciona amb una bomba manual. Dones amb els nens a l'esquena i traginant el pes d'alguna cosa ja sigui d'ús doméstic o per anar a vendre, nens vestits amb parracs i descalços, gent gran doblegada, ulls apagats, cares que expresen fracàs, desesperança, desil-lusió, gana, misèria, conformisme davant l'inevitable, pobles de fang i canyes, poc més que un típic poblat masai.
Finalment el bus arriba vora la capital i allí s'accidenta. No tinc cap ganes de quedar-me esperant hores a que l'arreglin, agafo la maleta i m'espavilo seguint les indicacions d'un local. 
Hotel, aparentment millor que l'anterior, com a mínim l'habitació és millor, però topare amb la inutilitat dels treballadors i de les instal-lacions. Tv i wifi no funcionen, estic apartat de tot, presoner a l'hotel. Sort que ja marxo del país, ja no estic per aguantar estupidesses i a més pagar un bon preu.
L'endemà taxi, aeroport, altre cop amb els funcionaris fent la seva abandonant el seu lloc i marxo. Tinc una ruta llarga i pesada amb destinació Vancouver, unes 36 hores de viatge anant tot bé.
Malawi.  Malgrat el que he dit val la pena anar-hi però no com ho he fet jo. Primer cal saber a què estàs disposada, si vols anar de pobre trobaràs allotjaments bàsicso molt bàsics o encara més bàsics i transports d'aquells que mai saps quan surten ni quan arriben; així viuràs com ells. 
L'altra possibilitat és que tinguis dinerets i puguis anar a hotels amb jnes condicions i llogar un vehicle amb conductor, aleshores t'aturaras on vulguis i veuras moltes coses, això sí, pagant. Val la pena? Sí, sense cap mena de dubte, Malawi s'ho mereix, paisatges meravellosos, experiéncies úniques, autenticitat.  M'atreveixo a dir que és més autèntic el Malawi rural que les tribus massai que et porten a visitar durant el safari de Tanzània.

divendres, 13 de juliol de 2018

MALAWI 1

Em toca llevar-me a dos quarts de cinc de la matinada per anar a agafar el vol a Lilongwe, capital de Malawi. Les primeres llums del dia van sortint i quan pujo a l'avió de la Malawian airways ja llueix un bon sol mig amagat entre núvols diversos.
L'arribada a l'aeroport internacional de Lilongwe ja comença a anticipar el que trobaré i és aquest país. Per entrar-hi has d'omplir un extens formulari però resulta que els funcionaris encarregats de tramitar-ho no són al seu lloc, estant xerrant o parlant pel mòbil en algún lloc de l'aeroport i un altre funcionari ens diu que esperem ...
Uns deu minuts després arriba un individuu amb una cartera plena de papers, rebuts, segells i altres. Una americana i jo, els dos únics blanquets que hem arribat aquí, omplim el paper i suportem els tràmits de tres funcionaris, paguem 75 dolars ameircans - setanta cinc !!! - i ens enganxen la visa al passaport. Ara passem per la funcionaria encarregada de revisar que tot estigui bé i ja podem entrar al país.
Naturalment he suportar el robatori del taxista, 35 dolars per dur-me a la capital. Són una mafia i no hi ha possibilitat de negociar. 
Arribo a "l' hotel" si es que se'n pot dir així. Resultarà una presó. 
Lilongwe és la capital del país i té uns set cents mil habitants. Està dividida en el que ells diuen 43 àrees les quals són extenses i en les que als seus carrers sols hi ha propietats tancades amb murs. No són carrers com nosaltres els entenem, amb cases a tocar i negocis, no són carrers sense res. Si surts de l'hotel pots caminar sense saber on vas ni qué trobaràs ni a quina distància, tampoc pots estar segur de que trobaràs el que necessites. Si et vols bellugar, taxi per anar i per tornar. 
L'hotel té poques condicions, el que publiquen a booking.com és mentida. No tenen wi fi, tv, restaurant d'un sol plat, se'ls acaba l'aigua embotellada ... en fi ... Àfrica al seu nivell més baix.

L'endemà em recull Noleen, la propietaria del lodge de Cap Maclear. És una sudafricana blanca que va decidir deixar una feina estressant al seu país, va comprar el lodge i ara s'hi dedica. Hi arribem. Com que viatjo de pobre em toca una habitació a la part posterior, sense vista al llac. Finestres sense vidres, lavabo justet, talls de llum i per suposat wi fi tampoc. Encara rai que el lloc és força bonic, just a la vora del llac Malawi i fa més aviat calor. Tenen cervesa freda i bon menjar al restaurant.
Ajudant a la Noleen hi ha la Martina, una noia maquíssima, holandesa, que va pel món amb workaway.com, sort d'elles dues perque la resta de l'staff són locals amb poc nivell i menys esma.
El primer dia volto per la riba del llac i pel "carrer" principal i a la tarda em deixo enredar per anara a veure la posta del sol des del mig del llac, com si des de la riba no es veiès prou bé. Jo també, de vegades, aturo el meu cervell. Malgrat tot, la posta de sol és bellíssima i no em penedeixo.
El segon dia vaig a caminar pel parc nacional. Hi ha un camí a fer que el volta per un costat. Necessito fer una caminada després del temps que porto assegut en tot tipus de transport. 
A l'entrada del parc em volen convèncer de llogar un guia cosa que refuso. Em fa l'efecte que a un experimentat muntanyer com jo no li fa falta.
Inicio la pujada i noto la manca d'exercici però vaig fent. De sobte una serp d'uns dos metres salta i s'amaga, no m'ha donat temps ni a espantar-me. Penso si serà bona idea això d'anar sense guia. Més endavant m'atrapa una parella que resideix al mateix lodge. Bona senyal, vol dir que vaig bé. Arribo dalt de tot i tinc una vista excel-lent, valia la pena pujar. 
Quan començo a baixar, no sé com, perdo els senyals que hi havia i em trobo baixant pel dret. Ja no soc a temps a recular i continuo baixant. Per sort l'orientació és fàcil i sempre tinc un rastre a seguir. Finalment arribo al lloc de sortida sa i estalvi.
Quan arribo a l'hotel no hi ha aigua a la dutxa!!! Àfrica!!! Em banyo al llac, cosa que no volia fer perplr de la Bilharzia, però vaig brut de nassos. La baixada era polsosa i m'ha exigit esforç en hores de calor.
A la tarda descanso i m'arriben les agulletes produïdes pel sobre esforç de la baixada, agulletes com mai havia tingut.
Vaig a dormir aviat, demà també he de llevar-me aviat per agafar el bus vers Lilongwe.

dimarts, 3 de juliol de 2018

ZANZIBAR

Sembla que si vas a Tanzània i no visites l'illa de Zanzibar, et deixes alguna cosa important. Si ho és o no, no ho decidiré jo. El que sí dic es que arribar a Stone City i passejar pels seus carrers, pels carrers dels indígenes, no els turístics és un impacte molt fort.
Potser es que venia mentalitzat per un llibre d'en Jordi Esteva "los arabes del mar" en el que descriu l'illa com un lloc meravellós i amb una olor i fragància d'especies que jo no he trobat.
Quan arribes a port ja en veus la diferència, és més pobre que el continent. Quan surts del port continues veient diferències, carrers en molt mal estat, tolls d'aigua bruta arreu, brossa, gent sense feina, cotxes, motos, bicicletes, carretons, caos circulatori tot i que no hi ha nervis ni baralles.
Olors, les humanes, les de brossa, aigua estancada, pols. Els edificis són tots vells, més que vells, rònecs, lletjos. Els carrers estrets i cap de recte. S'hi veu pobressa i misèria. El centre de "matatus" també molt pobre. Potser es que sense pensar-hi m'he endinsat en el barri dels autèntics indígenes i no en el turístic. No ho sé, el cas és que m'ha impactat molt, molt.
L'hotel on estic respon a tot el que he dit, però net i habitable. És una casa antiga de tres pisos adaptada a hotel. Escales i barana de fusta, mobles antics, llums antics, portes gravades, llits alts, tot, tot a l'estil del que els llibres diuen era el de Zanzibar cosa que m'agrada, té el seu encant.
A la tarda vaiga petar a la zona més turística, no és que millori massa però sí que és diferent, una mica, mica més endreçat, principalment perque hi ha botigues i alguna terassa, menys trànsit i més turistes de color blanc.
Pel matí quan passejava per la zona popular pensava, ostres Jordi, tu sol, blanquet, en mig de tanta negror, que coi hi fas? I m'adono que soc especial i afortunat. Per què els turistes no van als llocs dels naturals del país? Per què els trobes a tots als mateixos llocs? Són turistes, no viatgers, no estan interessats en el lloc que visiten, únicament volen acumular fotografies que ràpidament passaran a l'oblit.
Avui m'he assabentat que també Zanzibar vols independitzar-se de Tanzània i molts dels locals amb qui he parlat coneixen el problema català el qual veuen similar al seu.
Bé, demà aniré a veure micos, com si no n'hagués vist prou al safari, però aquests són especials.

dilluns, 2 de juliol de 2018

SAFARI PART 2

M'havia quedat parlant dels cotxes i dels campings. Això de fer un blog a estones amb l'iPad és una conya per a individus malaptes com jo.
Dels cotxes ja n'he dit prou. Els camping són això, tendes de campanya que munten els ajudants, un matalasset d'espuma de cinc centímetres, un coixí i un sac de dormir, tot això lògicament ves a saber quants cops usat i si després veus com ho transporten entendras que d'higiene poca. Però no ens amarguem per això, hi fa molta gent i ningú mor per aquesta causa.
Els lavabos ... qui tingui manies que vagi a un lodge i pagui. Aquells que hem anat sovint als refugis de muntanya o que ja duem anys voltant pel món no ens espantem i, si cal, dutxa freda i endavant.
A les cuines no hi entreu, brutes no són però netes tampoc.
El cotxe en condueix un home que també fa de guia. Treballa "free lance" per la companyia que el contracti i per això ha de ser amable, per obtenir bons comentaris de cara a les empreses i per obtenir una bona propina dels turistes quan acabi el safari - entre 5 i 10 dolars per persona i dia. Parlen bon anglés i han hagut d'estudiar tres anys per poder fer aquesta feina.
També portem un cuiner que malgrat les condicions, fa meravelles i que també ha d'esforçar-se en ser amable per mantenir la feina i obtenir una bona propina.
I ara anem al safari. He estat al Tarangire, Serengueti, Ngrongoro i Manyara. Recomano els dos primers. Ngorongoro és un crater on hi ha molts búfals i una mica de la resta. Manyara és absolutament diferent, amb molta arbres i vegetació de manera que per veure els lleons trepadors i altres besties és molt difícil. En canvi Tarangire i Serengueti son plans, sabana i de lluny els veus. 
Cal tenir sort també. El cotxe no pot sortir de la pista i cal que els animals que tu vols veure i de la manera que els vols veure estigui al costat del camí; sols que siguin 25 metres lluny la fotografia ja no serà tan espectacular, no podràs admirar els grans ullals del lleó, o el menut nadó d'elefant nascut fa dos dies. I els animals van a la seva, no tenen propina ni res, passen olímpicament de tu, de manera que, com m'ha passat a mi, pots voltar pel Serengueti durant vuit hores i veure un sol lleopard a vuitanta metres de distànciai entre les herbes, o un sol guepard rodejat de dotze cotxes.
Malgrat tot fer un safari és una gran experiència que m'alegro d'haver fet i que he gaudit molt i molt. Penso que un de sis dies és suficient perque els animals són iguals sempre en tots els parcs. He tingut la sort de bons companys de safari, bons professionals, bon temps i he pogut fer algunes fotografies impagables per a mi.
Com dic sempre, soc un home afortunat, molt agraït a la vida que ha tingut i que té

SAFARI PART 1

No sé quina idea teniu del que és un safari per Kènia o Tanzània, ara que n'he fet un us ho puc explicar baix el meu punt de vista.
Personalment ho tenia idealitzat: veuré molts animals, grans quantitats, gaudiré de l'espai, de l'entorn, seré allí. Pràcticament l'única cosa totalment certa és que he sigut allí. 
El meu fill em va dir: això del safari és com anar al zoològic amb la diferència de que ara seràs tu qui anirà dins una gàbia i els animals passejaran lliures. La va clavar.
La majoria d'animals que veus en un safari, zebres, impales, nyus, gazeles i altres herbívors similars no són perillosos i com que n'hi ha bastants arreu aviat perden el seu poder d'atracció. El problema està en que els perillossos, lleons, guepards i lleopards no els veus venir i els búfals i els elefants que sí veus son perillosos. Les hienes depén del moment. Per tan, podries baixar del cotxe a saludar una zebra o una gazela però no pots fer-ho perque potser és el dinar d'algun depredador i tu seràs al mig. I no corres tant com una zebra que pot intentar fugir. 
Amb tot el que he dit comprendreu que et passes una pila d'hores tancat dins un vehicle. Dret i amorrat a la barana que queda quan s'aixeca el sostre practicable. I si aneu quatre o cinc persones en el vehicle en el que n'hi caben set doncs no us caldrà barallar-vos per tenir un petit espai des del que fer les fotografies de la vostra vida.
A tot això cal afegir que els camins són de terra. A l'estació de pluges fangosos i de mal transitar i a l'estació seca - la que he fet jo - pols no en voldràs més, la teva i la dels centenars de vehicles que circulen per les pistes tots perseguint algún dels cinc grans. I per acabar amb els camins, plens de sots, desnivellats i i alguns llargs trams d'enllaç superfície arrugada, és a dir, vas iguals de sacsejat com un ou debatut per fer una truita.
Els cinc grans: elefant, lleó, lleopard, búfal i rinoceró, en l'ordre que més us agradi. Dels dos primers n'he vist bastants i en tota mena de situacions i moments en els tres dels quatr parcs visitats; búfals a Ngorongoro a vessar; de lleopard, un i de lluny al Serengueti i de rinoceró cap ni un. Un mena de substitut com pot ser el guepard, un al Serengueti i ja al final del tomb. 
Com que els xofers-guia viuen en gran part de les propines, de vegades hi ha acumulacions de vehicles cercant la millor posició perque els seus passatgers facin les fotografies. Al Ngorongoro vaig comptar quinze vehicles seguint el pas d'una parella de lleons - ell i ella - que caminaven per la pista, gairebé els vehicles s'empentaven. Denigrant.
També els trams d'enllaç entre parcs son llargs i per pistes com les que he descrit.
Així doncs, per anar de safari cal passar-se unes vuit o nou hores dalt del cotxe, menjar pols a doll, patir calor i fred, i acabar sacsejat com un batut de xocolata. I animals veure-ho, sobretot, els herbívors més comuns perque els altres fan la seva vida aliens a l'expectació que generen i que tu t'has gastat la pasta ler veure'ls precisament a ells. Es deixaran veure o no, de prop o de lluny i tu no hi pots fer res.
I queda parlar dels cotxes i dels allotjaments.
La majoria de cotxes son Toyota d'una vintena d'anys que havent de circular per aquestes pistes estan una mica atrotinats i alguns es trenquen a mig safari - el meu cas.
Si has escollit un safari baratet t'allotjaràs en un "camp site" - un camping. Habitualment tenen tres sales: cuina, menjador i lavabos.