viatgesicaminades.blogspot.com

dimecres, 20 de desembre de 2017

DES DEL MAS DE LA COIXA A PUIGCERVER

Ahir es va calmar el vent i aquest matí encara era quiet. Feia fred, però sense el vent es notava menys. He tingut la temptació d’anar a l’hort a cremar fulles però no, he anat a caminar, no em puc endropir amb excuses banals.
Vaig veure al mapa que hi figurava el camí de les Irles a Puigcerver i aquest ha estat el meu destí d’avui.

Davant mateix de l’entrada per carretera de les Irles hi ha les restes de l‘antiga N-420 que menen al mas de la Coixa on un pal indicador marca  clarament el camí a seguir. Cosa estranya està força net. Com també amb evidents rastres de motos. Caram, noi! Tot i estar prohibit mira que n’hi passen de motos per tots els camins, corriols i senderons!
Més val ho deixi.
El primer quilòmetre és d’ascensió continuada. Es passa per una antiga pedrera, avui molt dissimulada i  consumida per la vegetació. Hi ha trams molt directes, massa diria jo. Em fa l’efecte que no és el camí antic sinó una adaptació. Però ja va bé. Abans de la pedrera hi ha una magnífica alzina.


Al quilòmetre, un pal indicador diu que podem continuar pujant a Puigcerver o bé baixar a Riudecols. Naturalment, avui toca pujar.
A partir d’aquí el camí es complica. És una zona de tobogans, concretament quatre. L’orografia no permet anar cinglejant o ascendint suaument resseguint els vessants, de manera que cal ascendir un turó, per després descendir-lo i pujar al següent, fins a quatre cops i a quin més dur que l’anterior. Ho trobo un  exercici fantàstic. Sols son dos quilòmetres, però exigents, molt bons per les cames i per la respiració.
LES IRLES
Des del pal citat, tot el recorregut passa per boscos de bruc i alzines amb algun pi despistat en punts molt concrets. És preciós, magnífic, una ruta que cal fer i gaudir i que ofereix vistes esplèndides, llevat del que queda del Puigmarí.
Els darrers 500 metres son de pista fins al peu de l’ermita de Puigcerver. Els núvols prims han tapat el fluís sol hivernal i el vent del nord comença a bufar. Toca baixar.
ESCORNALBOU I SERRA DE L'ARGENTERA
Com deia, el vent del nord cerca desequilibrar-me a la carena pedregosa. Pel seu efecte els ulls em ploren i  no veig bé on poso els peus en el pedregar del camí. Cada cop bufa amb més força i la sensació de fred augmenta.
Supero tres tobogans i dins el quart ja percebo que l’orografia em protegeix del vent desfermat que bufa a les altures.
Al mas de la Coixa ja no és tant fort. Tres horetes de caminada exigent que m’han satisfet.
Vèncer la mandra sempre té premi.
PUIGCERVER
LES IRLES, antigament era població autòctona, ara és una pedania de Riudecols. Com a molts llocs de la zona, vivia de les pedreres de granit. Es diu que hi van arribar a viure 300 persones que treballaven a les pedreres. Moltes d’elles forasteres, vivint en hostals i pensions. Actualment no en queda cap de pedrera, les antigues llambordes dels nostres tradicionals carrers han estat substituïdes per l’asfalt. De les Irles n’hi ha constància al 1243 quan formava part de les terres senyorials dels Arcs. Va passar al domini de la baronia arquebisbal d’Alforja en el dit any de 1243.  
TRAM DE CAMÍ

PUIGCERVER


Afegeix la llegenda



Afegeix la llegenda