dimarts, 31 de maig de 2016

UN DIA ESPECIAL


He trencat el meu ritme de treball dels camins de Duesaigües per saltar a l’Argentera; el seu alcalde em va fer uns comentaris i no he pogut resistir la temptació d’anar a comprovar-ho, no pas per si em menteix o no, que no és el cas, sinó per aprendre.
Ha estat un mati, unes hores concretament, meravelloses.
Primer he anat al camí de Velles pel que he caminat no se quants cops i segur que vosaltres també. Hi ha un pi de molt bona mida poc més enllà del Molinet. He cercat una antiga sènia que treia l’aigua d’un pou. Merda, l’han fet desaparèixer, pot ser pel ferro. Quina llàstima, quan era petit al mas on vaig nàixer n’hi havia una, amb grans rodes, transmissió de cuir, i cadena amb gomes per pujar l’aigua. Ostia, quins records més bonics i ... antics.
Decebut he anat a la zona de la Segarresa, mina del Mèlic i sender amunt vers el bosc de les Bruixes. He pujat per la pista que mena a la mina del Mèlic. Allí he vist obert un corriol que puja. De cap a ell. Ascendeix decidit, fent alguna ziga-zaga per anar salvant suament el desnivell. M’oloro que no és el sender antic, que aquest recorregut es nou.
Efectivament, dona de pet al bosc de les Bruixes, però és molt bonic. Quan soc dalt cerco el camí tradicional i no hi és. Tan se val. Potser no hauran recuperat el camí antic però han obert un pas força interessant.
De baixada he trobat la flor de sant Joan, o Hipèric altrament dit Hypericum perforatum, amb la que podré elaborar el miraculós oli que ho guareix gairebé tot excepte els peus plans.
Trobo i fotografio una segona mina sense atrevir-me a entrar-hi, els llocs tancats no m’agraden i molt menys anant sol. Decideixo donar la volta per la pista asfaltada per fotografiar l’arbre monumental que hi ha al naixement del barranc de les valls, em fa l’efecte que és un auró, però no ho juraré.
Amb tot he après una cosa més, conec una mica millor el territori. Aprendre i saber és una de les coses que em fa més feliç, tenir la ment oberta i adonar-me de que, per molt que em sembli saber, cada dia puc aprendre; i això és el que més m’atrau i em dóna motiu per no deixar de fer activitats i preguntar i parlar i escoltar, sobretot, escoltar.
En resum, un matí espectacular que m’ha aportat felicitat.

pi al camí de velles


pi al camí de Velles


cova - balma


mina del Mèlic



arribant al bosc de les bruixes

arribant al bosc de les bruixes


Hypericum perforatum



segona mina

segona mina


potser un AURÓ?




la copa de l'AURÓ



dilluns, 30 de maig de 2016

CASETA DE PEDRA SECA DE RIUDECANYES

En aquesta feina de recórrer el territori, com he dit i repetit, és molt important la informació que t'arriba, la confiança que et fan les persones nascudes al municipi i que coneixen molt millor que jo tots els seus racons, indrets i particularitats.
Un exemple. Jaume Merino i Segués, un enamorat de la terra que m'ha fet saber on és la possiblement única caseta de pedra seca del terme de Riudecanyes. 
Hi he anat i aquí en teniu les fotografies. 

Ah!!! i si l'ajuntament vol és molt senzill fer-hi un corriol d'accés.



interior

el sostre


veieu la punta de santa Bàrbara?. Espectacular.



RECORRENT LA BARONIA. TERME DE DUESAIGÜES.

Com deia fa una setmana he reprès la tasca de seguir tots els camins, entradors, corriols, senderons, viaranys, pistes i llocs interessants de la Baronia d’Escornalbou, feina que permetrà actualitzar el mapa topogràfic de la zona per l’editorial Piolet.
A la primavera és un plaer caminar pel bosc, per la muntanya i pel pla. Retornen tots els tons de verd esquitxats de tot el ventall de colors que ens ofereixen les flors. Ara domina el groc de la Ginesta i plantes similars, però també trobem violetes, blaus i el vermell de la rosella. A més de ser plaent per la vista ho és també pel sentit de l’olfacte, i si el dia abans ha plogut, encara més.
Recórrer aquests llocs em fa conèixer el territori a fons i veure les antigues masies i casetes escampades arreu.

Ja vaig dir-ho en una altra ocasió. Estic disposat a escoltar i parlar amb tot aquell qui em pugui facilitar informació d’indrets de la Baronia, casetes, masies, fonts, casetes de marge o similars, arbres, coves, camins ja siguin coneguts o desconeguts o perduts.

I ara, unes quantes fotografies i fins la propera.



bassa de mina a l'entrada del Tros de ca la Viuda. Duesaigües.


Bassa de mina a l'entrada del Tros de ca la Viuda. Duesaigües

Igual a l'anterior













caseta de l'Eusebi. Duesaigües


Bassa de mina al tros de l'Eusebi. Duesaigües.

igual a l'anterior.

Tros de l'Eusebi. Potser era una "ocellera"


dimarts, 24 de maig de 2016

NO A LA PEDRERA DE L'ARGENTERA

el tradicional camí de Duesaigues a les irles, tallat. Amb el dret de la prepotència.
Ahir, desprès d’un mes dedicat a recuperar 7 olivers antics d’una parada plena de brossa, vaig reprendre la tasca d’actualitzar el mapa de camins de la BARONIA D’ESCORNALBOU. Ja sabeu, una de les meves dèries.
En aquest post no parlaré dels camins, pistes, corriols i masets enrunats que vaig trobar.  Vull deixar en imatges els possibles efectes de qualsevol pedrera moderna.
Cert que la nostra terra té una riquesa en forma de granit en el seu subsòl que motiva l’afany de guanyar diners com sigui a costa del territori. Sols cal veure el que en queda del Puigmarí, sols cal anar al municipi de Vilanova d’Escornalbou per veure com han quedat les pedreres abandonades. UNA PUTA MERDA. Així de clar.
Els termes de Riudecanyes, Vilanova, l’Argentera, Duesaigües, Riudecols, les Irles, les Borges del Camp i d’altres estan ferits per centenars de forats on, els nostres padrins, extreien pedra per exportar. Cert. Amb elles es van adoquinar els carrers de Reus, Tarragona i Barcelona fins a finals dels anys cinquanta de l’anterior segle i aquesta feina donava vida a milers de famílies i no causava tanta destrucció al territori.
Avui en dia una pedrera afavoreix un empresari (vegis La Ponderosa) i dona feina a poca gent, usant maquinària pesant que ajuda a contaminar l’ambient i la sobre explotació fa variar el contorn del territori. Cap de les pedreres antigues va rebaixar una muntanya ni va fer un profund clot, ni deixar ferides visibles com la pedrera del Còbic de Castellvell.
És això el que volem? Volem una nova pedrera a tocar del Castell d’Escornalbou? Vegeu les imatges. És això el que volem a la BARONIA D’ESCORNALBOU?
Jo dic que no, no i no.
Què tenim a la BARONIA per incloure’ns al segle XXI? Territori, natura, tranquil·litat, espais verds, camins, muntanyes, entorn, història, gent, tradicions. I també, comunicacions, wi-fi, connectivitat, distàncies escasses, internet, allotjaments de qualitat, restauració moderna i clàssica.
Cal rebutjar tot això per una pedrera més, per un clot més, per més contaminació i destrucció, per poder exportar a països estrangers els nostre subsòl?
Jo dic que no, no i no.
M’estimo molt aquest territori en el que no he nascut però que he fet meu fins al punt que vull hi reposin les meves cendres. I maldaré contra tot aquell que pretengui destruir-lo, malmetre’l, canviar-lo per afanys purament i exclusiva econòmics o d’història familiar.
El territori no es toca si no és per millorar-lo, per fer-lo més atractiu, més net, més sostenible. El territori és un patrimoni a llegar als nostres futurs de la manera coms ens ha estat donat pels avantpassats.

Qui pretengui destruir-lo no podrà tenir descans ni en aquesta vida ni en cap altra.

la caseta de la Barrumba a punt de desaparèixer




el que queda de l'alterós Puigmarí


pols i contaminació dels camions


dilluns, 9 de maig de 2016

HOMO VIATOR. El viatge com a aprenentatge


Cau suau la tarda en un embolcall de colors tardorencs i tot, poc a poc, es va amansint, acostant-se a la pau, a la serenor del final de dia.
La brisa bufa portant-me olors i els colors del capvespre entren als meus ulls; entre tots dos,  revifen imatges i situacions viscudes fa molt temps, fa poc temps: una sortida de Sol al Taj Mahal,  la posta de Sol  en algun temple de Mandalay, uns nens jugant a la plaça intentant atraure la atenció del turista blanquet que beu una cervesa, el llarg perfil de les muntanyes de casa meva, la baixada del riu Mekong, la Lluna reflectida al pantà de Riudecanyes, els inacabables cims de l’Himàlaia, la solitud del desert i les seves nits al ras, la serra de Pradell i l’Argentera, la grandesa del Machu Pichu, les platges de Ko Muk i Ko Ngai, la selva de Taman Negara, el bosc encantat, els cims nevats del Pirineu, les valls seques del Iemen, l’antiguitat egípcia, la història romana, el Baix Camp des de la meva terrassa  ...
Fa molts anys que viatjo i encara no n’he perdut les ganes. Dono gràcies per haver tingut el defecte de la curiositat i la virtut de deixar-m’hi endur, el defecte de voler marxar sempre i la virtut de saber observar, el defecte de perdre’m pel món i la virtut de voler-m’hi integrar.
Els colors del dia s’acabaran en un negre puntejat de llumetes; potser la brisa es calmarà i amb ella, jo. Tancaré els ulls per continuar recordant tot el que he vist i pensant que he estat un home afortunat, molt afortunat de poder-ho viure i molt satisfet de la vida que he dut perquè també dels meus errors, que n’he tingut i molts, n’he après i m’han fet més gran.
I sobretot agraït de la bona fortuna que he tingut a la vida. No em cansaré de repetir que soc un home amb una existència molt afortunada.
La vida em posarà al meu lloc definitiu, no pretenc pas sigui significat, ni important, ni recordat, ni memorable. Pretenc sols haver viscut cada moment que m’ha estat regalat, haver fet una cosa bona al dia i haver-ne après una altre. Sé que no ho hauré sempre aconseguit, vençut sovint per foteses sense importància, per defectes evitables, per egoismes injustos. Però em sé reconèixer en ells, i sé que m’acompanyen a l‘aguait de qualsevol moment de feblesa que tingui.
El viatge m’ha ensenyat que no soc res dins la immensitat del món, que no soc més que qualsevol altre dels milers de milions d’humans de la Terra, que no moure’s de casa, pensar que el poble, la regió, el país és el centre del món, de l’univers es una bajanada pròpia d’aquells incapaços de mirar més enllà del seu nas.
Visc en un poble de molt poc més de mil habitants i us sorprendríeu de la quantitat de persones, fins i tot joves, que mai l’han deixat i pensen que son el melic del món. D’altres sí han sortit una mica però segueixen pensant que el seu poble és el millor de món mundial. No els entenc. No son dels meus.
El viatge, penso, és la pròpia essència de l’home, nascut nòmada, caminador, viatger, descobridor d’espais, d’horitzons. Admeto que, avui dia, un viatger compulsiu pot ser una mena de tipus inadaptat, sempre a la recerca d’alguna cosa diferent que doni llum a la seva vida.
I m’agrada dir que el viatge no ha de tenir com a destí una localitat llunyana i amagada de tot i de tots. El viatge comença en un mateix, en un mirar introspectiu de la pròpia realitat; és a partir d’aquí que es pot obrir la mirada a l’exterior i veure tot allò diferent copsant tot el seu mestratge, el seu missatge, tot allò que  ens fa veure que som com un gra de sorra de platja i que tenim infinitat de coses a aprendre.
Finalment, hauré viscut els meus somnis i no una vida de somnis.

I un cop hagi passat per aquesta vida el meu destí serà l’oblit, com ha de ser. El meu lloc.