PARAGUAI

PARAGUAI, Capital ASUNCIÓN, idioma castellà i guaraní, es va independitzar el 15 de maig de 1811, superfície de 406.752 km2 i 6.375.830 habitants, amb una densitat de 15 per km2. Moneda, guaraní que equival a 0,00016 euros, o bé per 1 euro et donen 6.266 PYG. De fet, el canvi real està en 5950 guaranis i el dolarz USA a 5750. La moneda americana és més apreciada sud amèrica. Diferència horària de 4 hores.

No està clar quines son les tribus originaries al Paraguai. Tampoc la seva història amb l’arribada dels castellans, el primer dels quals, Alejo Garcia. Paraguai va arribar a tenir el dret de nomenar els seus propis governadors fins l’any 1735 i van ser preeminents fins que BUENOS AIRES va prendre volada gracies a la seva sortida directa al mar.

El 14 de maig de 1811, va esclatar el moviment revolucionari paraguaià dirigit militarment pel capità Pedro Juan Caballero i políticament pel governador Velasco; el componien a més Juan Valeriano Zeballos i José Gaspar Rodríguez de França. 

Amb la guerra de la triple aliança, contra Argentina, Brasil i Uruguai, el país va perdre el 50% de la població i el 90% dels homes majors de 15 anys. A partir d’aquí el Brasil va dominar políticament el país fins 1904.

Al segle XX el més destacat va ser la dictadura del general Stroessner, del 1954 al 89. Desprès hi ha hagut diversos presidents, militars, civil o combinats; realment és un país convuls.

El 20 d'abril de 2008 en unes eleccions històriques, el Partit Colorado perd la presidència després de més de seixanta anys en el poder. L'exbisbe Fernando Lugo va jurar com a President de la República el 15 d'agost de 2008. El 2013 és substituït amb un impeachment per l'empresari colorado Horacio Cartes.

El 2015 dos enquestes afirmaren que Paraguai era el país més feliç del món i el més just. No ho acabo de tenir clar, sobretot la segona afirmació.

DEMOGRAFIA

Ètnicament, culturalment i socialment, el Paraguai té una de les poblacions més homogènies de Llatinoamèrica. Prop del 95% de la població es mestissa (descendents principalment d'espanyols i guaranís). El 75% parla espanyol i el 90% entén el guaraní; aquestes són les dues llengües oficials del país. Hi ha també descendents d'alemanys, japonesos, coreans, xinesos, àrabs i brasilers (brasiguaios) que s'hi han establert i han conservat les seves llengües.

La població del Paraguai està distribuïda de manera desigual: el 56% dels paraguaians viuen en àrees urbanes. La majoria de la població viu a la regió est prop de la capital i la ciutat més gran del país, Asunción, que concentra el 10% de la població nacional. Per contra, al Chaco, superfície que representa el 60% de la població del país, hi viu només el 2% de la població nacional.

ECONOMIA

El Paraguai té una economia de mercat on el sector informal és predominant que inclou les reexportacions de productes de consum importats als països veïns, i les activitats de les milers de micro empreses i dels venedors ambulants. Donada la importància del sector informal, és difícil realitzar estimacions o mesuraments precisos de l'economia.

L'economia del Paraguai, però, depèn força del Brasil, el seu veí a l'est. La major part de les importacions ingressen al país per mitjà del port de Paranaguá. La Ciudad del Este, és la tercera àrea sense impostos més gran del món després de Hong Kong i Miami. Al país es troba la pressa Itaipú, la planta d'energia més gran del món.

El 60% del Producte Intern Brut prové del comerç amb Brasil. La resta prové del comerç amb Argentina i dels altres membres del Mercosur, del qual n'és membre des de 1995.

Per què vaig a Paraguai?

Primer perquè és un país exòtic al que no hi va gairebé ningú de les meves latituds i això m’encanta, haver estat en un lloc en el que poques persones ho poden dir. Per això també vaig anar a Brunei.

Segon, perquè hi ha en Juan. En Juan és un paraguaià que va treballar uns anys a la societat de Riudecanyes i ara està obert a que el visitem. Ha muntat una setmana per ensenyar-me el seu país, del que n’està orgullós.

27 de novembre, diumenge

En Juan, Juan José Aguilar, era a l’aeroport esperant-me amb el seu fill, en Matías, de 17 anys. Ja era fosc i vam estar parlant dels coneguts comuns de Riudecanyes de manera que no vaig veure bé què hi havia a Paraguai; sols sé que vam voltar molt. Finalment em va deixar en un hotel modern i ben condicionat.

ARRIBANT AMB AVIÓ EL RIU PARANÀ

Avui matí hem parlat una mica del que fer i al vespre tornarà amb un amic que em pot fer de xofer. Per conduir aquí necessito el carnet internacional i no el porto i, d’altra banda, veig que la conducció és diferent, cal ser del país per anar tranquil. Per acabar, com trobo tots els trencalls que em poden dur als llocs adients? Potser em costarà més car però prefereixo que em dugui algú.

Em diu que a AREGUÀ hi puc trobar el llac YPACARAÍ i el lloc on agafar el bus. Així ho faig. En el trajecte descobreixo com son els busos a Paraguai, van a la seva, no son tan salvatges com els de l’India però deu n’hi do, si més no el que m’ha tocat d’anada, el de tornada ha estat més suau.

A Areguà em sorprèn una fira d’artesans, la major part d’ells dedicats a les figuretes de pessebre i d’una mida força gran, el mercat de santa Llúcia queda petit al seu costat. Al llac hi accedeixo per una platja privada, cal pagar entrada, 1000 guaranis que no arriben a 15 cèntims d’euro. El lloc és com un berenador per als locals, hi van a passar el dia, a pujar a cavall o passejar en barca. Sincerament no té cap atractiu de cap mena però m’ha servit per introduir-me una mica en el país. Al tornar trobo un altre noi que ha estat 2 anys a Madrid fent de cambrer.

En Juan em va dir que, de poder, tornaria a Catalunya i ara amb  la família. A ell i al seu fill gran ja els han atracat dos cops a cada un, treballen molt per no massa, els colen bitllets falsos, hi ha motoristes atracadors i a la zona de San Pedro ha aparegut una banda mig terrorista, mig delinqüent. Es a dir, un país tranquil però no tant. També m’aconsella no fer ostentació ni deixar res a l’habitació.

ESCOMBRES COM LES QUE FA EN MIQUEL AL POBLE

Poc abans d’arribar a ITA de retorn comença a ploure. Quan arribo al poble no plou gaire i vull trobar un lloc on poder menjar un “asado”. No trobo el lloc i a més la pluja s’incrementa de manera que arribo a l’hotel ben mullat. Un cop allí esclata la tempesta amb trons, llamps i un aiguat. Sort que a l’hotel tenen una bona carn al forn.

28 de novembre, dilluns

Em recull el taxista, un cunyat d’en Jose Juan Aguilar. Comencem el tour del triangle. Agafem la Ruta 1 per intentar seguir la ruta jesuítica però costa per què les indicacions no estan prou clares.

Al final fem cap a una població nomenada Sant Cosme on sí hi queda una ruïna jesuítica que em sembla formidable, a més han muntat un espai astronòmic motivat per un jesuïta, Buenaventura Grau, que va estudiar els estels i els astres i que es considerat el primer astrònom paraguaià. També va deixar un rellotge de sol en una pedra que encara es guarda.

VISTA PARCIAL DE SANT COSME

El paisatge d’aquesta part del Paraguai és gairebé pla i verd, molt verd, tot verd, producte de l’humitat i la calor. Avui plou, fem quasi tot el viatge, 330 kms, amb pluja. Aquí també tot és tancat amb filats marcant les “estancias” però no veig gaire bestiar, el que hi ha no és com el de Xile i l’Argentina, és d’una mena diferent.

RELLOTGE DE SOL CONSTRUÏT PER BRA. GRAU

La carretera està, més o menys, regular amb sots i clivells i no permet massa velocitat, tot i que alguns ens sobrepassen, aquí també hi ha bojos al volant. Cosa curiosa, a totes les carreteres, siguin del nivell que siguin hi ha llambordes per fer aturar els vehicles, i son grans.

Fem cap a Encarnación, una ciutat fronterera amb l’Argentina a través d’un pont que sempre està col·lapsat. La ciutat no té res d’especial a banda de la “costanera” que voreja el Paranà i que veure demà

29 de novembre, dimarts

Vaig a fer una caminadeta per la “costanera”. Avui ha sortit un dia clar i lluminós sense cap núvol i amb una brisa que alleugera la temperatura. Es diria que la “costanera” ho és sobre un llac o un mar, tal és la grandària del riu, fins i tot tenen un tram amb sorra per fer de platja, amb els seus “xiringuitos” i tot. Per a mi, que soc d’un país petit, aquestes mides son fora del meu abast.

VISTA D'ENCARNACION DES DE LA COSTANERA

Ens dirigim a Trinidad, on ens han dit que hi ha les verdaderes ruïnes jesuítiques. I es cert. Fins i tot em sorprèn que un país tan poc desenvolupat com Paraguai tingui aquest monument en aquest grau de conservació i manteniment. Com diu el meu xofer Julio: espectacular. La grandària de l’espai on hi vivien gairebé 5000 indígenes en habitatges construïts per ells baix les directrius dels jesuïtes, dels que sols dos, màxim tres, residien al lloc, la distribució, l’enginyeria pels desaigües, tot plegat és impressionant.

UNA CURIOSITAT A LA CARRETERA

El millor de tot es que, de tant en tant, trobes una ombra on aixoplugar-te, seure i contemplar l’espai que és tot teu perquè no hi ha turistes. D’estrangers en compto, com a molt una dotzena que ens perdem en l’espai del lloc. Per tant, tot plegat, dóna una sensació de pau, de tranquil·litat molt gran que fa molt plaent la visita.

D’allí anem a Jesús, a uns 12 quilòmetres de distància. L’espai és igualment enorme però les ruïnes conservades son molt menors. El detall, però, es que l’horta està situada sobre un pendent i té una panoràmica excepcional. Aquí som la meitat dels turistes de Trinidad.

Volia anar a la reserva de san Rafael, però les pluges d’ahir han deixat un camí impracticable per al vehicle del Julio, de manera que enfoquem directament  Ciudad del Este.

Ciudad del Este és la ciutat fronterera amb Brasil. Es enorme, grandiosa, ofegant, atabalant. D’entrada ja trobem una filera de camions d’uns 5 quilòmetres esperant passar la duana. Com més ens hi apropem més caos circulatori.

Ciudad del Este va dir-se durant uns anys Ciudad Stroessner, en honor al dictador que va governar la nació amb ma de ferro durant 35 anys fins que va ser derrocat i expulsat al Brasil, que havia estat el seu protector i sostenidor.

Localitzo un hotelet a la via d’accés, em nego a entrar en una ciutat com aquesta, ahir ja ho vaig fer a Encarnación i ja en vaig tenir prou. Surto de l’hotel a localitzar paquets de tabac per en Jaume i negociar un taxi per anar demà a les cataractes d’Iguaçú. No pensava anar-hi però vist el que hi ha m’hi arribaré. Negociar un taxi em costa una mica però ja en sé bastant i utilitzo tots els recursos apresos en els viatges. Demà entraré a Brasil per visitar les cascades d’Iguaçú per un preu raonable i havent sortejat algun taxista impertinent.

30 de novembre, dimecres  

El viatge fins Iguaçú es fa pesat en passar les fronteres per la quantitat de persones i trànsit que hi ha; hi ha tant moviment que ningú revisa cap vehicle ni cap documentació, ni a un costat ni a l’altra. Creuar la població de Foz d’Iguaçú també és complicat amb molts trencalls. El taxista compleix acuradament les normes de trànsit. Aquí ja es veuen radars en llocs estratègics.

Arribem al complex d’Iguaçú. Entrada 63,30 reales brasilers, uns 17 euros. Puges a un bus que et fa el trasllat per la carretera interna podent fer un parell d’aturades per caminar una mica per l’entorn. Finalment arribes al lloc on comença la ruta que et va duent al davant dels salts d’aigua. Al fons també pots veure les passarel·les argentines que van per sobre les aigües. Tot i ser aviat (hora brasilera, una més que Paraguai) hi ha força gent i és difícil poder fer fotografies sense ningú que et destorbi.

La quantitat de metres lineals de cascades de diferents mides i altures i els litres d’aigua que cauen contínuament fa fredar. A mi em costa assimilar aquestes quantitats de coses que tenen a sud amèrica, rius enormes, distàncies inacabables, venint d’un país petit com el meu costa pensar en aquestes dimensions, si més no a mi. Iimagino l’Ebre aquí al costat ...

En el trajecte del bus parlo amb un noi brasiler i, com sempre, pregunto per la política. Lula da Silva, segons ell, era un “vagabundo” (paraula molt despectiva per ell), un lladre, un aprofitat que va dur el país a la ruïna, que va buidar Petrobras. Diu que ara en Temer va millor.

Sembla que en aquest continent no queda ningú honrat. Trist.

A migdia torno a ser Ciudad del Este i amb el meu xofer anem a SALTOS DEL MONDAY. Com gairebé tot al Paraguai costa una mica de trobar per manca d’indicadors però hi fem cap.

CASCADES DEL MONDAY

Es tracta d’una cascada força espectacular però res a veure amb Iguaçú i el parc que la guarda necessita una mica de manteniment. Naturalment, si vas al país cal anar-hi perquè és el que tenen; n’hi ha d’altres però algunes d’elles no son sempre accessibles a causa dels camins de terra que hi menen. En època de pluges sempre necessites un 4x4 i en alguns, plogui o no plogui.

La següent visita es la presa d’Itaipú, la que genera més electricitat del món, més que la de les tres gorges xinesa, que sí és més gran que aquesta però amb menys generadors.

Aquí hi ha 20 generadors, 8 van al Paraguai subministrant el 80% de l’energia total del país i els altres 12 van al Brasil subministrant el 20% de l’energia total del país. Per cada 2 dels tubs pels que circula l’aigua que alimenta el generador hi passen, cada segon, els mateixos litres de líquid que per les cataractes d’Iguaçú. Te 4 vessadors d’aigua sobrant, si funcionen, per ells hi cau, cada segon, més aigua que a les citades cataractes. El llac originat per l’embassament va desplaçar 100.000 persones, te uns 180 quilòmetres de llarg i n’arriba a tenir 8 d’ample. L’alçada total de la paret ratlla els 180 metres. En fi, tot és en unes quantitats que quan recordo l’embassament de Riudecanyes no puc menys que somriure.

Itaipú sols té aigua per producció energètica, no per donar de beure a la població, de fet, no els en manca, arreu hi ha rius de totes mides i qualsevol d’ells, superior a l’Ebre.

Desprès d’Itaipú iniciem el retorn a ITA i dormirem a Estigarribia, abans dita CAMPO 9. Estigarribia va ser un president de Paraguai del 1939 al 1940, també militar que va actuar a la guerra de El Chaco contra Bolívia. Aquí a Paraguai és força comú que les poblacions tinguin nom de militars i polítics. De fet, la majoria dels seus polítics històrics han estat militars.

Aquesta nit sopo un ESTEPO CORRIDO. Es tracta d’un buffet en que hi ha força coses, amanides, patates, ous durs, llenties cuites, carn guisada i d’altres. Però el bo es que a la brasa no paren de coure diferents tipus de carn. El secret està en no menjar gaire del buffet i deixar que et vagin portant damunt un carret que va passant per les taules (d’aquí el nom de CORRIDO) talls dels diferent tipus de carn que van coent. Excepcional, m’he posat les botes i una mica més.

Sopant he coincidit amb persones que no tenen aspecte de paraguaians. Son menonites, persones originaries d’Europa que s’han establert aquí aconseguint el poder econòmic mitjançant el conreu de la soja, de molins, supermercats i altres negocis. La seva aparença és blanca, rossa, alta i esbelta. També hi ha alguns originaris d’Ucraïna, però no pertanyen a aquesta religió.

1 de desembre, dijous

Iniciem el camí de tornada. A mig trajecte ens atura una patrulla caminera, una mena de policia de trànsit. Demanen documentacions. El “sub oficial Nelson” remena el meu passaport i com que no l’entén em demana “la cedula de identificación”. Em toca mostrar-li exactament com és el document i dir-li que és la meva identificació oficial per anar per tot el món. Me’l torna per no haver de reconèixer que no en té ni idea. Veig que el dit sub oficial i l’agent parlen i comencen a dir coses en guaraní al xofer. Me l’ensumo, li estan demanant “coima” – dit altrament, una propina, una bestreta – baixo del cotxe i m’acosto a ells per forçar-los, per veure si tenen nassos de mantenir la seva posició davant un estranger. Finalment, desprès de 20 minuts de diàleg estúpid, ve el cap de l’escamot i ens deix marxar. El xofer em diu que això és bastant normal.

En una població i a peu de carretera vei com un campament de gitanos. El xofer m’explica que son antics pagesos que viuen de reclamar a l’estat. Quan aquest els dóna terres, la venen a brasilers conreadors de soja i es gasten tots els diners. Tornem a començar. M’explica que els seus liders sindicals sí que en saben i, privadament, tenen cases i cotxes, però quan van a manifestar-se van de pobres. Em recorda a Felipe Gonzàlez, quan va a España sembla un pobre, quan és a sud amèrica és un potentat amics dels rics.

Com diem en català: no hi ha un pam de net. Tot aquells que està en llocs de privilegi no pot evitar ser corrupte. El poder, qualsevol mida de poder, canvia les persones i les podreix. Continuaré essent crític i desconfiat amb el poder i els poderosos.

UN FORMIGUER DELS MOLTS QUE ET TROBES

Tornant al lloc de sortida ens aturem a VILLARRICA. A la vora hi ha el cim més alt de Paraguai, 842 metres, i vull veure si hi ha senders per caminar, el xofer em diu que no, però jo ...

Efectivament, l’oficina de SENATUR em proveeix de fullets varis i afirma que hi ha senders per recórrer el CERRO TRES KANDU i els seus veïns, també de diferents tipus d’allotjament on quedar-se. Ara ja no ho faré, quedarà pendent.

El temps cada vegada és més calorós i a les hores fortes de sol cal amagar-se. Continuem i fem aturada a PARAGUARÍ, on la publicitat diu hi ha una estació de tren (no valia la pena anar-hi), un antic assentament de jesuïtes, ara lloc de la governació, amb una ermita. Per entrar al lloc de governació un policia sobrat, assegut mig ajagut i obert de cames, em mira de dalt a baix abans de “concedir-me la gràcia” de visitar el lloc. Entre aquest i els d’abans em queda bona impressió de la policia paraguaiana.  L’ermita no te gaire cosa de bo.

Anem a dinar a PARAGUARÍ, a un lloc que en diuen La Fruteria i que és una churrasqueria d’un costat i de l’altra un buffet més que abundós i complert per un bon preu. Un lloc net i modern que no diu per un poble del Paraguai, potser per això és ple i molt conegut-

Desprès el xofer em porta a veure l’esglèsia de SAN BUENAVENTURA DE YAGUARON, magnífica, te un fabulós retaule. L’església té l’estructura de totes les construccions jesuítiques que he vist fins ara. Rectangulars, amb pilars laterals de fusta, sostre de fusta i encanyissat cobert de teula àrab o colonial, com diuen aquí. Al costat de l’església encara es conserva la torre de l’antic campanar. Tot en reconstrucció. 

A la nit vaig a fer una “PICADA” amb en Juan i la seva família, hi son tots menys un noi que estudia i arriba ja de nit. En Juan té una família molt maca amb uns fills que em semblen força ben formats i educats.

Parlem del que he vist i m’assabenta de que, més amunt d’Itaipú hi ha reserves d’animals on haguéssim pogut anar i d’alguna petita cosa més que va recordant. En Juan té ganes de tornar a Catalunya amb la seva família, considera que per als seus fills seria molt millor.

2 de desembre, divendres

Pel matí agafo un “colectivo”, d’aquells que s’aturen arreu on hi ha un passatger i vaig a Asunción, em costa 3000 guaranis. El taxi des de la terminal de busos fins l’hotel 32000 guaranis. Soc a la capital. No he encertat l’hotel. Ostres, això de Booking, hi colen unes fotografies que t’enganyen. Bé, no té remei. Sort que a Buenos Aires sí estaré més confortable.

Desprès d’instal·lar-me surto a voltat. Fot molta calor, la ciutat és quadriculada però bastant carregada de trànsit. Vaig a SENATUR per recollir més informació de Paraguai. Amb en Juan hem encetat el tema de poder portar grupets. Jo crec que el país té moltes possibilitats i l’avantatge de que encara està per descobrir, agrada a molts viatgers per fer alguna cosa diferent.

Camino i camino i faig cap a l’antiga estació de tren on hi ha la màquina de vapor que va fer el primer recorregut i un vagó restaurant visitable. Dono un volt pel museu i – he fet una malifeta – faig fotografies. En una d’elles havia d’aparèixer una rajola que diu “Cooperacion española” i els colors de la seva bandera. Com no hi havia ningú l’he girat i he fet la fotografia. L’anava a retornar a la posició original però no ho he fet.

Son gairebé les dues del dia i fot molt calor, estic tot mullar. Dino una mica i em refugio a l’habitació amb l’aire condicionat. Fins al tard no vull sortir.

Dinant una dona vol xerrar perquè va passar un any a Sitges i reconeix la bandera que duc a la motxilla. Jo sols vull menjar i anar a l’hotel. El noi del bareto també ha reconegut la bandera i em parla del Madrid i del Barça que juguen demà. Diu que en Ronaldo ens en farà tres de gols. Sols em falta això.

Al vespre torno a sortir per anar al Centre Català. Estan ben instal·lats, sala d’actes, baret, biblioteca, sala de reunions. Però no hi ha cap dels dirigents, deixo el contacte. Miro de retornar a l’hotelet i trobar un restaurant on sopar, no hi ha manera, hagués hagut d’anar al centre turístic, on els he vst aquest matí. Volto i volto i no trobo res. Finalment puc comprar “empanadas” i similars i unes cerveses. Tota la zona ha anat quedant deserta de trànsit i persones en fer-se fosc.

A la nit esclata a ploure de la manera que ho fa aquí, abundosament i durant força estona, però no crec refresqui massa l’ambient; es el que diuen les previsions.

3 de desembre, dissabte

Contacto amb en Roger, del Centre Català, i quedem per veure el partit del Barça amb el grup de la penya barcelonista d’Asunción. El lloc em cau lluny i sembla que dinaran plegats o faran una “picada”. Ja em va bé.

PLATJA D'ASUNCIÓN SOBRE UNA LLACUNA FETA PEL PARANA

El lloc on es reuneix la penya barcelonista d’Asunción és el mateix on es troben penyistes del Madrid, espanyols. De manera que entro al local i m’adreço als primers que trobo i pregunto, es nota que son espanyols pel to en que responen: “no, de centro catalan nada”. No tenen remei, siguin on siguin son obtusos, son l’imperi (el de la foscor).

Conec en Roger que, de moment, és l’animeta del Centre Català. Un altre que treballa per una empresa de construcció i em diu de no refiar-me dels paraguaians, d’entrada tot bé però quan ets aquí tot son problemes i tot el país funciona a base d’amics i propines. Un tercer es fill de catalans que van venir de menuts i es van conèixer aquí, ja ni parla ni entén català. Els altres no els arribo a conèixer.

PALAU PRESIDENCIAL

A la tarda vaig a caminar fins l’altra cantó d’una part de la ciutat. Vull anar al centre d’artesania a comprar algun record. Tancat, com moltes coses de la ciutat. Com és possible? Sí, és dissabte tarda i ja s’ha instal·lat tot i tot hom en el cap de setmana. Compro unes petites coses a la plaça de la democràcia on hi ha uns “tenderetes” amb “coses”. Per mi és la demostració clara i pràctica de que Paraguai encara no està instal·lat en el mercat com a destinació turística.

M’he fotut una suada. Pel mati encara quedava una mica de fresca causada per la pluja d’anit però ara torna a fer xafogor.

4 de desembre, diumenge

Pel matí passeig amb el bus turístic. Asunción té poc a mostrar i poc sentit comercial, la majoria de botigues que podrien tenir alguna cosa per als turistes i viatgers estan tancades. Tampoc es que la seva oferta sigui massa variada i atractiva però ni així.

UN DELS DIVERSOS GRAFFITIS QUE ORNEN LA PART ANTIGA D'ASUNCIÓN

Avui torna a fer molta calor. Vaig a dinar i alguna cosa em fa mal. He de passar-me a tarda a la vora del sr. roca i bevent aigua.