UNA VOLTA PEL TERME DE MARÇÀ

M’han convidat a caminar amb els de l’Areny de Mont-roig i he acceptat per dos motius, el primer que sempre va bé conèixer nova gent de muntanya i segon perquè la ruta era a Marçà, zona de la que ho desconec pràcticament tot.

Hem sortit dels afores de la població sobre les 09:00 i per la carrerada de les Taules ens hem dirigit a la Caseta de la Vall. Tot d’una suau ascensió després dels primers metres. 

Aquí hi trobem molt de vesc del qual en Xavi ens en fa l’explicació dient que és una planta paràsita transportada pels ocells i que s’arrela a les branques dels pins. En favor seu hi juga l’absència d’un vent fort i continuat, característica de gran part del Priorat ja que, d’aquesta planta, se’n pot trobar en d’altres localitats.

La primera troballa ha estat una antiga cisterna feta en mig de la muntanya. Més enllà la Caseta de la Vall, la qual ha estat reformada i es troba en bon estat per estar situada al cap de munt d’una finca de vinya que s’estén per tota la vall de Calàs fins gairebé la Fou.

Aquí esmorzem, ja tocava, i m’assabento que un parell de caminants han comprat el meu llibre Les rutes del Baró. En Xavi és qui m’ha reconegut i afirma que ell i el seu germà han caminat 18 de les rutes que hi descric. Per uns moments em sento reconegut per la tasca que vaig fer en recopilar informació i deixar-ne constància en un llibre.

Continuem la ruta per anar al mas d’en Cosme, una gran i antiga masia ara enrunada. Després baixem direcció la vall de Ritort a través de la qual farem cap a la carretera que ens durà de retorn a Marçà.

Abans d’arribar-hi fem una petita desviació per veure LA PALLISSA, una zona de la riera de Marçà en que hi ha uns bassals d’aigua, avui bruta a causa de la sequera, però que és usada per banyar-s’hi. Tot el seu entorn és de pedra vermella i arenosa idèntica a la d’Escornalbou.

El temps també ha ajudat a gaudir d’una bona caminada. Pel matí núvol i fresc i ja a les acaballes ha sortit el sol donant alegria als caminants.

Un matí perfecte amb molt bona companyia.

LES AUBES BLANQUES DE RIUDECOLS, MÉS CONEGUDES COM A XOPS O POLLANCRES.

Al barrancó de les Forgues, terme de Riudecols, molt a la vora de l’antic mas d’en Cabrer, actualment nomenat mas de l’Avellana, hi ha dos xops o pollancres o aubes blanques (populus pyramidalis o populus alba) d’unes mides considerables.

M’agrada sortir amb en Miquel Oliva, en Miquel de cal Marc. Potser perquè tots dos estem una mica “pirats”. Ell pels arbres monumentals i moltes altres coses i jo pels camins i per mantenir el saber popular antic.

El passat 12 de gener el vaig dur a veure el pi de la Vivina i un conegut seu li digué hi havia aquests dos pollancres, de manera que va quedar pendent la visita, la qual hem fet avui.

Anar amb en Miquel és com tenir una ràdio a la vora l’orella, però sense anuncis ni música. No calla i parla de tot. Ha estat un home que s’ha mogut molt arreplegant informació d’arreu i la recorda quasi tota. De vegades cansa perquè també es posa en tot: no corris, no giris, compte! Però no deixaré d’anar amb ell quan pugui. M’ho passo bé.

Des de Riudecols pugem pel camí de Puigcerver per desviar-nos per una pista boscana a la dreta a la zona de les Endevinalles. A distància hem vist les copes nues dels arbres i tractàvem d’apropar-nos-hi el màxim possible. Jo, aquest tram, ja l’havia fet a peu i més o menys sabia on havia d’anar.

Deixem “la burra”  - com anomeno al meu pobre Nissan 4x4  però que em permet arribar a molts llocs – i ens disposem a baixar al barranc. Aquest cop no prenem cap previsió i ens enganxem amb els arítjols i altres bardisses. El pendent es fort però aconseguim arribar al peu de la primera auba blanca que, realment és molt maca. Fa 2,67 metres de perímetre i en deu tenir no menys de 25 metres d’altura. La pobre està carregada de grans enfiladisses que acabaran menjant-se-la. L’entorn es brut i no permet veure’n l’espectacularitat.

Pugem altre cop la vessant del barranc a quatre grapes i ens mirem la segona auba sense acabar-nos de decidir de baixar-hi o no. Dubtem, però jo sé que en Miquel no deixarà de provar-ho, la temtació és massa gran. Vaig al cotxe a carregar amb el xerrac, les tisores de podar i uns guants. Quan torno, ell ja ha iniciat el descens. Ho sabia.

Quan em veu arribar amb les armes de camp en posa content. De fet, poder tallar totes les trampes que el bosc ens posa facilita la feina. Aquest segon xop és un xic més gran que l’anterior, fa 2,87 metres i deu tenir una alçada similar. Fa de més mal veure perquè esta una mica més tapat que l’anterior.

Tornem a pujar amb esforç ja que el pendent és pronunciat. Sobretot en Miquel, una mica més gran que jo, però el seu orgull l’impedeix deixar-se ajudar. Bé, Miquel, no sigui cas que escampi pel poble que he hagut de tibar de tu. Però t’he gravat en vídeo i el publicaré.

Tornem al poble, suats però satisfets, mentre anem parlant de camins i de llocs i d’altres arbres escampats pel territori. De vegades discutim, ell fa temps que no passa per un lloc i jo fa poc l’he caminat. Tot plegat forma part de la distracció del matí. Discutim però ens apreciem molt. Ell té un boig que l’acompanya i jo tinc i malalt que m’ensenya.

Gràcies Miquel

Una mica d’informació sobre les AUBES BLANQUES. Val a dir que és el nom que ha citat en Miquel, tot i que aquests arbres son més coneguts com a pollancres o xops.

http://lovistaire.blogspot.com/2008/09/aube.html

TERRES DE PRATDIP

Una esplèndida caminada.

pujant des del coll del Marqués

Cap Salou al fons

Afegeix la llegenda

Feia temps que la Txell i jo ens teníem ganes de passar unes hores plegats recorrent camins i fent-la petar. Amb la Meritxell m’hi uneix l’estimació a la muntanya i als camins. Amdós som part dels malalts de camins que de vegades anomeno.

pujant el pas de la Rabosa

Ens acompanya en David, un  amic comú que, per sort, ens ha pogut acompanyar fent encara més agradable la caminada.

pujant el pas del Caçador

Sortim de l’Hospitalet de l’Infant fent els primers quilòmetres amb el cotxe per estalviar-nos la lletgíssima (per als caminants) sortida del poble. Al cap de munt de tot el polígon industrial comencem a caminar per pistes cimentades o asfaltades i així serà fins arribar a Masriudoms.

gairebé a la carena de la serra de la Güena, una espectacular panoràmica que arriba al mar

Ara continuem pel PR C-90 fins al mas de l’Abellar on esmorzem. Aquí ens cal prendre una decisió i la Txell, cap de la sortida, decideix pujar per la sèquia del Marian. Gairebé no es pot entendre com algú va ser capaç de fer aquesta obra per conduir aigua fins a algun hort o finca. Abans no hi havia formigoneres ni pitufes, tot era a pic i pala i amb el ruquet. Treballar així era una heroïcitat, vist com ho veiem avui en dia.

La sèquia s’acaba a la font de l’Anxera, avui perduda i seca. Continuem per arribar al coll del Marques. Fins a aquest punt ja ho havia fet fa temps i m’ha agradat repetir-ho, aquest cop de pujada.

Al coll del Marquès ens desviem a l’esquerra per pujar a la serra de Güena. Ens cal passar pel pas de la Rabosa i més endavant pel pas del Caçador. És un tram de ruta preciós que ofereix bones vistes als 360 graus fins arribar a la carena de la serra. Aquí pots escollir entre pujar al cim de Güena, baixar a santa Marina o directament a Pratdip.

Pratdip al fons

Escollim la darrera opció per qüestió de temps i en 41 minuts som al vehicle que hi havíem deixat. Des del coll del Marques no havia fet mai aquesta ruta de manera que m’ha agradat força caminar-la.

Dins de tot el dia ha estat benvolent amb nosaltres. No pas tan fred com semblava de bon matí, un cel ras i net, un bon sol i molt de vent. I molt bona companyia.

Una ruta més al sarró.

SERRA DE MIRAMAR. ALFORJA

Avui descoberta. Bé, no exactament perquè el camí ja existeix i sols he hagut de seguir-lo.

Comencem pel començament. Alforja. Deixo el cotxe a la vora del camp de futbol i començo a caminar per pista cimentada direcció a l’ermita de sant Antoni pel que, de moment, és el PR C-88 passant per la Capelleta i la creu de Formatge.

Sota l’ermita passo la riera i continuo per la pista que puja per la part posterior de l’ermita. A partir d’aquest moment tot és pujada fins arribar al coll del Mort.

COLL DEL MORT

No és el camí que volia agafar però ja em serveix. La pista arriba al barranc de l’Àvila i gira fort a la dreta per anar al mas del Paí, al qual ja aniré un altra dia. Segueixo un corriol arenós, malmès per l’aigua i que continua pujant decidit.

Sembla que no hi passa ningú perquè al final hi ha acumulació de fulles. Arribo a la pista que sí volia seguir que continua ascendint fins que arribo al coll del Mort (605).

De bon matí no bufava gens el vent però ara es fa notar. La meva intenció era la de continuar fins al puig de n’Eres però no trobo la manera d’anar-hi. Veient clar un corriol que mena a la serra de Miramar decideixo veure on porta.

Alforja des de la serra de Miramar

El viarany es clar, no té pèrdua i va passant per tres turons. A l’últim d’ells hi trobo una desviació, fitada, que podria anar a la serra dels Agres. Com que no ho tinc clar i no tinc ganes de complicar-me, avui, decideixo baixar pel que em sembla ha de dur-me de retorn a Alforja d’una manera més directe.

Faig cap a una pista que segueixo per l’esquerra perquè sé que és en aquest costat on hi ha el poble. En uns metres veig una mena de drecera i m’hi poso. Encert. Faig cap a la riera d’Alforja.

Pujo per arribar a la vila per on hi ha la bassa del Molí i a través de diversos carrers faig cap on m’espera el vehicle.

No ha estat una caminada massa exigent ni llarga, però ja en tinc prou.

5,9 quilòmetres. 326 metres acumulats en pujada. 2h 5 minuts de caminar real.

Aclarir que el tram que va des del coll del Mort fins trobar la pista, ja gairebé baix al poble no figura als mapes de que disposo, si bé és un camí transitat en el qual s’hi ha fet tasques de neteja, possiblement per part de caçadors, del quals n’hi ha algun petit rastre llevat d’un punt en que algun porc mal nascut ha deixat pel terra un centenar o més de fundes de cartutx. 

Després dirà que s’estima el seu terme i serà dels que s’enfaden quan els caminants anem pel terme. Siguis qui siguis: ets un poca vergonya, un marrà, te’ls hauries de fotre tots per l’ull del darrere.

Apa, ja m’he quedat descansat.  

CAP D'ANY 2018 A LUXEMBOURG

Destinació: Luxembourg. Motiu: passar-hi el cap d’any.

L’any passat vaig anar a Amsterdam i enguany he decidit venir a aquest petit país, seu de grans companyies gràcies a les argúcies fiscals fetes d’una manera pseudo legal pel seu ex primer ministre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, personatge tenebrós del que es diu que sols va seré quan dorm.

Luxembourg també és una monarquia hereditària, es a dir, d’inútils amb un títol. Té una superfície de 2586 kms2 i una població de 582.972 habitants. El 2016 tenia una renda per càpita de 62.871 euros anuals 5.239 euros mensuals per persona.  El 20% dels ingressos estatals provenen de les activitats financeres d’empreses que, en la seva gran majoria, son estrangeres.

És un dels països més antics d’Europa, potser pel seu tamany, ja que prové del 963 i ha tingut diverses alternatives durant la seva història. Actualment s’ha consolidat com a un centre d’activitats financeres alternatives a Londres afavorit pels baixos impostos a qualsevol empresa originaria d’on sigui. Es a dir, un paradís fiscal legal.

Ole els teus collons Juncker!!!

I ara anem pel viatge.

Des de febrer que no ho feia i em calia sortir a ventilar-me, a veure món. Gràcies a una oferta he pogut passar aquests dies a Luxembourg de manera relativament econòmica.

Deixo el cotxe a l’aparcament de la T2, ple fins dalt. Faig els tràmits habituals de tots els vols i a esperar que vagi a l’hora.

L’avió es un Dehavilland DHC-8 d’hèlix, bimotor. M’agrada volar en avions d’hèlix, dona un cert toc romàntic al viatge i, segons diuen, son més segurs que els de reacció.

El temps és molt bo, fins i tot fa calor. La llàstima és que a Luxembourg hi ha previsió de pluges. Molt serà que no pugui sortir de l’hotel.

El vol ha estat agradable, llàstima de l’aterratge, el pilot ha calculat malament i ha fotut una trompada a la pista fent rebotar l’avió. Feia molts anys que no ho veia això.

Agafo el bus 16 i pago els 2€ del bitllet a la màquina, després sabré que els cap de setmana és gratuït. Comença a ploure. La parada del bus es davant mateix de la porta de l’hotel, millor no podia anar. Aquest és sencillet, però pels preus que hi ha en aquesta capital cara, no es pot demanar més.

Tot i la pluja surto una estona per situar-me i veure on podré anar a sopar. Tinc diverses opcions a la vora. No em puc estar gaire estona voltant, plou bastant, pluja fina, però mulla.

Diumenge 31.

Sorpresa, no plou. Un bon esmorzar i a tombar.

Luxembourg no es cap gran capital com ho pot ser Viena o Budapest o Paris. És més aviat menuda, d’unes distàncies que pots recórrer fàcilment. Guiat pel mapa he vist la majoria de les seves principals atraccions: el palau Ducal, la catedral, la plaça de Guillem II, la plaça d’Armes i d’altres.

palau ducal. dins la garita hi ha una soldat amb aire molt marcial.

Per continuar el passeig he baixat a la zona del riu Alzette, on hi ha les casotes de Bock. Aquí i a la Vallée de la Petrusse han fet uns espais magnífics per caminar entre verdor, arbres i la remor d’aigua del riu ja citat i del seu afluent el Petrusse.

En tot el passeig dels rius hi ha uns arbres magnífics que fan molt agradable la caminada de punta a punta. Sobretot deu ser magnífica a la primavera i a l’estiu. Això si, cal pujar i baixar el desnivell que hi ha des de la llera dels rius fins als carrers de la ciutat alta. Aclareixo que la ciutat baixa és formada pels edificis situats al llargs dels seus rius.

una manera molt lògica de recollir la brossa

Avui diumenge, Luxembourg, és una ciutat molt tranquil·la, massa i tot, jo diria que es una ciutat avorrida, en la que hi ha molt poca activitat fora dels turistes que passegem pel centre històric. Tampoc no he vist cap botiga on poder comprar alguna de les rucades que comprem quan anem fora.

A la tarda he tornat a sortir veient que ni plou ni en té ganes. He fet una ruta diferent, aprofitant un tram de la vall de la Petrusse que no he fet pel matí. Jo diria que en un sol dia es pot veure tota la ciutat còmodament i sense pressa.

Ara, un bon sopar i a mitjanit a la plaça d’en Guillem II on fan el tradicional passi d’un any a l’altre. Res a veure amb la d’Amsterdam. Aquí hi ha menys gent, però tenen un Dj. Les campanades son en un rellotge digital. Tota la joventut va amb ampolles i gots a les mans, i ja n’hi força pel terra. M’havien dit que hi hauria focs d’artifici, però els que hi ha son populars, de persones privades, vull dir. Però sí que n’hi ha per tota la ciutat.

petards la nit del 31

plaça de Guillem II la nit del 31

vista del castell la nit del 31

Dilluns 1 de gener de 2018

A l’hora d’esmorzar un detall entendridor. Baixa un home i veig que deix una bossa sota l’arbre de nadal. Més tard arriben dues nenes que van directament a veure l’arbre i esclaten en una gran rialla de felicitat. Amb elles arriba la mare que somriu amb el pare. Imagino son de viatge i deuen haver dit a les nenes que, qui sigui, ho sabria i els duria els regals on fossin. Ha estat molt bonic.

A la nit ha plogut però pel matí sembla que vulgui sortir el sol. Vaig a caminar altre cop pels llocs que ja vaig fer ahir. Intento variar una mica sense aconseguir-ho del tot. Luxembourg és petit. Pels carrers hi ha molt poca gent, fins i tot pocs turistes.

A primera hora de la tarda torna a ploure i ja no aturarà fins la matinada.

Als hotels i restaurants hi treballa gent d’arreu del món i alguns locals. Luxembourg té el seu propi idioma el qual és una barreja d’alemany, neerlandès i detalls propis. Tot hom el parla, com també el francès, l’anglès i l’alemany. Els nouvinguts, a més parlen la seva pròpia llengua. Son poliglotes totals i poden canviar d’un idioma a l’altre amb gran facilitat. 

arbre decorat

Dimarts, 2 de gener de 2018

Sembla que vol sortir el sol però poc a poc s’anirà tapant. Quan pujo al bus comencen a caure fines gotes d’aigua.

original llum davant el palau ducal

L’aeroport es petit i coquetó. A la revisió d’equipatges em retiren l’sprai de desodorant que vaig dur de Barcelona. Protesto. Ells no van fer bé la seva feina, em responen i passen de mi. Amb la llei estricta tenen raó, però hauria de ser igual arreu.

Torno a casa a reprendre la rutina, acabar el curs de català i afinar al màxim el projecte per 2018.

Ha estat un bon viatge i ja tinc un país més a la motxilla.

 

estatua de Guillem II

branques d'arbres a la vall del riu Alzette

conjunt escultòric a la plaça del teatre

Informació turística per si decidiu venir.

Tot i la fama de cara, no ho és necessàriament tant. Hi ha coses inevitables, com el vol i l’hotel. Però en ser una ciutat que es pot veure en un dia podria ser una bona idea aprofitar l’estada a Brussel·les o Frankfurt per agafar un tren i arribar-s’hi i tornar el mateix dia o bé passar-hi una sola nit.

un caminant com jo troba aquest senyal
 al centre de Luxembourg

Amb tren arribareu a la Gare Central, al rovell de l’ou. A la sortida hi ha taxis i molts busos interurbans. Aquests costen 2€ per un sol trajecte en qualsevol bus durant 2 hores. Caps de setmana gratuït. A la part davantera de molts  busos una pantalla va dient a quina parada està o quant falta per les tres properes, de manera que és molt fàcil desplaçar-se amb aquest mitjà.

el famós sostre de l'estacio central de trens de Luxembourg

un bus urbà hibrid carregant energia elèctrica
davant l'estació central.

En quant al recorregut turístic ja he dit que es pot fer a peu i amb calma durant una dia. Altra cosa serà si voleu entrar arreu, fet que també encarirà la visita. Podeu comprar una targeta abonament per fer totes les visites que vulgueu.

Pel que fa a menjar hi ha de tot i a preus raonables, fins i tot llocs d’indis que fan una mena de pizza força bona per 4 euros. Si després del bon esmorzar d’hotel tens gana, per 10€ pots dinar i sopar d’aquesta manera senzilla O bé en alguna de les cadenes internacionals. Si vols un restaurant arregladet has de comptar sobre els 30/40 euros mínim o reduir beguda i postres.

preciosos vitralls a la catedral