diumenge, 19 de novembre de 2017

LA GARRANTXA

De quan vaig anar al Mollò a menjar “lo rollo” amb la gent de Porrera que m’havia quedat pendent trepitjar el camí per on ells arribaven i que anomenaven: la Garrantxa.
La Garrantxa era un llogarret d’una desena de cases, habitat per gent dedicada, naturalment, a l’agricultura de muntanya. A no massa distància encara hi podem veure les restes d’altres masies, algunes d’elles força grans.
LA GARRANTXA

DETALL D'UNA CASA DE LA GARRANTXA

Pel que fa al llogarret, fins i tot queda una era en bones condicions i construïda de totxo cuit. La majoria de cases son enrunades.
L'ERA DE LA GARRANTXA

Surto de Porrera per sobre del pont que salva el riu Cortiella, la llera del qual, portaré durant força estona a la meva dreta. Aquesta primera part no es massa agradable de caminar car és tota cimentada. La part agradable és la d’anar resseguint el riu. Hom recorda els terribles aiguats del 1994 que van fer tan de mal al poble de Porrera i d’altres indrets del Baix Camp i del Priorat. Avui, el riu, és un inofensiu filet d’aigua.

En aquest tram segueixo el GR 174, per cert força mal marcat i amb escasses pintades. Al quilòmetre 2,6 i a l’alçada del mas del Manescal, el GR gira a la dreta per anar a trobar el collet dels Feixos, jo continuo amunt, ara vorejant el barranc de la Garrantxa.
PONT PER SALVAR EL CORTIELLA I ANAR AL COLLET DELS FEIXOS




Passo per sota del mas d’en Pubill, una majestuosa masia situada damunt un turó i rodejada de vinya. Després el mas dels Rocals i el de cal Peyri per arribar a la Garrantxa als 4,6 quilòmetres.

MAS DEL PUBILL

Tot i haver començat a les 9 del matí, l’ambient és força fred, i el gebre és present a la majoria de raconades. Les vinyes, ja mig pelades i les fulles que queden han adquirit el típic to marronós de la tardor. El sol s’alça poc i les muntanyes que tanquen la vall no permeten que escalfi el seu fons.















A partir del llogarret de la Garrantxa començo a seguir el recorregut del barranc del mas del Licor. Primer trobo el mas d’en Fermí i més endavant la caseta de l’Amador. El mapa diu que hi hauria d’haver un tram de camí empedrat, el cert es que, sigui pel que sigui, no hi és. Aigua, bicicletes i motos el deuen haver malmès.

A partir del darrer mas (473 metres) la pista esdevé corriol i comença a pujar clarament. El paisatge s’ha transformat i camino per llocs boscans d’alzines i algun pi. També algun tram assolellat, sense arbres i més amunt, ja gairebé dalt de tot, el que més abunda és el bruc i l’arboç.
Arribo al coll de Cortiella, on hi ha la pista que des del coll d’Alforja mena a Puigcerver. Objectiu assolit. Ara toca recular per tornar a Porrera a recollir el vehicle i a dinar. Que me l’he guanyat.
Tot i que el sol escalfa més, ara bufa un vent fred que fa la caminada força agradable tot i que m’obliga a cobrir el coll.
A la plaça de Porrera algunes persones hi fan el vermut sota els arbres i a l’escalfor del sol.
ELS COLORS DE LA TARDOR

Per a mi ha estat una matinal perfecte, 16 quilòmetres no massa exigents a través d’un espai que mai havia caminat.
I mentre escric això, a través de l’ordinador, sona la música de B B KING i els seus blues. Meravellosa combinació.

Soc un home de sort.

dimecres, 1 de novembre de 2017

DE LES BORGES DEL CAMP A L'ALEIXAR

He deixat el cotxe a la riera d’Alforja, en el punt on hi ha un pal indicador que diu hi ha 5,85 kms fins l’Aleixar.
Primer trobem 100 metres fina la carretera C-242 de les Borges a Alforja, poc després d’una rotonda. Aquests primers metres ja deceben perquè hi ha un gran matalàs abandonat al mig del camí. Què hi farem, és el món modern, la civilització.
impossible abraçar-lo una persona sola.



Traspasso la carretera i comença una pista cimentada. A molts pocs metres un enorme i grandiós pi em saluda. Li han hagut de tallar algunes branques que devien afectar al cablejat elèctric de la vora; tot i així conserva una copa i majestuositat impressionants.
 Continuo per la pista cimentada i en un moment en que per l’esquerra marxa una pista de terra i per la dreta continua el ciment i els senyals son poc evidents, trio d’anar per la pista terrera, em fa l’efecte és més autèntica. Error. Calia anar per la cimentada.



Sigui com sigui, aquest error em du per zones desarbrades, plenes de matoll i amb restes evidents d’haver estat una zona plena de pedreres de granit. Recordo el llibre sobre elles i els picapedrers de les Borges que tinc a casa i reconec que, en aquest municipi, n’hi devia haver moltes, car, giri o giri la vista, se’n veuen restes.


Quan la pista s’acaba em veig avocat a seguir un corriol que, recorrent més pedreres, em durà a la pista autèntica. Em fa l’efecte que aquesta ruta ha estat oberta per la mà humana i de manera voluntària. La segueixo i faig cap a un conjunt de tres miradors sobre el Baix Camp amb les Borges del Camp en primer terme. 

Tots els miradors estan ben condicionats amb proteccions per les caigudes i bancs. Naturalment també estan afectat pel civisme ¡ la tolerància i educació actuals, és a dir, els plafons il·lustratius han estat destruïts per mans humanes ben formades i amants de la natura. Meravella de societat.
No deixo la pista fins trobar un nou pal indicador. Sort que en trobo un.
D’entrada erro i pujo al cim que alguns coneixen com de l’estelada. He de refer la pujada i seguir el corriol que baixa, el qual, finalment, em du a una pista.
La segueixo per l’esquerra i pas  a pas, poc a poc, metre a metre em du fins al que queda de sant Antoni o de la seva ermita. Tinc l’Aleixar baix, a tocar, a pocs metres, però ja en tinc prou.
Trobo una parella i em diuen com podria anar a Maspujols i d’allí, potser a les Borges. Però avui no toca. 

Retorno pel mateix lloc. La ruta no es que sigui massa atractiva però ajuda a conèixer el territori i té uns tobogans que enforteixen les cames. Ideal.
Volia anar al forn de les Borges però tot és ple, de manera que, avui, patata, bajoca i ceba. Malgrat tot ha estat un matí perfecte, meravellós.


diumenge, 29 d’octubre de 2017

CAMINS DE LA TORNIOLA I DE L'ULL DEL BOU

Avui he fet una de les coses que més m’agraden: ensenyar nous camins a persones que saben apreciar-ho i amb les que la convivència d’aquestes hores és un plaer.
Son camins que fa dies vaig descobrir en una de les meves solitàries sortides, però no havia tingut l’oportunitat de gaudir-ne en companyia. Primer la calor de l’estiu i després compromisos diversos ho havien endarrerit fins avui.
Noelia, Santi, Marta, Francesc i jo ens hem trobat a la Torre de Fontaubella. D’allí amb cotxe fins a la font de Fontesaubelles per agafar el camí de Massanes, el qual ha obert la caminada. Eren sobre les nou del matí i feia fresca tot i el canvi d’hora que ha trasbalsat el son d’alguns de nosaltres.

En pocs minuts hem arribat al coll de la Torniola on hem decantat a l’esquerra per seguir el camí del mateix nom. Inicialment aquest camí està poc net però es pot anar seguint. A pocs metres trobem un clot del que en Francesc intenta saber-ne la profunditat i si va més enllà del que embla.
Continuem la marxa, sempre ascendent fins trobar, a la dreta, un segon clot que, aparentment, sí pot tenir més recorregut que l’anterior. És per aquest motiu que no se si anomenar cova de la Torniola al primer o al segon forat. Em caldrà trobar algú que ho sàpiga del cert.
Forat superior

A poca distància hi ha una petita ascensió molt directe, gairebé una lleugera grimpada i al seu cim, un pedrís des del que contemplar una ample panoràmica. Al sud la Punta de Baix de la Mola, a l’Est no massa vista, al Nord i llunyà, el Montsant i entremig els turons de la Torre, de Pradell i de Porrera, al Nord Oest, Marçà, La Figuera, Vilalba i altres. A l’Oest, la Tossa del Mal Pas, la vall de Ritort, Castellnegrar, i la serra de la Miranda. A sota la vall del Massanes.

Esmorzem. No fa vent i ens il·lumina i escalfa un solet no massa fort però suficient. La xerrada surt fàcil. Les bromes i les rialles, encara més.
Reprenem la ruta per camí no massa fressat però evident. Tota l’estona estem caminant per sobre de la partió dels termes de Colldejou i de la Torre.
Arribem a un coster pedregós, sense ruta definida. Hem de fixar-nos en les fites per arribar a la següent carena. Un cop allí ja és fàcil la orientació i cal seguir direcció Sud, de cara a la Punta de Baix.
Abans de deixar-nos cobrir per l’ombra de la citada punta, ens desviem a la dreta per un corriolet bastant evident i que baixa decidit. És l’inici del camí de l’Ull del Bou. Entrem en un primer bosquet i en sortir, ja veiem el forat a la paret de la Mola anomenat Ull del Bou.


Ens preguntem si s’hi pot arribar. És probable que antigament fos possible, car es sap que, per allí, hi ha una font o un arreplec d’aigua, però actualment caldria ficar-se entre la brossa i no sembla fàcil.
La Torre de Fontaubella

El camí va, més o menys, cinglejant la part de ponent de la Mola en sentit descendent. En un punt trobem el que podria ser l’enllaç amb la canal dels Clavellers. Més endavant fem cap a una zona que es va cremar a final del segle XIX i en la que no hi ha tornat a créixer la vegetació. Acabat aquest tram tornem a entrar al bosc fins a enllaçar amb el camí de les Processons i d’allí, gairebé immediatament, el coll del Guix.
A partir d’aquest moment continuem per la pista força coneguda que baixa fins al mas de Magrinyà. Deixem a l’esquerra el camí dels Revolts i abans d’arribar a la font de Massanes en Francesc ens fa veure un pou d’aigua que no coneixia. Passada la font, les restes de l’alzina de l’Escoda, un tronc magnífic i la capçada trencada per un llamp i una ventada. Una llàstima perquè era un exemplar fora de sèrie.

Arribem a la desviació del camí de Massanes que du a la Torre per retornar al punt original. Ens toca pujar altre cop fins arribar al coll de la Torniola. Ara un curt descens fins al final de la caminada.
El vehicle ens espera on l’hem deixat i amb ell tornem a la vila. Una cerveseta, uns breus comentaris sobre la ruta i altres coses i final.
Ha estat un plaer, per la ruta, per la companyia i pel dia.


DADES TÈCNIQUES
Distància: 7.775 metres
ascensió acumulada: 549 metres
altura mínima: 413 metres
altura màxima: 746 metres
Desnivell màxim: 332 metres
Durada: 4h 13'

temps en moviment: 2h 51'

dissabte, 21 d’octubre de 2017

MIRADOR DE LES COSTES

He començat a caminar per la zona nordest – Riudecols, les Borges i les Voltes - amb intenció d’allargar-me als pobles veïns. M’és molt còmode perquè no em cal desplaçar-me gaires quilòmetres amb el cotxe.
Vaig començar amb un itinerari circular des de Riudecols per continuar, més tard, arribant-me a les Borges del Camp.
Com sempre em passa, no puc deixar de seguir tots els camins, pistes i corriols que trobo. Si no ho faig el primer dia, sé que hi hauré de tornar per respondre’m la pregunta d’on deu conduir aquella ruta.

Fa una dies vaig pujar des de l’ermita de la Riera per una d’aquestes pistes que m’havia quedat pendent. Aquell dia, va ser anar i tornar. Avui he anat a repetir els passos d’aquella jornada amb la intenció clara de seguir les rutes que m’havien quedat pendents.
He deixat el cotxe a l’aparcament de l’ermita, he posat en marxa el GPS i amunt. Sorpresa. Hi ha uns pals indicadors nous – vegeu la fotografia. La vegada anterior no hi eren. Veig que alguns ajuntaments espavilen, en d’altres sols hi ha espavilats.

Em sembla meravellós indicar rutes per la natura.
El que s’indica – i on pretenc anar – és el mirador de les costes. Per fer-ho cal salvar 200 metres de desnivell. No és molt però en distàncies curtes algunes rampes son pronunciades.
Un cop dalt, ens queda Alforja baix a la vall i les seves muntanyes, les d’Arbolí, els Castillejos i Puigcerver a la vista. Mirant a mar tenim les Borges en primer terme i gran part del Baix Camp.


Aquesta pujada i el retorn a  l’ermita és tot per pista, jo diria que obertes no fa massa i proveïdes de pals indicadors als punts clau.
De retorn a l’ermita m’adono que sols he caminat una hora i amb això no en tinc prou, de manera que deixo el cotxe a la riera d’Alforja i començo a caminar direcció muntanya. Al cap de poc trobo una altre pal indicador que diu per pujar al mirador. M’hi poso. Salvo la carretera per un tub de conducció d’aigües pluvials que em porta a una zona ombrívola i humida, agraïda per caminar. Vaig pujant suaument fins arribar als forts pendents.

Torno a ser al Mirador, just per la ruta oposada a la que he pujat abans. Em proposo baixar, si puc, per diferents indrets. Trobo una desviació i m‘hi poso. És una pista que s’acaba en un corriol que torna a pujar. Avui estic amb ganes  i el segueixo. Altre cop a pujar fort. És preciós, un bosquet de pins net i curiós. No hi entenc però em fa l’efecte que podria haver-ho bolets aquí.
Faig cap a la pista de pujada del primer dia. Hauré de repetir ruta.

Més endavant i per no tornar pel mateix camí de pujada decideixo anar a trobar el camí de retorn de l’altra setmana.


Acabo al cotxe. Per avui ja he fet. Però em queden altres pistes que hauré d’anar a caminar.

dijous, 19 d’octubre de 2017

PROJECTE DE VIATGE 2018

Tinc un gran viatge al pensament. Potser un dels darrers grans viatges que podré fer. O no. Ves a saber.

Ja fa dies que hi patullo, que cerco i recerco a internet, llocs, coses a veure, a fer, vols, hotels, albergs, maneres de bellugar, trens, busos, experiències d’altres viatgers ....
Abans, tot em calia fer-ho amb la Lonely Planet, o anant a Altaïr per trobar algun llibre. Ara amb internet, fins i tot hi ha massa informació i gran part d’ella, és sols palla i mullada.

No us penseu pas que ho planifico tot fins la darrera particularitat. No pas, jo soc més de recorregut que no de detall. Tinc un amic que es passa tres mesos planificant el viatge fins al darrer punt i després tres mesos més muntant els vídeos i les notes de viatge. En tinc d’altres als qui no caldria tenir hotel, ja que es passen el dia voltant des d’abans de la sortida del sol fins a altes hores de la nit.

Jo, com deia, soc més de recorregut, de fer rutes i veure el que em sembla més important o que em crida més l’atenció de cada lloc. M’agrada desplaçar-me, bellugar. De fet, quan vaig a caminar faig el mateix, hi ha qui s’atura a totes les flors, pedres estranyes, arbres, racons. Jo ho miro, ho veig, faig la fotografia, ho situo en el mapa i continuo caminant. Ells contemplen, jo miro. Als viatges faig el mateix.

Una confessió - hi haurà qui em titllarà d’alguna cosa, però me’n fot, he de seguir el meu sistema. Després d’haver voltat els 5 continents trobo que moltes coses, tot i ser diferents, son força semblants.
Naturalment que davant certs monuments un queda impressionat, però comparativament és força similar el Taj Mahal a Gizeh o a santa Sofia o a la Sagrada Família. En quant a ciutats o les seves restes, el centre de Bogotà, o el de Lima o el de Brugges, o Barcelona, tots en el seu estil.

No vull dir pas que ja res mereixi ser vist, al contrari, el que em fot es que no em donarà temps a visitar tots els països del món. En fi, deixem-ho aquí. Tot és opinable i cadascú fa el que millor li sembla.
La idea inicial era anar a Nova Zelanda a veure al meu fill el proper 2018. El darrer cop, 2009, van ser 48 hores des que vaig sortir de casa meva fins arribar a la seva. Tren, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport .. Too much for my body, que diuen el britànics.

Ara volia fer-ho en etapes, pausadament. Enmig de la planificació se’m va ocórrer que ja començo a tenir una edat i no sé quan em durarà aquest jovenívol estat físic que em permet viatjar sense massa restriccions. De manera que calia aprofitar-ho.

Al final tot s’ha complicat. Però he bastit un bon projecte.
De moment no l’explicaré. No m’agrada avançar esdeveniments perquè  ningú sap que passarà demà, per tan ... millor mantenir una reserva. I diuen que res es secret si ja ho saben dos. O sigui que ... tot per a mi.
En aquest moment, a més, estic estudiant el nivell C2 (antic D) de català i no acabo fins abril/18. O sigui, que fins aleshores ni puc ni vull marxar. Per a mi és molt important, no pas assolir el títol de C2 si no adquirir els coneixements que s’obtenen fent aquest curs. Al cap i a la fi, tenir un títol no et fa més hàbil o llest, els coneixements sí.

I mentre no arriba aquell dia continuaré treballant en el projecte de viatge – o viatges – perquè, potser, encara podré trobar millors alternatives.

I de pas, vaig fent temps per poder viatjar amb un passaport català, que ja toca. 


dilluns, 25 de setembre de 2017

DE LES VOLTES A LES BORGES DEL CAMP

Se m’acaben les vacances de setembre i em cal planificar les d’octubre. Res millor per pensar una miqueta i amb tranquil·litat que una suau caminada. La zona de la Baronia ja la tinc molt trepitjada i ara he començat a caminar d’altres termes, per exemple Riudecols, on ja he fet alguna incursió que no he reflectit en aquest blog.
Avui, dilluns, inici d’una setmana que pot acabar gloriosament, però, particularment, serà la del començament d’activitats personals de creixement. Suposo.
El darrer dia que vaig caminar per Riudecols vaig trobar un camí per anar a les Borges del Camp. I avui hi he anat.
Esglèsia de les Voltes

He deixat el vehicle a les Voltes per anar a trobar la riera del mateix nom. Allí un pal indicador em diu per anar a diversos llocs. Tot està marcat amb els senyals de les rutes del Baix Camp que va posar la meva amiga Meritxell de El Brogit Guiatges.
Son 3 kms d’anar, que no he acabat fent perquè no he arribat al poble de les Borges. Abans d’entrar-hi he retornat passant per l’ermita de la Riera. En poso la fotografia i cadascú pensi el que vulgui.
ermita de la Riera a les Borges del Camp

He retornat pel mateix lloc i m’han quedat alguns camins per anar a seguir. Avui no tocava.
Realment la caminada ha estat suau i curta, 6 kms escassos, però ja en tinc prou. Acabaré el matí a l’hort, on també hi tinc feina.




Fins la propera

dijous, 14 de setembre de 2017

L'ORIGEN DELS MEUS VIATGES

El pare havia de viatjar sovint lluny de casa. De vegades sol. De vegades amb un íntim amic, en Lluís Martí. Els primers cops ho feren amb un 4/4 de 3 velocitats per anar a veure la núvia d’en Lluís a Pamplona, la Juani. Una dona molt maca, que encara ho és ara.

No sé si d’això em ve la llavor del viatge. Sí que puc dir que un dels més forts i recurrents records d’infància que tinc és el de contemplar el pas dels trens i dels camions. Dels primers sempre en comptava els vagons, sobretot dels de mercaderies. Dels segons n’identificava les matrícules per saber-ne el possible origen o destinació – en aquells anys les matrícules dels vehicles indicaven la província.


La meva pregunta, que sempre quedava sense resposta, era per saber on anaven i d’on venien aquells trens i camions, què havien vist i què veurien, quins paisatges, persones, ciutats.
CARRILET DE REUS A SALOU AL RAVAL DE ROBUSTER

Anys més tard van començar a arribar turismes amb matrícules diferents. Ràpidament vaig aprendre a identificar les inicials que indicaven el país de procedència mentre em feia la mateixa pregunta, sols que ara amb més insistència ja que, suposadament, venien o anaven a llocs molt més distants i, possiblement, diferents.


Un estiu, no tenia encara els 18 anys, els pares ens van permetre, a mi i a la meva germana Maria de la Serra anar a Paris tots dos sols. Va ser una insistència meva a la que s’hi va afegir la Serra. Incomprensiblement van cedir i, un matí, vam agafar el tren fins a Barcelona, d’allí a Port Bou i d’allí a Paris. No em feu dir les hores que hi vam passar en aquells trens, devien ser unes 24.
Pel matí següent érem a Paris. Per poder dormir a l’alberg de Marie d’Ivry vam haver de fer-nos fotografies i obtenir el carnet juvenil. Ens em vam sortir de tot. De conèixer París, d’anar en metro, de conèixer joves de tot el món, de parlar i entendre el francès, de respirar uns aires diferents, de sentir-nos lliures, de trobar policies amables, de ... era tan diferent l’estranger sobre els anys 65.
També recordo molt vivament que podíem negar ser españols tot dient érem catalans i els altres ens entenien i encoratjaven sense que ningú ens esbronques per dir-ho.
Va ser la nostra primera experiència a l’estranger. Van passar molts anys abans no pogués tornar a visitar el món. Altres circumstàncies i vivències, de les que no em penedeixo pas, ho impediren. 
Però a partir del 1993 vaig poder reprendre l’hàbit de viatjar i des d’aleshores no he parat. He pogut anar als cinc continents – tret d’Austràlia, Nova Zelanda, sí – trepitjant més de 65 països. He viatjat en tota mena de transports i he vist tota mena de persones. He dormit en els llocs més inversemblants i menjat coses estranyes.

FERRY A MYANMAR

Mai he tingut greus problemes amb les persones tot i haver estat en països dits com a conflictius com son el Iemen, Iran, Myanmar, Algèria. Aquest detall em permet afirmar que els dolents de debò no son els pobles sinó els seus governants.

Podria dir molt més però ara no és el cas. Em continua corsecant el cuc del viatge i per això ara estic treballant en un projecte per al 2018 que, com tots els projectes, pot ser es faci realitat tot sencer, en part o gens ni mica. Tant se val, mentre el somio i planifico ja viatjo amb el pensament i l’estudi.

Com dic sempre, soc un home de sort i dono gràcies a la vida que he tingut.