dijous, 14 de setembre de 2017

L'ORIGEN DELS MEUS VIATGES

El pare havia de viatjar sovint lluny de casa. De vegades sol. De vegades amb un íntim amic, en Lluís Martí. Els primers cops ho feren amb un 4/4 de 3 velocitats per anar a veure la núvia d’en Lluís a Pamplona, la Juani. Una dona molt maca, que encara ho és ara.

No sé si d’això em ve la llavor del viatge. Sí que puc dir que un dels més forts i recurrents records d’infància que tinc és el de contemplar el pas dels trens i dels camions. Dels primers sempre en comptava els vagons, sobretot dels de mercaderies. Dels segons n’identificava les matrícules per saber-ne el possible origen o destinació – en aquells anys les matrícules dels vehicles indicaven la província.


La meva pregunta, que sempre quedava sense resposta, era per saber on anaven i d’on venien aquells trens i camions, què havien vist i què veurien, quins paisatges, persones, ciutats.
CARRILET DE REUS A SALOU AL RAVAL DE ROBUSTER

Anys més tard van començar a arribar turismes amb matrícules diferents. Ràpidament vaig aprendre a identificar les inicials que indicaven el país de procedència mentre em feia la mateixa pregunta, sols que ara amb més insistència ja que, suposadament, venien o anaven a llocs molt més distants i, possiblement, diferents.


Un estiu, no tenia encara els 18 anys, els pares ens van permetre, a mi i a la meva germana Maria de la Serra anar a Paris tots dos sols. Va ser una insistència meva a la que s’hi va afegir la Serra. Incomprensiblement van cedir i, un matí, vam agafar el tren fins a Barcelona, d’allí a Port Bou i d’allí a Paris. No em feu dir les hores que hi vam passar en aquells trens, devien ser unes 24.
Pel matí següent érem a Paris. Per poder dormir a l’alberg de Marie d’Ivry vam haver de fer-nos fotografies i obtenir el carnet juvenil. Ens em vam sortir de tot. De conèixer París, d’anar en metro, de conèixer joves de tot el món, de parlar i entendre el francès, de respirar uns aires diferents, de sentir-nos lliures, de trobar policies amables, de ... era tan diferent l’estranger sobre els anys 65.
També recordo molt vivament que podíem negar ser españols tot dient érem catalans i els altres ens entenien i encoratjaven sense que ningú ens esbronques per dir-ho.
Va ser la nostra primera experiència a l’estranger. Van passar molts anys abans no pogués tornar a visitar el món. Altres circumstàncies i vivències, de les que no em penedeixo pas, ho impediren. 
Però a partir del 1993 vaig poder reprendre l’hàbit de viatjar i des d’aleshores no he parat. He pogut anar als cinc continents – tret d’Austràlia, Nova Zelanda, sí – trepitjant més de 65 països. He viatjat en tota mena de transports i he vist tota mena de persones. He dormit en els llocs més inversemblants i menjat coses estranyes.

FERRY A MYANMAR

Mai he tingut greus problemes amb les persones tot i haver estat en països dits com a conflictius com son el Iemen, Iran, Myanmar, Algèria. Aquest detall em permet afirmar que els dolents de debò no son els pobles sinó els seus governants.

Podria dir molt més però ara no és el cas. Em continua corsecant el cuc del viatge i per això ara estic treballant en un projecte per al 2018 que, com tots els projectes, pot ser es faci realitat tot sencer, en part o gens ni mica. Tant se val, mentre el somio i planifico ja viatjo amb el pensament i l’estudi.

Com dic sempre, soc un home de sort i dono gràcies a la vida que he tingut.


diumenge, 10 de setembre de 2017

PRE DIADA 2017

Devia ser el 2010 o el 2011 quan, a través de l’Associació Esportiva Baronia d’Escornalbou, vaig promoure la instal·lació d’una estelada metàl·lica al cim del lloc conegut com Enderrocada, a la serra de Pradell i l’Argentera.
La vam haver de muntar dus vegades i ens va costar una suada pujar ferros i eines fins allí dalt. Però va valdre la pena.
Avui havia proposat de tornar-hi per comprovar el seu estat. La veritat es que hi he anat sol. Sembla que el meu poder de convocatòria és nul. Malgrat tot, he fet la ruta proposada.
Efectivament, tal i com m’havien dir, l’estelada està malmesa voluntàriament. Cert que, possiblement, hagin ajudat alguns petits defectes de muntatge, però que alguna persona hi ha col·laborat, si més no a mi, se’m fa força evident. Sé prou bé quina mena de “persones” hi ha en aquest país.
Avui bufa un vent molt fort, de seré o mestral, no els sé pas identificar. I l’estelada està doblegada en contrari. Voleu més prova?
Continuo la ruta carenejant la serra. Vull anar al portell del Peiró per retornar a l’Argentera.
A l’inici del parc eòlic trobo un ramat d’ovelles. Caram! Fins ara sabia que sols hi havia cabres. Veig un corderet de poques hores atansant-se a una presumpta mare.
Avanço i veig una parella aturats a la vora de la pista. Un segon corderet de poques hores, sol i abandonat. La noia, amb sentit maternal, està desesperada, no el vol abandonar. Li sembla un crim. Li suggereixo que, a la brasa, deu d’estar riquíssim i s’esgarrifa.
El seu company i jo, plens de paciència i bona voluntat, agafem el corder i el situem amb el ramat. Però cap ovella sembla voler fer-se’n càrrec. Deixo la parella i reprenc la meva ruta.
Arribant al portell veig un gran ramat d’ovelles amb un pastor. Dedueixo que les que he trobat deuen ser la resta d’aquell ramat i em pregunto quin pastor abandona una cinquantena d’ovelles endarrerides i dos corderets.
El pastor s’allunya amb el ramat. Decideixo no anar rere ell, no és res meu ni la meva responsabilitat. De manera que, arribat al portell, baixo a l’Argentera.
Final de la caminada en un dia ventós i lluminós.

Un dia meravellós. 

doblegada per la marinada?

soldadura que ha resistit

a l'altre costat no ha resistit la soldadura?

insisteixo. Aquí dalt bufa fort el seré, no la marinada.

això també ho ha fet el vent?


morral blanc





d'aquí a un mes i a la brasa ... hummmm....!

divendres, 1 de setembre de 2017

VALL DE CARDÓS

Quan fa massa temps que no surto de casa o del poble m’agafa la “neurosi” i he de marxar, on sigui i com sigui. Sovint amb dos o tres dies en tinc suficient i la meva destinació és algun lloc de Catalunya en el que encara no hi hagi posat mai els peus.
Aquest cop ha sigut la Vall de Cardós, a Esterri de Cardós, i citaré l’allotjament perquè hi estat estupendament bé: www.casaborrut.com En Josep, La Teresa, la Júlia i el seu germà son molt atents, simpàtics i coneixen el seu entorn. I la cuina, molt bona.


A part del desig de marxar també volia deixar enrere la calor i la xafegor que tenim a la costa. Com més gran em faig més irresistible la trobo. Però al Pirineu també en fa de calor durant el dia, sort que a la nit fresqueja. 



El primer matí vaig anar a fer la volta recomanada per la Júlia. Sortint d’Esterri, pel davant de l’església, em dirigí al mirador del Cap de la Roca. Situat sobre un roquiser tenia una magnífica vista sobre Arrós de Cardós i tota la part sud de la vall. Fins aquí és una curta i fàcil caminada. Vaig baixar per un corriol clar i definit que m’acostà a Lladrós. Abans d’arribar-hi s’hi troba la indicació per tornar a Arrós de Cardós (1).



Va tocar tornar a pujar tot el que havia davallat. El corriol  circula per entre bedolls, xops i pins que el fan ombrívol i frescal. S’arriba a un segon mirador situat sobre una petita gorja que forma el riu Noguera de Cardós i que permet veure Lladrós, Lleret, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós, és a dir, tota la vall de nord a sud.


En un matí de sol però sense una calor excessiva i, molt important, sense xafegor, la vista i la caminada eren de 10.
Continuant la ruta s’arriba a Arrós de Cardós (1). Com el seu veí Esterri de Cardós son llogarrets de muntanya, tranquils, en els que durant el dia, és difícil trobar-hi algú perquè tots son feinejant al camp o a la ciutat més propera. Però la seva arquitectura, les cases de pedra, les bordes, tot .. es que m’enamora. Si fos mes jove hi aniria a viure sense dubtar.
Seguint les indicacions vaig trobar el corriol per retornar a Esterri. Altre cop pujada, però molt agradable de fer, pomeres, pereres, mores, xops, alzines, pins i, finalment, s’arriba al lloc de sortida.
Dinar al restaurant Florido de Ribera de Cardós. Volia menjar caragols a la llauna. No hi aneu pas. Mal servei i mal menjar.
A la tarda visita a Benante, amb una esglesieta romànica preciosa.  Podeu dir que soc un pèl macabre, però el més candorós d’aquestes esglésies romàniques pirinenques son els seus cementiris enganxats. Jo vull em cremin, però no em faria res reposar per sempre, i en terra, en algun d’aquests ossaris.











Lladorre on veig hi ha una ruta de ponts romànics. Tavascan i el seu pont romànic preciós. Aineto. Tots aquests poblets son una meravella. Les seves pedres de pissarra ennegrida pel temps, les xemeneies, les esglésies. Potser soc una mica antic o antiquat,  però aquí em sento i soc feliç. M’encanta aquest espai, aquest terreny.
Al vespre el cel es cobreix de  núvols foscos. Temps de muntanya. En Josep diu no plourà massa, que a ells, l’aigua, els arriba sempre del Nord i ara bufa del Sud.
Sopo. Bona cuina, casolana però amb detalls. Molt bona. La Teresa és una dona molt activa, bona emprenedora, bona cuinera, bona hostalera.
Dimecres matí no fa bona pinta. A la nit ha plogut intermitentment i ara mateix els núvols no garanteixen un matí per caminar. Baixant per la carretera trobo els voltors d’ahir, a 100 metres, descansant sobre les pedres, esperant marxem els “guiris” que els hem destorbat l’esmorzar, les restes d’un senglar que hi ha al voral de la carretera.




Lladorre, volia fer la ruta dels ponts romànics. Primer es passa pel molí del mateix nom. Un edifici restaurat de la part de dalt. Al soterrani, on hi arribava l’aigua, encara hi ha l’enginy mecànic que movia les pedres pel moldre el blat i el sègol. Una preciositat. Continuant la ruta s’arriba al pont de Borito, senzillament espectacular, una passada. De fet, dels ponts romànic que promocionen, aquest és l’únic autèntic, els altres estan refets i han perdut la seva gràcia, el seu encant. El de Borito, és una autèntica meravella, per ell mateix i per l’entorn.
He dit l’anterior perquè vaig caminant fins al pont de Santa Maria del Pont. Refet, no val res. I més tard trobaré el de Cassibrós, que també està refet amb molt poca gràcia, sols conserva autèntic les pedres de l’arc.








A la tarda vaig visitar al Monestir de sant Pere del Burgal, a Escaló. Una meravella. Cal anar-hi caminant durant uns 20 minuts. Fàcil. La construcció, refeta, és una impressionant. Al seu interior encara hi ha un petit fresc encantador. Des d’Escaló hi ha visites programades i guiades.
Des del mateix poble d’Escaló, vaig seguir la carretera d’Escart. Em cridà l’atenció l’existència de l’ermita de la mare de Déu de la Roca, com la de Mont-roig del Camp. La carretera, molt estreta, amb espai sols per a un cotxe. Abans d’arribar al poble es troba l’indicador i un espai per deixar el vehicle. Un corriol penjat, aeri, s’enfila decidit pel pendent de la muntanya en direcció a una ermita que es veu a la llunyania, encabida en la roca.

















Havia d’anar-hi, no me la podia perdre. Avís important, el camí no es apte per a criatures ni per a persones amb vertigen. Té molts trams que els han hagut de refer construint marges de pedra. Veus com la carretera et va quedant sota, a uns 100 metres, o més,  de distància. Si et trobes algú de cara, haureu d’aturar-vos i cedir pas amb compte. Avui estic sol. Realment aquest corriol no te gaires petjades, vol dir que es poc transitat.
L’ermita està totalment integrada en la roca, d’aquí el seu nom. M’encanta, el lloc, la vista, el camí, el fet d’haver pujat, de vèncer la mandra. Ostres que bé que estic!!!

Em va caldre baixar aviat. Els núvols amenaçaven pluja i algunes gotes van aterrar a la meva closca descoberta. En cas de tempesta, per aquest corriol, les pots passar magres. Avall. Encara vaig poder recollir algunes branques de farigola florida.
De retorn a l’hotelet en Josep em diu: A Escart no s’hi arriba ni per terra, ni per mar ni per aire. S’hi arriba per la roca. I és així. Escart és un llogarret enmig de les muntanyes de roca, tancat en una petita vall. Una passada.
Sopar i dormir. M’encanta el Pirineu. De fet m’encanta la muntanya, perquè les meves muntanyes de la Baronia d’Escornalbou, més menudes, menys tancades, amb pobles més accessibles i una arquitectura diferent, també m’agraden i molt.
Un parell de dies feliços per a un home que diu haver estat sempre de sort.


NOTA 1 – En alguns llocs trobo l’accent obert i en d’altres el tancat. Sobretot en el poble d’Arrós de Cardós.