DES DEL MAS DE LA COIXA A PUIGCERVER

Ahir es va calmar el vent i aquest matí encara era quiet. Feia fred, però sense el vent es notava menys. He tingut la temptació d’anar a l’hort a cremar fulles però no, he anat a caminar, no em puc endropir amb excuses banals.

Vaig veure al mapa que hi figurava el camí de les Irles a Puigcerver i aquest ha estat el meu destí d’avui.

Davant mateix de l’entrada per carretera de les Irles hi ha les restes de l‘antiga N-420 que menen al mas de la Coixa on un pal indicador marca  clarament el camí a seguir. Cosa estranya està força net. Com també amb evidents rastres de motos. Caram, noi! Tot i estar prohibit mira que n’hi passen de motos per tots els camins, corriols i senderons!

Més val ho deixi.

El primer quilòmetre és d’ascensió continuada. Es passa per una antiga pedrera, avui molt dissimulada i  consumida per la vegetació. Hi ha trams molt directes, massa diria jo. Em fa l’efecte que no és el camí antic sinó una adaptació. Però ja va bé. Abans de la pedrera hi ha una magnífica alzina.

Al quilòmetre, un pal indicador diu que podem continuar pujant a Puigcerver o bé baixar a Riudecols. Naturalment, avui toca pujar.

A partir d’aquí el camí es complica. És una zona de tobogans, concretament quatre. L’orografia no permet anar cinglejant o ascendint suaument resseguint els vessants, de manera que cal ascendir un turó, per després descendir-lo i pujar al següent, fins a quatre cops i a quin més dur que l’anterior. Ho trobo un  exercici fantàstic. Sols son dos quilòmetres, però exigents, molt bons per les cames i per la respiració.

LES IRLES

Des del pal citat, tot el recorregut passa per boscos de bruc i alzines amb algun pi despistat en punts molt concrets. És preciós, magnífic, una ruta que cal fer i gaudir i que ofereix vistes esplèndides, llevat del que queda del Puigmarí.

Els darrers 500 metres son de pista fins al peu de l’ermita de Puigcerver. Els núvols prims han tapat el fluís sol hivernal i el vent del nord comença a bufar. Toca baixar.

ESCORNALBOU I SERRA DE L'ARGENTERA

Com deia, el vent del nord cerca desequilibrar-me a la carena pedregosa. Pel seu efecte els ulls em ploren i  no veig bé on poso els peus en el pedregar del camí. Cada cop bufa amb més força i la sensació de fred augmenta.

Supero tres tobogans i dins el quart ja percebo que l’orografia em protegeix del vent desfermat que bufa a les altures.

Al mas de la Coixa ja no és tant fort. Tres horetes de caminada exigent que m’han satisfet.

Vèncer la mandra sempre té premi.

PUIGCERVER

LES IRLES, antigament era població autòctona, ara és una pedania de Riudecols. Com a molts llocs de la zona, vivia de les pedreres de granit. Es diu que hi van arribar a viure 300 persones que treballaven a les pedreres. Moltes d’elles forasteres, vivint en hostals i pensions. Actualment no en queda cap de pedrera, les antigues llambordes dels nostres tradicionals carrers han estat substituïdes per l’asfalt. De les Irles n’hi ha constància al 1243 quan formava part de les terres senyorials dels Arcs. Va passar al domini de la baronia arquebisbal d’Alforja en el dit any de 1243.  

TRAM DE CAMÍ

PUIGCERVER

Afegeix la llegenda

Afegeix la llegenda

PROJECTE GAIREBÉ POLIT

No m’agrada massa anticipar coses. El futur és únicament una previsió incerta ja que no sabem si arribarà, o bé si quan arriba, és donaran les circumstàncies que hem previst.

Com diu una persona del poble, la vida es divideix en tres parts, la primera de 0 a 30 anys, la segona de 30 a 60 anys i la tercera de 60 a ... i jo ja estic en aquesta tercera situació amb els meus 66 anys.

No tinc por; bé, tampoc és que m’agradi massa el que em va arribant, però en no tenir remei ... ho vaig acceptant, cada dia de millor manera. I m’agradaria que fos caminant per la muntanya, que el meu cos quedés a benefici de la natura, de les formigues, les abelles, les mosques, dels senglars, de les genetes, dels ocells.

Bé, deixem a banda la filosofia barata i centrem-nos en la realitat.

Enguany no he viatjat massa. Ho trobo a faltar. Però he omplert els dies amb d’altres objectius que m’han enriquit. I mentre els gaudia he anat planificant el 2018. Sembla absurd ho faci, oi? No. No és així. Tinc ganes de viure i de fer coses, moltes. Al mateix temps tinc la consciencia de que no sé si arribaré a fer-les. I me’n fot, perquè mentre planifico el que m’agrada ho passo bé.

De manera que tinc tot el 2018 planificat. I la faré grossa. Això espero. I si no faig exactament el que he planificat però s’hi assembla, també estarà bé. Voldrà dir que estic vivint la meva vida, els meus desitjos, els meus afanys. I ara, ja, és l’únic que compta. No sé si viure 66 anys 11 mesos i 30 dies o bé 95 anys rodons. Res de tot això està a la meva mà, excepte que opti per ...i de moment no en tinc ganes (ni valor).

Crec que encara puc fer moltes coses, moltes i que me les he guanyat. I que fent-les puc aprendre moltes més coses. Ostres!, què feliç soc quan aprenc coses, quan m’enriqueixo amb nous coneixements. De manera que, de moment, no penso renunciar a aprendre a descobrir a investigar.

Com deia, noi diré pas ara el que tinc previst pel 2018, però als meus fidels seguidors us prometo que ho anireu sabent. Sempre i quant continueu seguint-me, es clar.

Us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de llegir el que escric.

TRAM DEL PR C-53

El fred hivernal comença a aparèixer i fa de bon caminar, sobretot, si no fa vent. He quedat amb en Wili per recórrer algun dels camins que encara em queden per fer a les rodalies del territori de la Baronia d’Escornalbou.

sempre he pensat que és bo tornar a la natura el que ella ens dona

Deixem el cotxe al coll del Guix. Realment hi fa fred. Comencem la caminada baixant direcció la font de Massanes,la qual deixem a la nostra esquerra, com també el que queda de l’alzina de l’Escoda que ja he comentat no fa massa dies.

Quan arribem als Estrets, girem 180 graus, però pel PR C-53. Aquesta ruta s’inicia a Falset i hauria de dur a la Mola de Colldejou. L’havia vist diverses vegades sense que mai m’hagués decidit a caminar-lo. Avui ha arribat el dia.

És un camí preciós ara a la tardor. Obac, cobert de bosc i, en aquesta època, amb tot de fulles de diversos tons sobre el terra o a punt de caure. Continua fent fred, però amb la pujada el cos s’escalfa més i cal traure’s algun dels folres que duem.

En un petit replà trobem una alzina de 4 branques preciosa.

Sorprenentment el camí es fa curt i de fàcil caminar. Arribem al GR-7, al camí dels Revolts, que ve de Llaberia per anar a Colldejou, o a l’inrevés, com més us agradi.

Continuem pujant. M’agradaria trobar un camí de pastor que, recinglejant la serra, duia del camí dels Revolts a sota el radar meteorològic. Ho intentem dos cops sense èxit i renunciem. De ben segur que hi és, però avui no toca. En la recerca trobem restes d'una carbonera, treball dels nostres padrins.

Una mica d’esmorzar i continuem fins al portell dels Revolts. Fotografia i retornem.

al portell dels Revolts

Una caminada més que plaent, no massa exigent, potser haguéssim pogut fer una mica més, però tampoc cal. Les muntanyes sempre son allí i demà serà un altre dia.

CAP DE SETMANA VARIAT

Dissabte 25

Després d’un divendres tens em convenia passar unes hores de dissabte matí caminant. Em quedava anar de Porrera al coll dels Feixos, ruta que vaig intuir diumenge passat, tot anant del mateix poble al coll de Cortiella.

Avui m’he volgut estalviar els quasi tres quilòmetres de ciment que hi ha fins la desviació i els he fet amb cotxe. D’allí en surt una pista en bon estat que va pujant de manera suau i vorejant muntanyes i valls, de manera que dona força tombs i retombs.

Realment el recorregut no té massa per explicar, no hi ha grans vinyes i la majoria son finques i masies mig abandonades o del tot. Tampoc hi ha bosc excepte en algun tram.

Trobo l’ermita de santa Maria, un edifici estrany i enrunat. Al seu costat una masia extraordinàriament alta i, a pocs metres, la boca d’una mina, ara tapiada.

Des d’aquí queda poc per arribar al coll dels Feixos on un pal indicador informa de les diferents destinacions a que puc optar. Però el meu objectiu acaba precisament aquí.

Retorno al punt d’origen. El matí ha sigut grisot, ennuvolat, amb un vent més aviat fresquet.

Diumenge 26

Ja es pot anar des de Duesaigües al coll de la Teixeta per camí.

Sortim del poble per la carretera que mena al coll. En arribar a la font del Barrancó, la deixem per continuar pel camí dels Massos que seguirem fins gairebé al final on ens cal prendre una pista clara a la dreta que ens manté paral·lels a la carretera que passa per sobre nostre.

Al cap d’un centener de metres, deixem a la dreta una desviació per anar a una caseta moderna i perfectament mantinguda i ja enllacem amb la nova pista, molt ample, que ens farà arribar a una de les rotondes situades al coll de la Teixeta.

Avui fotia més fred que ahir i, a estones, un bon vent. Sort del sol.

Un matí magnífic.

LA GARRANTXA

De quan vaig anar al Mollò a menjar “lo rollo” amb la gent de Porrera que m’havia quedat pendent trepitjar el camí per on ells arribaven i que anomenaven: la Garrantxa.

La Garrantxa era un llogarret d’una desena de cases, habitat per gent dedicada, naturalment, a l’agricultura de muntanya. A no massa distància encara hi podem veure les restes d’altres masies, algunes d’elles força grans.

LA GARRANTXA

DETALL D'UNA CASA DE LA GARRANTXA

Pel que fa al llogarret, fins i tot queda una era en bones condicions i construïda de totxo cuit. La majoria de cases son enrunades.

L'ERA DE LA GARRANTXA

Surto de Porrera per sobre del pont que salva el riu Cortiella, la llera del qual, portaré durant força estona a la meva dreta. Aquesta primera part no es massa agradable de caminar car és tota cimentada. La part agradable és la d’anar resseguint el riu. Hom recorda els terribles aiguats del 1994 que van fer tan de mal al poble de Porrera i d’altres indrets del Baix Camp i del Priorat. Avui, el riu, és un inofensiu filet d’aigua.

En aquest tram segueixo el GR 174, per cert força mal marcat i amb escasses pintades. Al quilòmetre 2,6 i a l’alçada del mas del Manescal, el GR gira a la dreta per anar a trobar el collet dels Feixos, jo continuo amunt, ara vorejant el barranc de la Garrantxa.

PONT PER SALVAR EL CORTIELLA I ANAR AL COLLET DELS FEIXOS

Passo per sota del mas d’en Pubill, una majestuosa masia situada damunt un turó i rodejada de vinya. Després el mas dels Rocals i el de cal Peyri per arribar a la Garrantxa als 4,6 quilòmetres.

MAS DEL PUBILL

Tot i haver començat a les 9 del matí, l’ambient és força fred, i el gebre és present a la majoria de raconades. Les vinyes, ja mig pelades i les fulles que queden han adquirit el típic to marronós de la tardor. El sol s’alça poc i les muntanyes que tanquen la vall no permeten que escalfi el seu fons.

A partir del llogarret de la Garrantxa començo a seguir el recorregut del barranc del mas del Licor. Primer trobo el mas d’en Fermí i més endavant la caseta de l’Amador. El mapa diu que hi hauria d’haver un tram de camí empedrat, el cert es que, sigui pel que sigui, no hi és. Aigua, bicicletes i motos el deuen haver malmès.

A partir del darrer mas (473 metres) la pista esdevé corriol i comença a pujar clarament. El paisatge s’ha transformat i camino per llocs boscans d’alzines i algun pi. També algun tram assolellat, sense arbres i més amunt, ja gairebé dalt de tot, el que més abunda és el bruc i l’arboç.

Arribo al coll de Cortiella, on hi ha la pista que des del coll d’Alforja mena a Puigcerver. Objectiu assolit. Ara toca recular per tornar a Porrera a recollir el vehicle i a dinar. Que me l’he guanyat.

Tot i que el sol escalfa més, ara bufa un vent fred que fa la caminada força agradable tot i que m’obliga a cobrir el coll.

A la plaça de Porrera algunes persones hi fan el vermut sota els arbres i a l’escalfor del sol.

ELS COLORS DE LA TARDOR

Per a mi ha estat una matinal perfecte, 16 quilòmetres no massa exigents a través d’un espai que mai havia caminat.

I mentre escric això, a través de l’ordinador, sona la música de B B KING i els seus blues. Meravellosa combinació.

Soc un home de sort.

DE LES BORGES DEL CAMP A L'ALEIXAR

He deixat el cotxe a la riera d’Alforja, en el punt on hi ha un pal indicador que diu hi ha 5,85 kms fins l’Aleixar.

Primer trobem 100 metres fina la carretera C-242 de les Borges a Alforja, poc després d’una rotonda. Aquests primers metres ja deceben perquè hi ha un gran matalàs abandonat al mig del camí. Què hi farem, és el món modern, la civilització.

impossible abraçar-lo una persona sola.

Traspasso la carretera i comença una pista cimentada. A molts pocs metres un enorme i grandiós pi em saluda. Li han hagut de tallar algunes branques que devien afectar al cablejat elèctric de la vora; tot i així conserva una copa i majestuositat impressionants.

 Continuo per la pista cimentada i en un moment en que per l’esquerra marxa una pista de terra i per la dreta continua el ciment i els senyals son poc evidents, trio d’anar per la pista terrera, em fa l’efecte és més autèntica. Error. Calia anar per la cimentada.

Sigui com sigui, aquest error em du per zones desarbrades, plenes de matoll i amb restes evidents d’haver estat una zona plena de pedreres de granit. Recordo el llibre sobre elles i els picapedrers de les Borges que tinc a casa i reconec que, en aquest municipi, n’hi devia haver moltes, car, giri o giri la vista, se’n veuen restes.

Quan la pista s’acaba em veig avocat a seguir un corriol que, recorrent més pedreres, em durà a la pista autèntica. Em fa l’efecte que aquesta ruta ha estat oberta per la mà humana i de manera voluntària. La segueixo i faig cap a un conjunt de tres miradors sobre el Baix Camp amb les Borges del Camp en primer terme. 

Tots els miradors estan ben condicionats amb proteccions per les caigudes i bancs. Naturalment també estan afectat pel civisme ¡ la tolerància i educació actuals, és a dir, els plafons il·lustratius han estat destruïts per mans humanes ben formades i amants de la natura. Meravella de societat.

No deixo la pista fins trobar un nou pal indicador. Sort que en trobo un.

D’entrada erro i pujo al cim que alguns coneixen com de l’estelada. He de refer la pujada i seguir el corriol que baixa, el qual, finalment, em du a una pista.

La segueixo per l’esquerra i pas  a pas, poc a poc, metre a metre em du fins al que queda de sant Antoni o de la seva ermita. Tinc l’Aleixar baix, a tocar, a pocs metres, però ja en tinc prou.

Trobo una parella i em diuen com podria anar a Maspujols i d’allí, potser a les Borges. Però avui no toca. 

Retorno pel mateix lloc. La ruta no es que sigui massa atractiva però ajuda a conèixer el territori i té uns tobogans que enforteixen les cames. Ideal.

Volia anar al forn de les Borges però tot és ple, de manera que, avui, patata, bajoca i ceba. Malgrat tot ha estat un matí perfecte, meravellós.

CAMINS DE LA TORNIOLA I DE L'ULL DEL BOU

Avui he fet una de les coses que més m’agraden: ensenyar nous camins a persones que saben apreciar-ho i amb les que la convivència d’aquestes hores és un plaer.

Son camins que fa dies vaig descobrir en una de les meves solitàries sortides, però no havia tingut l’oportunitat de gaudir-ne en companyia. Primer la calor de l’estiu i després compromisos diversos ho havien endarrerit fins avui.

Noelia, Santi, Marta, Francesc i jo ens hem trobat a la Torre de Fontaubella. D’allí amb cotxe fins a la font de Fontesaubelles per agafar el camí de Massanes, el qual ha obert la caminada. Eren sobre les nou del matí i feia fresca tot i el canvi d’hora que ha trasbalsat el son d’alguns de nosaltres.

En pocs minuts hem arribat al coll de la Torniola on hem decantat a l’esquerra per seguir el camí del mateix nom. Inicialment aquest camí està poc net però es pot anar seguint. A pocs metres trobem un clot del que en Francesc intenta saber-ne la profunditat i si va més enllà del que embla.

Continuem la marxa, sempre ascendent fins trobar, a la dreta, un segon clot que, aparentment, sí pot tenir més recorregut que l’anterior. És per aquest motiu que no se si anomenar cova de la Torniola al primer o al segon forat. Em caldrà trobar algú que ho sàpiga del cert.

Forat superior

A poca distància hi ha una petita ascensió molt directe, gairebé una lleugera grimpada i al seu cim, un pedrís des del que contemplar una ample panoràmica. Al sud la Punta de Baix de la Mola, a l’Est no massa vista, al Nord i llunyà, el Montsant i entremig els turons de la Torre, de Pradell i de Porrera, al Nord Oest, Marçà, La Figuera, Vilalba i altres. A l’Oest, la Tossa del Mal Pas, la vall de Ritort, Castellnegrar, i la serra de la Miranda. A sota la vall del Massanes.

Esmorzem. No fa vent i ens il·lumina i escalfa un solet no massa fort però suficient. La xerrada surt fàcil. Les bromes i les rialles, encara més.

Reprenem la ruta per camí no massa fressat però evident. Tota l’estona estem caminant per sobre de la partió dels termes de Colldejou i de la Torre.

Arribem a un coster pedregós, sense ruta definida. Hem de fixar-nos en les fites per arribar a la següent carena. Un cop allí ja és fàcil la orientació i cal seguir direcció Sud, de cara a la Punta de Baix.

Abans de deixar-nos cobrir per l’ombra de la citada punta, ens desviem a la dreta per un corriolet bastant evident i que baixa decidit. És l’inici del camí de l’Ull del Bou. Entrem en un primer bosquet i en sortir, ja veiem el forat a la paret de la Mola anomenat Ull del Bou.

Ens preguntem si s’hi pot arribar. És probable que antigament fos possible, car es sap que, per allí, hi ha una font o un arreplec d’aigua, però actualment caldria ficar-se entre la brossa i no sembla fàcil.

La Torre de Fontaubella

El camí va, més o menys, cinglejant la part de ponent de la Mola en sentit descendent. En un punt trobem el que podria ser l’enllaç amb la canal dels Clavellers. Més endavant fem cap a una zona que es va cremar a final del segle XIX i en la que no hi ha tornat a créixer la vegetació. Acabat aquest tram tornem a entrar al bosc fins a enllaçar amb el camí de les Processons i d’allí, gairebé immediatament, el coll del Guix.

A partir d’aquest moment continuem per la pista força coneguda que baixa fins al mas de Magrinyà. Deixem a l’esquerra el camí dels Revolts i abans d’arribar a la font de Massanes en Francesc ens fa veure un pou d’aigua que no coneixia. Passada la font, les restes de l’alzina de l’Escoda, un tronc magnífic i la capçada trencada per un llamp i una ventada. Una llàstima perquè era un exemplar fora de sèrie.

Arribem a la desviació del camí de Massanes que du a la Torre per retornar al punt original. Ens toca pujar altre cop fins arribar al coll de la Torniola. Ara un curt descens fins al final de la caminada.

El vehicle ens espera on l’hem deixat i amb ell tornem a la vila. Una cerveseta, uns breus comentaris sobre la ruta i altres coses i final.

Ha estat un plaer, per la ruta, per la companyia i pel dia.

DADES TÈCNIQUES

Distància: 7.775 metres

ascensió acumulada: 549 metres

altura mínima: 413 metres

altura màxima: 746 metres

Desnivell màxim: 332 metres

Durada: 4h 13'

temps en moviment: 2h 51'