dilluns, 27 de febrer de 2017

UN NOU CAMÍ PER PUJAR A LA MOLA

Em van dir que hi havia un camí per pujar a la Mola que no coneixia. M’ha faltat temps per anar-hi.
Surto de la carretera de Colldejou a La Torre i passo per la font de la Sèquia o del Noguer i desprès per la dels Clots, amb una aigua clara i transparent, en gran part degut al fred.
FONT DELS CLOTS
FONT DELS CLOTS


De moment segueixo pista que, en acabar-se, esdevé corriol. Pel que veig es un lloc poc transitat, el terra no te gaire senyals d’haver esta trepitjat i, conseqüentment, en algun punt el camí és una mica dubtós . Successivament vaig trobant marques antigues i fites que m’asseguren la bona direcció.
El lloc és el típic d’aquesta banda de la Mola, obaga, amb un bosc ple d’arbres i matolls, alzines, pins, arboç i més amunt algun teix. El matí es fresquet i fa de bon caminar tot i que el pendent exigeix esforç.

VISTA D'UN TRAM DE LA PUJADA

El mapa diu que hi ha un altra tram de camí del que sols n’he pogut fer una part inicial, desprès no tenia continuació, o no l’he sabut trobar.
Finalment s’arriba a la paret del cingle, prop de la Foradada, a una alçada d’uns 714 metres.
Des d’aquí i seguint el camí del cingle podem anar a dreta o esquerra per pujar al cim.

Interessant, ja en tinc un més.

diumenge, 19 de febrer de 2017

SEGONA CAMINADA DE LA RUTA DEL BARO

Sortim de la plaça de la Font de Vilanova d’Escornalbou per anar a trobar l’antic camí a Colldejou en el que encara hi ha restes de l’antic empedrat que el temps i les motos no han pogut somoure.
Fem cap la Pinar el Llop de Dalt, avui dia creuat per pistes fetes per les empreses que exploten el terreny per extraure’n pedres i sorra. Passem a la vora d’una d’elles, abandonada per la crisi, baixarem per la zona de lo Fanguitxar fins al barranc de la Borda. Allí agafem un corriol que ens ha de pujar fins sota el cim del Bec de la Gallina Cega (nom modern). Aquest corriol té un fort desnivell però es puja en 15 minuts; actualment està força brut igual que el que trobem dalt de tot i que, per la dreta, ens mena fins el corral de l’Ermitana. Es una pena que ningú s’esforci en conservar els camins “tradicionals” (1).
Del pla del corral en surten quatre camins, el que venim, el que puja al Bec, el que baixa per anar a Colldejou i el que seguim que ens ha de dur fins al Coll Rodó; aquest encara esta mig net i es pot seguir fàcilment.
Al Coll Rodó ens espera una pista que seguim per la dreta tot veient la cova dels dos ulls i altres erosions fetes pel vent i la pluja a la roca i que segons una opinió podrien haver estat motiu d’inspiració d’Antoni Gaudi per alguna de les decoracions als edificis per ell projectats. Personalment no m’ho crec però veus més autoritzades que la meva diuen que “podria ser” tot i que no poden demostrar-ho (2).


Al collet de la Desenrocada deixem la pista i per un senderó (3) anem a trobar la pista de la zona dels Brams que ens baixarà altra cop a la pedrera abandonada.
Des d’allí pugem pel camí dels Algars i el seu coll per tornar a passar per davant de la granja del Mateu i baixar a Vilanova, ara per pista, per poder anar a visitar la magnifica alzina que hi ha al barranc de Vilanova.


Personalment encara faig un parell de fotografies  a una zona “nevada” per pètals d’ametller. Encara ens queda un mes d’hivern però la primavera comença




a fer sentir els seus efectes, el romaní, l’ametller i alguna altra planta han tret flor i el camp comença a estar preciós de color i olor. L’ametller deixa caure suaument els pètals de les flors i cobreix el terra com si fos una nevada. La natura es un espectacle en ella mateixa. I l’home el seu principal assassí.






NOTES
(1)         Aquest NO és el camí tradicional. El bo pujava pel barranc de la Borda, de manera suau, apte per als animals. Però amb la voluntat que tenen els ens oficials es fa molt difícil recuperar-lo. Se’n deia “el camí dels vinaters” i anava del Priorat fins al mar per baixar el vi i pujar queviures.
(2)     De tota manera és bo hi hagi aquesta llegenda per veure d’impedir l’estupidesa de fer una pedrera en aquesta zona.

(3)         Aquí trobem uns motoristes. Els diem si saben que està prohibit el seu pas per senderons, diuen que si, molt formals en la conversa i reconeixen fan una cosa prohibida. Desprès de la xerrada, continuen fent el que saben està prohibit. Espectacular. Exemplar.

dimarts, 14 de febrer de 2017

EDINBURGH I UN PARTIT DE RUGBY

Una de les coses aparentment bones del sistema es que per veure la TV has de pagar. Sembla que la taxa va a la BBC la qual, per aquest sistema, no depèn del govern i és més lliure, si bé això també pot ser teòric.
Avui és un dia de perdre el temps. Em llevo aviat i acabo de tancar la maleta, cafè i marxem. Facturar i esperar. Una hora de vol tranquil i tornar a esperar fins les 3 de la tarda en que m’obrirà en Dani. Entre que arribo i prenc possessió de l’habitació i em situo a ciutat, serà fosc i hauré de procurar-me alguna cosa per menjar avui i demà matí; no tinc mínima idea de com funcionen aquí els comerços i restaurants.
El control d’equipatges a la sortida de Bristol ha estat exhaustiu i primmirat; amables i pulcres però potser filen una mica massa prim. M’han fet descalçar i tot i també les sabates han estat definides sospitoses per l’escanner. En fi, l’he passat i ara soc a Edinburgh el  65è país en el que he posat els peus.
Aeroport d’Edimburg, 3 de febrer de 2017                                          13:00
 


El dia 3 a la tarda em vaig dedicar a recórrer els llocs més cèntrics. Vaig pujar a Calton Hill, on hi ha el monument a  Nelson i des d’on hi ha una panoràmica gairebé complerta d’Edinburgh.
VISTA DEL CASTELL DES DEL CALTON HILL

I tenen trens escocessos!!! No com a Catalunya que hem de patir les deixalles dels españols. 
TRENS ESCOCESSOS

Avui, dissabte, dia 4. Pel matí he usat el bus turístic. Venent bitllets una dona de Gijón. Aquesta mena de busos s’han posat de moda a totes les ciutat i es una bona manera de voltar-les, més o menys, completament passant tot el dia.

El que si trobo molt car son les entrades als llocs turístics, 16,5 GBP per entrar al castell (son 20€). En canvi el menjar el trobo més econòmic del que em pensava. Vagi una cosa per l’altra.

A L'ENTRADA DEL PALAU DE HOLYROODHOUSE

PALAU DE HOLYROODHOUSE

CARRER QUE PUJA DEL HOLYROODHOUSE AL CASTELL

CASTELL

SORT. Sort he tingut de decidir anar a l’estadi aviat. Al tram anàvem com anxoves i a totes les aturades algú pressionava per entrar. Ha estat la part negativa de l’espectacle. A mi que no m’agrada la massificació m’he anat a fotre enmig d’ella. Va ser construït el 1925 i refet el 1995. Hi caben 67.800 persones totes assegudes.
ENTRADA A L'ESDEVENIMENT

Per a mi l’arribada ja ha estat emocionant en veure tanta gent per un partit de rugby. Durant tot el matí, en el meu tomb per la ciutat, anava veient els colors verds i blau fort d’Ìrlanda i d’Escòcia, respectivament.  Ja al tram han començat els càntics escocesos foten-se dels irlandesos i aquests amb un somriure.
Ja dins l’estadi he hagut de trobar el meu lloc, però tot esta ben indicat i ho he trobat aviat. A la meva dreta una parella d’irlandesos. A la meva esquerra una àvia i una parella, les dones escoceses, ell irlandès. Al voltant, tot barrejat.
Aquesta gent fan tota una parafernàlia a cada encontre. Han sortit dues bandes de música, una per cada país a interpretar l’himne nacional. I darrera d’elles una gran bandera per cadascun. A les pantalles de l’estadi anaven presentant als jugadors.
PREPARATIUS 

Desprès han sortit dos abanderats, els nens típics i darrera d’ells els equips i els arbitres. Han sonat els himnes nacionals, cantats pel públic. L’escocès concretament m’ha fet fredar, a la meitat, la banda ha deixat de tocar i el públic ha continuat cantant l’himne “a capella”.
DURANT L'HIMNE NACIONAL ESCOCÉS 

Osties, no he pogut contenir l’emoció. Com m’agradaria que un dia no llunyà pogués veure alguna cosa semblant animant Catalunya.

A l’hora prevista ha començat el partit. Escòcia ataca i pressiona als irlandesos. S’acaba la primera part 21 a 5, Escòcia ha fet tres assajos i els ha transformat. Irlanda un assaig.
M’ha sorprès que el públic canta i anima poc, sols en moments crucials. Al camp hi ha bastant de silenci. Quan un equip llança un cop de càstig contra pals, tot hom calla, permeten que el jugador es concentri. Igual que al futbol. No he sentit cap insult ni paraula violenta ni de menysteniment,  ni tan sols vers l’àrbitre al qual els jugadors han respectat en tot moment, sense protestar cap de les seves decisions. Igual que al futbol.
IRLANDA ATACA, ESCÒCIA DEFENSA. UNA MAUL

A la segona part Irlanda ha sortit a guanyar i s’ha posat al davant del marcador 21-22. Al final Escòcia ha tirat de proud (orgull), amb una forta pressió ha aconseguit arraconar  els irlandesos i amb dos cops de càstig els ha vençut, però de poc li ha anat.
Retorn a l’habitació, canvi de roba i passejar una mica amb la darrera llum del dia. He fet realitat un dels meus somnis més antics. Com sempre dic, soc un home de sort, amb una vida afortunada.
SÍ QUE HI SOC, SÍ

Veure "en viu i en directe" un partit de rugby de la Copa de les 6 Nacions ha estat, per a mi, un somni llargament desitjat que, finalment, he pogut fer realitat. Ara sols em queda veure els ALL BLACKS i, si no hi ha entrebancs ho faré el 2018.
Demà torno a casa. Uns quatre mesos per sud Amèrica, cap d’any a Holanda i ara Anglaterra i Escòcia. Potser arriba el moment de reposar una mica.

Edinburg, 4 de febrer de 2017                                                           18:30



NOTES SOBRE EL RUGBY
Una frase molt il·lustrativa: Una antiga dita britànica diu que "el futbol és un joc de cavallers jugat per pinxos i el rugbi és un joc de pinxos jugat per cavallers"
El seu origen més documentat està en el col·legi de RUGBY on es van redactar les primeres regles el 1845.
No va ser fins el 1895 i primers anys del segle XX que no es va formar una lliga regular.
Pel que fa a l'actual torneig de les 6 nacions, va començar el 1883 competint únicament les 4 nacions britàniques. El 1910 s'incorpora França que en serà expulsada el 1932.
El 1947 es reprén el torneig amb França. El 2000 s'incorpora Itàlia i el 2001 es crea el mateix torneig però femení.
Des del 1996 és considera un campionat d'Europa de Rugby

UNA SETMANA A BRISTOL

Tinc mancances en anglès i vaig decidir passar uns dies amb una família per fer una immersió total i global. He anat a petar a casa la Clare Hartland Calascione una dona que és dedica precisament a això, a tenir persones a casa, fer-los classe unes hores al dia, dur-los a passejar per la ciutat i rodalies i conversar força, de manera que o t’espaviles o et quedes fora de joc, cosa que ella tampoc et permet.
Amb la Clare hi viuen els seus dos fills i, actualment, un nois suís que estudia a la STEINER SCHOOL i practica rugby amb un equip local. A mi m’ha tocat dormir a casa la seva mare, una dona madura però plena d’humor, xerraire i que no para de fer coses manuals en tot el dia.
La immersió en anglès, total. Aquí si no puc explicar en anglès el que vull dir, no hi ha manera, i tampoc a l’inrevés. M’entenen, cert, però tinc un nivell baix i em manca lèxic, molt lèxic. No crec que amb 6 dies aconsegueixi millorar molt però alguna cosa faré. I calia intentar-ho, que carai!.
Bristol, diu la Clare, és una illa d’esquerres i verda en mig del blau de dretes anglès; una ciutat de 500.000 habitants amb un riu pel mig i damunt uns turons. Tots els seus carrers son amb corba, res de quadricules que facin fàcil la orientació i costeruts.
Al mig de la ciutat hi havia el port que ha quedat en desús a efectes comercials marítims, no te el calat suficient per a grans embarcacions, de manera que als antics molls i magatzems ara hi ha bars i botigues i passejos; dissabte a la tarda tot s’omple de gent passejant o bevent i menjant en algun dels locals. En principi no sembla que Bristol pugui ser una ciutat espectacular o tenir res d’especial.
ANTIC PORT

La casa de la Clare és situada dalt un turó, tot i que no te vista, diu te una antiguitat de 150 anys i realment ho aparenta. A l’entada del carrer hi ha la típica cabina telefònica anglesa, i a l’altra punta una església, A banda i banda cases unifamiliars, algunes juntes d’altres separades, de dos o tres pisos i amb jardí davant o darrera. Totes les edificacions es veuen de la mateixa època i algunes han estat poc actualitzades. Per exemple la casa on dormo té una porta
LA CASA ON DORMIA
 de fusta que no han pintat des de fa .... i amb un pany que encara va amb una
CLAU DE LA CASA
 clau de gorja.  A l’interior s’hi endevina molta fusta coberta de moquetes i catifes, habitacions menudes plenes d’objectes, recarregades. Tot molt especial. No acabo d’entendre que amb la quantitat d’hores de foscor que tenen tinguin aquestes cases que, d’alguna manera, son opressives, mig fosques perquè també la il·luminació és escassa, esmorteïda. És un ambient totalment contrari al nostre de llum i color, de cases obertes al dia i a la nit, mediterrani.
Bristol, 29 de gener de 2017                                                             08:20

El matí ha aparegut núvol i amb una pluja lleugera. Desprès d’esmorzar hem anat a acompanyar en SUVIA a jugar un partit de rugby. Aquì a la majoria de gent se’ls en fot que plogui o no, plovent estan al seu ambient. La Clare i jo hem anat a caminar una mica tot fent temps a que s’acabés el partit i conversant. No sé si milloraré gaire entendre els angloparlants perquè ella em parla molt suau i poc a poc. A sa mare l’entenc molt poc perquè  em parla com ho fa sempre, ràpida i amb accent. El meu problema no és tan sols entendre la seva pronuncia si no tenir més lèxic i conèixer adequadament la construcció de les frases en les que ells afegeixen els DO, DON’T, DID, DIDN’T, DOES i DOESN’T. En fi, es farà el que es pugui.
Tot i tenir poca cosa BRISTOL és agradable, hi ha molts edificis amb la que, per a mi, es arquitectura britànica, potser georgiana. Amb Clare hem parlat d’anar a llocs similars a STONEHENGE i a BATH. Del primer em diu que sí, que potser impressiona però que actualment esta protegit per una tanca i no pots accedir-hi a més que sol estar ple de turistes. Diu coneix d’altres llocs en els que pots veure similars cercles de pedres i tocar-les. Del segon diu és una ciutat patrimoni de la humanitat en la que hi ha moltes restes romanes i angleses essent molt agradable de veure i visitar. Fàcil d’anar-hi i a la vora de Bristol. Stonehenge és més lluny i també cal agafar tren o bus. Anar-hi amb cotxe no li agrada.
Hem fet classe a la tarda i, certament, em falla la base, la gramàtica. Crec que podria aprendre força bé l’anglès amb una immersió total i més llarga. Potser podria acollir a casa meva estadants de parla anglesa a canvi de l’idioma; seria una manera d’anar practicant l’anglès sovint i sense  moure’m de casa. Caldrà pensar-hi.
Bristol, 29 de gener de 2017                                                             18:05

Ahir dilluns vam treballar una bona estona amb els llibres i amb exercicis. La Clare té un sistema que a mi em va bé. A la tarda vam sortir a passejar fent fer una llarga caminada, la catedral catòlica, el pont penjant i tornar, amb una copa de vi pel mig. Aquestes caminades per la ciutat em permeten veure-la més profundament i copsar-la millor.
SUSPENDED BRIDGE - EL SIMBOL DE BRISTOL

Bristol m’agrada, la trobo una bona ciutat per viure-hi si no fos pel clima, majoritàriament núvol i plujós. Es neta, el trànsit no és massa dens, la gent es calmada i educada, poc sorollosa, endreçada. Té la joventut de la universitat, cinemes, teatres, espais per a música. Té suficient de tot. Un segon problema és el preu de les vivendes, caríssimes. La casa on viu la Clare val vora el milió d’euros i, per a mi, que li cal una renovació. No diguem la de la seva mare que cal refer però deu valdre sobre els 800.000 euros.
Per la resta tampoc trobo que les coses siguin tan cares. Per exemple, dues copes de vi blanc 4,5 GBP. Avui, un got de llet, un cafè americà, un crusant i una pasta de xocolata 5,45GBP. Una llauna de cervesa de mig litre i de marca bona 1,25GBP. Cal multiplicar cada GBP per 1,2 per trobar el preu en euros.
Però, avui, no sé quan val el bus o altres coses
A la nit em vaig quedar amb gana. No acabo d’entendre això de les menjades. No passo gana però en algun moment em falta alguna cosa. El noi suïs que viu a casa la Clare, farà 16 anys la setmana vinent i esta força desarrollat, té un cos gran i, es clar, menja com una llima.
Avui 31 ha estat un dia nerviós. La Clare també tenia la seva situació personal tensa. He anat amb la seva amiga Valery Mitchell a voltar la ciutat. M’ha conduit per carrers i avingudes diferents. Primer hem passat per saint Georges, una
SAINT GEORGE
 antiga església ara transformada en teatre musical. A l’entrada i havia fotografies de diversos artistes que hi han passat, entre ells la Nina Simone que recordi ara. La Valery s’ha enrollat amb la recepcionista i ens ha ensenyat l’edidici amb molta afectuositat. No és un edifici super espectacular, però té el seu encant. D’allí al Brandon parc que hi ha poc més amunt des d’on es pot veure quasi tot Bristol i Wales a la llunyania.
Tornant a baixar al centre hem anat a la catedral protestant. Un preciós edifici on hi era assajant una cantant d’òpera pel concert que havia de fer a les 13:00. 
CATEDRAL PROTESTANT
Ha estat un moment emocionant, molt bonic. Molt a la vora hi ha la biblioteca central. La planta baixa no té res d’especial més que el conjunt de llibres posats en armaris moderns. Per retirar-los ho fan amb maquines. Massa modern per a mi que soc una mica més tradicionalista en aquestes coses. Al primer pis sí hi havia una biblioteca de les que m’agraden, amb llibres vells i mobles antics, amb pupitres i tot això.
Desprès de fer un cafè hem retornat a casa passant pel mig dels edificis de la Universitat, un conjunt molt gran on s’hi troben les diferents facultats i un parells d’hospitals, un per a nens  i l’altre maternal.
Lunch i descans. A la tarda hem anat al super a comprar diverses coses, entre elles, calamars i carn. Avui em tocava fer-los un “mar i muntanya”. Vaig portar de casa la nyora, avellanes i alls per fer la salseta. Potser no m’ha quedat massa reeixit però com que aquests anglesos entenen poc de cuina he quedat com un Michelin 1 estel. També vaig dur oli d’oliva, tomacons i culana que els van agradar força.
Bristol, 31 de gener de 2017                                                             21:30

La Clare te una pila d’ocupacions, avui tenia ioga i el fa a casa seva, naturalment l’ha deixat per acompanyar-me a Stanton Drew, petita població en la que hi ha el segon o tercer conjunt circular de pedres més important desprès de Stonehenge.
STANTON DREW és un petit poblet ramader bàsicament, amb unes cases típicament angleses de camp, amb granges, amb una església junt al cementiri o a l’inrevés i en un terreny on trobes dos cercles concèntrics d’aquest tipus de pedra. En un camp adjacent hi ha encara les restes d’una altra petit cercle i al costat de l’església altres restes amb tres pedres.
CERCLE DE PEDRES DE STANTON DREW

Sobta trobar enmig d’un prat d’herba una trentena de pedres enormes que han estat dutes especialment al lloc i situades, suposem, de manera expressa. Les pedres ja denoten el pas de temps, erosionades, amb múltiples forats i caus, alguns probablement originals, i la part ombrívola coberta de líquens microscòpics.  Hem donat voltes a algunes i ens hem abraçat a d’altres esperant rebre alguna cosa. Ni crec ni deixo de creure, el que sí sé és que porten molt temps allí, plantades, a sol i serena, veient passar milers de generacions, pau, guerra, riquesa i pobresa, cultura i ignorància, amor i odi. Potser sí doncs, que alguna cosa deu haver quedat imprès en elles, com en els arbres, al tronc dels quals, algun cop també m’hi abraço.
CERCLE DE PEDRES DE STANTON DREW

Desprès he volgut anar a la petita església i al cementiri. Tot plegat, poble, capella i lloc em recorden el Pirineu, farcit d’esglésies romàniques, amb la seva torre quadrada i un petit cementiri al costat. Al cap i a la fi, no som tan diferents.
Bristol, 1 de febrer de 2017                                                               19:00

Avui havíem d’anar a BATH però n’he desistit, no em sentia massa bé i el temps tampoc és massa agradable. Amb la Clare hem tingut una conversa força constructiva referent als nostres sistemes polítics i a la història de Catalunya. El segon tema li ha quedat clar ben aviat, a més, ja m’encarrego d’anar posant adjectius al govern español en qualsevol ocasió per fer-la adonar de que alguna cosa no funciona correctament en aquell país.
Però el que m’ha sobtat més ha estat la descripció que m’ha fet del sistema electoral i del model polític anglès. Tenia jo la idea de que era gairebé perfecte i resulta que pot estar tan podrit com qualsevol altre.
Per exemple, Bristol ciutat té quatre circumscripcions electorals, Nord, Sud, Est i Oest, que poden variar a gust del governant si preveu que aquest o aquell barri, sumat a un altre de veí li donarà més vots. Abans les universitats inscrivien als seus joves estudiants com a electors en complir el 18 anys de manera que, possiblement, hi havia un gran nombre de vots progressistes. Els tories van canviar la llei i ara és l’estudiant qui ha de preocupar-se d’inscriure’s als cens electoral.
El seu sistema afavoreix que hi hagi un seguit de llocs al parlament que son fixes, força semblant a les llistes dels partits catalans, que asseguren ser escollit com més alta sigui la teva posició a la llista, evidentment a canvi d’obediència cega.
Brexit. Tradicionalment els dos grans partits tenen dos bàndols. En un moment determinat Cameron es va sentir molt pressionat pel bàndol més dretà que també era pressionat per l’UKIP. Per dominar l’intent de mini revolta va proposar el referendem sobre l’UE, es a dir, per una lluita interna del partit conservador ha vingut el BREXIT. A més, confiat com estava, va fer una campanya deplorable i va permetre que sols votés una minsa part de la població anglesa amb dret a vot, amb el resultat de participació del 26% referit a aquest total. Ja sabem com va acabar 49% a favor 51% en contra. Es a dir, una minoria ha condicionat una gran majoria. Cal dir que va haver-hi una gran abstenció confiada com estava una majoria en que ningú seria tan estúpid com per sortir de l’UE. Mai s’ha de menystenir l’estupidesa.
D’altra banda tenim els labour que també tenen les seves divisions internes i fuites de votants vers l’UKIP veient-se obligat a adoptar un seguit de frases i mesures destinades, únicament i exclusiva a no perdre aquests votants.
El que em queda molt clar es que no hi ha sistema democràtic model per a ningú, que algunes coses funcionen millor i d’altres no tant i que, finalment, no som tan diferents. Els politics son politics arreu del món, una colla de vividors aprofitats del sistema als que els preocupa molt més la seva cadira, que els seus governats.
Una diferencia entre Catalunya i Anglaterra està en que aquí poden, més o menys, accedir més fàcilment al seus representants polítics, i fins i tot algun d’ells visita algun cop als seus electors i a Catalunya no.
Sigui com sigui, també tenen problemes greus, com nosaltres. La gran diferència està en que ells no han de patir la dictadura del PP.
A la tarda no fem res. És una família especial. Abans d’ahir els seus fills van voler rentar un gat. Sembla que es va defensar i els va ratllar una mica. Lluny de desinfectar-se acuradament se’n van oblidar. Avui tots dos es queixaven de les esgarrapades i els ha dut a emergències sobre les 15:00 i encara hi deuen ser perquè no m’ha dit res més.

Bristol, 2 de febrer de 2017                                                               17:00