viatgesicaminades.blogspot.com

dilluns, 26 de març de 2018

COVA DE LES GRALLES


Ahir a la tarda revisant arxius guardats a l’ordinador, al qual també de tant en tant cal sotmetre a revisió i enviar a la paperera moltes coses que en el seu moment et van semblat interesants i ara t’adones que ni les has usat ni les usaràs. Així alliberes memòria virtual per guardar noves coses que creus et serviran fins que un altre dia tornis a adonar-te e que tampoc les has usat i les tornis a enviar a la paperera.
Com deia, remenant vaig trobar una referència a la cova de les Gralles que justament explicava és en època de pluges quan és millor visitar-la degut a les caigudes d’aigua que s’hi veuen. De manera que vaig anar a dormir amb la decisió presa. I continuant amb la neteja em vaig oblidar de convocar a un amic amb qui fa temps no caminem plegats i de qui el dilluns és el seu dia lliure. Ho sento, Jordi.
Quan he enfocat la muntanya i he vist les “peludes” ben fortes i enganxades als lloms de la serra d’Alforja i les altres he estat a punt de canviar la destinació, per sort he perseverat en anar a Capafonts. A Cornudella núvols. A Prades fred i molta boira. A Capafonts no hi ha boira i el sol es baralla amb els núvols. Fa fresca i em tapo, no sigui em retorni el refredat.







Deixo el cotxe en un espai adient i començo la caminada. Pista i suau pujada. Els masos i petits conreus van quedant enrere donant pas al bosc mediterrani de boix, bruc, alzines, roures, pins i moltes altres espècies que no sé identificar. Aquesta caminada és en zona obaga i es nota en la humitat, en la frescor. Si miro amunt veig el contorn rocallós dels Motllats.







Vaig guiat per un curt text i pel track que em vaig baixar d’internet, però hi ha coses que s’endevinen, sobretot quan sents remor de l’aigua. Em desvio per un corriolet que em porta a peu del riu de l’Horta. L’aigua salta, canta, s’embassa i corre. Preciós. Continuo pel caminet i en un clar em trobo una colla de joves excursionistes que han decidit aturar-se i esmorzar. Fantàstic el fet que hi hagi joventut capaç de carregar una pesada motxilla i anar a passar uns dies a la muntanya.




Arribo just al punt on hi ha el forat de la font de la Llúdriga del qual en brolla un molt bon doll d’aigua. Espectacular. A la vora hi ha una alzina de quatre branques ben maca. Gaudeixo una estona de l’entorn i reprenc la ruta.










Ara toca enfilar-se per un viarany dreturer i, carai noi, es noten els anys i els quilos. Però tot s’acaba si vas posant un peu després de l’altre, res és etern i, finalment, arribo al pla. Sincerament no tinc paraules.  Camino a mitja alçada, a sota tinc el riu abans citat, el bosc, la remor d’aigua; sobre meu les roques dels Motllats, la cúpula blava esquitxada d’algun núvol, el bufar suau del vent.







Paso per la font de l’Espluga Negra. És bastant artificial car arriba conduïda per un tub de goma però segur té la seva raó i història. Segueixo el camí marcat fins que em toca endinsar-me en el bosc guiat per marques vermelles pintades en els arbres que m’aboquen a un barranc. El segueixo amunt i ... collons! Tinc sobre meu l’arcada de la cova de les Gralles amb tot d’aigua arreu. Al seu peu s’han format uns tolls d’aigua clara. Del sostre cau aigua en forma de dutxa, del contorn exterior, dels forats interiors. Ho trobo bellíssim.



Em quedo una estona gaudint de la meravella. Fa dos dies vaig dir que volia emigrar per lliurar-me del maleit estat español tot i doler-me separar-me del meu país. Ara mateix en torno a dubtar de voler emigrar. Segur que al lloc on aniria hi ha moltes coses fantàstiques però ... no seran les del MEU país, no seran les catalanes. A l’edat que tinc, puc adoptar com a meu un altre indret diferent?








Deixem-ho aquí que m’escalfo i diré el que no toca. DDBE.
Pe retornar escullo una altra ruta, sols per la satisfacció d’allargar-ho una mica, per conèixer més espai i pel sentit d’aventura que mai m’abandona i algun dia em portarà algun disgust. Bona decisió, també és un camí molt atractiu, fàcil de fer.









No em canso de dir-ho, el fet de poder fer coses com la d’avui m’omple de felicitat i em fa sentir una de les persones més afortunades d’aquest món.
Ha estat un matí esplèndid  i em sento molt feliç, que és el que compta.
I als DDBE que els donin pel D amb una CE i vella.

dimecres, 21 de març de 2018

ALZINA I POU DE GEL DEL PAÍ - ALFORJA


Dilluns vaig acabar cansadet i amb una mica de refredat de nas després d’haver-me exposat també al vent fred de diumenge passejant pel port de Cambrils. Ahir vaig quedar-me més per casa protegit de la meteo i preparant detalls del meu proper viatge. Al final del dia em vaig sentir prou valent com per fer una altra caminada avui dimecres.
En principi havia d’anar a fer el camí de la cova de la Torniola i de l’ull del Bou amb un grupet però em van dir que no, no sé si pel fred o per altres raons que no m’interessen. Quan vulguin, ja m‘ho diran.
Prest a partir em truca un bon company i amic dient-me que vindrà vagi on vagi i penso és l’acompanyant ideal per fer algunes troballes que, al final, no seran les que pensava serien. I és que la muntanya, la natura ens pot sorprendre en qualsevol moment i de manera continua si la volem viure, palpar, mirar, sobretot mirar, contemplar, embadalir-nos amb ella. Avui ha estat un d’aquests dies.
La vida d’una persona madura té molts al·licients, té molts motius per ser viscuda amb alegria, interès, il·lusió, ganes, aprenent, descobrint. I jo en tinc i encara me’n sobren. Avui n’ha estat una mostra.
En principi pensava fer la caminada tot sol i hagués anat a intentar pujar el puig de les Eres, al terme municipal d’Alforja. En tenir companyia he pensat que podria anar a resseguir un corriol que, des del coll del Mort, suposo deu anar a trobar la pista que passant pel mas de la Girada arriba a Alforja des de Riudecols.
castanyer al cap de munt del barranc de l'Àvila
Amb el company, en Jordi Matas Oliva, un malalt de la terra, de la natura en el seu estat més primigeni, hem anat a Alforja i caminant hem arribat vora l’ermita de sant Antoni. Com que el conec força bé li he dit que passaríem a veure l’alzina i el pou de gel del Paí. Ah, renoi! Quina cara ha fet el xicot!. Hem començat a pujar una pista, no transitada per mi, cercant el pou i l’alzina sense veure’ls. Tot plegat ens ha dut al cul de sac, una petita masia, encara cuidada, en la que hi hem trobat un castanyer EXCEPCIONAL.



Algun malparit va voler cremar-lo foten-li foc al seu de dins però no ha pogut amb ell. L’arbre segueix viu i ben viu tot i que li caldria algun retoc. És realment espectacular, preciós, emocionant poder trobar un exemplar com aquest a les nostres contrades el qual caldria fos declarat espècie protegida.
La pujada fins a aquest lloc l’hem fet vorejant el barranc de l’Àvila en el que s’hi poden veure pins, alzines, roures, aubes i altres espècies de molt bona mida. Quan retornem decidim continuar una pisteta per la qual pensem poder entrar al mas del PAÍ i veure la tant nomenada alzina i el pou de gel.
alzina del Paí
En aquest tram els roures, les alzines i algun pi conformen un bosc maquíssim, espectacular, del que no saps apartar la mirada perquè cada arbre és un bon exemplar. Ens trobem un altre caminant que ens informa una mica de tot el contorn (gràcies company desconegut). És en aquesta zona on hi l’alzina del Paí, maca i alta però no pas excepcional, n’he vist de millors. Continuem aquesta mena de corriol  inexistent fins trobar el camí d’Alforja a Puigcerver pel qual iniciem el retorn.




bosc mediterrani d'alzina i roure
Seguin les indicacions del caminant desconegut mirem de trobat el pou de gel de la Ginoteta sense èxit. Sembla que, malauradament, és mig perdut. Anem voltant i mirant sense sort. Recollim el vehicle i amb ell pugem al mas del Paí on hi trobem el masover, l’Andreu, qui amb paciència, ganes i gust, ens explica on és l’alzina, la qual ja hem vist sense saber era ella i ara ens mostra el pou de gel.






cúpula del pou de gel del Paó
El pou de gel del Paí devia tenir més de 6 metres d’alt i era recobert d’una cúpula de volta catalana. Antigament hi van fer dos pisos, el superior per viure-hi i ‘inferior per corral o garatge. Precisament per aquest motiu és intacte tot i no tenir res a veure amb un pou de gel típic. Al 1905 van construir una masia enganxada al pou. Actualment la finca pertany a persones de Barcelona i l’Andreu n’és el masover. A part del pou i l’alzina, el lloc conté dolls d’aigua que alimenten un parell de basals naturals força grans.




pou de gel del Metge, molt a prop de l'ermita de sant Antoni
Tan el caminat desconegut com l’Andreu ens han parlat del pou de gel de la Ginoteta, sembla que més gran que el del Paí i el qual no hem sabut trobar. També comenten el pou de gel del Metge, amagat per la brossa i la runa, que sí trobem i és també espectacular.











en aquests troncs el pica-soques hi fa els seus nius
Resultat de la matinal: indescriptible. Precisament he fet una de les coses que m’omplen de felicitat, que em fan sentir viu, útil, que em generen il·lusions, satisfacció, joia ... descobrir la natura i l‘entorn que tinc a prop meu, aquelles coses antigues, espais mai vistos (per mi). I tot amb bona companyia, amb algú que sap entendre aquesta mena de bogeria. I jo la seva.
Així sí val la pena viure. Soc feliç.


dimarts, 20 de març de 2018

DE TIVISSA A VANDELLÓS


Aquest dilluns ha tocat fer una caminada per llocs ja coneguts però la companyia s’ho valia i a la vista de la meteo de la setmana calia aprofitar el temps i no quedar-me engorronit i tancat a casa, que ja hi passo prou hores.










Per qüestions de logística sortim tard i en David i la Txell em fan forçar el pas, cosa que m’agrada poc tot i que reconec em convé. Darrerament m’he endropit una mica i em cal treballar més el ritme i la resistència.












Sortim de Tivissa i ascendim per la pujada de la Llena, un bellíssim camí empedrat que ens permet tenir sempre als nostres peus la vista del poble i tot el seu entorn ple de pobles i turons i el Montsant a la llunyania. Estic enamorat - “hasta las cachas” que diria un castís - d’aquests paisatges, camins, natura i entorn que tenim en aquesta zona de la província de Tarragona. Els pixapins no saben el que es perden amuntegats a la seva “capital”.





Un cop arribats dalt, el coll de la Llena, ens dirigim al coll de Monetze, del qie diuen és un dels mes ventosos de la província. A partir d’aquí fem un bon tram de pista fins arribar a la font del Vicentó, que més aviat sembla una mina.








Ara fem un sector delicat i poc net que ens du, primer al corral del Severino, amb un ramat de cabres, i la font i el mas de Mèlic i més endavant la Jovara (1) de Micola on recuperem uns metres de pista que formen part del GR92 per després girar per un corriol empedrat i ascendent fins al coll del Rourar, al peu sudest de la bonica moleta de Genessies.







Baixem pel camí malmès i gairebé destrossat per les motos, que no respecten res. Passem pel mas de Genesies, imponent encara amb les restes de l’antiga fortificació, el coll de Lleixars, el camí de Gavadà, mas Valentí i, finalment, Vandellós.










Arribo al cotxe cansadet però satisfet. Gran part del camí ja l’havia fet seguint el llibre Muntanyes de Tivissa i Vandellós (2) en el que va col·laborar la meva amiga i avui companya de caminada Meritxell Omella, una malalta de camins, més que jo.
A la tarda i poc més tard d’arribar a casa comença la pluja i s’accentua el fred.

  

(2)   Muntanyes de Tivissa-Vandellos. Ed. Piolet 2011

diumenge, 11 de març de 2018

LA COVA DELS PATACONS







Els Patacons van ser una mena de maquis o bandolers - tot son opinions -  resistents de la banda republicana de la guerra provocada pel colpista Franco i els seus. Segons diuen el seu nom i origen ve del mas del Patacó de Mont-ral. A la partida s’hi van afegir uns quants homes que malvivien a les muntanyes de la Mussara i, en concret, en aquesta mena de cova.




Per anar-hi sortim de Vilaplana i ens dirigim a la font del Llop, un bonic indret enmig del bosc i en el que esmorzem. Continuem l’ascensió per arribar a la font del Roure i d’allí continuem pujant per arribar a la zona de les vies ferrades i, finalment, a l’objectiu de la caminada, la cova on la partida dels patacons havien de passar moltes nits i dies.

En realitat es tracta d’una gran pedra foradada de manera que devien patir força corrents d’aire i no devia ser massa confortable. Va ser retrobada per una neta d’un dels maquis i condicionada. Fa uns anys, els familiars hi van col·locar una placa i un cop l’any hi van a retre homenatge a aquells herois resistents, alguns dels quals van morir a mans de les forces opressores. Avui, hi havia un net d’un d’aquells homes.






Un dels grans atractius d’aquesta caminada es que després de la font del Llop assolim una altura considerable (750m) i en algunes ullades del bosc podem admirar la plana que tanca la serra de la Mussara, la de l’Argentera i la de la muntanya Blanca de Mont-roig, amb tots els seus pobles a la vista.








Cada cop que pujo a algun dels turons o muntanyes d’aquesta zona m’adono de que visc en una zona privilegiada. D’una banda, allà baix, el mar que reflecteix la llum del sol i retalla la línia de la costa.  Després la plana amb tots els seus pobles menuts, els seus campanars i els terrenys encara conreats d’avellaners, olivers i horta. I a les altures els boscos ombrívols o assolellats, les coves i balmes, els corriols i viaranys, les obagues i les solanes, el vent, el sol, l’aire pur, el silenci i el cant dels ocells. Hi ha res millor en aquesta vida? Sols una cosa, poder-ho transmetre sa i estalvi als nostres fills.



Per aquest motiu avui ha estat un dia molt satisfactori per a mi. Una neboda a la que vaig dur repetidament a la muntanya ha volgut tornar a venir a caminar amb mi després d’uns anys de no fer-ho. Potser li vaig poder inocular el cuquet de la muntanya. Premi.









Tornem a baixar i pel camí dels cingles anem a trobar el camí de les Tosques pel qual retornem a Vilaplana. Cal dir que gran part de la caminada transcorre per zona boscana d’alzina, pi, bruc, arboç i múltiples altres plantes com falgueres, galcerans, algun boix o grèvol, molsa i ves a saber quantes més.   
En arribar al barranc de les Tosques, va ple d’aigua i els seus bassals s’han omplert d’aquest  líquid fresc i transparent que, en els seus petit salts, deix sentir el so de la seva música agradable.
Un matí excepcional.

diumenge, 4 de març de 2018

LA BARTRA I LA FONT DEL FERRO - L'ARGENTERA




Dilluns (faves a munts) vaig caminar poc, la resta de la setmana a casa a redós de la neu i la pluja i ahir dissabte, tren, restaurant, més tren i a casa. Collons, i caminar? Doncs era avui o avui. Vaig a l’Argentera, l’Albert em va dir que havien recuperat un camí per arribar a la font del Ferro des de dalt, des dels Obiols i em picava la curiositat per què quan ho vaig intentar fa uns 2 anys era ben brut.Les cames noten els dies inactius i sobretot ahir, tan closes i constretes en un vagó de tren i en un restaurant – he de dir que va valer la pena, un bon menjar i millor companyia.





Des de la sortida de l’Argentera que observo els estralls de la nevada i posterior ventada d’aquesta setmana, moltes branques per terra amb senyals evidents d’haver-se trencat de mala manera i algun arbre partit, son restes que es dipositen al terra creant un bon caldo de cultiu per algun foc estiuenc.











Crec que no hi ha millor remei per al dolor que fotre-li fort. Així que quan arribo a la font de la Bartra decideixo que he de caminar, ja d’un cop, la pista mig perduda que du a una torre elèctrica i per la que sembla no haver passat ningú des de la seva instal·lació. Per fer-ho he d’introduir-me a la finca privada dels Font, espero no s’enfadin.







Ha valgut la pena fer aquest esforç, des d’aquest punt tinc unes panoràmiques diferents. De fet, des de qualsevol altre punt  sempre es veu la serra i els seus contorns de manera distinta. Poques qualitats romanen inalterables: la seva bellesa i la pau que hom hi troba. Descendint tinc una imatge preciosa del Morral Blanc.









Després d’assolir aquest punt, de manera força inútil, ja ho he dit, em cal retornar a origen i reprendre la caminada pel camí de Porrera o del Carrasclet, o GR-7, com més us agradi, fins arribar al coll d’en Creus on em desvio per la pista de la vall dels Obiols.
En arribar a la capçalera del barranc de la font del Ferro deixo la citada pista i em dirigeixo pel camí que, segons l’Albert, ha de dur-me a la font del mateix nom. Inicialment és pista força clara neta i bona, poc millor de com l’havia transitada fa uns anys. Hi ha rastres de neteja així com de la nevada i ventada d’aquesta setmana. M’adono de que algú ha fet net de les bardisses i arìtjols que s’hi acumulaven. Però la joia dura poc. Ben aviat s’acaba la feina i he de decidir-me per seguir aparents viaranys - que ho son de senglar – els quals em permeten salvar trams de barranc impracticables. Fen-t’ho trobaré les restes d’una antiga cabana d’eines o similar.

En arribar a la capçalera del barranc de la font del Ferro deixo la citada pista i em dirigeixo pel camí que, segons l’Albert, ha de dur-me a la font del mateix nom. Inicialment és pista força clara neta i bona, poc millor de com l’havia transitada fa uns anys. Hi ha rastres de neteja així com de la nevada i ventada d’aquesta setmana. M’adono de que algú ha fet net de les bardisses i arìtjols que s’hi acumulaven. Però la joia dura poc. Ben aviat s’acaba la feina i he de decidir-me per seguir aparents viaranys - que ho son de senglar – els quals em permeten salvar trams de barranc impracticables. Fen-t’ho trobaré les restes d’una antiga cabana d’eines o similar.




Gràcies a la meva coneixença del terreny i haver estat més d’un cop a la font puc fer trajecte camp a través durant uns 200 metres fins arribar a la font. Si es fa la neteja acuradament es podrà passar pel barranc i la distància s’escurçarà.










En aquest punt també un vell arbre que ombrejava part de la font s’ha partit. El broll d’aigua que surt de sota els arbres té un clar color vermellós i un gust ferruginós que és el que li dona nom. Gairebé al mateix lloc s’ajunta amb l’aigua clara que baixa del barranc. El corriol que baixa a trobar el camí del cementiri sí es veu net i hi trobo un espàrrec de gairebé 2 metres.

Abans d’acabar encara faig unes fotografies a uns caients d’aigua sobre un bassal natural. I és que la pluja i la neu han omplert la natura d’aigua i aquest canta arreu mentre va descendint per barrancs, canals, bases i bassals i alimenta horts i cultius preparant els formosos verds de la primavera que s’acosta.


Arribat al poble m’assabento que una brigada externa ha netejat alguns camins però que el de baixada a la font del Ferro des dels Obiols ho està fent un particular pel seu compte. Siguis qui siguis, gràcies. Aquest recorregut ja existia i s’havia perdut per manca d’ús, confio que ara es mantingui una bona temporada.