21 de setembre –
dimecres
Pel matí he
voltat per PUNO, que ja coneixia, tot fent temps per agafar el bus per anar a COPACABANA,
Bolívia.
Esmorzant veia a
través de la porta oberta del cafè com la gent s’apressava a anar a algun lloc,
nois i noies anant a l’escola, menuts tibats per les mares, homes, dones moltes
d’elles amb sabates de taló picant contra la pedra del terra, gent parlant pels
mòbils .. el despertar típic de qualsevol ciutat o poble gran. Mentre tant, jo,
pacient i poc a poc gaudint del meu esmorzar i pensant que tenia unes hores per
a no fer res, per poder asseurem i contemplar com una part de la humanitat es
neguiteja per complir amb les seves obligacions.
Puno, com la
majoria de ciutats sud americanes té quatre coses a veure, una d’elles és la
catedral, a la plaça d’Armes i l’altra l’església de la Candelaria i la seva
plaça. He volgut anar a un mirador que hi havia anunciat, caminant lentament
perquè l’alçada es nota i la nit dormint malament també; el tal mirador no
existeix, més ben dit, si hi ha un punt des del que pots veure la part baixa de
Puno i el llac però amb molts fils, cables i terrats de mal veure entremig.
A l’hora indicada
he pujat al bus de TITICACA BOLIVIA, un desastre, incòmode a més no poder. Al meu costat un noi equatorià de 18 anys que emprèn la seva primera aventura. El
panorama que es contempla tot fent el viatge és espectacular, tota una gran
plana conreada en gran part i plena de poblets, llogarrets i casetes on viuen
peruans agricultors de la manera més bàsica. Vaig veient vaques, porcs, una
mena de bens i tot, sempre, amb una dona al càrrec, no veig homes. Les dones,
totes, vesteixen a la manera tradicional, barret, brusa, falda fins mes avall del genoll,
mitges, i alguna manta o gec sobre la brusa. I el fardell per portar les coses
o els infants, pràcticament no hi ha dona que no vagi carregada. Totes amb
panxa inflada, producte dels diferents parts i ves a saber què més. Aquí la dona continua essent
una esclava.
 |
| un exemple de dona boliviana |
La frontera de
KASANI i AGUADERO és cutre com la majoria. Aquest cop els funcionaris han estat
una mica més diligents si no fos per alguns viatgers que han causat problemes.
La qüestió es que hem passat.
Arribant a
l’aturada final del bus em donen indicacions d’on és l’hotel perquè no hi ha
taxis esperant res. Em donen indicacions contradictòries que em fan voltar
estúpidament amunt i avall fins que enxampo un taxi i m’hi porta.
Compte, a Bolívia
és una hora més que a Perú i en aquest poble tot tanca a les 21:00. Dono una volta i sopo, 20 bolivianos el menú
i 25 bolivianos la cervesa. Pensem que m’han canviat els euros a 7,5, es a dir,
no arriba a 3 euros el sopar de menú i és complert.
Torno a l’hotel a
preparar coses i no funciona el wi-fi. El conserge em respon desganat. Una de
les coses primeres que he copsat dels bolivians és que no son tan simpàtics com
els colombians, equatorians i peruans.
22 de setembre –
dijous
Excursió a l’illa
del SOL. Perfecte. A la barca d’anada he sentit una conversa en català i m’hi
he adreçat, una parella de Manresa, jovenets. En arribar a l’illa ens hem
ajuntat per anar a veure la pedra sagrada, l’altar dels sacrificis i el
laberint. Desprès hem agafat el camí que travessa l’illa de nord a sud per anar
a trobar la barca. Ens han dit 3 hores de caminada. Amb la visita descrita i la
travessa de l’illa 4 hores. Un espectacle maquíssim, ha valgut la pena. Un
temps fresc que amagava la potència del sol; pensem que parlem d’uns 3800
metres d’altura. Sorprenentment he caminat força bé, com si no fos en altura,
cert que a les pujades sí ho notava però he pogut fer tot el recorregut d’una
tirada sense cap problema.
 |
| llac Titicaca des de l'illa del Sol |
Els nadius
nomenen l’illa com a sagrada. En ella hi ha unes comunitats indígenes que
s’ocupen de cobrar l’impost turístic en benefici propi; això provoca que hagis
de pagar tres vegades en tres llocs diferents i al final tens la sensació de
que sols volen traure’t els diners, cosa certa però podria fer-se diferent.
Hi ha molta
tirada a quedar-se a passar un nit en aquesta illa. Realment l’únic que s’hi
pot fer és caminar i jaure. Si t’hi quedes més dies i vas a caminar, cada cop
hauràs de pagar el peatge.
 |
| un dels llocs de pagament per caminar per l'illa del Sol |
Volia anar a
veure l’illa de la lluna però he desistit. Retorn a Copacabana i esperar demà
per anar a La Paz. No puc fer gaire cosa perquè el wi-fi de l’hotel és molt
dolent i tarda hores en passar cada pantalla.
He de dir que,
fins ara, els bolivians trobats em semblen menys simpàtics i molt lents
mentalment. Desprès em diran que es característic d’aquesta gent de muntanya,
els aymaras.
23 de setembre –
divendres
Esmorzo i vaig a
trobar un mini bus que em dugui a La Paz. Com sempre tota aquesta mena de gent
menteix descaradament, tots et diuen que surten cada quan i que tarden poc.
Mentida podrida. Cert que quan és l’hora surten de l’aparcament per deixar pas
al següent vehicle, però desprès van fent ruta fins omplir el vehicle. Sigui
com sigui, hem sortit més aviat que el del bus que és deia oficial i a més,
anem més ràpids.
D’entrada tenim
una carretera de muntanya en força bon estat que va resseguint el llac Titicaca.
Arribem a San Pedro de Tiquina, on la carretera es talla i cal creuar el llac
amb un transbordador. Desprès la carretera ja planeja per tota un gran extensió
de terra regada pel llac i conreada, plena de llogarrets i cases de pagesia.
El llac Titicaca
està situat a 3812 metres d’altura cosa que el converteix en el llac més alt
del món. Té una superfície de 8300 kms quadrats; pensem que la província de
Tarragona té 6300 kms quadrats
Abans d’arribar a
El Alto ja trobem obres a la carretera que alenteixen la marxa i generen pols
però quan arribem a El Alto és molt pitjor, cal fer una gran distància per
carrers que no ho son, de terra, amb vorals oberts, munts de terra, tolls
d’aigua podrida. Un desastre tan gran no l’havia vist mai.
El Alto és un
municipi situat en forma de semicircumferència per damunt de La Paz.
Em deixen a un
lloc dit Cementerio, a la part alta de La Paz i amb un taxi, precisament d’un
noi de Copacabana emigrat a la capital, vaig a l’allotjament. Avui em torna a
tocar Airbnb. Soc gairebé al centre de la ciutat. Recullo informació per veure
l’activitat a dur durant els dos dies següents.
De moment la
capital és un caos. Quan hi arribes, des d’EL Alto et sorprèn veure una
acumulació d’habitatges tots enfilats als pendents de les muntanyes fins
arribar al fons de la vall. Es a dir, La Paz és un clot. Un cop soc al centre i
surto a caminar això és una realitat, tot son pendents, més menys pronunciades
però ho son. Ja tinc informació del què no em puc perdre de la capital, amb dos
dies en tindré prou.
 |
| una vista de La Paz |
M’he aturat tres
dies a La Paz per repensar una mica com enfocar el viatge a partir d’ara, hi ha
alguna cosa que no m’acaba d’agradar i he de solucionar-ho, entre elles les
visites a les ciutats. Precisament jo que vaig deixar Reus perquè ja la trobava
gran i m’atabalava ara em poso en ciutats com aquesta on no m’hi sento gens a
gust. Aquests tres dies també es dedicaré a reflexionar una mica.
Observo que part
del transport públic el fan busos dels anys 60 d’origen americà: Bedford, Ford,
Chevrolet i la majoria desprenen fums tòxics.
 |
| Bus urbà de La Paz |
M’assabento del
parc nacional del TOROTORO i faig un e-mail per veure si tenen tour per les
dates que soc per aquí i també contacto amb operadors de Uyuni per començar a
programar el tour d’aquella zona.
24 de setembre –
dissabte
Primer pujo al
telefèric vermell, diuen és una de les experiències de La Paz que no t’has de
perdre i tenen part de raó. Poder contemplar la ciutat des de l’altura es
impressionant perquè veus una aglomeració de construccions aprofitant qualsevol
espai buit. Al mateix temps tens vista sobre els terrats i observes tot el que
amaguen, deixalles, brutícia, restes de qualsevol cosa, dipòsits d’aigua,
antenes parabòliques i també persones que surten a estendre la roba, algunes
dones amb vestit semi tradicional, que a La Paz també n’hi ha moltes. El
telefèric surt de 3600 metres i puja a 4100. Us puc assegurar que es nota. I
avui tinc un dia especialment sensible.
Havent baixat
vaig a la terminal terrestre, que en diuen ells, enorme, gran, on s’ajunten
totes les companyies de bus per a qualsevol punt del país i m’informo dels
horaris, temps de viatge, preus i qualitat del bus que hauria de dur-me a es
diferents destinacions que m’interessen, Cochabamba, Oruro i Uyuni.
Tot seguit l’únic
museu que visitaré en aquest país, l’etnogràfic, bonic, val la pena, sobretot
la càmera de les màscares. Està situat a la part, que podem dir antiga de la
ciutat, alguns carrers son per vianants i d’altres no. Un cop més constato que
molta gent no dubta en donar una informació incorrecte per no saber dir: no ho
sé, de manera que dono algun volt degut a la mala informació. Un fals policia
em vol enredar, l’engego a ... i el deixo plantat, no protesta, evidència de
que és fals.
Desprès la plaça
Murillo o de la Catedral o del palau presidencial. Una plaça sense massa
història igual que la “catedral” que l’únic mèrit que té és la seva mida. A la
porta del palau els típics soldadets uniformats a major glòria del governant. Uns estudiants em fan una entrevista.
 |
| grup d'estudiants |
I finalment vaig
al VALLE DE LA LUNA amb el bus de la línia 43 i que és un antic DODGE, preciós,
funciona de meravella. La porta d’accés s’obre i tanca de manera manual, amb un
sistema de palanques; segur que ho heu vist en alguna pel·lícula americana en
els busos escolars.
El VALLE DE LA
LUNA, és un lloc definit així, segons
diuen, per l’astronauta Neil Armstrong l’any 1969 quan ho va visitar . Es pot
dir que és situat als defores de la ciutat però encara dins ella. Son
formacions tipus estalagmita, de terra i en una gran superfície, algunes amb
altura considerable i que donen al lloc un aspecte especial. En realitat és una
muntanya erosionada, el vent i l’aigua han pres la terra més tova i queda la
més dura.
 |
| valle de la Luna, defores de La Paz |
Torno a la ciutat
i investigo sobre la possible visita al parc nacional de Torotoro al que
m’agradaria anar per tot el que he llegit. Avui trobo un comentari d’algú que
hi va anar pel seu compte i desisteixo, hauria d’anar-hi a través d’una agència
i aquestes no m’han respost. De manera que compro el passatge per Uyuni per
dilluns.
Ho tinc decidit.
Això de cercar cada dia el transport, l’allotjament i el menjar, amb els dies,
em cansa una mica. Darrerament també he fet molts quilòmetres amb bus i de
qualsevol manera i no he encertat tots els allotjaments. Per tot plegat em
sento una mica cansat i per això aniré a UYUNI en avió, no tinc ganes de tastar
més busos, per ara. I també m’hi miraré més a l’hora d’escollir un hotel.
Certament amb els
anys canviem. Recordo quan vaig començar la meva sèrie de viatges, sobre l’any
95, o sigui 44 anys, ho tolerava tot, albergs amb motxilers joves i algun de no
tant jove, habitacions i banys compartits, busos infernals, calor, humitat, tot
a baix preu sols per poder viatjar tant com fos possible. Recordo els viatges
de Vietnam, Cambodja, Laos, India, Nepal, Malàysia, Thailàndia, Singapur, el
que vaig arribar a patir de calor i altres coses en algun d’ells, i en
contrapartida el que vaig gaudir amb la gent del país, amb els motxilers,
aprenent anglès, els paisatges, el contrast de les seves vides amb la meva. Son
coses que sempre duré amb mi. Ara han passat 21 anys de tot allò i ja no em
queda tanta força, tanta capacitat de resistència, m’he aburgesat, que dèiem
abans, em queda la curiositat per veure
més països, més persones, més formes de vida, més espectacles naturals. No he
acabat aquest viatge i, per tan, no em permeto pensar més enllà, però sí sé que
aquest no serà el darrer i també sé on vull anar. Però, de moment, he d’acabar
aquest.
A la tarda ha
esclatat un llamp seguit d’un tro, però no ha continuat. Llàstima, una tempesta
a aquesta alçada podria ser espectacular.
25 de setembre –
diumenge
Una de les
visites que no em podia perdre, em deien, és TIWANAKU i allí he anat. Aquesta
mena de visites per a un viatger solitari son gairebé una expedició mentre que
per als turistes que van en grup i els duen a tot arreu no presenta cap
dificultat.
M’havien indicat
quins mini busos havia d’agafar i on. Bé, el primer correcte, em deix al lloc
conegut com “cementerio” on canvio de mini bus. Per passar per El Alto, un caos
indescriptible, avui és dia de mercat, un dels mercats populars més gran de
llatinoamèrica. Quan en sortim s’atura a l’estació de busos i m’assabento que
encara ens falta un bon tros i que no em deixarà a Tiwanaku si no a l’enllaç de
la carretera. Deixo aquest mini bus i em quedo a l’estació on em donen
informacions diferents sobre on he d’anar per trobar un vehicle que em dugui al
meu destí. Surto al carrer a cercar un pont, on m’han dit surten els mini busos.
No el trobo. Apareix un cotxe de la policia els ho explico i molt amablement em
pugen al vehicle i em porten al transport tot dient-li al conductor que ha de
deixar-me a la porta del museu. Així ho fa.
Per tornar em
poso a la carretera i em carrega un mini bus que diu va a La Paz. No senyor, o
si, perquè La Paz és enorme. Em deix a la mateixa estació de busos del matí.
Naturalment d’allí no en surt cap de bus per baixar al centre de la ciutat.
M’envien a l’avinguda, a la troncal. Allí algú em diu que he d’agafar-ne un que
vagi a Cejas, que em deixi al Puente i allí n’agafi un altre per baixar al
centre. Em poso al lloc adequat i apareix el mini bus que diu va a Cejas, parlo
amb el xofer i diu em deixarà al Puente. Entre mig un altra embús de trànsit
totalment caòtic. Quan arribem a un pont discuteixen un passatger i el xofer
què és el millor per a mi. Finalment opto per baixar i, efectivament, arriba un
mini bus que diu Prado, al que m’enfilo i que desprès d’una estona em deixarà
allí on vull anar, a pocs metres del meu lloc de residència. Una aventura. Un
viatge dins un altra viatge.
 |
| estatua al lloc arquològic de Tiwanaku |
Al gra. Les
ruïnes de TIWANAKU son això, unes ruïnes bastant ruïnoses en les que has
d’esforçar bastant la teva imaginació per veure el que els arqueòlegs diuen.
Son restes de piràmides i temples d’una civilització ara sense nom, que va ser
molt poderosa i rica i que va existir al segle V a.c. Diuen son una de les
restes més importants de sud Amèrica. Han fet un parc, amb poques indicacions i
les que hi ha mig esborrades pel temps i un parell de museus. Potser encanta
als amants de l’arqueologia i visitadors de tota mena de museus i coses
antigues, per a mi ha estat bé i prou. He trobat cara l’entrada, 100 bolivians,
es a dir 13 euros, un pel car pel nivell bolivià i la qualitat de les ruïnes.
A la tarda em
dedico a programar els propers dies. Volia, vull, anar a l’illa de Pasqua i
tinc una sorpresa amb l’increment de preus dels vols i, a més, queden poques
places per les dates que em convenen.
Bé, de moment
demà a UYUNI, una de les meves fites, desprès ja veurem.
26 de setembre –
dilluns
Sorprenentment el
taxi era esperant-me a l’hora convinguda. El taxista ha parlat d’Evo Morales.
Res de bo. Diu que és un ninot en mans de Linera, el vice president i que deu
estar lligat, encara i com acostuma a passar, amb el poder econòmic mentre
Morales continua somiant truites. Morales porta ja tres mandats de president
mentre que sols en podria portar dos segons la constitució, però com que la van
canviar durant el seu segon mandat, ara alega, que sols està en el primer
mandat. M’adono que tots aquests governants esquerrosos del con sud son tots iguals, al final el
poder els corromp com a tot hom.
M’explica el
taxista que la filla de Morales resideix a Miami (USA) amb un sou de
parlamentaria boliviana. Desprès critica als USA. Fals, és un fals.
Bé, facturar i
volar. El vol amb un petit avió tipus Bombardier ple de turistes que anem al
mateix. Un hotel, més car que els de fins ara però igual de cutre, sort que el
propietari és un tipus simpàtic que “s’enrolla” bé.
Contracto el tour
del Salar amb VIAJES TAMBO LOMA. Comentant amb el de l’hotel penso que serà com
jugar a la ruleta. Si surt bé, fantàstic i si no, sols son dos dies i poc.
Uyuni, el que es
la població, res de res, un conjunt de quadrícules de carrers amb cases baixes,
moltes d’elles destinades a agencies de tours i botiguetes. Carrers adoquinats
i polsosos. Fa un bon sol que crema, però l’ambient és fred. He de preveure
roba per demà.
Quan arribes amb
l’avió ja veus el salar i tens uns boniques imatges aèries, desprès caldrà
veure sobre el terreny.
Ara necessito
lligar allotjaments i trasllats pels propers dies i el wi-fi de l’hotel ha
caigut. El propietari m’ha dit cinc minuts i ho reconfigura tot però ja en
porta 15 i no se’n surt.
27 de setembre –
dimarts.
A les 10:00 ja
soc davant l’agència que m’ha de dur a fer la ruta del Salar. Veig a
l’encarregada que volta com una mosca d’aquí allà parlant amb altres dones.
L’experiència em diu que alguna cosa no va bé. Li pregunto i m’ho nega,
insisteixo i repeteix que tot va bé.
A les 10:30 no ha
aparegut cap dels altres 3 viatgers que em va dir tenia ni el vehicle. La torno
a encarar i em diu que ara mateix marxem. A les 10:45 em fa anar a una altra
agència i m’encabeix en un tour lleugerament diferent del meu i en el que no
podré tenir habitació privada les dues nit.
Li dic de tot
però no em queda més remei que acceptar el que em proposa; l’alternativa es
quedar-me un dia més a Uyuni, on no hi ha absolutament res a fer. En aquests
moments totes els altres tours ja han marxat.
El cotxe és un
Toyota Land Cruiser V8 automàtic, el xofer en BEIMAR, i els companys, dues
germanes alacantines de pare alemany Sara i Raquel, una parella alemanya, Lucas
i Karina i una rusa, María. Fem les presentacions habituals i de moment el
diàleg és fred, com sol passar amb gent diversa que s’ajunta en esdeveniments
com aquest.
La primera
aturada és el cementiri de trens. Antigament des de les mines d’argent de
Potosí fins a Xile hi circulaven trens a vapor que sobre 1936 van ser
substituïts per màquines diesel. Aquest cementiri ho es de les màquines de
vapor, ara realment, sols ferralla inservible que el sol i la sorra es van
menjat.
 |
| al cementiri de trens |
La segona aturada
– no sé si les podré recordar totes – és COLCHANI, un poble que viu de la sal
que fan al salar de Uyuni i de vendre quatre coses als turistes que passen par
allí (jo no he vist res digne de comprar). Ens fan veure el procés de treballa
de la sal des que la recullen fins que l’embossen ja per vendre al públic.
 |
| en mig del salar de Uyuni |
Desprès anem a un
antic hotel construït amb blocs de sal
que ara sols serveix d’aturada per dinar. Aquí ja veiem el que és i vol dir
això del salar. Fa una 40 milions d’anys aquí hi havia un mar que a resultes de
les erupcions volcàniques i dels terratrèmols es va assecar i ha quedat la sal.
A no recordo quina profunditat encara hi corre aigua, a sobre hi ha capes de
SAL MUERA i damunt la sal aprofitable. De tant en tant es veuen forats pels que
brolla l’aigua i en els que, si hi poses la mà i tens sort, pots traure algun
bloc de cristall de sal. Alguns cops aquests forats s’han fet grossos fins
empassar-se algun vehicle ja que poden tenir una profunditat de mes de tres
metres.
 |
| mirant d'obtenir cristalls de sal |
Desprès de dinar
el guia-xofer s’atura en mig del salar. Teniu en compte que es tracta d’una
gran plana, vull dir sense cap curvatura més que la natural del globus
terraqui, sense sap elevació i que s’allarga a distancies molt grans. I tot
blanc. La sensació es tremenda, ara mateix no ho sé descriure prou bé.
 |
| llacuna verda al desert d'Uyuni |
El nostre
xofer-guia, en Beimar, es un afeccionat als videos i un artista. Desprès de
deixar-nos una estona fent fotografies i recórrer en solitari l’espai immens
que la natura ens ofereix, ens proposa de fer uns videos i ens ordena unes
actuacions. El resultat és divertidíssim i ajuda a la compenetració dels
companys de viatge, ara tots riem plegats, ens parlem i compartim junts aquests
moments. A partir d’aquest moment la xerrameca dins el vehicle es gairebé
constant.
Les dues germanes
alacantines, d’uns 23 anys, estudien a München, una enginyeria electrònica i
l’altra medicina, parlen castellà, anglès i alemany a la perfecció i,
conseqüentment, tenen més tendència a conversar amb la parella alemanya. Ell,
Lucas, un tipus de 2 metres i massís com un arbre, esta acabant la carrera
d’econòmiques aplicades a l’esport, ella és dentista. Ell té 28 anys i ella
semblant. La María és la més diferent de tots, deu tenir sobre els 35 anys, ve
de pujar cims de més de 6 mil metres, és menuda i es hostessa en cap a
Aeroflot, tan de vols curts com llargs, d’avions grans com no tan grans. En
aquest grup, jo, de 65 anys i sense massa curriculum professional desentono.
L’única cosa destacable meva es que he fet valdre la meva condició de català;
de moment les espanyoles han arrufat el nas però quan ja portem unes hores de
camí, és un tema superat.
En aquest tram
provo de mastegar les fulles de coca. No noto res més que s’adorm la llengua.
Arribem a l’illa
del Peix, un roquissar que ja anuncia el final del salar, tot ple d’uns cactus
gegants i al que podem pujar al seu cim, amb esforç respiratori inclòs, ja que
estem per sobre dels 3600 metres. La vista circular des del seu cim és la d’un
desert blanc totalment pla, dóna la sensació d’estar en una illa.
 |
| Illa del pescado, al salar de Uyuni |
El sol ja cau i
hem de córrer per arribar a l’allotjament abans de fer-se foc, conduir de nit
en aquest terreny és perillós. Poc abans de “l’hotel” ja s’acaba la sal i
trepitgem terra, més segura com a superfície però mes polsosa i amb molts
clots. L’allotjament es bastant bàsic però confortable. A l’arribada ens donen
unes galetes i infusions. Asseguts al voltant de la taula fem petar la xerrada,
ens instal·lem a les habitacions i esperem el sopar, justet però correcte.
 |
| desert d'Uyuni, zona humida |
En Beimar té el
detall de donar-nos una bossa d’aigua calenta a cada un de nosaltres. Segons
diu és un detall que d’altres xofers no practiquen i que aquí es demostra super
efectiu. Si escalfes els peus, la resta del cos també s’escalfa i dorms millor,
tot i que jo, aquesta nit, no dormiré massa.
28 de setembre –
dimecres
A les 5 del matí
em llevo faig una mica d’estiraments i surto a veure la sortida del sol. A les
6 esmorzem i sobre ¾ de set iniciem la ruta. D’avui no sabre repetir tots els
noms de totes les coses que hem vist. D’entrada hem fet una ruta alternativa
per estalviar-nos la massificació de la ruta. Perquè ho entenguem, actualment
estem en temporada baixa però no menys de 40 vehicles amb 5/6 persones cadascun
fan la mateixa ruta CADA DIA. En un desert polsós com aquest en que tots fem el
mateix i amb el mateix horari qualsevol travessa pot convertir-se en una
tortura. Per això en Beimar ens ha proposat de fer una ruta alternativa en la
que sols trobarem uns 5 vehicles.
 |
| un carrer de san Cristòbal, desert d'Uyuni |
Veure, veiem
coses força similars a les que veuríem per la ruta “oficial”, espai i més
espai, sorres, muntanyes, pedres, elevacions, colors. No hi ha ni un núvol,
circulem sempre sobre els 4 mil metres i a curta o llarga distància es veuen
cims que estan entre els 4500 i 6000 metres. Jo ja he fet el desert d’Algèria i
aquest és diferent. D’entrada hi ha camins, rutes que pots anar seguint, si les
coneixes, es clar, i aquí hi ha muntanyes. L’ambient és fred però el sol crema.
Aquí hi ha llacs i llacunes, cadascuna amb la seva particularitat.
 |
| el grupet |
Dinem a la vora
d’una llacuna plena de flamencs i no parem de fer fotografies, però les aus
s’espanten si ens hi acostem. Fot un fred que pela accentuat pel vent.
Visitem el cràter
d’un volcà inactiu del que encara en surten fums sofrosos i té clots amb fangs
bullents. En Beimar ens fa fer fotografies trucades i tots fem el ruc. Riem
molt.
 |
| fumaroles volcàniques |
A la tarda ens
ajuntem a la ruta “oficial” al lloc conegut com “el arbol de piedra”. Una roca
erosionada pel vent i les pedretes que té un peu primet i una gran copa – al
desert d’Algèria hi ha una rica similar nomenada “la cabra”. Aquí si que
s’ajunta tota la “marabunta” de vehicles i persones.
 |
| "arbol de piedra" |
Laguna Colorada.
Impressionant, senzillament impressionant. Una enorme llacuna de color vermell
en la que hi veiem llamas a la riba i flamencs a l’aigua. El problema és el
vent, hores d’ara ja molt fort, que augmenta la sensació de fred, però
l’espectacle, repeteixo, és impressionant.
 |
| llacuna vermella |
I a dormir. Avui
toca un alberg dels més bàsics que hauré visitat a la meva vida – sols igualat
per un de Laos, sols que en aquell i amb ajut d’una palangana, em vaig poder
rentar, aquí no. Però cal acceptar les coses com venen i com son, sobretot
quan no tens alternativa. Cert que hi ha la proposta d’anar-se a banyar a la piscina
alimentada per l’aigua de la llacuna que està a una temperatura d’uns 30 graus.
Però ho fan desprès de sopar, fot molt de vent i em sento cansat. Lògicament la
jovenalla hi va, però jo no. Sé que m’ho perdo, però no es pot fer i tenir tot.
Els companys aprofiten per deixar-me les coses delicades per guardar.
29 de setembre –
dijous.
La sortida del
sol, avui, és encara més bonica que la d’ahir. Avui sols hi ha la ruta
“oficial” i ben aviat ens hi trobem tots en una cursa envoltada de pols que es
veu augmentada pel que fan els grans camions que, provinents de Xile, forneixen
les mines de San Cristòbal i amb els que cal anar en compte perquè,
aprofitant-se del seu gran volum, no respecten gaire als vehicles.
 |
| sortida del sol sobre una llacuna |
La primera
aturada és el desert de Salvador Dalí. Passo de descriure-ho perquè em sembla
una “turistada”. La segona aturada és la
llacuna verda que avui, que no fa vent, no té aquest color. I, finalment, la
frontera amb Xile. Tots els vehicles reunits allí per deixar algun viatger o
recollir-ne un altre. Cal pagar una “mordida” de 15 bolivianos (2 euros) als
policies perquè et segellin el passaport amb la sortida.
Per acabar de fer
malament les coses, el transport contractat marxa just jo arribo. En Beimar,
que coneix tot hom, em col·loca en un altre transport per poder arribar a San
Pedro de Atacama. Em poso de molt mala castanya amb les dues empreses i a la
tarda aniré a reclamar. Juntament amb mi també s’han quedat dos nois xinesos,
que no volen ser xinesos si no de Hong Kong i sols parlen anglès. Els he de fer
de traductor.
La duana xilena
és a les portes de San Pedro, suposo que te la podries saltar. Primer cua per
segellar el passaport d’entrada i desprès cua per passar l’equipatge pels raigs
X. És, crec, la primera duana terrestre en que m’ho han fet. De tota manera, no
em sembla massa rigorós.
El pas fronterer
de Bolívia és a 4700 metres i san Pedro està a 2400, la diferència es nota,
aquí fa calor, el cel és net de núvols i donada la seva situació és un lloc
ideal per fer tours nocturns de contemplació d’estels.
Arribo a l’hotel.
Està bé. Em dutxo, canvio de roba i preparo la roba per rentar, contracto un
tour per demà a “las Piedras Rojas” tota la resta seria una mena de repetició
de les coses ja vistes. Espero que aquest cop no m’enganyin tant, que també ho
faran.
Dino i faig
migdiada. A la tarda vaig a veure l’encarregat de Expediciones Estrella del Sur
que es germana de Expediciones Tambo Loma. Em tornen 21.000 pesos xilens
equivalents al benefici obtingut més el cost del transfer de la frontera a san
Pedro. L’encarregat, primer galleja, però al final decideix pagar. Alguna cosa
deu saber si afluixa la mosca així, tot i que ho nega. Però no em quedo
satisfet.
Desprès vaig a un
saló d’internet i m’en surto de trobar vol per l’Illa de Pasqua. Ostres, em
poso content perquè feia dies que hi lluitava sense sortir-ne. Ara sé que hi
podré anar, era una de les meves fites i la podré realitzar.
Durant aquest
trajecte he anat rebent informacions d’Evo Morales. Nefast, ningú li troba cap
virtut actualment, si en tenia, les ha perdut durant els seus mandats, ara sols
diuen d’ell que és un corrupte com qualsevol altra.
He trobat un noi
nicaragüenc i també em parla d’en Daniel Ortega. Em diu una dita del seu país:
“mono que se sube al àrbol, ya no baja” És una definició molt maca i clara de
tots aquells que arriben a qualsevol mena de poder, vicia tant que no el volen
deixar. A casa nostra en tenim molts exemples, com son ara tots els càrrecs
polítics amb més de dos mandats a l’esquena.
Conclusions del
la visita i tour al salar de Uyuni.
Realment és molt
espectacular, l’espai ofereix unes imatges impressionants, d’altures,
d’amplitud, de colors, de tipus de terreny, de llacunes. Anava jo pensant i
comparant amb el desert d’Algèria que vaig fer fa anys i traient-ne les
diferències. Realment ha estat una visita que calia fer sí o sí. Però, primer
que tot massa massificat hi ha massa gent fent el mateix. Segon, massa cotxe,
tot i que fan aturades, he trobat a mancar poder estar en el “no res” que
significa el desert, que li dóna un senyal d’identitat. Tercer, uns
allotjaments, massa bàsics i en els que et cobren per tot.
Una altra de les
bones coses d’aquest tour ha estat la companyia. El fet de poder compartir
espai, temps i converses amb gent jove m’ajuda molt a estar satisfet. Viatjar
sol costa i si durant uns dies ho pots alleugerir s’agraeix. Quan els he hagut
de deixar a la frontera am Xile, m’ha dolgut, han estat una bona companyia que
m’ha rejovenit i fet riure.
A la nit sopo en
un bon restaurant i em bec un parell de copes de chardonnay xilè. Veig una dona
prima i amb tot el cabell blanc i em pregunto si serà la Lagarde. Sé que no i
penso, una persona con ella, o similar, estaria en aquest coi de poble fent el
que fem la majoria dels qui estem aquí? No. Decididament, no. Hi ha una clara
diferència entre ells i nosaltres. Nosaltres sols som el poble.
Recomanacions: no
sé ben bé què recomanar perquè de la mateixa manera que m’han fotut a mi uns,
demà poden fotre uns altres, res assegura que el tour que contractis amb una
agència es compleixi al 100% sense entrebancs. Cal pensar que en època baixa,
de juny a nadal, hi ha les mateixes empreses oferint tours per a comptats
turistes, per tan, cap d’elles té la garantia d’omplir un vehicle (6 persones)
i han de cedir-se els passatgers l’una a l’altra. Tot dependrà de la bona
avinantesa que tinguin i, sobretot i principalment, del xofer-guia que és qui
realment estarà amb tu cada dia i es preocuparà de que les coses siguin bones,
boniques i ben fetes.
Personalment jo
l’iniciaria sempre a Bolívia. Mai viatjaria amb EXPEDICIONES ESTRELLA DEL SUR,
amb seu a Xile, san Pedro de Atacama ni amb EXPEDICIONES TAMBO LOMA, la mateixa
empresa però amb seu a Bolívia, Uyuni.
Jo he viatjat amb
EMPEXSA i un xofer que es diu BEIMAR, des de Uyuni. Si l’enxampeu a ell, segur
que anireu més que bé. www.expedicionesempexsa.com
