diumenge, 30 d’octubre de 2016

ALTRA COP LES "MEVES" MUNTANYES

Ja feia molt temps que no organitzava caminades per la colla Farigola Pixapins per diversos motius com també feia temps, encara que no tant, que no les gaudia caminant.
Vaig organitzar una sortida per avui 30 d'octubre i ahir 29, mirant la serra, em semblava que la boira espatllaria la sortida; la gitana sobresortia pel llom de la muntanya tot dient que era ella, la boira, qui regnava a l'altra costa de la serra.
Avui m'he llevat podent contemplar un cel clar i net, amb les primeres llums del dia donant color als límits de la vista des de casa meva, de Tarragona al Delta. El taronja del sol naixent contrastat amb el fosc de contrasol dels núvols de l'horitzó, tot musicat pel cant dels pardals i dels tudons i agombolat per una molt i molt suau brisa que amb prou feines belluga alguna fulla. Una meravella de despertar a un nou dia. Un nou dia que el futur em regala.
Surto a la carretera a trobar dues acompanyants, la Noelia i la Silvia i just agafar la T-313 ja veig que la gitana no sobresurt de la serra, bona senyal, allà dalt no hi haurà boira, podem tenir un dia fantàstic.
Pradell de la Teixeta. Noelia, Silvia, Ricard, Javi i jo. Sols som cinc, o millor dit, som cinc que gaudirem d'un dia de muntanya magnífic.
Travessem el poble per trobar el camí a la Torre de Fontaubella, un tram de camí històric, entre marges, com es feien abans. Mas de Mariona, comença la pujada fins els plans de Ràfols, allí ens desviem per anar a trobar el camí de les Comes Joanes i poc desprès ens tornem a desviar per continuar pel camí de les Melitxes. 
cami de muntanya netejat

La meva sorpresa és que el camí està net i és ample. El darrer dia que vaig passar-hi era a punt de perdre's i ara, en canvi, està magnífic. Arribem a una esplèndida era de pedra natural, on esmorzem. Continuem pujant. A la nostra dreta queda el barranc de les Comes Joanes i tot l'espectacle visual que representen les faldes dels turons tots enmarjats, els tubs respiradors del túnel del tren, les antigues construccions, els massos, alguna cabana de pedra.
camí de muntanya netejat i amb persones

No hi ha boira, sols una mica d'humitat o calitja que no acaba de fer net, però tot és espectacular. Faig veure als meus companys els diferents indrets que es dominen i per on passen diferents camins tot reflexionant com vivien els nostres avantpassats no tan llunyans. Increible.
més camí de muntanya netejat.

Molt a la vora del llom de la serra agafem l'antic camí de Pradell a l'Argentera. Fins aquí tot el recorregut està perfectament net, es nota el pas de les desbrossadores i que ho han fet a consciència, ben fet, de manera professional; ja m'agradaria a mi que els principals camins de la Baronia estessin igual de ben conservats.
Però, cal dir-ho tot, l'antic camí no l'han fet i està gairebé perdut. L'aigualera de la nit ha deixat les plantes plenes d'aigua i, a més, son altes i plenes de punxes de manera que un forani pot dubtar sobre si hi ha camí o no. Sort que els meus companys es refien de mi i em van seguint no sense deixar de maleir-me per posar-los en un lloc on la pell queda ferida.
Per acabar anem a veure un parell de les antigues cabanes de pedra seca de les que Pradell n'ha fet un motiu de visita amb molt bon criteri.
cabana de pedra seca
Un suc de civada completa el nostre matí de caminar per una part de la Baronia d'Escornalbou, una part que no tot hom coneix, que és ben espectacular i que, amb una bona gestió dels camins, pot ser un focus d'atracció d'un turisme familiar i tranquil.
Potser sí que he passat - i passaré - temps fora de casa, però sé que sempre tornaré al lloc del que n'estic enamorat, que m'omple l'esperit cada cop que hi torno i, sobretot, que m'apassiona mostrar a qui no el coneix.
I aprofito per felicitar a l'ajuntament de Pradell per la neteja que ha fet d'alguns dels seus camins tradicionals. Sou un exemple a seguir per la resta de municipis de la Baronia d'Escornalbou.
  

diumenge, 23 d’octubre de 2016

CAPITOL VI - XILE - ILLA DE PASQUA

30 de setembre - divendres
Pel matí tour a las PIEDRAS ROJAS i als PETROGLIFOS. Normalet. Primer et duen a uns 70 quilòmetres de la ciutat per veure una gorja a la serralada de DOMYNKO, que no pertany exactament al que és coneix com el desert d’Atacama. Aquí podem veure tot un conjunt de serra erosionada per l’aigua i el vent formant gorges, barranquets, caigudes i formes de roca i terra especials. També i degut a la gran quantitat de minerals que hi ha la majoria de roques son vermelles però també en trobes de verdoses i altres tonalitats.
vall de l'Arco Iris

Desprès anem a veure els petroglifos de HIERBAS BUENAS. Sobre unes roques d’origen volcànic, al llarg dels segles els indígenes van dibuixar els animals i les coses que els rodejaven, a l’estil dels dibuixos del desert algerià, d’Altamira i altres llocs, sols que aquí son gravats en la pedra, no pas pintats.
petroglifos de Hierbas Buenas


I per avui prou.

1 d’octubre – dissabte
San Pedro de Atacama, seria un poblet de misèria si no fos la porta del desert i el punt de pas fronterer amb Bolívia just pel punt del desert i salar d’Uyuni. De fet, actualment, tot i la massificació turística del lloc, san Pedro és un conjunt de carrers de terra sense cap atractiu més que una església del temps dels castellans, es clar.
església de san Pedro de Atacama

La part central del lloc és un conjunt de cases baixes en les que sols pots trobar quatre coses: algunes petites botigues de queviures, restaurants i cafès, botigues d’artesania i agències de tours.
El que sí hi ha son molts “hippies” o com es digui ara, d’origen argentí la majoria, que venen quincalla artesanal pel carrer i alguns “penjats” – disculpeu que ho digui així – bruts i amb aspecte de dependre més d’alguna droga que de res més.
Les agències venen totes els mateixos productes, que no passen de 7 diferents i tots son a un màxim de 100 kms del poble. No n’he vist cap que ofereixi alguna travessa del seu propi desert.
Recordo que el desert d’Atacama és el lloc més sec del món i que te una extensió d’uns 1000 quilòmetres al llarg de tota la costa xilena arribant fins al Perú on pren el nom de desert de Nazca. El motiu de la sequedat és que la serralada andina evita la circulació de núvols i, conseqüentment, amb ells les pluges.            
Avui serà un dia de trasllat. Des de san Pedro a Calama amb bus i d’allí amb avió a Santiago.     
El bus de TURBUS ha sortit a l’hora, excepte pel tardaner de sempre. Gairebé tota la ruta passa pel desert d’Atacama, d’una solitud i bellesa extraordinàries. 
desert d'Atacama

Arribant a Calama, una gran ciutat en mig del no res, potser crescuda sols per les mines de coure veïnes, veig una gran instal·lació fotovoltaica i una altra de aerogeneradors, totes dues aprofiten una de les formes d’energia que brinda el desert.
Li demano al taxista d’aturar-nos en un lloc on tinguin aire a pressió per mirar de traure una mica de la pols que des del desert d’Uyuni duc a les sabates, a la motxilla personal i a la maleta, desprès em deix a l’aeroport, petitet, casolà i amb unes estructures de ferro que em recorda el de Barcelona, però sense comparació. Menjo una mica i a esperar el vol que ha de dur-me a Santiago.
Estic content, he superat l’etapa dura del viatge, el desert amb les seves incomoditats, ara arriba una altra etapa més còmoda, igual de plaent, però més fàcil de fer. M’entren dubtes de continuar o tornar, però crec que, ara mateix, el més intel·ligent es tornar, Xile estarà on és durant molts anys.
Sorpresa. Em semblava que la Michelle Bachelet seria una de les governants sud americanes acceptades, però el taxista diu que no. Concretament cita la paraula CORRUPCIÓ, una paraula per desgràcia comuna en tots els països visitats i, ja sabem que Argentina i Brazil tampoc se’n lliuren d’ella, o sigui que ... hi ha un ple. Potser aquesta mania i costum de la corrupció els ve de la “madre patria” en que, deu n’hi do, quanta n’hi ha i no excloc a Catalunya, que també en tenim.  
serralada dels Andes a les portes de Santiago de Xile

SKY AIRLINES, companyia aèria de baix cost. Per poc que pugui no tornaré a volar amb ells. Un espai més que estret, sembles un pollastre engabiat conduit a l’escorxador, i tampoc posen l’aire fred i fot massa calor dins l’aparell.
Arribo a Santiago, menjar una mica i a dormir.

2 d’octubre – diumenge
Em sembla que la part dura del viatge arriba ara, estic refredat altre cop i  amb una mica de febre i tot.
Santiago, de bon matí. Tot tancat. Al centre, a la plaça de la bandera una prova atlètica de caire solidari. Poc a poc, al centre, es van obrint comerços, la gent omple els carrers centrals. A l’avinguda Puente, hi ha manters a tocar, tots cridant el seu producte. A la plaça d’Armas, algun predicador amb potent megafonia intenta convèncer als descreguts.
predicadors

Santiago entra a la primavera. Des de la finestra de l’apartament puc veure els cims encara nevats de les muntanyes properes. L’ombra es fresca però el sol escalfa. Juntament amb la primavera apareixen les fulles als arbres i les dones es desfullen i comencen a mostrar-se, sandàlies, minifaldes, bruses, melics, escots ... Un bell paisatge.
Salvador Allende

A la tarda torno a sortir una mica per ventilar-me. Mala pensada. El refredat vol ser covat. Localitzo els busos de l’aeroport per demà, no els tinc massa lluny.
Al matí he preguntat pel bus turístic i han dit.
-      El último sale a las 06:30 pm
Així que aquesta tarda volia fer el tomb a la ciutat. Arribo a l’home anunci a les 04:30 pm i pregunto:
-      A què hora sale el pròximo bus?
-      Pues hay uno que salió una hace 10 minutos - flipo.
-      Pero, y el pròximo?
-      En unos 20 minutos.
-      Bien, vendame un billete.
-      Tiene que ir al mercado central  pero no le interesa porque no va a poder hacer todo el recorrido – cada cop ho entenc menys.
-      Es que el recorrido dura 2 horas 30 minutos i a las 06:30 cierra el recorrido, así que no podria terminarlo
-      Ah!  y entonces, por que sale, si no hace todo el recorrido?
I comencen a dir coses intentant espolsar-se de sobre un turista que pregunta massa.
Passo per les places principals fent les fotografies obligades i torno a l’apartament a covar el refredat. Tinc mala sort, ara que em toca anar  l’illa de Pasqua ... Al vespre vaig a urgències, això no és com Equador, d’entrada paga 21.350 pesos xilens, uns 30 euros. Desprès de dues hores marxo. En aquest aspecte Xile és com Catalunya.

3 d’octubre – dilluns
Avui torna a ser un dia d’esperar. Fins les 18:15 no surt el vol i amb el refredat no tinc ganes d’anar a voltar.
Santiago és una capital moderna en tots els sentits, grans avingudes, semàfors, respecte dels senyals de trànsit, no sents els clàxons, les persones son més europees, no tan morenes i les dones més fines, més femenines, pel meu gust. I no em titlleu de masclista, és que m’agraden les dones, gairebé totes.
Faig el viatge en classe bussinnes, no hi havia altra bitllet, és car, però era ara que soc aquí que hi havia d’anar. Aquesta línia sempre va plena amb els passatgers de la pròpia illa i si no el compres molt aviat, no n’hi ha. La classe bussines és una altra cosa i un cop a la vida, no fa mal. L’hostessa dolça com un caramel, que si un vinet, que si una aigüeta, que si carn o peix per sopar, que si en vols més, que si vols dormir o vols conversa, que ... era a punt de dir-li una cosa en la que pensaria el meu amic Gerard però he callat. En aquesta zona no tenen una senzilla manta de gore tex, tenen un plumó blanc, com el de casa, més petit i menys pesant, però plumó. El seient s’aplana totalment, per sopar, estovalles i coberts d’acer i gots de vidre (si algun terrorista llegeix això ja sabrà no li cal pujar-ho dissimuladament a l’avió, sols li cal anar-ho a trobar a “bussines class” ja li ofereix la companyia de manera legal). Ah..!! i lavabo exclusiu per aquesta classe, total 20 persones més les hostesses. Llàstima que el vol se m’ha fet curt.
Quan arribo a MATAREVI, aeroport de l’illa de Pasqua, segona sorpresa, un rètol amb el meu nom i un collaret de flors. L’hotel ha enviat algú a recollir-me. Gràcies.
Amb el refredat, les pastilles, passar fred i calor durant el viatge ... estic cansat. Dutxa, llegeixo una mica i a dormir.

4 d’octubre – dimarts
L’hotel té molta aparença però se li nota que va avall.
Esmorzo i vull anar al volcà RANO KAU, un de les meravelles de l’illa, però abans he d’anar a comprar aigua al poble. El lloc no és un poble compacte si no una extensió gran en la que hi ha diversos carrers amb cases escampades, de manera que tardes en arribar al “centre” o lloc important. Els carrers no tenen cap indicació, de manera que has d’orientar-te com pots, prenent referències, tampoc hi ha massa il·luminació, de manera que, a la nit, difícil tornar; taxis pocs.
primer grup de moais

Bé, la qüestió és que quan soc al poble vaig fent la ruta de la costa que em porta a veure els “moais” de HANGA KIO’E, HANGA PIKO, TAHAI, HANGA ROA. Aquests “moais” estan escampats al llarg de la costa, una costa de pedra volcànica que el mar ha anat erosionant despietadament i ara tot és un roquissar desmuntat sense cap platja. No hi ha escultures destacables o frapants.  

Al lluny veig uns núvols que presenteixo d’aigua i que finalment em mullaran.
A la tarda sí que vaig al volcà o crater de RANO KAU. Ara ja fa sol i em toca caminar de pla pers carrers fins arribar a la desviació per agafar un sender de terra que s’enfila turó amunt. I va pujant, de moment vaig bé, tot i els dies que porto sense esforçar-me i a nivell de mar, no em costa respirar, però quan ja porta una estoneta les cames avisen.
camí de la localitat d'Orongo i crater del Rano Kau

RANO KAU és un crater ple d’aigua amb una certa vegetació que dóna vida a una determinada fauna. Actualment és una reserva hiper protegida dins el parc nacional de l’illa de Pasqua. Realment és molt bonic arribar aquí dalt i veure: el crater ple d’aigua, RAPA NUI, allà baix, a la vora del mar i espais blaus de mar en d’altres racons segons et vas bellugant pel contorn del crater. No sabria dir si és una de les meravelles del món, però sí que és bonic i dóna bo asseure’s un estona i contemplar el paisatge a banda i banda.  
crater del Rano Kau


5 d’octubre – dimecres
Per avui he llogat un vehicle amb el que he donat el tomb a l’illa per l’única carretera que hi ha i m’ha permès veure tots els moais escampats al llarg de la costa i que encara no havia vist: Hanga Te’e, Hua Reva, Akahanga, Tongariki, Anakena, Ahu Akivi per citar els més importants. El més espectacular son els quinze moais en diferent estat de conservació que hi ha a Tongariki. També es força espectacular el lloc d’on els treien, de la pedra volcànica del volcà Rano Raraku, al que desprès de recórrer tot el sender amb les restes de moais a mig fer, he pujat al cim. Al crater hi ha una llacuna tan o més bonica que la del Rano Kau.
falda del volcà Rano a Raraku d'on s'extreien els moais

Moais de Tongariki

A la platja d’Anakena m’hi he banyat. És l’única platja amb sorra de l’illa, amb una aigua de color turquesa, clara i transparent en la que abelleix banyar-t’hi. Vull dir que de camí a aquesta platja m’he aturat a fotografiar més aigües de color turquesa; això sí que ho trobo meravellós, els colors que pot agafar l’aigua de mar.
platja d'Anakena

crater del volcà Rano a Raraku

Donades les mides de l’illa em semblava que amb un matí podria fer tot el recorregut. Error. Encara m’ha quedat algun petit detall, per exemple Orongo i perquè plovia; ja em vaig mullar ahir i no tenia cap ganes de repetir-ho.

Tornat a l’hotel, dutxa i descans. Al vespre he baixat a sopar, sense massa gana. M’he assegut en un restaurant i de sobte s’ha posat a ploure, una d’aquestes pluges tropicals que duren 5 minuts. La gent ni en fa cas, ningú corre desesperadament a la cerca de sopluig, continuen amb el que fan i desprès, mullats, continuen fent el que feien. Ha sortit un arc de sant Martí espectacular que moltes persones han volgut fotografiar, jo un d’ells, es clar.
Quan vaig arribar a l’illa em vaig adonar de que els nadius d’aquí son diferents, son més Tahitians o Hawaians que sud americans o llatins. Se’ls nota en tot, en el color, en el físic, en el vestir, en el pentinat, en els tatoos, en els ornaments que duen i en l’idioma. Ells son pasquenses, no xilens. Ells son tan xilens com nosaltres espanyols.  Tenen diversos moviments independentistes que fins i tot van protagonitzar no fa massa un bloqueig dels “seus” monuments als que durant uns dies no hi va poder entrar ningú més que ells.
grup de Ahu a Kiwi

Baix el meu punt de vista Pasqua no pot sobreviure sense Xile o qualsevol altra metròpoli que l’empari. Aquí sols hi ha cavalls, vaques i moais, tota la resta ha de ser portat des del continent, tampoc tenen cap moll on hi pugui atracar un vaixell i descarregar ràpidament la mercaderia, tot ha de fer-se a través de barcasses. L’hospital és miniatura, l’aeroport és pista única, un accident i bloquejat. La majoria de joves van al continent a estudiar, els malalts greus també.
A Xile potser sí li pot interessar desfer-se de l’illa, estalviaria diners, però Pasqua, crec, no podria sobreviure, l’única alternativa seria el turisme, però en necessitarien tants que ensorrarien el sistema. De tota manera aquí la gent viu molt al seu aire tradicional, no els veig amb el desfici de modernitat d’altres llocs, em sembla que els agrada ser com son i poc volen canviar, ells aferrats a les tradicions i a la seva terra, potser els més joves faran algun canvi més endavant.
L’illa és molt cara i per això no es veu gaire turista motxiller. Aquest  és un motiu pel qual a les 22:00 ja gairebé tot és tancat. Aquí hi ha un turisme amb poder adquisitiu, madur, tranquil i respectuós amb l’entorn. La infraestructura és bastant bàsica i no se si aguantaria una arribada massiva de turistes.
M’ha costat molt car venir aquí, però no em penedeixo, si més no haure estat a Pasqua quan encara esta ben conservada i poc massificada.

6 d’octubre – dijous
Darrer dia sencer a l’illa, avui ja no tinc cotxe i faig caminant un parell de coses. S’ha llevat un dia gris i ha anat fent petites pluges, sort de la capelina, menys volum i pes que hauré de tornar.
antic i modern

A la tarda comprar. No m’allibero de comprar, vull tenir un detall de cadascun dels llocs on he estat i també he de dur alguna cosa a persones molt concretes, ja fa temps vaig deixar de comprar regals per a tot hom, em sortia més car que el viatge. 
Ara ja visc en una situació en que soc més a casa que aquí, son les escorrialles del viatge.
Un taxista d’origen xilè, ja gran i amb fills aquí em diu que quan tots els grups independentistes de l’illa es posin d’acord i mirin pel bé general, ell també se’n farà d’independentista, però ara, que tot van pel seu cantó i propi benefici, no ho té gens clar. Pel que m’explica, la qüestió de la corrupció, la mentida política, la falsedat general es cosa mundial. Alguns detalls els puc aplicar clarament a Catalunya, cup, cdc, esquerra, tots volen la independència, però no es posen d’acord en com i així no avancem, al final els únics fotuts de de bó som els qui realment la volem de totes totes.
Tan diferent que és el món i a tot arreu trobes el mateix: corrupció política. Quina llàstima.   

7 d’octubre – divendres
Això s’acaba i no puc evitar començar a tenir el cap a casa, en el futur. Aquí ja no em queda res a fer ni a veure, sols a Santiago agafar el bus turístic i voltar la ciutat, la resta del temps és per esperar i anar de vol en vol, és la part lletja dels viatges llargs, pel teu compte i en uns trajectes que has d’anar enllaçant per tornar.
Avui l’avió porta una hora i quart de retard que al final en seran dues.
marxant de l'illa, des de l'avió

Pasqua? Jo diria que és un lloc mitificat, certament és molt maca, te panoràmiques impactants, espais naturals meravellosos, els moais son espectaculars però, en conjunt, és com d’altres llocs del món. Jo no la posaria en el primer lloc del ranking mundial. Entenc pugui haver-hi persones que sí li trobin un encant especial, una mística que els arriba al seu fons, per això les persones com diferents, tots tenim la nostra manera de mirar i sentir.
Potser és que jo ja he estat a la majoria de llocs dits els millors de món i ara se’m fa difícil trobar espais millors. Què he vist? Les piràmides egípcies,  l’Himalaia, el Potala, el Taj Mahal, el Kruger, la posta de sol a la punta sud d’Àfrica, la sagrada família, una posta de sol als temples budistes de Myanmarr, Hoi An, Machu Pichu, Versalles, el desert algerià .... no goso posar ordre en aquests llocs, per mi tots tenen la seva bellesa, el seu encant.
Però no em penedeixo d’haver vingut, o ho feia ara, o ho hagués fet més endavant, per tan, ja és fet i ben fet està.
El que si em queda per fer es el sud de Xile i Argentina i no he de tardar gaire – o potser sí – en fer-lo. Aquells espais naturals oberts, grans, salvatges sí que em poden captivar. De moment, a casa a reorganitzar-me una mica tot començant s planificar el proper viatge. 

8 d’octubre – dissabte
Tot i que l’hotel té un cost considerable l’esmorzar fa riure, em pensava trobar un buffet lliure com cal i em racionen fins i tot l’aigua calenta pel cafè que, a més, es de sobre.
Faig la ruta amb el bus turístic que l’altra cop no vaig poder fer. Una pena. Santiago és molt gran i té un centre força maco i resplendent, amb grans casalicis però la resta és com qualsevol altra ciutat, grans avingudes amb edificis alts plens d’oficines i zones residencials, algun centre comercial, aquí dit “mall”, de grans dimensions i  prou.
A la tarda he donat un volt pel “cerro de santa Lucia” que el tinc davant de l’hotel, un turó que han sabut conservar com a espai verd i lloc al que moltes persones venen a passejar amb la família o els nuvis cercant racons on acaronar-se, també ofereix bones vistes sobre la ciutat i les muntanyes properes en les que s’hi observa neu, recordo que l’Aconcagua, de 6000 metres i la muntanya més alta dels Andes, no és gaire lluny d’aquí.
vista aèria de Santiago de Xile

Bé, cal acabar de deixar passar les hores i emprendre la part més cansada del viatge:la tornada, no sé què ho fa però sempre m’enganxa amb grans tirades i grans escales intermitges que m’esgoten.

9 d’octubre – diumenge
Vaig a trobar el bus de l’aeroport caminant, tinc temps i m’anirà bé exercitar les cames. Vulgui o no em toca viatjar amb SKY, suposo tornaré a anar enllaunat en un espai ajustadissim, sols son dues hores. He decidit recollir l’equipatge a Buenos Aires, fer els tràmits d’entrada i tornar a facturar, m’ajudarà a passar les 7 hores d’enllaç que tinc i, potser, redueixo el risc de pèrdua de la maleta.
Una cosa encara no comentada. A Xile totes les factures d’hostaleria venen incrementades en el 10% en concepte de propina. En alguns llocs hi posen la llegenda: “propina sugerida” i en molt pocs et pregunten si hi estàs d’acord. Si la retalles, el algun lloc et diuen: “gracias generoso”, en alguns llocs el cambrer/a ho sap i s’esforça una mica i d’altres no tant o gens. A l’aeroport és el lloc on sols hi afegeixen la llegenda de “propina sugerida” sense l’import i també és l’únic lloc on el cambrer/a no fa cap esforç per guanyar-se-la.
Faig comptes d’hores. He sortit de l’hotel na les 09:00 hora local, que son les 18:00 a Barcelona. Si arribo dilluns a les 17:00 son unes 26 hores de viatge sense comptar el que em quedarà fins arribar a casa que poden ser unes tres hores més. Com ja he dit, és la part més cansada. 
Quan tens pressa o vas just de temps tot funciona amb retard, quan et sobra temps, tot va a l’hora. El vol de Sky surt i arriba segons el seu horari.
Argentina. Aeroport en obres, llarg camí a l’aire lliure per anar de la terminal A a la C. Aquesta sembla que té pocs serveis i dino a base baguettes. Les noies del bar van dormint, no tenen cap interès en la feina, jo no tinc pressa però tinc gana. Encara em queden sis hores de vagarejar per aquí. 
la serralada dels Andes des de l'avió

Argentina és un acudit. Sin diferents. Ampolles d’aigua, les pots pujar a l’avió. Detecció de monedes i metall a l’arc detector: negatiu. Sabates esportives que enlloc del món t’has de traure: aquí sí. Safates per posar les coses menudes a la cinta de raig X, aquí no. A l’entrada al país no et fan omplir cap paper però tot sofisticat amb fotografia i empremta digital, a l’entrar amb ulleres, al sortir sense, “es la norma”.
-       Pues a ver si se aclaran – dic tot ofensiu. No em donen resposta.
Més em val callar, ja he passat tots els controls i sols em queda passar el control de vol, vull dir el que dura el vol i que aterri suament a Barcelona amb el meu equipatge a la panxa de l’avió. Amb aquest hauré fet 10 vols en aquest viatge.
No vull temptar la sort però en tots els vols que he arribat a fer durant els anys de viatges sols m’han perdut l’equipatge en dues ocasions i en ambdues l’he recuperat als pocs dies. Espero que ara tot segueix igual.
I efectivament, equipatge i jo, arribem a casa junts, sans i estalvis.

Ara a pensar en el proper


CAPITOL V - BOLIVIA

21 de setembre – dimecres
Pel matí he voltat per PUNO, que ja coneixia, tot fent temps per agafar el bus per anar a COPACABANA, Bolívia.
Esmorzant veia a través de la porta oberta del cafè com la gent s’apressava a anar a algun lloc, nois i noies anant a l’escola, menuts tibats per les mares, homes, dones moltes d’elles amb sabates de taló picant contra la pedra del terra, gent parlant pels mòbils .. el despertar típic de qualsevol ciutat o poble gran. Mentre tant, jo, pacient i poc a poc gaudint del meu esmorzar i pensant que tenia unes hores per a no fer res, per poder asseurem i contemplar com una part de la humanitat es neguiteja per complir amb les seves obligacions.
Puno, com la majoria de ciutats sud americanes té quatre coses a veure, una d’elles és la catedral, a la plaça d’Armes i l’altra l’església de la Candelaria i la seva plaça. He volgut anar a un mirador que hi havia anunciat, caminant lentament perquè l’alçada es nota i la nit dormint malament també; el tal mirador no existeix, més ben dit, si hi ha un punt des del que pots veure la part baixa de Puno i el llac però amb molts fils, cables i terrats de mal veure entremig.
A l’hora indicada he pujat al bus de TITICACA BOLIVIA, un desastre, incòmode a més no poder. Al meu costat un noi equatorià de 18 anys que emprèn la seva primera aventura. El panorama que es contempla tot fent el viatge és espectacular, tota una gran plana conreada en gran part i plena de poblets, llogarrets i casetes on viuen peruans agricultors de la manera més bàsica. Vaig veient vaques, porcs, una mena de bens i tot, sempre, amb una dona al càrrec, no veig homes. Les dones, totes, vesteixen a la manera tradicional, barret, brusa, falda fins mes avall del genoll, mitges, i alguna manta o gec sobre la brusa. I el fardell per portar les coses o els infants, pràcticament no hi ha dona que no vagi carregada. Totes amb panxa inflada, producte dels diferents parts i ves  a saber què més. Aquí la dona continua essent una esclava.
un exemple de dona boliviana

La frontera de KASANI i AGUADERO és cutre com la majoria. Aquest cop els funcionaris han estat una mica més diligents si no fos per alguns viatgers que han causat problemes. La qüestió es que hem passat.
Arribant a l’aturada final del bus em donen indicacions d’on és l’hotel perquè no hi ha taxis esperant res. Em donen indicacions contradictòries que em fan voltar estúpidament amunt i avall fins que enxampo un taxi i m’hi porta.
Compte, a Bolívia és una hora més que a Perú i en aquest poble tot tanca a les 21:00.  Dono una volta i sopo, 20 bolivianos el menú i 25 bolivianos la cervesa. Pensem que m’han canviat els euros a 7,5, es a dir, no arriba a 3 euros el sopar de menú i és complert.
Torno a l’hotel a preparar coses i no funciona el wi-fi. El conserge em respon desganat. Una de les coses primeres que he copsat dels bolivians és que no son tan simpàtics com els colombians, equatorians i peruans.

22 de setembre – dijous
Excursió a l’illa del SOL. Perfecte. A la barca d’anada he sentit una conversa en català i m’hi he adreçat, una parella de Manresa, jovenets. En arribar a l’illa ens hem ajuntat per anar a veure la pedra sagrada, l’altar dels sacrificis i el laberint. Desprès hem agafat el camí que travessa l’illa de nord a sud per anar a trobar la barca. Ens han dit 3 hores de caminada. Amb la visita descrita i la travessa de l’illa 4 hores. Un espectacle maquíssim, ha valgut la pena. Un temps fresc que amagava la potència del sol; pensem que parlem d’uns 3800 metres d’altura. Sorprenentment he caminat força bé, com si no fos en altura, cert que a les pujades sí ho notava però he pogut fer tot el recorregut d’una tirada sense cap problema.
llac Titicaca des de l'illa del Sol

Els nadius nomenen l’illa com a sagrada. En ella hi ha unes comunitats indígenes que s’ocupen de cobrar l’impost turístic en benefici propi; això provoca que hagis de pagar tres vegades en tres llocs diferents i al final tens la sensació de que sols volen traure’t els diners, cosa certa però podria fer-se diferent.
Hi ha molta tirada a quedar-se a passar un nit en aquesta illa. Realment l’únic que s’hi pot fer és caminar i jaure. Si t’hi quedes més dies i vas a caminar, cada cop hauràs de pagar el peatge.
un dels llocs de pagament per caminar per l'illa del Sol

Volia anar a veure l’illa de la lluna però he desistit. Retorn a Copacabana i esperar demà per anar a La Paz. No puc fer gaire cosa perquè el wi-fi de l’hotel és molt dolent i tarda hores en passar cada pantalla.

He de dir que, fins ara, els bolivians trobats em semblen menys simpàtics i molt lents mentalment. Desprès em diran que es característic d’aquesta gent de muntanya, els aymaras.

23 de setembre – divendres
Esmorzo i vaig a trobar un mini bus que em dugui a La Paz. Com sempre tota aquesta mena de gent menteix descaradament, tots et diuen que surten cada quan i que tarden poc. Mentida podrida. Cert que quan és l’hora surten de l’aparcament per deixar pas al següent vehicle, però desprès van fent ruta fins omplir el vehicle. Sigui com sigui, hem sortit més aviat que el del bus que és deia oficial i a més, anem més ràpids.
D’entrada tenim una carretera de muntanya en força bon estat que va resseguint el llac Titicaca. Arribem a San Pedro de Tiquina, on la carretera es talla i cal creuar el llac amb un transbordador. Desprès la carretera ja planeja per tota un gran extensió de terra regada pel llac i conreada, plena de llogarrets i cases de pagesia.
El llac Titicaca està situat a 3812 metres d’altura cosa que el converteix en el llac més alt del món. Té una superfície de 8300 kms quadrats; pensem que la província de Tarragona té 6300 kms quadrats          
Abans d’arribar a El Alto ja trobem obres a la carretera que alenteixen la marxa i generen pols però quan arribem a El Alto és molt pitjor, cal fer una gran distància per carrers que no ho son, de terra, amb vorals oberts, munts de terra, tolls d’aigua podrida. Un desastre tan gran no l’havia vist mai.
El Alto és un municipi situat en forma de semicircumferència per damunt de La Paz.
Em deixen a un lloc dit Cementerio, a la part alta de La Paz i amb un taxi, precisament d’un noi de Copacabana emigrat a la capital, vaig a l’allotjament. Avui em torna a tocar Airbnb. Soc gairebé al centre de la ciutat. Recullo informació per veure l’activitat a dur durant els dos dies següents.
De moment la capital és un caos. Quan hi arribes, des d’EL Alto et sorprèn veure una acumulació d’habitatges tots enfilats als pendents de les muntanyes fins arribar al fons de la vall. Es a dir, La Paz és un clot. Un cop soc al centre i surto a caminar això és una realitat, tot son pendents, més menys pronunciades però ho son. Ja tinc informació del què no em puc perdre de la capital, amb dos dies en tindré prou.
una vista de La Paz

M’he aturat tres dies a La Paz per repensar una mica com enfocar el viatge a partir d’ara, hi ha alguna cosa que no m’acaba d’agradar i he de solucionar-ho, entre elles les visites a les ciutats. Precisament jo que vaig deixar Reus perquè ja la trobava gran i m’atabalava ara em poso en ciutats com aquesta on no m’hi sento gens a gust. Aquests tres dies també es dedicaré a reflexionar una mica.
Observo que part del transport públic el fan busos dels anys 60 d’origen americà: Bedford, Ford, Chevrolet i la majoria desprenen fums tòxics.
Bus urbà de La Paz

M’assabento del parc nacional del TOROTORO i faig un e-mail per veure si tenen tour per les dates que soc per aquí i també contacto amb operadors de Uyuni per començar a programar el tour d’aquella zona.

24 de setembre – dissabte
Primer pujo al telefèric vermell, diuen és una de les experiències de La Paz que no t’has de perdre i tenen part de raó. Poder contemplar la ciutat des de l’altura es impressionant perquè veus una aglomeració de construccions aprofitant qualsevol espai buit. Al mateix temps tens vista sobre els terrats i observes tot el que amaguen, deixalles, brutícia, restes de qualsevol cosa, dipòsits d’aigua, antenes parabòliques i també persones que surten a estendre la roba, algunes dones amb vestit semi tradicional, que a La Paz també n’hi ha moltes. El telefèric surt de 3600 metres i puja a 4100. Us puc assegurar que es nota. I avui tinc un dia especialment sensible. 
Havent baixat vaig a la terminal terrestre, que en diuen ells, enorme, gran, on s’ajunten totes les companyies de bus per a qualsevol punt del país i m’informo dels horaris, temps de viatge, preus i qualitat del bus que hauria de dur-me a es diferents destinacions que m’interessen, Cochabamba, Oruro i Uyuni.
Tot seguit l’únic museu que visitaré en aquest país, l’etnogràfic, bonic, val la pena, sobretot la càmera de les màscares. Està situat a la part, que podem dir antiga de la ciutat, alguns carrers son per vianants i d’altres no. Un cop més constato que molta gent no dubta en donar una informació incorrecte per no saber dir: no ho sé, de manera que dono algun volt degut a la mala informació. Un fals policia em vol enredar, l’engego a ... i el deixo plantat, no protesta, evidència de que és fals.
Desprès la plaça Murillo o de la Catedral o del palau presidencial. Una plaça sense massa història igual que la “catedral” que l’únic mèrit que té és la seva mida. A la porta del palau els típics soldadets uniformats a major glòria del governant. Uns estudiants em fan una entrevista.
grup d'estudiants

I finalment vaig al VALLE DE LA LUNA amb el bus de la línia 43 i que és un antic DODGE, preciós, funciona de meravella. La porta d’accés s’obre i tanca de manera manual, amb un sistema de palanques; segur que ho heu vist en alguna pel·lícula americana en els busos escolars.
El VALLE DE LA LUNA, és un lloc definit  així, segons diuen, per l’astronauta Neil Armstrong l’any 1969 quan ho va visitar . Es pot dir que és situat als defores de la ciutat però encara dins ella. Son formacions tipus estalagmita, de terra i en una gran superfície, algunes amb altura considerable i que donen al lloc un aspecte especial. En realitat és una muntanya erosionada, el vent i l’aigua han pres la terra més tova i queda la més dura.
valle de la Luna, defores de La Paz

Torno a la ciutat i investigo sobre la possible visita al parc nacional de Torotoro al que m’agradaria anar per tot el que he llegit. Avui trobo un comentari d’algú que hi va anar pel seu compte i desisteixo, hauria d’anar-hi a través d’una agència i aquestes no m’han respost. De manera que compro el passatge per Uyuni per dilluns.
Ho tinc decidit. Això de cercar cada dia el transport, l’allotjament i el menjar, amb els dies, em cansa una mica. Darrerament també he fet molts quilòmetres amb bus i de qualsevol manera i no he encertat tots els allotjaments. Per tot plegat em sento una mica cansat i per això aniré a UYUNI en avió, no tinc ganes de tastar més busos, per ara. I també m’hi miraré més a l’hora d’escollir un hotel.
Certament amb els anys canviem. Recordo quan vaig començar la meva sèrie de viatges, sobre l’any 95, o sigui 44 anys, ho tolerava tot, albergs amb motxilers joves i algun de no tant jove, habitacions i banys compartits, busos infernals, calor, humitat, tot a baix preu sols per poder viatjar tant com fos possible. Recordo els viatges de Vietnam, Cambodja, Laos, India, Nepal, Malàysia, Thailàndia, Singapur, el que vaig arribar a patir de calor i altres coses en algun d’ells, i en contrapartida el que vaig gaudir amb la gent del país, amb els motxilers, aprenent anglès, els paisatges, el contrast de les seves vides amb la meva. Son coses que sempre duré amb mi. Ara han passat 21 anys de tot allò i ja no em queda tanta força, tanta capacitat de resistència, m’he aburgesat, que dèiem abans, em queda la curiositat  per veure més països, més persones, més formes de vida, més espectacles naturals. No he acabat aquest viatge i, per tan, no em permeto pensar més enllà, però sí sé que aquest no serà el darrer i també sé on vull anar. Però, de moment, he d’acabar aquest.    
A la tarda ha esclatat un llamp seguit d’un tro, però no ha continuat. Llàstima, una tempesta a aquesta alçada podria ser espectacular.

25 de setembre – diumenge
Una de les visites que no em podia perdre, em deien, és TIWANAKU i allí he anat. Aquesta mena de visites per a un viatger solitari son gairebé una expedició mentre que per als turistes que van en grup i els duen a tot arreu no presenta cap dificultat.
M’havien indicat quins mini busos havia d’agafar i on. Bé, el primer correcte, em deix al lloc conegut com “cementerio” on canvio de mini bus. Per passar per El Alto, un caos indescriptible, avui és dia de mercat, un dels mercats populars més gran de llatinoamèrica. Quan en sortim s’atura a l’estació de busos i m’assabento que encara ens falta un bon tros i que no em deixarà a Tiwanaku si no a l’enllaç de la carretera. Deixo aquest mini bus i em quedo a l’estació on em donen informacions diferents sobre on he d’anar per trobar un vehicle que em dugui al meu destí. Surto al carrer a cercar un pont, on m’han dit surten els mini busos. No el trobo. Apareix un cotxe de la policia els ho explico i molt amablement em pugen al vehicle i em porten al transport tot dient-li al conductor que ha de deixar-me a la porta del museu. Així ho fa.
Per tornar em poso a la carretera i em carrega un mini bus que diu va a La Paz. No senyor, o si, perquè La Paz és enorme. Em deix a la mateixa estació de busos del matí. Naturalment d’allí no en surt cap de bus per baixar al centre de la ciutat. M’envien a l’avinguda, a la troncal. Allí algú em diu que he d’agafar-ne un que vagi a Cejas, que em deixi al Puente i allí n’agafi un altre per baixar al centre. Em poso al lloc adequat i apareix el mini bus que diu va a Cejas, parlo amb el xofer i diu em deixarà al Puente. Entre mig un altra embús de trànsit totalment caòtic. Quan arribem a un pont discuteixen un passatger i el xofer què és el millor per a mi. Finalment opto per baixar i, efectivament, arriba un mini bus que diu Prado, al que m’enfilo i que desprès d’una estona em deixarà allí on vull anar, a pocs metres del meu lloc de residència. Una aventura. Un viatge dins un altra viatge.
estatua al lloc arquològic de Tiwanaku

Al gra. Les ruïnes de TIWANAKU son això, unes ruïnes bastant ruïnoses en les que has d’esforçar bastant la teva imaginació per veure el que els arqueòlegs diuen. Son restes de piràmides i temples d’una civilització ara sense nom, que va ser molt poderosa i rica i que va existir al segle V a.c. Diuen son una de les restes més importants de sud Amèrica. Han fet un parc, amb poques indicacions i les que hi ha mig esborrades pel temps i un parell de museus. Potser encanta als amants de l’arqueologia i visitadors de tota mena de museus i coses antigues, per a mi ha estat bé i prou. He trobat cara l’entrada, 100 bolivians, es a dir 13 euros, un pel car pel nivell bolivià i la qualitat de les ruïnes.
A la tarda em dedico a programar els propers dies. Volia, vull, anar a l’illa de Pasqua i tinc una sorpresa amb l’increment de preus dels vols i, a més, queden poques places per les dates que em convenen.
Bé, de moment demà a UYUNI, una de les meves fites, desprès ja veurem.    
26 de setembre – dilluns
Sorprenentment el taxi era esperant-me a l’hora convinguda. El taxista ha parlat d’Evo Morales. Res de bo. Diu que és un ninot en mans de Linera, el vice president i que deu estar lligat, encara i com acostuma a passar, amb el poder econòmic mentre Morales continua somiant truites. Morales porta ja tres mandats de president mentre que sols en podria portar dos segons la constitució, però com que la van canviar durant el seu segon mandat, ara alega, que sols està en el primer mandat. M’adono que tots aquests governants esquerrosos  del con sud son tots iguals, al final el poder els corromp com a tot hom.
M’explica el taxista que la filla de Morales resideix a Miami (USA) amb un sou de parlamentaria boliviana. Desprès critica als USA. Fals, és un fals.
Bé, facturar i volar. El vol amb un petit avió tipus Bombardier ple de turistes que anem al mateix. Un hotel, més car que els de fins ara però igual de cutre, sort que el propietari és un tipus simpàtic que “s’enrolla” bé.
Contracto el tour del Salar amb VIAJES TAMBO LOMA. Comentant amb el de l’hotel penso que serà com jugar a la ruleta. Si surt bé, fantàstic i si no, sols son dos dies i poc.
Uyuni, el que es la població, res de res, un conjunt de quadrícules de carrers amb cases baixes, moltes d’elles destinades a agencies de tours i botiguetes. Carrers adoquinats i polsosos. Fa un bon sol que crema, però l’ambient és fred. He de preveure roba per demà.
Quan arribes amb l’avió ja veus el salar i tens uns boniques imatges aèries, desprès caldrà veure sobre el terreny.
Ara necessito lligar allotjaments i trasllats pels propers dies i el wi-fi de l’hotel ha caigut. El propietari m’ha dit cinc minuts i ho reconfigura tot però ja en porta 15 i no se’n surt. 

27 de setembre – dimarts.
A les 10:00 ja soc davant l’agència que m’ha de dur a fer la ruta del Salar. Veig a l’encarregada que volta com una mosca d’aquí allà parlant amb altres dones. L’experiència em diu que alguna cosa no va bé. Li pregunto i m’ho nega, insisteixo i repeteix que tot va bé.
A les 10:30 no ha aparegut cap dels altres 3 viatgers que em va dir tenia ni el vehicle. La torno a encarar i em diu que ara mateix marxem. A les 10:45 em fa anar a una altra agència i m’encabeix en un tour lleugerament diferent del meu i en el que no podré tenir habitació privada les dues nit.
Li dic de tot però no em queda més remei que acceptar el que em proposa; l’alternativa es quedar-me un dia més a Uyuni, on no hi ha absolutament res a fer. En aquests moments totes els altres tours ja han marxat.
El cotxe és un Toyota Land Cruiser V8 automàtic, el xofer en BEIMAR, i els companys, dues germanes alacantines de pare alemany Sara i Raquel, una parella alemanya, Lucas i Karina i una rusa, María. Fem les presentacions habituals i de moment el diàleg és fred, com sol passar amb gent diversa que s’ajunta en esdeveniments com aquest.
La primera aturada és el cementiri de trens. Antigament des de les mines d’argent de Potosí fins a Xile hi circulaven trens a vapor que sobre 1936 van ser substituïts per màquines diesel. Aquest cementiri ho es de les màquines de vapor, ara realment, sols ferralla inservible que el sol i la sorra es van menjat.
al cementiri de trens

La segona aturada – no sé si les podré recordar totes – és COLCHANI, un poble que viu de la sal que fan al salar de Uyuni i de vendre quatre coses als turistes que passen par allí (jo no he vist res digne de comprar). Ens fan veure el procés de treballa de la sal des que la recullen fins que l’embossen ja per vendre al públic.
en mig del salar de Uyuni

Desprès anem a un antic  hotel construït amb blocs de sal que ara sols serveix d’aturada per dinar. Aquí ja veiem el que és i vol dir això del salar. Fa una 40 milions d’anys aquí hi havia un mar que a resultes de les erupcions volcàniques i dels terratrèmols es va assecar i ha quedat la sal. A no recordo quina profunditat encara hi corre aigua, a sobre hi ha capes de SAL MUERA i damunt la sal aprofitable. De tant en tant es veuen forats pels que brolla l’aigua i en els que, si hi poses la mà i tens sort, pots traure algun bloc de cristall de sal. Alguns cops aquests forats s’han fet grossos fins empassar-se algun vehicle ja que poden tenir una profunditat de mes de tres metres.
mirant d'obtenir cristalls de sal

Desprès de dinar el guia-xofer s’atura en mig del salar. Teniu en compte que es tracta d’una gran plana, vull dir sense cap curvatura més que la natural del globus terraqui, sense sap elevació i que s’allarga a distancies molt grans. I tot blanc. La sensació es tremenda, ara mateix no ho sé descriure prou bé.
llacuna verda al desert d'Uyuni

El nostre xofer-guia, en Beimar, es un afeccionat als videos i un artista. Desprès de deixar-nos una estona fent fotografies i recórrer en solitari l’espai immens que la natura ens ofereix, ens proposa de fer uns videos i ens ordena unes actuacions. El resultat és divertidíssim i ajuda a la compenetració dels companys de viatge, ara tots riem plegats, ens parlem i compartim junts aquests moments. A partir d’aquest moment la xerrameca dins el vehicle es gairebé constant.
Les dues germanes alacantines, d’uns 23 anys, estudien a München, una enginyeria electrònica i l’altra medicina, parlen castellà, anglès i alemany a la perfecció i, conseqüentment, tenen més tendència a conversar amb la parella alemanya. Ell, Lucas, un tipus de 2 metres i massís com un arbre, esta acabant la carrera d’econòmiques aplicades a l’esport, ella és dentista. Ell té 28 anys i ella semblant. La María és la més diferent de tots, deu tenir sobre els 35 anys, ve de pujar cims de més de 6 mil metres, és menuda i es hostessa en cap a Aeroflot, tan de vols curts com llargs, d’avions grans com no tan grans. En aquest grup, jo, de 65 anys i sense massa curriculum professional desentono. L’única cosa destacable meva es que he fet valdre la meva condició de català; de moment les espanyoles han arrufat el nas però quan ja portem unes hores de camí, és un tema superat.
En aquest tram provo de mastegar les fulles de coca. No noto res més que s’adorm la llengua.
Arribem a l’illa del Peix, un roquissar que ja anuncia el final del salar, tot ple d’uns cactus gegants i al que podem pujar al seu cim, amb esforç respiratori inclòs, ja que estem per sobre dels 3600 metres. La vista circular des del seu cim és la d’un desert blanc totalment pla, dóna la sensació d’estar en una illa.
Illa del pescado, al salar de Uyuni

El sol ja cau i hem de córrer per arribar a l’allotjament abans de fer-se foc, conduir de nit en aquest terreny és perillós. Poc abans de “l’hotel” ja s’acaba la sal i trepitgem terra, més segura com a superfície però mes polsosa i amb molts clots. L’allotjament es bastant bàsic però confortable. A l’arribada ens donen unes galetes i infusions. Asseguts al voltant de la taula fem petar la xerrada, ens instal·lem a les habitacions i esperem el sopar, justet però correcte.
desert d'Uyuni, zona humida

En Beimar té el detall de donar-nos una bossa d’aigua calenta a cada un de nosaltres. Segons diu és un detall que d’altres xofers no practiquen i que aquí es demostra super efectiu. Si escalfes els peus, la resta del cos també s’escalfa i dorms millor, tot i que jo, aquesta nit, no dormiré massa.

28 de setembre – dimecres
A les 5 del matí em llevo faig una mica d’estiraments i surto a veure la sortida del sol. A les 6 esmorzem i sobre ¾ de set iniciem la ruta. D’avui no sabre repetir tots els noms de totes les coses que hem vist. D’entrada hem fet una ruta alternativa per estalviar-nos la massificació de la ruta. Perquè ho entenguem, actualment estem en temporada baixa però no menys de 40 vehicles amb 5/6 persones cadascun fan la mateixa ruta CADA DIA. En un desert polsós com aquest en que tots fem el mateix i amb el mateix horari qualsevol travessa pot convertir-se en una tortura. Per això en Beimar ens ha proposat de fer una ruta alternativa en la que sols trobarem uns 5 vehicles.
un carrer de san Cristòbal, desert d'Uyuni

Veure, veiem coses força similars a les que veuríem per la ruta “oficial”, espai i més espai, sorres, muntanyes, pedres, elevacions, colors. No hi ha ni un núvol, circulem sempre sobre els 4 mil metres i a curta o llarga distància es veuen cims que estan entre els 4500 i 6000 metres. Jo ja he fet el desert d’Algèria i aquest és diferent. D’entrada hi ha camins, rutes que pots anar seguint, si les coneixes, es clar, i aquí hi ha muntanyes. L’ambient és fred però el sol crema. Aquí hi ha llacs i llacunes, cadascuna amb la seva particularitat.
el grupet

Dinem a la vora d’una llacuna plena de flamencs i no parem de fer fotografies, però les aus s’espanten si ens hi acostem. Fot un fred que pela accentuat pel vent.
Visitem el cràter d’un volcà inactiu del que encara en surten fums sofrosos i té clots amb fangs bullents. En Beimar ens fa fer fotografies trucades i tots fem el ruc. Riem molt.
fumaroles volcàniques

A la tarda ens ajuntem a la ruta “oficial” al lloc conegut com “el arbol de piedra”. Una roca erosionada pel vent i les pedretes que té un peu primet i una gran copa – al desert d’Algèria hi ha una rica similar nomenada “la cabra”. Aquí si que s’ajunta tota la “marabunta” de vehicles i persones.
"arbol de piedra"

Laguna Colorada. Impressionant, senzillament impressionant. Una enorme llacuna de color vermell en la que hi veiem llamas a la riba i flamencs a l’aigua. El problema és el vent, hores d’ara ja molt fort, que augmenta la sensació de fred, però l’espectacle, repeteixo, és impressionant.
llacuna vermella

I a dormir. Avui toca un alberg dels més bàsics que hauré visitat a la meva vida – sols igualat per un de Laos, sols que en aquell i amb ajut d’una palangana, em vaig poder rentar, aquí no. Però cal acceptar les coses com venen i com son, sobretot quan no tens alternativa. Cert que hi ha la proposta d’anar-se a banyar a la piscina alimentada per l’aigua de la llacuna que està a una temperatura d’uns 30 graus. Però ho fan desprès de sopar, fot molt de vent i em sento cansat. Lògicament la jovenalla hi va, però jo no. Sé que m’ho perdo, però no es pot fer i tenir tot. Els companys aprofiten per deixar-me les coses delicades per guardar.

29 de setembre – dijous.
La sortida del sol, avui, és encara més bonica que la d’ahir. Avui sols hi ha la ruta “oficial” i ben aviat ens hi trobem tots en una cursa envoltada de pols que es veu augmentada pel que fan els grans camions que, provinents de Xile, forneixen les mines de San Cristòbal i amb els que cal anar en compte perquè, aprofitant-se del seu gran volum, no respecten gaire als vehicles.
sortida del sol sobre una llacuna

La primera aturada és el desert de Salvador Dalí. Passo de descriure-ho perquè em sembla una “turistada”.  La segona aturada és la llacuna verda que avui, que no fa vent, no té aquest color. I, finalment, la frontera amb Xile. Tots els vehicles reunits allí per deixar algun viatger o recollir-ne un altre. Cal pagar una “mordida” de 15 bolivianos (2 euros) als policies perquè et segellin el passaport amb la sortida.
Per acabar de fer malament les coses, el transport contractat marxa just jo arribo. En Beimar, que coneix tot hom, em col·loca en un altre transport per poder arribar a San Pedro de Atacama. Em poso de molt mala castanya amb les dues empreses i a la tarda aniré a reclamar. Juntament amb mi també s’han quedat dos nois xinesos, que no volen ser xinesos si no de Hong Kong i sols parlen anglès. Els he de fer de traductor.
La duana xilena és a les portes de San Pedro, suposo que te la podries saltar. Primer cua per segellar el passaport d’entrada i desprès cua per passar l’equipatge pels raigs X. És, crec, la primera duana terrestre en que m’ho han fet. De tota manera, no em sembla massa rigorós.
El pas fronterer de Bolívia és a 4700 metres i san Pedro està a 2400, la diferència es nota, aquí fa calor, el cel és net de núvols i donada la seva situació és un lloc ideal per fer tours nocturns de contemplació d’estels.
Arribo a l’hotel. Està bé. Em dutxo, canvio de roba i preparo la roba per rentar, contracto un tour per demà a “las Piedras Rojas” tota la resta seria una mena de repetició de les coses ja vistes. Espero que aquest cop no m’enganyin tant, que també ho faran.
Dino i faig migdiada. A la tarda vaig a veure l’encarregat de Expediciones Estrella del Sur que es germana de Expediciones Tambo Loma. Em tornen 21.000 pesos xilens equivalents al benefici obtingut més el cost del transfer de la frontera a san Pedro. L’encarregat, primer galleja, però al final decideix pagar. Alguna cosa deu saber si afluixa la mosca així, tot i que ho nega. Però no em quedo satisfet.
Desprès vaig a un saló d’internet i m’en surto de trobar vol per l’Illa de Pasqua. Ostres, em poso content perquè feia dies que hi lluitava sense sortir-ne. Ara sé que hi podré anar, era una de les meves fites i la podré realitzar.
Durant aquest trajecte he anat rebent informacions d’Evo Morales. Nefast, ningú li troba cap virtut actualment, si en tenia, les ha perdut durant els seus mandats, ara sols diuen d’ell que és un corrupte com qualsevol altra.
He trobat un noi nicaragüenc i també em parla d’en Daniel Ortega. Em diu una dita del seu país: “mono que se sube al àrbol, ya no baja” És una definició molt maca i clara de tots aquells que arriben a qualsevol mena de poder, vicia tant que no el volen deixar. A casa nostra en tenim molts exemples, com son ara tots els càrrecs polítics amb més de dos mandats a l’esquena. 
Conclusions del la visita i tour al salar de Uyuni.
Realment és molt espectacular, l’espai ofereix unes imatges impressionants, d’altures, d’amplitud, de colors, de tipus de terreny, de llacunes. Anava jo pensant i comparant amb el desert d’Algèria que vaig fer fa anys i traient-ne les diferències. Realment ha estat una visita que calia fer sí o sí. Però, primer que tot massa massificat hi ha massa gent fent el mateix. Segon, massa cotxe, tot i que fan aturades, he trobat a mancar poder estar en el “no res” que significa el desert, que li dóna un senyal d’identitat. Tercer, uns allotjaments, massa bàsics i en els que et cobren per tot.
Una altra de les bones coses d’aquest tour ha estat la companyia. El fet de poder compartir espai, temps i converses amb gent jove m’ajuda molt a estar satisfet. Viatjar sol costa i si durant uns dies ho pots alleugerir s’agraeix. Quan els he hagut de deixar a la frontera am Xile, m’ha dolgut, han estat una bona companyia que m’ha rejovenit i fet riure.
A la nit sopo en un bon restaurant i em bec un parell de copes de chardonnay xilè. Veig una dona prima i amb tot el cabell blanc i em pregunto si serà la Lagarde. Sé que no i penso, una persona con ella, o similar, estaria en aquest coi de poble fent el que fem la majoria dels qui estem aquí? No. Decididament, no. Hi ha una clara diferència entre ells i nosaltres. Nosaltres sols som el poble.
Recomanacions: no sé ben bé què recomanar perquè de la mateixa manera que m’han fotut a mi uns, demà poden fotre uns altres, res assegura que el tour que contractis amb una agència es compleixi al 100% sense entrebancs. Cal pensar que en època baixa, de juny a nadal, hi ha les mateixes empreses oferint tours per a comptats turistes, per tan, cap d’elles té la garantia d’omplir un vehicle (6 persones) i han de cedir-se els passatgers l’una a l’altra. Tot dependrà de la bona avinantesa que tinguin i, sobretot i principalment, del xofer-guia que és qui realment estarà amb tu cada dia i es preocuparà de que les coses siguin bones, boniques i ben fetes.
Personalment jo l’iniciaria sempre a Bolívia. Mai viatjaria amb EXPEDICIONES ESTRELLA DEL SUR, amb seu a Xile, san Pedro de Atacama ni amb EXPEDICIONES TAMBO LOMA, la mateixa empresa però amb seu a Bolívia, Uyuni.

Jo he viatjat amb EMPEXSA i un xofer que es diu BEIMAR, des de Uyuni. Si l’enxampeu a ell, segur que anireu més que bé. www.expedicionesempexsa.com