dissabte, 24 de gener de 2015

VANDELLÒS - CASTELLÓ - COLLET DE LA CREU I RETORN

Els dies com avui amb Sol però amb una mica de fred i fort vent son dels que m'agraden per anar a muntanya ja que signifiquen que a mes de l'esforç de la caminada has de vèncer la climatologia i així com sota la pluja em molesta caminar, amb el vent no m'importa tant. I el vent neteja l'espai i les panoràmiques son molt més amplies i netes.
La concurrència ha estat minsa perquè sols vaig convidar la Maria Cinta a darrera hora; diversos entrebancs de feina han impedit fer una convocatòria com cal. 
Sortim de Vandellòs per anar a la seva antiga pedania de CASTELLÓ, poblet restaurat i que torna a tenir habitants fixes tot l'any.
Allí veiem el BASSOT DE CASTELLÓ que no és glaçat. Continuem ruta en direcció a la font el Beltran i els rentadors de Castelló. Enfoquem els Dedalts de Vandellòs on arribem desprès d'una suau pujada que no presenta dificultat.
A la carena bufa el vent però no pas amb la intensitat que ens temíem i amb l'escalfor del Sol no s'hi està malament. Tot i el vent l'ambien no és net i, per exemple, no podem veure el delta de l'Ebre, hi ha com una mena de pols o boira. Passem pel pou del Macià i la punta de Castelló dces d'on iniciem la baixada al barranc del Llord.
D'allí i ja per pista passem per la font de l'Irla per atacar els darrers metres en pujada que en duen a Castelló. I des d'allí refem el mateix camí per retornar a Vandellos.
Una bonica caminada per bonics indrets
Com sempre que vaig per aquesta zona és una ruta extreta del llibre Muntanyes de Tivissa-Vandellòs de l'editorial Piolet,  que us recomano i per això no publico el track







antic camí a Castelló

Castelló

Castelló

Cabana de pedra l'interior de Castelló

Bassot de Castelló

Als rentadors de Castelló

el que queda dels rentadors de Castelló

Cova amb balma

Vorejant la roca hi ha el camí de baixada

Vista de les muntanyes de Vandellòs

Font de l'Irla

Camí d'accés a Castelló.









divendres, 16 de gener de 2015

CASTELLDEFELS - NINES

No sabria dir quantes vegades en ma vida he passat per aquesta població, això sí, sempre hi he passat, mai m’hi havia aturat ni endinsat en cap dels seus carrers, senzillament era un nom més en la ruta vers o des de Barcelona quan decidia viatjar pel que, els provincians, en dèiem “les costes” .
Bé sabia que a un costat hi havia el mar, però no podria pas jurar que també pensés que hi havia platja, i a l’altra un seguit de restaurants i xalets i cases d’estiueig però mai vaig entendre o copsar CASTELLDEFELS com una ciutat.
Una mostra més de que no cal anar gaire lluny per viatjar a llocs desconeguts i que, potser, alguna cosa tenen per fer-te créixer. Mai he negat que tot i haver recorregut països estranys em queden molts racons de Catalunya per veure, sols veure, no dic ja conèixer. I avui n’he vist un, CASTELLDEFELS.
El primer que copses es que és una ciutat partida, l’autopista, l’autovia i la via del tren formen barreres molt dures i impossible de traure, de manera que a un costat tens la platja i a l’altra la ciutat; aquesta es com la majoria de ciutats i pobles de Catalunya que han sofert una gran expansió a partir dels anys 70, alguna gran avinguda, carrers , torts, places, cruïlles i semàfors i, per acabar molts passos zebra que dificulten el trànsit rodat sense que els vianants s’adonin de que, entre tots, fan les ciutats inhabitables. Jo, és que soc molt de poble, sabeu?
De tota manera CASTELLDEFELS te alguna part amable i arbrada amb un Castell que la domina des d’un turonet. No en puc dir més perquè, avui, no l’he caminat, que és la manera de conèixer una població i la seva gent, però m’ha donat la impressió de que, en general, no hi ha un caliu de la gent del lloc, vull dir que la majoria son forans i per això els importa poc el que fan i deixen de fer, no es coneixen i actuen més lliurement que en localitats amb arrels pròpies.
Del centre he anat a la platja. Una gran avinguda o suma d’avingudes, afegides, amb una gran platja arenosa a un costat i, altre, cop, apartaments, bars i restaurants a l’altra costat.
He provat de caminar una estona però avui en Mauri, en Molina i els seus companys l’han encertat: plou. Tampoc massa, però plou. Tens la oportunitat de caminar per voreres cimentades o anar a la vora del mar i fer quilòmetres i quilòmetres. Aquí les “costes” dites del Garraf ja s’han acabat i ara som gairebé a la plana que produeix el Llobregat i el que queda del seu delta.
Com deia, plou i, com no pot ser d’altra manera, entro en un bar a fer un cafè i fer-la petar amb l’acompanyant. La conversa es fàcil, clara i directa. Apassionant m’atreveixo a dir.
He après molt avui. D’entrada saber d’una població que desconeixia i per acabar veure que a la vida sempre li pots presentar una cara optimista i riallera, sols depèn de tu. I per continuar que per importants que siguin els teus problemes, potser n’hi ha de més importants.
Cert, els que et preocupen son els teus, no pas els d’altri. Però per ser sincers i justs, cal saber apreciar la sort que tens. I jo, ho he dit més d’un cop, soc un home de sort. I la meva sort m’ha dut a conèixer una nova ciutat de Catalunya i una nova persona a qui,  des d’ara, sempre respectaré i apreciaré.

Per tu Nines.

diumenge, 11 de gener de 2015

DE VANDELLOS A PRATDIP

Avui hem fet una caminada lineal o radial. 
Sortim de Vandellòs on també celebren la festa de l'oli i de bo matí força gent gran ja s'hi aplega per agafar bon lloc i ajudar a preparar tot l'embull de coses que es necessiten.
Som poquets, Noelia, Silvia, Mª Cinta i jo, tres dones per un home ja gran .....
D'entrada el camí és ben fàcil ja que, més o menys, va seguint paral·lel a la carretera i tens poca pèrdua, tot senyalitzat amb marques blanques i verdes; en alguns trams encara trepitgem l'antiga carretera i en algun lloc la canalització del gas ha trastocat una mica el recorregut.
Primer Masboquera o Mas d'en Boquera com jo l'havia escoltat anomenar fa molts anys. No afirmo pas que sigui el topònim correcte però m'ho sembla. Ens aturem un moment als rentadors totalment refets i que no guarden cap pedra històrica.
A Masriudoms, aprofitem el recer que ens ofereixen els seus rentadors, també refets, per esmorzar. Avui fa vent i tenim núvols que no deixen que el Sol ens escalfi; a diferència de dies passats, es nota més el fred i anem ben abrigats.
Sortim de Masriudoms (d'aquest no em sona cap nom diferent) passant per davant del cementiri i ara guiats per les marques blanques i grogues del PR C-90 anem fent camí.
Primer passem pel mas del Cota i desprès pel mas de l'Abellar. poc desprès comença una curiosa construcció: la sèquia d'en Marian sobre la qual anem caminant durant una bona estona, la feina que es van fotre per poder dur l'aigua on i perquè fos. Al final de la sèquia hi ha la font de l'Anxera totalment seca.
A partir d'aquí hem de pujar per passar de la llera del riu Llastres, a l'altra costat, a la riera de la Dòvia, tot salvant el coll del Marques que no representa cap dificultat més que la del vent. Suaument anem baixant i podem veure els diversos tolls que forma la riera, avui plens d'aigua.
Poc desprès entrem a Pratdip. 
Una beguda, cotxes i cap a casa.
Fins la propera.
Avui no publico el track perquè aquesta ruta la trobareu al magnífic llibre Muntanyes de Tivissa-Vandellòs fet per una bona amiga meva, amb d'altres, i de l'editorial Piolet, també bon amic.


rentadors de Mas d'en Boquera

La Fonteta. Mas d'en Boquera

Rentadors de Mas Riudoms


L'era de Mas Riudoms

Mas de l'Abellar

en ruta


Sèquia del Marian

Clotades amb aigua a la Riera de la Dòvia

dilluns, 5 de gener de 2015

DEL PUIG VOLTOR AL PUIG MARI

Retorn a les caminades locals. 
Antigament el Puig Marí amb 660 metres era el cim més alt del terme de Duesaigües, més alt encara que l'ermita de santa Bàrbara d'Escornalbou. La pedrera s'ha encarregat de baixar considerablement la seva alçada i, al mateix temps, de fer desaparèixer els camins tradicionals que circulaven pel seu entorn, com per exemple, el de Duesaigües a les Irles.
Em van dir que algú havia obert l'antic corriol que ajuntava el Puig Voltor amb el Puig Marí i avui he anat a comprovar-ho.
Per ser 5 de gener fa un dia esplèndid, sense ni un sol núvol i un Sol que assegura suar durant la pujada. Poca roba i motxilla lleugera. La ruta fins al Puig Voltor ja la tinc més que apamada per la quantitat de vegades que hi he arribat a pujar.
Del cim estant s'observa clarament el corriol que corre per la cresta del Coix en direcció al Puig Marí. Hi ha algú de qui encara en desconec la identitat que s'està dedicant a netejar els camins de el Bres i del Puig Voltor, m'agradaria saludar-lo, agrair-li la feina i dir-li que ho fa molt bé, si més no al meu criteri.
Avanço, doncs, per un evident camí sense molèstia d'herbes, ni garric, ni arítjol. No cal dir que la vista és magnífica a banda i banda de la muntanya; la carena és partió dels termes de Riudecanyes i Duesaigües a Sud í Riudecols i les Irles al Nord.
En un punt endevino un camí que baixa i que hauré de seguir ja que em consta n'hi havia un que baixava a la Galaupa més lluny, però serà un altra dia.
Finalment el camí m'aboca directe a la pedrera. Em cal, sense vergonya, introduir-me als seus dominis i anar baixant de nivell per trobar la sortida.
Teniu dues possibilitats. Fa poc més d'un any des de Duesaigües van netejar l'antic camí que menava a Les Irles, aquest seria un punt de sortida força còmode i que es troba gairebé al fons de la pedrera i prop de la bàscula que hi té a la sortida.
Jo, avui, he fet una variant que ha consistit en despenjar-me per un talús de restes de la pedrera per arribar a la caseta de la Barrumba i allí agafar la pista que baixa per la rasa dels Algars fins trobar l'antic camí de les Irles o camí dels Masos i per allí a Duesaigües i retornar a casa. 
En total uns 15 quilòmetres.
Tampoc cal tenir por d'entrar als terrenys de la pedrera. Cert, la finca es seva, però el dret de pas dels camins no ens el pot arrabassar.
Avui no he fet fotografies.
Però si que us puc deixar el track:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=8591416

dissabte, 3 de gener de 2015

VIATGE PER CAMINAR PER LA SERRA DE BOUMORT


Aquests dies en que algú s’ha entestat a dir en que fem el canvi d’any en contra del que diuen els solsticis i equinoccis vaig decidir passar-los fora del poble, em convenia una mica de canvi d’aires i estar fora de casa. Al final va coincidir que a la meva cosina Imma, amb qui tinc una molt bona i forta relació, també li convenia evadir-se una mica de la seva dura i crua realitat i vam decidir passar uns dies plegats fent el que ens agrada: caminar i descobrir llocs nous.
El 31 me’n vaig a Taradell per passar el cap d’any amb uns amics de l’Imma. En un xalet de El Muntanyà ens reunim unes 14 persones al voltant d’una taula en la que cadascú ho posa algun element. De casa meva arriben les arbequines artesanes fetes als meus olivers i adobades per mi mateix, taronges, mandarines, un apit i un parell d’ampolles de garnatxa negre de la Terra Alta que rebrà el reconeixement del propietari de la casa i dels altres companys.
Desprès de les campanades ens dediquem a cantar cançons de quan érem més joves que ara; algunes lletres les sabem i d’altres no tant. Es un exercici nostàlgic per fer veure que el temps no passa .....
Dia primer de gener de l’any dit de 2015, calendari gregorià adaptat a les conveniències religioses catòliques. A Etiòpia, a Xina, als països àrabs aquesta data no representa re. En fi, la qüestió està en que ens llevem en un dia ple de Sol, sense ni un núvol i amb una temperatura propera als zero graus. Desprès de les feines de neteja personal, esmorzar i empaquetar les coses agafem el vehicle i ..... a Coll de Nargó.
(un detall quan aquí som l'1.01.2015 a Etiòpia és 23 de Tahsas de 2007 i no fan cap festa)
Suavitat i tranquil·litat per la carretera fins que arribem a la que baixa d’Andorra, allí el moviment amunt i avall és més intens; els esquiadors, suposo, es fan notar.
A l’hotel encara tenen la ressaca de la revetlla. Ens instal·lem i anem a donar una volteta fent temps per dinar. Per la tarda ens arribem a Coll Piquer i caminem per les pistes boscanes observant la lenta caiguda del Sol i el canvi de llums i colors que això implica sobre les muntanyes i els arbres. Tornem a l’hotel ja fosc i fem temps fins l’hora de sopar.
Segon dia de gener de l’any dit del 2015. Ens llevem aviat, esmorzar, entrepans per carregar i a fora. Volem anar al Cap de Boumort. El gel s’ha agafat al parabrisa del cotxe i cal esperar una mica per tenir bona visibilitat. Comprem una mica de coca amb sucre que desprès ens anirà de conya per refer-nos de l’esforç.
De moment agafem la carretera que va a Isona  i abans de Bóixols pista amunt fins la collada de Llívia on deixem el vehicle. Portem un llibre de rutes i uns mapes però d’entrada ja marrem perquè anem seguint la pista que mena al refugi de Boumort. Per un error de no mirar bé el mapa seguim la pista i amb això fem una hora més de camí inútil fins que una llumeta s’encén al meu caparronet i em permet recuperar el camí que, finalment, ens durà al cim del Cap de Boumort de 2077 metres i que no representa cap dificultat muntanyenca de cap ordre; és el que se’n dia una muntanya de vaques, és més, fins i tot s’hi podria pujar amb cotxe.
Però hem fet cim i qualsevol cim et dona una satisfacció especial, el fet d’haver-te esforçat, d’haver suat per arribar-hi ja te’n dona i, desprès, el fet que pots mirar al llarg de 360 graus i veure espai, llum i perfils de muntanyes i més muntanyes. A mi és que m’agraden les muntanyes i m’agrada veure’m al cap de munt d’elles, asseurem a la darrera pedra i estar-m’hi una estona sense fer re, sols mirant; sobretot quan hi soc sol o en companyia d’alguna persona amb qui hi tinc algun vincle especial.
Alguns cops, quan encara tenia més forces que ara i era més agosarat havia anat a fer alguna hivernal al Pirineu; la satisfacció de trepitjar la neu verge, no veure cap més empremta en ella que la meva em donava una sensació de ser, momentàniament, el propietari de la muntanya, de la natura. Era un goig indescriptible.
Avui també ho ha estat, tot i haver fet marrada hem assolit el cim, hem gaudit d’estar-hi sols, hem gaudit de l’ampli espai que ens ha ofert sobre la serra de Boumort i, més enllà, els cims nevats del Pirineu i hem gaudit del Sol.
Ara toca baixar. Retornem al refugi i ens mengem l’entrepà de fuet que ens han donat a l’hotel, ben bó, ben sucadet amb tomàquet. I pista avall que es fa tard i el Sol vol tancar la diada.
Anirem a sopar a Organyà, sopa i carn a la brasa molt ben feta. I a dormir.
Tercer dia de gener del l’any dit del 2015. Anem amb una mapes de Piolet i en la caràtula d’un d’ells hi ha la fotografia del Salt de Sallent. Ahir m’hi vaig esmerçar una mica i el vaig veure pintat al mapa i avui hi anirem.
En principi volíem deixar el cotxe a Sallent i continuar a peu, però no tenim cap referència i aparquem pista a unt. Aturem un vehicle de baixa i la dona ens diu que som a tocar del salt però que podem anar aquí i allà, muntanya amunt i avall, se la coneix a fons.
D’entrada anem a veure el salt des de la seva part baixa. És com molts, sols que aquest sembla caure des del forat d’una roca. Fem fotografies i desprès ens enfilem camp a través per arribar al punt de caiguda de l’aigua: molt bonic, el rierol baixa engorjat i, al cingle, l’aigua cau llepant la roca fins baix a l’estany on hem estat fa uns minuts.
Retornem al cotxe per una pista tot voltant la casa de la Pera. Abans de tornar a agafar el cotxe visitem l’ermita de sant Maximí, una esglésieta romànica del 1036 amb un cementiri dels que m’agraden, tots enterrats a terra, el darrer del 1975, gent que potser han mort fora i han volgut romandre per sempre al seu lloc d’orígen. M’encanten aquests cementiris que visito i observo amb respecte.
Anem a Valldarques. En aquests moments és un lloc necessari per la meva cosina per raons que no explicaré aquí. Llogarret menut i afonat en la gorja del riu del mateix nom. Veig molt difícil sobreviure aquí i per això els originaris en van marxar a la recerca de millor fortuna. Visitem sant Romà de Valldarques, també amb una esglèsieta llombarda dels segle XII i un coquetó cementiri on gairebé molts dels finats tenen el mateix cognom.
I posem fi a la nostra estada a la serra de Boumort a la que hi penso tornar. Però he de dir que MOLT MALAMENT. No hi ha cap pal indicador, cap marca,cap senyal d’on pots anar o d’on vens o del coll on ets o del nom de la masia o el salt d’aigua o de ...  de re, de re, de re i així és molt difícil per a un foraster orientar-se i caminar amb una certa seguretat per tota la serra. També cal dir que l’hotel on hem estat, el BETRIU, poc ens han pogut dir d’on i com anar, sols coses molt generals; així no fan país ni promouen que d’altres caminants s’hi hostatgin. Cal, però, respectar la seva opció.
I amb el retorn a casa s’acaba aquest viatge per a fer caminades i amb el que inicio el dit any de 2015 en el que espero poder-hi afegir ple de pàgines si me’n surto amb els meus projectes.

enllaç pel SALT DE SALLENT
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=8570534

enllaç pel Cap de Boumort
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=8570495


vista del pantà de sant Antoni i Talarn

cim del cap de boumort 2077 metres

vista del Pirineu dels del cap de Boumort

vista parcial de la serra de Carreu

salt de Sallent

salt de Sallent

sortida del salt de Sallent

casa de a Pera

salt de Sallent

sant Maximí

sant Romà de Valldarques