dimecres, 16 d’abril de 2014

LES GALAUPES

Nervis, tinc nervis, com sempre. He dormit bastant bé però amb somnis estranys. La Fira, Muntànyum, està fent la seva feina; ja ho sé que ho tenim tot lligat però fins que no s'acabi no respiraré.

Tampoc tinc ganes d'agafar el cotxe així que surto des de casa mateix; és una sort això de viure vora la muntanya. Pujo tota la urbanització i surto per una pista que em du a un corriolet que vaig netejar fa un mes i que enllaça amb el camí de la Foïna. Baixo fins la carretera per agafar immediatament el camí de la Vallesa. Pujo.

Els nervis van sortint per les cames i la respiració, necessito enfortir les extremitats per propers reptes. Els pensaments corren sols mentre la ruta es coneguda. Fa un bon Sol i un petit vent fresquet que es nota als espais amb ombra. I, com sempre, el silenci, la pau i la tranquil·litat que hi ha a muntanya i l'espai que pot recórrer la  mirada en diverses direccions tot reconeixent els perfils de les muntanyes, dels llocs. 

Pujo a la zona de les Galaupes, un terreny entre Duesaigües i Riudecanyes, i una mica sota del Puig Marí. Barranc del Coix, granja del Ros. Trobo una desviació que no recordo massa i canvio de plans. No baixo a Duesaigües i segueixo pujant, enfortint les cames. I pujo i pujo i al final m'enfilo per un antic camí mig esborrat fins que s'esborra totalment. He arribat força amunt. 

Fa calor i retorno per la mateixa ruta. Tinc poques oportunitats de caminar però quan les tinc les aprofito, com avui.
perfil de la serra de l'Argentera

l'Argentera

Un tram de pista a la zona alta de les Galaupes

estrany apilament de pedres

estrany apilament de pedres

diumenge, 13 d’abril de 2014

CAMINADA DE COSTA

Avui tocava altre cop caminada de platja, des de Tarragona fins Altafulla.


De moment el dia no comença gaire bé, l'Albert s'adorm, desprès en Carles bada i no sap si ha de seguir-nos amb el cotxe. A la primera rotonda em perden i mentre jo faig un camí els altres van a un altra. I per deixar els vehicles a Altafulla donem dos tombs fins trobar-ho.

Salvat això, bon humor i a caminar. 

Sortim de la platja de l'Arrabassada recorrent el fil de costa que, legalment, hauria d'estar sempre obert.  Recorrem les platges tranquil·les i aigua clara que hi ha en aquest temps en que el turisme encara no les omple. Es nota les ganes que te la gent de Sol i platja perquè n'hi ha força, alguns ja estirats a terra per agafar color, d'altres més tapats.

Esmorzem al final de la platja llarga i desprès entrem al bosc de la Marquesa, un dels boscos de litoral que queden i que estan intentant protegir. La vista del litoral es preciosa en un dia com aquest de mar per emmirallar-se, Sol, sense vent i una temperatura força agradable. 
per la platja llarga de Tarragona

Passant pel camping de la Mora

davant del Castell de Tamarit

Voregem el castell de Tamarit i ja recorrem la platja d'Altafulla. Arribem a la Vila romana de Els Munts i alguns en fem la visita. 

Un dia de més de caminar, de bon caminar en bona companyia.

SERRA DE L'ARGENTERA

Avui he d’anar a caminar com sigui, ja porto massa dies enganxat a la cadira i amb la vista a l’ordinador i altres feines que m’impedeixen gaudir del que m’agrada.
Deixo el cotxe als Estrets, al peu de la serra de l’Argentera. Quan aturo el motor no escolto més que el silenci, avui, fins i tot, els aero generadors estan aturats i no s’escolta l’habitual brunzit. Poc a poc el cant d’algun ocell, la fressa d’una sargantana entre les herbes. El cel es blau i net.
el bosc encantat

el bosc encantat

entrada al bosc encantat per la banda del collet rodó
Començo a caminar passant pels Estrets que han cimentat. Aigua a doll conseqüència de les darreres pluges i dies frescals. Segueixo la pista, deixo a la dreta el sender al Portell del Peiró, més endavant també deixo el del portell del Trucafort, passo a gual el barranc del mateix nom avui amb aigua cosa ben difícil de veure.
La pujada fins al pla del Motxilló o Muntxelló també és plena d’aigua. Perfecte, és necessari que la terra quedi ben xopa d’aigua, amb ella es genera vida, es manté el cicle de la vida.
Escornalbou i l'Argentera

Vista de la pujada al collet de les pedrisses

Grauet de les Pedrisses
Agafo el camí de la font dels Ermitans. Entro al bosc de les Bruixes, preciós, amb alzines, en silenci. Trobo la desviació per baixar a la zona de les Segarreses on segueixo, per la dreta la pista de manteniment de les torres elèctriques. Quan s’acaba entro al bosc encantat, molt bonic, amb alzines, pins, bruc, arboç i també algun esbarzer i bastant d’arítjol. Soroll d’ocells i jo. Res més. De tant en tant el camí surt al cingle i et permet gaudir de la vista, Escornalbou, l’Argentera, la costa ….. i la llum. Espectacular.
Surto a la pista del collet rodó i la pujo, al final m’enfilo pel corriol que ha de dur-me al peu de la foradada. Desprès encaro les Pedrisses, m’enfilo pel costerut camí de cara a l’únic lloc de pas que hi ha; aquí ja no tinc arbres ni res que em protegeixi del Sol. Fa calor i suo. Arribo a dalt i encara he de continuar una mica més però ja més suau. M’adreço als aero generadors sense deixar de tenir el cingle a la vora.
Arribo a la pista del parc eòlic i la segueixo per la dreta, desprès d’un aero generador tot ple de pintures trobo un corriol que al final s’ajunta amb l’antic traçat del GR 7-3 que seguiré durant uns metres. Quan arribo davant del aero generador 415 segueixo un pas de cabres que em baixarà, està tot força brut i difícil de seguir, però em conec el camí i arribo a la pedra que esta sobre la font dels Ermitans sense dificultats.
Un gran roquissar cobreix la font, aquí hi ha alguna bassa perquè beguin els senglars. Descanso uns minuts. Reprenc el camí de baixada. Primer trobo la desviació per anar a la font. Més avall la desviació per anar al Corral de la Trilla.

La Mola de Colldejou i la Miranda
senderó des del Grau de les Pedrisses fins al parc eòlic

A baix el roquissar que cobreix la font dels Ermitans, al fons l'Argentera

Uns minuts de repòs per beure aigua

Bosc de les Bruixes

Balma de les Bruixes. Hi tenen la cassola i l'escombra

Cartell del Bosc de les Bruixes
Fetes les visites segueixo la ruta clara i definida, en algun moment bruta i amb la vegetació que vol tapar-la. Fa anys el vam netejar aquest camí, però el temps i la natura no perdonen.
Trobo la desviació de les Segarreses. Els bosc de les Bruixes. Vaig retornant. Finalment els Estrets altre cop. Torno a casa. Un bon dia de muntanya, amb Sol i silenci.
Baronia d'Escornalbou, 12 d'abril de 2014

VIATJAR, FUGIR ....

Sempre la mateixa disjuntiva. Què és el viatjar? una ànsia de descobrir allò amagat darrera la cantonada? veure que hi ha rere la ratlla d’un horitzó sempre fugisser, sempre més enllà? conèixer l’inconegut, aprendre, o … fugir de la quotidianitat, de l’avorriment, de la rutina, del ja conegut, del lloc al que no et sents pertànyer, conèixer-se a un mateix…?
Depèn de qui llegeixes tens una o altra resposta. 
Per Josep M. Espinàs es anar a conèixer persones diferents, per Michel Peissel es anar descobrir els darrers racons desconeguts, per Wilfried Thesiger era viure el món al que es sentia pertànyer, per A. David-Néel era reptar al món com a dona, per Domingo Badia era anar a conèixer noves cultures, per … cadascú té la seva pròpia resposta. 
I tinc la teoria de que per a molts, per la majoria, senzillament es una fugida de si mateixos, de la pròpia disconformitat. Marxes d’on ets, d’on vius a la recerca d’algun lloc i persones diferents que omplin un buit que no et deix sentir-te complert, però sempre trobes un més enllà, sempre hi ha una cantonada més que tombar, que mirar i això et fa estar sempre inquiet, intranquil i amb ganes de marxar de partir.
Ara em trobo en aquesta situació i projecto sortides llargues de paisos i persones que sempre he tingut en ment de visitar, Japó, Brunei, Austràlia, Buthan, …. i podria fer una llarga llista …
De moment tinc el projecte per aquest final d’any.
De moment, demà concretament, aniré a caminar una estona per llocs pels que encara no ho he fet, prop de casa, prop d’on visc,  no per això deixen de tenir la seva emoció, son llocs que mai he trepitjat, son nous per a mi, per la meva mirada, per la meva reflexió, tot i ser propers en la distància, en la geografia.
Desprès seguiré pensant en el meu llarg viatge d’enguany.
Baronia d'Escornalbou, 2 d'abril de 2014

LA MOLA DE COLLDEJOU

Sobrat de dormir he obert els ull sobre les 06:00 am. Tot i voler fer una mica el gos abans de les 07:00 ja era llevat.
Feines de llevar-se amb calma, sense presses. Primer connectar Catalunya música a traves del TV per tenir una mica de companyia.  Cafè, píndoles, rentar-se, vestir-se, agafar la motxilla i els estris necessaris per la caminada i … partir.
Eren sobre les 08:00 que aparcava el vehicle al carrer de la Font de Colldejou. Hom es pensa que allò és una plaça i no, és l’antic fossar i per allí hi passava el carrer de la Font.
Emprenc la ruta del GR7 direcció Coll del Guix. El rellotge del campanar marca les 04:00, no sé si am o pm. Fa vent i tinc fred; m’he calat la barretina i els guants i encara tinc fred; caminant ja passarà.
Coll del Guix, el vent bufa fort, camí de les Processons, amunt, prenc la desviació  per  passar pel sobre del portell del Llamp, un camí que sols he fet un cop i, al final, vaig anar camp a través. Avui no vull perdre ni una sola de les marques de color blau, estil Dr. Iglèsies, que assenyalen el camí. M’aturo cada cop que no ho tinc clar tot i el vent i el fred; sort que llueix el Sol i dona calidesa al dia. En algun moment perdo de vista les marques però recupero tot seguit.
I a la fi arribo al lloc on la vista desperta els meus records d’anys passats, d’haver-ho vist abans. Un espectacle, dalt la Mola de Colldejou, amb aquests cingles alterosos que avui, amb el vent, encara fan més fressa i por acostar-s’hi. Volto per la punta de la Mola veient els diferents pessebres que distintes associacions hi posen. 
Collons!!! podrien posar-hi imatges de dones i homes en pilotes i no pessebres….Merda de religiositat mal entesa….
Inicio la baixada pel GR7-3. El vent bufa fort i ara el tinc d’esquena. La muntanya m’ha deixat pujar i gaudir d’ella perpo ara sembla que el vent em vulgui empentar a rodols tartera avall. M’ho prenc amb calma perquè els genolls tampoc es que aguantin massa. Penso en anar a la cova però desisteixo. Baixo i baixo fent dues forces, la d’aguantar-me la velocitat i la del vent que vol n’agafi més del compte.
Arribo al lloc del camí que vull seguir per baixar. Primer erro la tria. Ara el veig, és aquell d’uns metres més avall. Sí. El segueixo amatent. Aquí, a la dreta, hi ha una possible pujada directe que hauré d’investigar; segueixo baixant amb una petita marrada més i sense importància. Avall. Arribo al bosquet, recordo les pistes i la bassa dels bombers i …
M’ajunto al GR7 i poc més enllà el collet de le Xuta i Colldejou.
Perfecte. Tot i el vent, una caminada preciosa.
Aquí en teniu l’enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6407873 

Baronia d'Escornalbou, 23 de març de 2014

VIATGE

La vida ja ho es un viatge i algun dia caldrà que escrigui sobre ell, però avui dic que junt al viatge de la vida, alguns, delim per anar a veure allò de més enllà, aquell país de la cantonada, o el més llunyà, exòtic, o el que ens sembla ens permetrà fer les coses més diferents de la nostra existència diària.
Desprès de llegir alguns llibres de viatge he tret la conclusió de que per a molts viatgers, el fer-ho, es una fugida de la seva pròpia existència, de la vida habitual. Alguns ho han fet de manera esporàdica i d’altres han emprès llargs períodes de temps fora de casa.
Al final, uns i altres, esdevenen mig o totalment inadaptats arreu.
Però potser parlar més de mi, que em conec millor que no pas als altres. En aquest moment, pressionat per les meves activitats que impedeixen deixi la llar, el meu somni es fer un gran i llarg viatge. Estar fora de casa durant mesos, desaparèixer de la vida diària, fer-me fonedís per als meus conciutadans durant un llarg període de temps.
Baronia d'Escornalbou, 18 de maig de 2014

CAMINADA DE PLATJA

Amb els amics de caminada tocava arribar a Salou des del barranc de la Pixerota, caminada que el mes de febrer vam haver d’anular per pluja.
De bon mati bufa una mica d’airet fresc i hem d’arrossegar els peus per la sorra flonja fet que dificulta la marxa. En algun petit tram els temporals s’han menjat la mica d’espai entre l’aigua i la terra i hem hagut de sortejar les onades per anar fent via.
En arribar a la riera de Riudecanyes, on comença el terme municipal de Cambrils, canvia totalment el terreny: ciment i llosa. A mi personalment aquest tipus de terreny em castiga els bessons i la part de davant de la cama, per sota del genoll.
Com més ens acostem a Cambrils més augmenta la presència de caminants de tota mena, dels habituals equipats amb malles i paravents fins a les famílies, patinets, bicicletes, patins, gossos.  Ja a Cambrils tot el passeig és gairebé ple.
Apressem el ritme, tenim ganes d’acabar i entrem a Salou, el port, el passeig d’en Jaume I i ja som al final de l’etapa. La propera ja la iniciarem a Tarragona per arribar-nos a Els Munts on visitarem la vila romana del lloc.
Crec que la costa ens es bastant desconeguda; els caminaires sempre pensem en la muntanya quan es tracta d’exercitar les cames, però a la nostra zona tenim trams de costa que val la pena recórrer a peu, si pot ser amb bon temps, que ens permeti nedar una estona en alguna de les cales que anem trobant, sovint amb aigua transparent.
Baronia d'Escornalbou 17 de març de 2014