LA SORT DEL JUBILAT

Dues setmanes de música i caminades, potser les dues passions més grans que tinc (a part d’alguna d’altra no declarable aquí).

Si bé a Reus funciona una Associació de Concerts amb una tasca prou lloable, si vols veure primeres  figures has d’anar a Barcelona, no hi ha més nassos. De manera que he intentat ajuntar les dues passions i aprofitar les sortides a Can Fanga per veure algun músic tot aprofitant per  fer algunes de les rutes circulars del nostre país que em permeten veure llocs de Catalunya que d’altra manera, mai visito. I aclareixo, no visito els pobles si no es que tenen  alguna particularitat molt especial.

La setmana passada, el 20 i 21 vaig anar a veure la Yuja Wang una pianista molt bona però que basa part del seu èxit en la seva pròpia espectacularitat. Ella ja ho diu;: “soc capaç de transformar qualsevol musica en sexy”. Naturalment, si surts a fer un concert amb un mini vestit vermell, o un de llarg però amb un tall de faldilla fins a la natja... Però m’agrada, crec que els vestits son una mena de pantalla. Yuja no és espectacular davant el piano, vull dir que gesticula poc, no és com Lang Lang, un super histrionic, ni tan seca com Rubinstein, La seva postura física és segons el canons i va fent sonar les notes de memòria, sense partitura. Magnífica.

No puc posar fotografies perquè està prohibit fer-ne.

L’endemà vaig a Vallirana a caminar. He pensat que podia combinar dues de les rutes que l’ajuntament té penjades a la seva web. Resultat: errada. D’entrada he de reconèixer que també en tinc una part de culpa, però els fullets de l’ajuntament s’expliquen com un llibre sense fulls, no hi ha marques, ni senyals, res. Sigui com sigui he fet una bona ruta que m’ha permès conèixer una mica de territori. He vist una pedrera molt més gran de les que tenim als termes de la Baronia. Us en poso fotografies per fer-vos reflexionar: és això el que volem per a aquest territori. I dic, al municipi veí, BEGUES, n’hi ha una altra de, com a mínim, les mateixes mides.

Caram!! Aquí sí que tenen espai per abocar els residus de tot Catalunya i no cal toquin els nassos als poblets de províncies, collons! Que semblem ciutadans de quarta ..!!

També trobo una cabana pedra seca.

Desprès de tot retorn a casa a passar la setmana tot esperant la propera sortida.

Dimarts 28 de març. Aparec a BEGUES i vaig a intentar fer el PR C-160. Aquest cop em baso amb el track que porto gravat i gràcies a ell trobo la sortida, desprès ja vaig veient pintades molt recents i pals indicadors en les principals cruïlles. 

can Sadurní a l'inici del camí

un pou de calç o de gel, al costat de can Sadurní

Deu haver-hi restes antigues, era clos amb un filat

La primera part es cimentada i asfaltada, dalt de tot de la muntanya hi ha una mena de centra elèctrica a la que hi van a parar o surten diverses línies amb grans torres. Un bonic paisatge tacat per aquesta necessitat del progrés. Cal alimentar la gran urb.

Montserrat en primer terme i el Pirineu nevat al fons

Arribo a un punt que ja vaig caminar la setmana passada i amb el que coincideixo durant un quilòmetre. Desprès ens separem. Passo pel mas de les Fonts i vaig voltant muntanya fins que torno a BEGUES.

Mas de les Fonts

una de les fonts

l'altra font

Hi ha diverses masies, gairebé totes amb rellotge

El PR C-160 no és massa espectacular però es pot fer.

Vaig a l’hotel. Aquesta nit torno a tenir música. Javier Perianes, un altra pianista. Aquest no és com els altres. Em fa l’efecte que no es massa alt, moviments nerviosos en entrar i sortir de de l’escenari. No esta per brocs, surt, saluda i comença a tocar. No necessita concentrar-se, directament a les notes. M’agrada, en sap un ou. També es bastant seriós en la seva actuació, vesteix tot de negre i gesticula en moments molt puntuals. De fet, penso que si t’integres en una música, no pots impedir deixar-te endur pel sentiment que aquesta comporta. Fer-ho, seria un fet molt fred, com dir: aquí teniu les notes, mengeu-vos-les com pugueu.

L’endemà, 29 de març torno a Vallirana per intentar fer el PR C-163. Val a dir que aquest és un poble complicat per al foraster (per a mi el doble). Finalment faig cap a un punt de sortida correcte. Trobo un pal i un parell de marques i això és tot, no en trobaré cap més. Durant una estona camino pel lloc pon es suposa passa el PR fins que arriba un punt en que tot es perd i he de retornar.

Caram, ajuntament de Vallirana, queda molt bé que pengeu a la vostè web les possibles rutes i que, fins i tot, hi afegiu una breu descripció, però potser us caldria preocupar-vos de posar indicacions a la ruta i que aquesta no s’hagi perdut en mig de pluges i bardisses.

Una mostra més de que, en temes de camins, o com dic jo plans urbanístics rurals, no tan sols és un ajuntament qui no dóna la talla.

I aquí acabo un parell de setmanes de música i caminades tot coneixent més el meu país.

Properament més.

Fins aviat.

ULL DEL BOU I TORNIOLA

Amb l’amic Marcel, dijous ens va quedar per completar el camí de l’Ull del Bou i tenia o pensat anar-hi a investigar des del costat oposat. Casualment en Jordi Vallve, Skapat, em va fer un comentari sobre un camí que anava a petar a la cova de la Torniola i que podria connectar amb el de l’Ull del Bou.

COVA DE LA TORNIOLA?

Som-hi. Cap a la Torre. Des de la font de Fontesaubelles prenc el camí de Massanes. Al coll de la Torniola hi ha una petita desviació que porta a la cova o forat de la Torniola i que podria ser el lloc citat per Skapat. Sembla continuar un senderó però el perdo ben aviat en mig de la brossa.

Retorno al camí de Massanes i continuo caminant. Poc desprès trobo un segon clot aparentment profund. 

AVENC

Més endavant hi ha el sender que puja directe a la carena on parteixen terme Colldejou i La Torre de Fontaubella, continuant per l’evident camí fem cap al peu de la Punta de Baix. Si continuo aniré al peu de la canal Fosca.

COM UNA POSTAL. LA TORRE DE FONTAUBELLA

Hauria de trobar un corriol que em puges a tocar de la roca i direcció Colldejou. Hi ha traces però tot s’embruta i no passo. Sé que estic molt a prop però no m’atreveixo a entrar a la zona plena de vegetació baixa. De tant en tant encara m’arriba per tenir coneixement i no complicar-me la vida innecessàriament.

PANORÀMICA

Reculo per mirar de trobar el camí a la Torniola des d’aquí dalt i sí, vaig trobant pas, més o menys clar i algunes fites de pedra fins a un punt en que ho perdo tot.

Ostres, tinc mala sort. Però tornaré, això sí, acompanyat, com a mínim si ens perdem, que siguem dos. No?

Parlo amb en Marcel i em sembla ens entestarem en trobar el camí tradicional, el que consta al cadastre. 

ULL DEL BOU

Ja fa temps que un amic em va parlar del camí de l’ULL DEL BOU que, circulant per la part solana de la Mola de Colldejou, va des del coll del Guix fins a la Torniola. Al mapa de Piolet n’hi consten dos trams però al mig hi té un buit. Aquest amic em proporciona dibuixos i un track.

tram de camí "normalet"

Jo em penjo de les orelles d’en Marcel, un altra amic, que es coneix el terme de Colldejou com el menjador de casa seva. En Marcel ha après moltes coses dels seus antics i el bo que té és que les recorda, els llocs, els noms, les particularitats, remeis antics i sap llegir les marques al bosc, detall important quan vas a la recerca d’un camí mig perdut.

tram de camí

Fins al coll del Guix anem amb cotxe, no cal perdre temps ni energies. A poca distància ens endinsem al bosc per un sender poc fressat però que ell segueix sense dubtar. 

restes d'una carbonera

Més amunt arribem a una zona amb molt poca vegetació com a resultat d’un foc molt antic ja que, m’explica en Marcel, el seu padrí nascut el 1902 no el recordava; però n’ha quedat una empremta ben viva en no tornar-hi a créixer els arbres i les roques han anat quedant al descobert afectades per l’erosió. En aquest tram no hi ha senyals de cap camí, ves a saber si perquè no era on som, o el temps i el fet de quedar al descobert l’han esborrat. Però sí que ens ha quedat un dubte que anirem a investigar un altra dia.

Passada la zona “desèrtica” tornem a entrar al bosc i ara el camí sembla, fins i tot, lleugerament conservat, més net, branques tallades, plataforma de pas. Trobem 3 antigues carboneres que ens indiquen seguim bona traça. Passem per sota de les Coves Altes, una immensa paret de roca que forma una balma.

les coves altes

Arribem a un pla descobert que ens permet veure l’ULL DEL BOU, un gran forat a la paret de la Mola. 

l'ull del bou

M’explica en Marcel que en aquella zona, una mica més vers el final del roquer hi ha un petit forat del que hi brolla l’aigua en temps humit, molt similar a la font del Teix.

vista sobre el Priorat, estem sota la Punta de Baix

Intentem continuar per un corriol bastant evident fins que quedem enclotats i sense sortida ignorant on hem pogut perdre el bon camí. A l’hora que és hem d’iniciar el retorn.

retorn a casa

A casa reviso els tracks històrics que he anat fent i trobo l’error, hem baixat enlloc de pujar. Llàstima. Em queda pendent tornar-hi.

Però ha estat una caminada preciosa en un dia lluminós.

Gràcies a viure. M'encanta la muntanya.

PR C-166, A OLESA DE MONTSERRAT

M’agrada conèixer els racons de Catalunya. Potser tots tenim la idea de que la coneixem, més o menys, però no és així. Fa poc parlava de GRANERA, un petit llogarret que abans pertanyia al Vallès Oriental i ara és dins la nova comarca del Moianès. Cert que no és fàcil arribar-hi i gairebé és com un cul de sac, però s’ho val.

Sovint em pregunto, de que carai em serveix haver estat a mig món si no conec casa meva?. Una de les maneres de conèixer el meu país es caminar.

Olesa de Montserrat, ja gairebé fora del massís montserratí. He anat a caminar el PR C-166 que dóna la volta al Puig Ventós.

vista general

el que es veu al fons es Collserola

Inicialment em costa trobar l’inici de a ruta, la veritat es que he vingut una mica al meu aire i sense concretar, de manera que em costa localitzar l’inici. Un cop fet, em trobo amb moltes persones que ja baixen, deu ser un lloc on s’hi acostuma a anar per estirar les cames de bon matí.

De moment és una pista que puja i puja sense parar. M’aturo en una masia on un jove que cria rucs i una mica d’hort em dóna alguna orientació però si li parlo del PR no en té ni idea. Segueixo trobant caminants fins a la vora del lloc anomenat Puig Ventós on em toca deixar la pista i continuar per un corriol.

D’aquesta manera arribo a una altra pista a la vora de sant Pere Sacama. 

sant pere sacama

Decideixo desviar-me una mica i visitar el lloc. S’ho val. Una petita ermita de muntanya. Recupero el camí original que dóna la volta i té molts tobogans, pujar i baixar. Perfecte, és l’exercici que necessito.   

Intueixo que girant a l’esquerra em quedarà Montserrat al davant i Olesa a la vista. La primera suposició és correcta, la segona no tant. Entre turons i valls el poble no s’acaba de veure. Tota la ruta està marcada però defectuosament, hi ha alguns llocs on et venen dubtes o alternatives que podries usar. De tota manera, amb un mínim d’orientació arribes a Olesa amb tota seguretat.

Hi ha el moment en que dones la volta al Puig Ventós i et queda Montserrat 

al davant i pots veure clarament el monestir a mitja muntanya. Espectacular.

Arribo al cotxe i inicio el camí de retorn a casa. Ja conec una mica més el meu país.

PUIG RODÓ, EL CIM MÉS ALT DEL MOIANÈS

Fa temps vaig iniciar el projecte de pujar tots els cims comarcals de Catalunya. Quan van crear la comarca del Moianès en va quedar aquest cim pendent. Ara l’he fet.

Des de Moià has d’anar a l’Estany, un petit però molt bonic poble que es va originar, com gairebé sempre en la reconquesta amb un monestir, el de santa Maria de l’Estany, del que en queda una preciosa església i un claustre del segle XI que no vaig poder veure per estar en reformes. Queda pendent.

santa Maria de l'Estany

L’Estany te aquest nom perquè n’hi havia un que va ser dessecat pel monestir fent construir mines i canalitzacions.

Aquesta zona central de Catalunya és plena de camins i pistes que dóna gust seguir i tenen l’avantatge d’estar senyalitzades, amb pals i rètols. Un exemple del que hauríem de fer a les nostres (meves) contrades però, dissortadament, no hi ha sensibilitat política per fer-ho, els batlles no estan per això.

Com deia des de l’Estany es segueix una ampla pista que va pujant i pujant fins al Coll de la Caseta Alta. Abans, però, trobem el trencall que ens puja al cim del Puig Rodó de 1056 metres i des d’on podem gaudir de boniques vistes.

Cim del Puig Rodó

Vista des del Puig Rodó. el massís montserratí al fons

Un parell de cents de metres més amunt i junt a una bassa de bombers hi ha un dolmen que, sortosament, està sencer, sense massa escarafall ni protecció, però sencer i net.

DOLMEN de Puig Rodó

A la zona hi ha diverses propietats ramaderes i bosc de roure, alzina i pi que dóna frescor i caliu al caminant. Avui no fa vent però la temperatura és de 5 graus i em cal abrigar.

I amb això ja en tinc un més, sols me’n queden dos i no sé si els podré fer. Em cal més entrenament.

De retorn passo per GRANERA, un altra llogarret de la comarca. Preciós. 

Un poblet encantador, amb unes restes d'un castell dalt de tot d'un roquer i una ermita, santa Cecília que promet ser bonica. 

ermita de santa Cecília

M'agafen ganes de quedar-m'hi per la tranquil·litat que s’hi respira i per les vistes. I camins per caminar, es clar.